Tot allò que veiem

0 comentaris
Ja fa temps vaig llegir en algun lloc que tot el que no entenem dels demès ho podem trobar dins nostre. No recordo de qui és la frase, ni tan sols estic segur de no haver-m’ho inventat. Potser allò mateix que no sabem de nosaltres aflora sense ser cridat, sense ser reconegut, potser sense ser acceptat. La nostra vida en un mirall, com el d’Alícia, un mirall que és una porta a l’altra banda. I a l’altra banda, tot el que no sabem de nosaltres en la mirada dels demès.

Un vell sense memòria llegia en un quadern, tancat en un habitacle sense saber com, ni quan ni perquè, tot allò que no recordava d’ell mateix viscut per un personatge desconegut. Paul Auster en parla als Viatges per l’escriptorium, i Magritte es mira el mirall per veure com es mira al mirall en un exercici redundant d’introspecció que no acondueix enlloc. La clau d’allò que ens és aliè sovint és dins nostra. El problema és que aflora com les restes d’un naufragi, objectes dispersos amb identitat pròpia, orfes d’un vaixell i un port segur, inerts, inútils,... Albirem vaixells estranys i no els reconeixem com a propis. En quin pany encabir aquesta clau?

Tot allò que veiem dels demès és dins nostre, fins i tot el que no ens agrada. Apresa aquesta lliçó que els psicòlegs venen predicant des de sempre, la resta és més fàcil, fàcil de comprendre, que no de canviar, si és que volem que canviï. En el fons, la majoria hem après aquesta lliçó fa força temps. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, diu un Evangeli. És una forma de reconèixer els propis pecats en les faltes dels demès, encara que a vegades arribem a pensar que els pecats són de tots els demès, menys nostres. No ho diem sovint? Tots són iguals, No n’hi ha un pam de net, No et pots refiar de ningú, .... Defugint del privilegi de l’exclusivitat, convindria reconèixer que si tots són pecadors, vol dir que ho som tots.

Justícia amb els morts

0 comentaris
De la premsa:

“Una juez de Granada obliga al Supremo a decidir quien asume la apertura de fosas” El País, 30-05-2009

“El sindicato Manos Limpias acusó al juez en enero de iniciar la investigación y exhumación de las fosas del franquismo sin tener competencia para ello”. La Vanguardia, 27-05-2009

Aquest país és estrany. Sabem que hi ha morts enterrats al voral dels camins, a la tàpia dels cementiris, morts amuntegats sota terra sense rebre una sepultura digna. Sabem que hi són des que hi va haver una guerra en aquesta terra, ja fa molts, molts, molts anys. Sabem que formaven part de la meitat d’un país, i que varen ser morts per gent de l’altre meitat. Sabem qui els va enterrar i sabem exactament on són i perquè. I malgrat tot, si se’m permet l’expressió, no hi ha pebrots de treure’ls i donar-los un enterrament digne.

Han passat més de trenta anys des que Franco va morir, la generació de la guerra ja s’ha extingit quasi totalment i molts dels familiars d’aquestes víctimes són ja tan grans que aviat els haurà passat l’oportunitat de retrobar la justícia que es va perdre el dia que van afusellar als seus pares. I en aquest país seguim embolicats en galimaties judicials i polítics per tal de no fer el que en justícia cal fer: obrir totes les fosses de la guerra i les de després, i enterrar-los com mereixen totes les persones. Pretendre impartir justícia contra els culpables ja és inútil, però fer-ne amb als que varen morir per unes idees és una obligació de la que ja portem massa anys sense donar-ne compliment.

Haver de justificar que a aquestes alçades de la història no s’és rancuniós ni venjatiu per a voler fer justícia amb els morts és indignant, no fer-ne i embolicar-se en picabaralles judicials és ridícul, absurd, quasi còmic, i tot plegat, si no fos tan vergonyós, diria que és al·lucinant i de ciència ficció. Quina mena de país és aquest?

La vegueria, la vegueria, si jo la tingués, que maca la faria!

1 comentaris
Sembla que abans els igualadins volíem estar a la vegueria de la Regió 1. Després varem decidir que volíem estar a la del Penedés, i ara hem tornat a decidir que volem tornar a la Regió 1. Dic que ho hem decidit els igualadins perquè es suposa que l’Ajuntament ens representa i parla en el nostre nom. Ho accepto, però em costa d’assimilar que jo hagi pogut canviar de parer tants cops i que, a sobre, la darrera vegada hagi estat per culpa del futbol, jo, que no sóc futbolero i que, a més, el tinc avorrit de tant sentir-ne parlar. Es veu que un regidor d’ERC se’n va anar a Roma a veure la final de la Champions perquè ho va trobar més adient que anar al Ple, que sempre és més avorrit (el primer és el primer!), i l’alcalde va aprofitar per a marcar un gol que ni l’Etoo. Una moció d’urgència i ja som al Penedés. Apa, perquè després diguin que aquest govern no té empenta! Perquè urgent ho era, és clar!

M’han dit que el tema és molt important, i jo m’ho crec, però confesso que he hagut de fer que m’expliquessin els avantatges d’estar en una vegueria i no en una altra, i fins i tot els avantatges d’estar en alguna vegueria. En resum, es veu que és important que estiguem a la del Penedés perquè hi ha uns lligams històrics, no m’han dit quins, i que no estem a la Regió 1 perquè això afavoreix el centralisme i, a més, seriem els més pobres. Abans de continuar, he de dir que ho he preguntat a més d’una persona, i he obtingut també una altra resposta: hem d’estar a la Regió 1 perquè és millor anar de bracet dels rics i poderosos que no dels pobres i fastigosos, i ha uns lligams històrics amb Barcelona que no hi són amb el Penedés (tampoc m’han dit quins).

Quin mal de cap! Qui te raó aquí? I mira que el tema és molt important, es veu al carrer el neguit de la gent, el nervi del públic per a saber si som al Penedés, a la Regió 1, a la Catalunya Central o als Monegros! M’ho deia la veïna fa uns dies: “El meu Paco diu que vol la Regió 1, però jo li he dit que el que necessitem és estar al Penedés, que sempre hi passem per anar a la platja i és més maco. I si em toca la vegueria ja l’arreglaré jo!” Algunes famílies s’han trencat per aquest dilema, els diaris gasten pàgines i pàgines en aquest debat i a les cantonades es formen grupets de gent que debaten acaloradament sobre el tema i tothom diu: la vegueria, la vegueria, si jo la tingués, que maca la faria!

La cosa dels lligams històrics no m’ha tret de l’embolic, perquè me’n surten de totes bandes. Es veu que al segle XIX hi havia una diligència que comunicava Vilafranca amb Igualada, i que el tren va venir de Barcelona (això ja ho sabia, home!), o sigui que de lligams en tenim els que faci falta.

Llavors m’he dit, Octavi, tu a Vilafranca quan hi vas? Doncs mai, que vols que et digui, hi passo per anar a la platja, com la veïna. I a Manresa? Tampoc; ara hi ha més bona carretera, però no se m’hi ha perdut res. I a Barcelona? Home, allà sí que hi vaig sovint, per fer gestions, per anar al cine, per anar de compres, pel que sigui. Però vaja, si això és centralisme, miraré de no anar-hi tant.

Com que no m’hi aclareixo i ningú m’ha sabut convèncer d’on he d’estar, ho deixo en mans del nostre Ajuntament, que veig que les coses se les pren seriosament i els assumptes importants sols els deixa per altres de més importants, el futbol, per exemple. He sentit a dir que hi ha un grup de l’oposició que ja té la moció preparada per a tornar a canviar de vegueria quan el seu regidor torni de Roma, i que l’alcalde en té una altra en un calaixet, sense data, per quan algun regidor de l’oposició torni a trobar més important anar-se’n al futbol que atendre els assumptes municipals (el primer és el primer!).

Per cert, que la meva veïna m’ha dit que tot això està molt bé, que això de la vegueria no sap què és ni l’importa, que no coneix a ningú que ho sàpiga i que, de tota manera, ja l’arreglarà al seu Paco si torna a dir que vol estar a la Regió 1!

Herois i assassins

0 comentaris
El 24 de gener de 1793 s’oficià a la plaça Vendome de Paris una cerimònia fúnebre en record de Louis-Michel Lepeletier de Saint-Fargueau, insigne revolucionari i diputat jacobí que havia estat assassinat en les dependències del palau reial l’endemà d’haver votat la mort del rei francès en la Convenció. El gener de 1793 la família reial estava presa, milers de caps havien rodat per les llambordes de París en un frenesí revolucionari de sang i venjança que, com es diu vulgarment, no deixaria “títere con cabeza”, i el directori revolucionari maldava per conservar l’empenta de la revolució davant l’escomesa de les potències estrangeres que, amb Anglaterra al davant, volien evitar com fos el contagi revolucionari.

Així que la convenció, amb la finalitat de tallar de soca-rel qualsevol possibilitat de restauració borbònica, va votar la mort del rei, amb l’esperança de convertir en perpetu el règim sortit de la revolució. Le Peletier va morir a mans d’un reialista en un restaurant instal·lat al palau reial, segurament com a venjança, ja que el seu vot va ser considerat com a decisiu. El diputat assassinat es convertí ràpidament en un màrtir de la revolució, i el directori encarregà al pintor Jacques-Louis David, l’autor anys més tard de la grandiosa “coronació de Napoleó”, la organització d’un acte fúnebre popular, que va tenir lloc a la plaça Vendome, que per aquells temps s’anomenava de les Piques (les que s’utilitzaven per a clavar-hi el cap dels guillotinats). Sobre el pedestal nu de la desapareguda estàtua del Rei Sol, s’erigí un altar en el que el cadàver de Monsieur Lepeletier era exposat, cobert sols amb una túnica que deixava veure les ferides. Un gran homenatge a un heroi de la Revolució. La premsa ho va descriure d’aquesta manera: “El dia 21 d’aquest mes veiérem com es llençava a un cistell el cadàver del rei Capet [...] El dijous dia 24 del mateix mes París va oferir un espectacle molt diferent: el cos del ciutadà Michel Le Pelletier fou portat en triomf al Panteó”.

Diuen que aquest prohom de la revolució havia estat sempre contrari a la pena de mort, i que sols al jutjar Lluís XVI va canviar de parer, per convicció o per por, que en el si d’una revolució tot és possible.

El que m’interessa d’aquest cas és com un mateix ésser humà pot ser a la vegada autor o inductor d’una mort i víctima d’un assassinat, i ser en ambdós casos mereixedor del reconeixement públic. Per a simplificar-ho, un individu ocasiona una mort en nom d’una causa que entén justa i obté el premi del reconeixement social, i el mateix individu és mort en un acte de venjança, convertint-se en màrtir. Segurament que els papers es podrien intercanviar des del punt de vista del venjador, però vull dir amb això que una part de la humanitat sempre ha considerat justa la mort dels desafectes. En una pel·lícula que va passar sense pena ni glòria però que a mi em va semblar excel·lent, El Regne dels Cels, Jean-Jacques Annaud posa en boca dels clergues que beneïen els creuats al salpar cap a Terra Santa l’expressió “recordeu que matar un infidel no és pecat”. En nom d’una causa –la fe, la pàtria, la revolució- s’ha permès històricament la mort del contrari. Fins i tot l’església catòlica, que té com a un dels principals manaments el de “no mataràs”, s’ho ha passat pel “forro” durant segles per a major glòria de Déu (vegi’s la Inquisició, les Creuades i altres “bones obres”), i encara ara no troba el moment de condemnar la pena de mort. Els exemples que podríem mostrar són innombrables i no tots tenen relació amb l’església, ni molt menys. En nom de la pàtria s’ha afusellat molta gent. Els “caídos por Dios y por España” i els caiguts per la república tenen una cosa en comú: tots ells van morir perquè algú va creure que la seva mort era necessària per al bé comú.

I no cal parlar de guerres obertes i de revolucions. El terrorisme, del signe que sigui, considera prescindible la vida humana per a assolir l’alliberament del poble, la qual cosa, si es mira fredament, constitueix una contradicció d’impossible resolució, sinó és que un és capaç de veure la mort com un alliberament.

En tot cas, hi ha una perillosa relació entre l’idealisme i el menysteniment de la vida humana. Sembla que aquells que estan disposats a morir per una causa, massa sovint també estan disposats a matar per ella. Si la vida pròpia no val gran cosa, valdrà més la dels altres?

Quina religió ens convé ?

0 comentaris
Quan jo era jovenet em varen ensenyar que a Espanya som catòlics. No és que llavors em preocupés massa, i a més tampoc hi havia possibilitats de ser altra cosa. I d’altra banda, fins als deu anys vaig estudiar en un col·legi de capellans, o sigui que per l’edat i per l’ambient no se’m podia demanar que qüestionés aquestes ensenyances. Però recordo com a un dels dubtes diguem-ne transcendentals d’aquella època, a més del típic “d’on venen els nens”, el de si érem igual de catòlics creient en Déu que sense creure-hi. Perquè si a Espanya som catòlics, aleshores tan se val en què creguem, ho som per naixement.

Ara que no sóc creient, penso que el ser catòlic, protestant, jueu o musulmà és una qüestió de fe, i Espanya no pot tenir una religió, sinó que els espanyols tindran la que vulgui cadascú. Molt senzill i evident, però constato que molta gent parla encara del catolicisme com d’un fenomen ambiental, natural: “No, jo no hi crec, però a Espanya quasi tothom és catòlic. Jo també, perquè sinó seria musulmà, o protestant, o testimoni de Jehovà, o alguna altra cosa més rara”. Fa uns dies vaig parlar dels catòlics practicants no creients, els que practiquen la religió sense fe. En aquest país en som especialistes. Processons, oficis de Festa Major, romeries.... És clar que una gran part de la gent que hi participa és creient de veritat, però també una part important dels assistents sols se senten cristians quan treuen a passejar el Sant Cristo Gros, i la resta de l’any passen olímpicament. Fins i tot moltes autoritats hi assisteixen per pur compromís social, no per altra cosa.

A aquest pas, mai podrem tenir un estat verdaderament laic, no perquè l’administració no faci la seva feina, garantir aquesta laïcitat, que tampoc, sinó perquè nosaltres mateixos no som capaços d’aclarir-nos en aquest tema.

L’altra qüestió transcendental de la meva infància és que, si la religió catòlica és l’única verdadera, tal com els capellans m’havien ensenyat, i si ho és perquè sí, perquè m’ho crec i no hi ha volta de full, i en la fe no caben discussions, si hagués nascut a l’Índia, un estat majoritàriament hindú, jo seria hindú, l’única religió verdadera, cosa que no em qüestionaria perquè tindria fe i en qüestions de fe no es discuteix, es creu i prou. O sigui que, ves per on!, la religió és una qüestió de loteria. Tens la religió que tens pel lloc on neixes i, a més, sempre l’encertes, perquè la religió que es té sempre és la verdadera. Altrament, no seria religió.

Les coses han anat com han anat, a Espanya li ha tocat ser catòlica, a l’Índia hindú i a Alemanya protestant, però si pogués triar, o més ben dit, si volgués triar, escolliria el cristianisme en alguna de les seves múltiples varietats (catòlics, evangèlics, ortodoxes, testimonis de Jehovà, etc). Al menys el cristianisme té un avantatge important sobre les altres religions: sempre tens el perdó assegurat. Pots fer les mil i una barrabassades, mentre al final et penedeixis de tot. Un minut de penediment, i se’t perdona una vida de pecat. El perdó, aquesta gran virtut, ha estat de sempre un esquer important per atreure fidels, ja des dels mateixos inicis del cristianisme.

El mateix Constantí el Gran, al qual s’atribueix la “legalització” del cristianisme dins l’imperi romà, esperà, contra el que es creu generalment, a l’últim moment de la seva vida per a convertir-se. Anys abans, amb l’Edicte de Milà (313 d.C.), va treure el cristianisme de la clandestinitat, però no va renunciar als cultes pagans, especialment al Sol, del que era un creient fervorós. El penediment final, en el seu llit de mort, li permeté eixugar d’una tacada tot el seu passat, ple de guerres, conjures i assassinats. La seva mare, mentrestant, més piadosa, com solien ser les mares d’abans, entretingué la seva vida cercant relíquies a terra santa i es guanyà,. uns anys més tard, la seva entronització als altars dels sants amb el títol de Santa Helena.

Tot i així, d’alguna manera, quan l’Església es convertí en poder i imposà la seva fe com a única i exclusiva, s’adonà probablement que això del perdó donava massa de sí i alguns fidels, fervorosos de penitència, se la guardaven tota pel darrer moment, mentre portaven una vida dissipada i plena de pecats, alguns dels quals esdevenien en horrorosos i francament imperdonables si posaven en qüestió el poder establert i les veritats sagrades de l’Església. Així que la cúria del moment pensà: "molt bé, mantenim el perdó perquè és un pilar bàsic de l’Església instaurat per Jesucrist, però el posarem després del càstig". Ho sigui que s’inventà allò de “et cremem perquè te’m de castigar, però si et penedeixes no aniràs a l’infern”. Perdonar l’infern no és poca cosa i matant-te et fan un favor: aniràs al cel de dret. Qui no es conforma és perquè no vol. Vist així, la Inquisició sembla un gran invent.

Segurament que per fortuna, els temps han canviat i ja no s’hi val a castigar els pecats en vida, ho guardarem per al més enllà. Això és un problema per a l’església perquè ha perdut tot el poder de coacció i sols li queda la seducció, aquella virtut que Jesús ensenyà però de la que ja no es recordava ningú. Ens podrà seduir l’Església, o esperarem al penediment final, o ni tan sols això? No sembla que les jerarquies eclesiàstiques siguin gaire destres en seduir al personal, i el garrot ja no el tenen a mà, o sigui que el futur de l’Església, si segueix així, és més negre que la sotana dels bisbes.

Quan quatre trinxeraires volen parlar per nosaltres

4 comentaris
Fa poc he escoltat una persona jove, militant d’un partit català, proposar la realització d’activitats conjuntes amb altres persones d’altres partits, catalans o no. El fet de pertànyer a opcions polítiques diverses no exclou la comunió d’interessos en àmbits que, estic segur, comparteixen. És la proposta més assenyada que he sentit en anys d’una persona compromesa políticament i, desgraciadament, també la més improbable. I si no, sols cal donar una ullada al que ha passat en una acte de les Joventuts Socialistes que ahir es va fer a Igualada, quan una colla de joves va increpar als assistents, és de suposar que perquè no els devien semblar prou nacionalistes. I podria haver passat el mateix o quelcom semblant si els protagonistes fossin altres, perquè en cap lloc de l’espectre polític s’albira ni el més remot indici de col·laboració per a tirar endavant els temes que importen al país.

Mal assumpte, perquè això no fa altra cosa que estendre l’escletxa ja prou ample que separa la política del ciutadà. Qui més, qui menys, tots tenim alguna opinió del que li cal a aquest país. No podem pretendre que aquesta opinió sigui l’única vàlida, perquè això seria tant com justificar la dictadura. I a més, què caram, no som tan bons. També els altres tenen idees, i poden tenir raó. La cosa és que ara per ara, l’única via possible i raonable per a traduir aquestes idees en fets és la d’encarregar als partits polítics que les duguin a terme per nosaltres, i per això cal votar-los. En la mesura que, a més de tenir idees, podem identificar als representants polítics amb l’opció que defensem, serem votants. Si això no pot ser, si no trobem on deixar el nostre vot perquè no trobem un lloc de confiança, el que som és gent desenganyada, passem de la política i dels polítics, i acabarem passant del país.

És una llàstima que les persones més compromeses ho siguin tant que es tornin en intolerants. Les preguntes que em podria fer són (sols a títol d’exemple):
  • Puc permetre que el meu vot nacionalista es defensi titllant de botifler, o de traïdor, o d’espanyolista al que vota diferent o al que representa altres opcions polítiques?
  • Puc permetre que el meu vot socialista es defensi titllant de feixista al que vota a la dreta o al que la representa?
  • Puc permetre que el meu vot a partits de dreta es defensi titllant d’antisistema, trencaespanyes o no sé què al que vota l’esquerra o al que la representa?
Podria fer una llista més llarga, però em sembla que ens entenem. El meu vot no és per llençar-lo a la cara de ningú, és per treballar, i si pot ser amb la col·laboració de tothom. Per això penso que amb l’abstenció no sempre es passa de la política, sinó dels polítics. Jo en tinc d’idees per aquest país, i com jo molta gent, però no vull que les defensin quatre trinxeraires que sols es representen ells mateixos.

I malgrat el que pugui semblar, no defenso l’abstenció, defenso el vot, però el vot amb orgull, no amb supèrbia. El vot respectuós i integrador, no l’excloent, perquè, a fi de comptes, una victòria no et fa bo i als altres dolents. Tot plegat podríem arreglar-ho amb una mica de seny d’aquell del que estem tan orgullosos i que tanta falta ens fa.

De com es preparen unes eleccions i altres herbes

0 comentaris
Ahir em va trucar el Fermí. Em va dir que necessitava veure’m, perquè tenia coses importants que comentar-me. Amb la seva traça de sempre, s’ho va fer anar bé perquè em cregués que l’importava el que jo pugui pensar de ves a saber quina de les seves cabòries habituals.

-És important que em donis la teva opinió, Octavi, sobre algunes idees que he tingut i que són molt importants per al meu futur.

-Està bé, ens veiem demà al bar de l’estació, a les 4. Ah!, tu pagues el cafè, entesos?

Quan he arribat el Fermí ja hi era, s’havia pres dos cafès i no parava de mirar el rellotge, i això que he estat d’allò més puntual.

-Com va tot, Fermí? Fa estona que m’esperes? No he pogut arribar abans.

-No, què va! sols mitja hora. Ja estava a punt de marxar. Veig que t’importen poc els meus problemes!

En condicions normals l’hauria engegat, perquè ja n’estic una mica fart de les seves sortides de to, però alguna cosa m’ha dit que el Fermí realment tenia algun problema. Se’l veia angoixat, nerviós, així que m’he contingut, m’he disculpat per haver arribat exactament un minut més tard del que varem quedar, he demanat el meu cafè i he procurat semblar interessat en les seves coses.

-Octavi, et faré una pregunta i necessito que em donis una resposta clara i sincera. És molt important per mi, m’hi va el futur.

“Ostres!”, he pensat, “si tant l’interessa la meva opinió, i tant la necessita, és que la situació és greu”.

Ha enretirat una mica la tassa de cafè, ha donat una ullada al voltant, potser per por que el sentís alguna orella indiscreta, ha avançat una mica el cap i m’ha mirat directament als ulls.

-Tu creus que al carrer hi ha massa herbes?

Confesso que m’ha sorprès, malgrat que a aquestes alçades ja hauria d’estar acostumat a les seves excentricitats. M’he quedat mut uns segons i després no he pogut evitar que la còlera em vencés.

-I tu creus que ets idiota? –li he engegat.

-No, Octavi, no sóc idiota, i el que et pregunto és molt important, encara que no t’ho sembli. Veuràs, del fet que al carrer hi hagi massa herbes o no depèn el meu futur polític.

-Ah, però tu tens un futur polític? Jo em pensava que passaves de la política.

-He reflexionat, Octavi, i m’he adonat que faig falta. A mi la política no m’agrada, però vull que la ciutat funcioni, que els serveis es prestin adequadament, que els ciutadans visquem en prosperitat i harmonia, i si no m’implico això no acabarà de funcionar, a banda que quan es vol que les coses funcionin s’ha de participar, sinó amb quin dret reclamarem després?

-Ja, i demà m’afaitaràs! Aquesta cançó ja me la sé. I què passa amb les herbes? Tu ets més dels que se les fumen que no dels que les cuiden.

Un altre s’hauria emprenyat, però el Fermí en portava una de cap, i quan se li posa una idea entre seia i seia, no fa cas de res més.

-Veuràs, les eleccions són d’aquí dos anys i m’he de preparar. El primer, el més important, és trobar una llista on col·locar-me. No és fàcil, perquè les places van molt buscades, sobretot les primeres, i no cal tenir estudis, així que qualsevol hi pot aspirar. Imagina’t la competència que hi ha! Així que m’he acostat a les seus dels partits amb el currículum sota el braç i he ofert els meus serveis. De seguida m’he adonat que el currículum no em serviria, perquè a banda d’estudis i experiència, no hi deia res del que compta realment: a qui conec? qui em coneix? sóc capaç de parlar sense que m’entenguin? puc dir barbaritats assenyades i mentides creïbles?

-“Tot això està molt bé, però no m’interessen ni els seus coneixements ni les seves habilitats”, m’han dit a tot arreu. “En sap de vendre idees, vostè? Si és així, encara farem alguna cosa. Sinó, més val que se’n vagi a casa, que els llestos no ens interessen”. Per tant, he arribat a la conclusió que, ja que no conec a ningú ni ningú em coneix en el món de la política, el que puc fer és aportar alguna bona idea per a vendre, i què més pràctic que una idea que serveixi per a tothom.

-Vols dir les herbes? Fermí, que tenen a veure les herbes amb tot això?

-Mira, ara mateix no sé encara on em voldran, ni tan sols si m’acceptaran en alguna de les llistes que es preparen, així que he de procurar deixar les portes obertes per a que em pugui encabir en qualsevol opció. L’idea és cercar quelcom que sigui capaç de motivar a tothom, alguna cosa que sempre sigui certa, siguin quines siguin les circumstàncies, i que valgui tan per un partit com per un altre. He pensat que la solució està en les herbes del carrer. Quan vagi a veure els partits de l’oposició, els proposaré de centrar la campanya en el mal estat de la via pública i, especialment, en l’existència de nombroses herbes a les voreres i als jardins públics, la qual cosa denota una deficient atenció del govern actual sobre les necessitats públiques dels vianants, un desinterès total sobre la imatge pública de la ciutat, que permet que la deixadesa imperi pels carrers. Déu meu, és que ningú se’n cuida?

El Fermí s’embalava i ja s’hi veia, així que el vaig haver de frenar.

-A mi no em sembla que hi hagi tantes herbes. Alguna n’hi ha, és clar, però això és inevitable, i tard o d’hora sempre l’acaben traient. És impossible que els carrers puguin estar nets al 100 per 100 els 365 dies de l’any. En fi, que si vols que la gent vegi herbes, segur que les veuran, però això et tanca l’opció del partit governant.

-No t’ho creguis pas, Octavi. Ja ho tinc pensat. Si a l’oposició no em volen, proposaré als que manen que facin una campanya fent gal·la del grau de neteja que ha assolit la via pública, perquè allà on abans de ser-hi ells sols hi havia matolls i males herbes, ara tot és net i polit, els jardins plens de floretes, les zones verdes, verdes de veritat, i quan surt alguna herbeta a les voreres la brigada municipal l’arrenca de seguida, no com abans. És clar que n’hi ha alguna, d’herba, però som eficients i efectius a l’hora d’erradicar-la.

-Vaja, no sé què dir, tens recursos per tot, Fermí. Així doncs, tan se val el que jo pensi sobre les herbes.

-No, Octavi, no m’és indiferent. Amb tu començo una campanya per a recollir el suport dels ciutadans. Perquè tinc una altra opció per a entrar a l’ajuntament, fundar el meu propi partit. Si no aconsegueixo allistar-me en cap dels altres, els amenaçaré amb formar la meva pròpia llista, la PAVA, Plataforma per a l’Administració de la Vegetació Autònoma. No sé encara quin programa tindré, però d’herbes n’hi hauran al carrer i amb això en tinc prou. Així que em cal saber com ho veus, si el ciutadà copsarà la gravetat del problema herbaci.

Això ja ha estat massa per mi. D’idees absurdes n’he sentit moltes a la vida, però com aquesta cap. La meva indignació, finalment, ha esclatat.

-Saps que et dic, Fermí? Que ves-te’n a fer punyetes, d’aquí dos anys ja en parlarem.

M’he aixecat i he marxat sense mirar enrere. Ja està bé, home! Fer-me venir per aquesta bajanada! Quan he sortit al carrer m’he sentit més bé. D’una banda, perquè per primera vegada he estat capaç d’engegar al Fermí, i d’altra perquè he marxat sense pagar el cafè i, per una vegada, li tocarà a ell.

Assaborint l’aire fresc d’una tarda sense sòl, he donat una ullada al trànsit, he mirat a banda i banda del carrer i, més asserenat, he començat a caminar, passejant i satisfet amb mi mateix, quan de sobte m’he entrebancat amb un coi d’herba que brotava d’entre mig de les rajoles trencades de la vorera. “Algun dia algú s’hi farà mal. És que l’Ajuntament no pensa netejar-ho?”. I, per un moment, m’he vist votant la PAVA.

Deu anys sense mili

0 comentaris
Fa uns dies es va complir el desè aniversari de la supressió del servei militar obligatori. Ho van recordar al Club de TV3 i, com passa sempre en els que ja tenim una edat, em van venir al cap les típiques anècdotes de la mili, aquelles que explicaries a algú de la mateixa edat i que, en canvi, avorreixen fins la sacietat aquells que han tingut la sort de no passar-hi.

Però després de repassar mentalment les històries de xusqueros, novatades i penalitats diverses de les que, tard o d’hora, tots acabem parlant amb algú que no té ganes d’escoltar, vaig pensar més pausadament en altres aspectes d’aquesta qüestió que em semblen importants.

En primer lloc diré que per uns moments em vaig sentir estrany per haver de reconèixer que el PP havia dut endavant una mesura que a mi sempre m’ha semblat progressista. Va ser el primer govern Aznar qui va suprimir la mili obligatòria, quelcom que mai hauria imaginat de la dreta espanyola més rància. Després les idees acaben aclarint-se i vaig recordar que, de fet, va ser CIU qui va imposar aquesta mesura al PP, entre d’altres, per a garantir-li l’estabilitat parlamentària. Eren els temps de la primera legislatura del PP, quan alguns van aprendre a parlar el català en la intimitat, mentre assajaven l’anglès de Texas per quan assolissin la majoria absoluta. Deixem-ho, el cas és que, a tots els efectes, la mili obligatòria va desaparèixer d’aquest país fa deu anys de la mà de CIU, a qui, si més no, hauré d’agrair que el meu fill no hi hagi passat.

L’altra qüestió és que tinc la impressió que l’exèrcit ha canviat bastant des de llavors. No avorriré a ningú amb les anècdotes de la mili, però si les paraules friki o cutre tenen algun sentit, cal cercar-lo en el que era el servei militar obligatori quan jo el vaig fer. I a aquestes paraules n’hi podríem afegir d’altres com absurd, inútil, ignorant, etc. Estic segur que els de la meva generació saben de què parlo. Els altres, que mirin la cabra quan surt a passejar, amb el seu gorret i les seves polaines, a la qual li manca sols el Cetme, i se’n faran una idea.

L’exèrcit d’ara, evidentment més professionalitzat, s’ha internacionalitzat. Jo vaig fer la mili al 82, més tard del que em tocava, però llavors el més internacional que tenia l’exèrcit espanyol era un portahelicòpters atrotinat que els americans li havien regalat feia un munt d’anys.

Amb el temps, ens agradin o no els exèrcits, han assolit un caràcter professional i, al menys, una certa utilitat. Val a dir que abans que això, aquell mateix que es veié arrossegat a suprimir la mili endegà la gran gesta heroica de l’exèrcit espanyol dels darrers temps: la conquesta de l’illot de Perejil, quatre cabres i un parell de soldats marroquins desarmats que tenien ocupat aquest important bastió. El govern, llavors, passava l’estona menjant julivert i preparant l’invasió d’Irak. Afortunadament, algú ens tragué d’aquell vesper i dignificà en el possible les missions de l’exèrcit espanyol.

En tot cas, ens agradi o no, és el que hi ha, però al menys no és obligatori.

P.D. Pol, 532. M’he passat de poc. Gràcies pel consell.

Un vestit per al President

0 comentaris
Un senyor de València va anar al sastre per a que li renovessin el vestuari. Segurament li convenia, perquè s’havia adonat que, a vegades, passava fins a dos dies amb la mateixa americana i els punys ja estaven una mica gastats. Una persona coneguda com ell havia de cuidar el seu aspecte. Un toc d’elegància és un toc de distinció i autoritat, va pensar, i sense donar-hi més voltes cridà al sastre per a que li prengués les mides.

Haureu pensat que un vestit del Corte Inglès també li hauria quedat bé i, a fi de comptes, tampoc és barat. Doncs no, “Xe collons”, va pensar, “jo sóc en Camps, alt i eixerit, sóc el President de tot això i he de vestir més bé, més car, vull dir”. Ara que ja el coneixeu, convindreu amb mi que el President de la Generalitat Valenciana, per la pròpia distinció del seu càrrec, ha de vestir, al menys, d’Armani, i si pot ser més car millor. “Mireu si hi ha alguna cosa més cara, xe!, que això no val res”, va dir als seus subordinats. I aquests fidels servidors li trobaren un sastre prou car per a la dignitat de la seva persona.

L’home sabia prou bé que a banda i banda del Túria tothom notaria que la roba li feia a mida un sastre molt, molt, molt car, tal com correspon a tot un President, i no a un pelacanyes que compra la roba en les rebaixes. Però vet aquí que l’elegància s’ha de pagar. “Xiquet, això és molt car, potser que ho pagui un altre”, li digué al sastre, mentre aquest feia números per veure com podia afegir un zero més a la factura, no fos cas que resultés massa barata i s’Excel·lència no fes la comanda. “Saps què? Passa-li la factura al meu amic de l’ànima, que alguns favors em deu. Total, si les coses es torcen, sempre puc dir que no el conec i si te he visto no me acuerdo” (la darrera part de la frase la va pensar en castellà, que és com es pensen les coses importants als “països valencians”).

Ves per on, ara els emprenyadors de la premsa li busquen les pessigolles a aquest bon home per uns vestits que no costarien més de 30.000,00 euros. Hi ha algú que no es gasti això per a vestir bé? Jo no, però no compto perquè la meva dona diu que no tinc gust. Estem parlant del President de la Generalitat Valenciana. Si no vesteix a mida i car, tots ens n'adonarem i direm “On va aquest President de la Generalitat Valenciana, que no vesteix a mida i car”. Bé, jo no ho diré perquè sóc un home sense gust. Així que a mi em sembla que hauríem de ser més comprensius amb aquest senyor i facilitar-li les coses. Per exemple, els quatre pèls del cap, on els hi pentinen? Proposo que es nomeni en Llongueres perruquer oficial de la Generalitat Valenciana. No sé a quan sortirà per pèl, però tan sols que en tingui quatre ja farem la factura prou cara. I les sabates? És que no els hi fan a mida? Per favor! Com es pot consentir, és que no us adoneu que amb sabates de sèrie no es pot caminar? Les hi podria fer a mida l’avi Benjumea, el del Cor de la Ciutat. Uns quants viatges des de Sant Andreu a València per cada sabata, i es podria fer una bona jubilació.

Això sí, la factura per a l’amic de l’ànima, que de tant que se l’estima pagarà molt gustós. El fotut de tot això és que l’amic de l’ànima ara és a la presó.”Xe collons, quina putada”, i el sastre deu ser un mal home perquè s’ha guardat les factures i això no es fa. En fi, que estan arreglats. Aquí, al menys, aquests problemes no els tenim. Al President Montilla el deu vestir la seva senyora, que segurament té tan bon gust com la meva, i a mi, que de gust no en tinc per res excepte per a triar la parella, em sembla igual de ben vestit.

Un mugró, una ràdio i un anell

0 comentaris
Fa uns dies vaig recordar un quadre que vaig veure de jove. És d’aquelles coses que et venen al cap sobtadament i no saps ni com ni perquè, segurament alguna jugada de l’inconscient. Freud tindria una explicació rebuscada i comprometedora per aquests records, però el cas és que això passa. Era un quadre del Renaixement en el que dues senyores de bon veure, vestides com Nostre Senyor les portà al món, miraven endavant mentre una d’elles li pessigava un mugró a l’altra. Ho sé, m’hauria d’avergonyir de pensar en aquestes coses i, sobre tot, de parlar-ne, però em comprendreu si dic que quan em ve al cap un record incomplet de quelcom que algun dia, si més no, em sobtà, sento una forta necessitat de completar dades.

Així que el primer que calia era esbrinar on havia vist el quadre. Tenia la sensació d’haver-lo vist a la Galeria dels Uffizzi, a Florència, durant un viatge de final de curs que vaig fer a Itàlia als 16 anys, però no n’estava gens segur. Tenint a mà una eina tan poderosa com Internet, vaig entrar a la web d’aquella galeria i vaig començar a buscar, sense cap èxit, tot s’ha de dir, fins al punt que ja vaig començar a dubtar sinó seria al Louvre que l’havia vist, uns anys després, quan en tenia 19 o 20, crec. Però tampoc allà vaig tenir èxit, perquè cercar un quadre del que no saps l’autor ni el títol no és gens fàcil.

Finalment vaig recórrer a Google, el gran Déu de la xarxa que tot ho sap i tot ho dóna. Però no us penseu que fos fàcil trobar el què cercava, perquè, a veure, quines expressions introduiríeu en el cercador per a trobar un quadre de dues senyores nues que es toquen el mugró? Exacte, és el que heu pensat, i després de molts intents el quadre aparegué miraculosament sota l’expressió “mugró”. De tot el que abans va aparèixer per la pantalla estic segur que ja us en heu fet una idea, punyeteros, o sigui que més val que no us ho expliqui, que em fa vergonya.

Resulta que el quadre en qüestió és al Louvre, obra probablement de Jean Cousin el jove, un pintor que es creu que va viure entre 1522 i 1594, fill d’un altre pintor que es deia com ell i anomenat el vell. El quadre representa dues noies nues dins una banyera, mirant endavant, cap el pintor, mentre una d’elles li pessiga un mugró a l’altra. Al fons del quadre, una altra senyora, aquesta vestida, sembla que estigui brodant com si res.

Així que he vist el quadre he recordat exactament la sensació que vaig tenir la primera vegada que el vaig veure. Vaig pensar, ves per on, que era com si una noia estigués sintonitzant l’emissora d’una ràdio pel mugró de l’altra. Potser pensareu que és absurd, però si us fixeu bé en els dits, veureu que, en realitat, no es tracta d’un pessic. Més aviat sembla que agafa amb delicadesa l’apèndix en qüestió per a donar-li la volta suaument, cercant la freqüència idònia. No és tant absurd. Ara la majoria d’aparells radiofònics són digitals i cal prémer botons per a sintonitzar (que també té el seu morbo), però per a sintonitzar els aparells de ràdio d’abans calia donar voltes suaument, sense passar-se de rosca, a una rodeta que recorria lentament tot l’arc radioelèctric. Els més exigents fins hi tot hi repenjaven el cap per a copsar amb la oïda fins el més mínim detall dels xiulets que provenien de l’èter, fins a trobar el punt exacte en que la recepció era totalment satisfactòria. Em pregunto si Marconi, el gran inventor de la ràdio, no tindria al cap altres cabòries a banda de les ones hertzianes.

I per cert, qui són aquestes senyores? La de la dreta, la del mugró, és Madame Gabrielle d’Estrees, amant del rei Enric IV de França. Sembla que quan Enric IV era pretendent al tron es va enamorar d’ella, però sols en va aconseguir els seus favors quan fou nomenat rei, moment en el qual es va convertir en la seva amant oficial. De tota manera mai arribaren a casar-se, malgrat que varen tenir tres fills. Diuen també que va morir als sis mesos de l’embaràs del que hauria estat el seu quart fill, entre mig de fortes convulsions. A la mà esquerra aquesta senyora mostra un anell que sembla ser una promesa de matrimoni, la que li hauria fet el rei Enric IV, contra la voluntat i amb la total irritació de la seva exdona, Margarida de Valois, de la qual havia aconseguit l’anulació del matrimoni una anys abans, i de part de la noblesa. L’altra noia és la seva germana Julienne, duquessa de Villars, que amb la mà esquerra li toca el mugró.

S’han fet vàries interpretacions sobre aquest quadre, però les principals són, d’una banda i per als més fantasiosos, la que diu representar una escena lèsbica, i de l’altra la que veu en el gest una representació de l’embaràs de Gabrielle. La cosa té sentit, si admetem que l’amant del rei apareix com a promesa d’aquest –i per això mostra l’anell de prometatge- i com a futura mare del seu fill, per la cosa del mugró. Fins i tot la senyora del fons, que fa brodats com si res, tindria un lloc en aquesta escena si pensem que broda per a l’infant que ha de néixer (en l’altra interpretació aquesta senyora potser hi faria nosa).

De tota manera, seria interessant saber la data exacte en que es va fer el quadre. Si en Jean Cousin el va pintar en vida de Madamme d’Estrees, probablement tenia com a models les pròpies protagonistes de l’escena. No sé com es devia prendre aquestes llicències el seu reial amant, però no eren temps de massa tolerància, encara que es permetessin de pintar senyores a la banyera. Segurament no hi tingué res a veure, però es creu que la senyora d’Estrees va morir enverinada abans que aconseguís casar-se amb el rei, i el més probable és que la metzina li donés qualsevol dels múltiples enemics que tenia a la cort.

En tot cas, Enric IV era un rei força pragmàtic. Ell mateix, protestant convençut, no tingué cap mania en convertir-se al catolicisme per aconseguir el tron de França. No en va fou l’autor de la cèlebre frase “Paris bé val una missa”. Tan pragmàtic era, que una vegada morta la seva amant, no tardà gens en trobar consol als braços d’una altra dona, Catherine de Rohan, pragmàtica com ell que, sabedora de la mala fortuna de la seva predecessora, mai es volgué convertir en l’esposa del rei.

A l'altra banda de la riera

1 comentaris
De quan en quan surto a caminar, quelcom que hauria de fer quasi sempre i no faig quasi mai. No em sento amb ànims de córrer ni de fer esport, però en canvi caminar em dóna plaer; això sí, sols quan aconsegueixo vèncer la mandra de posar-m’hi. No és que faci grans caminades ni excursions, em limito a passejar durant una hora o hora i mitja pels carrers de la ciutat, pensant en les meves coses, o fixant-me en la gent o en les façanes dels edificis, sovint recordant com eren aquells carrers fa 20, 30 o 40 anys.

Un dels indrets pels que acostumo a voltar és el carrer del Rec. És un carrer llarg, que va d’una banda a l’altra de la ciutat en sentit longitudinal, que dóna per una bona estona de caminar si has d’anar i tornar, i que permet passejar tranquil·lament sense nervis pel trànsit ni les multituds. Per allà hi passa poca gent. Com que la passejada és tranquil·la, no puc deixar de recordar com era aquell indret fa anys, i sobretot com era quan jo no tenia més de 10 o 11 anys i em llençava a explorar el món desconegut de l’altra banda de la riera.

En aquells temps la ciutat d’Igualada vivia a esquenes del riu (de la riera, com sempre n’hem dit). El carrer del Rec era una via ben estreta compartida a mitges pel propi rec i per un pas estret per a les persones, entre adoberies, horts i magatzems atrotinats. La riera era a l’altra costat de les adoberies i per a creuar-la ho havies de fer per unes estretes palanques de fusta. Per la quitxalla que vivíem a aquest costat de la riera, aventurar-nos a passar la palanca i endinsar-nos en els barris de Can Barraqueta o del Pi, era com entrar en territori comanxe. La barrera era molt gran, i en termes molt simplistes però en aquells temps força assumits, aquí hi vivíem els catalans i allà els xarnegos. Ara no se m’acudiria de fer servir aquesta expressió, però llavors era ben normal.

Sempre he associat la sensació d’aquella aventura amb les velles pel·lícules del far west. Una caravana de colons o una columna de soldats avançant per territori desconegut i, de sobte, unes siluetes damunt dels turons, uns crits salvatges i una pluja de fletxes. Era territori indi i els blancs, els bons, ens la jugàvem contra els pell rojos salvatges, els dolents.

Poc després de travessar la palanca, era normal que fóssim atacats per la mainada de Can Barraqueta, pels xarnegos, que dèiem llavors, i quasi sempre acabàvem fugint cap el rec. Les regles eren clares, nosaltres no havien d’entrar al seu territori, ells no havien d’entrar al nostre. Quan un es fa gran s’adona que això són bestieses, però de petit el món era com en les pel·lícules, hi havia bons i dolents.

Una vegada un company i jo van ser capturats pels salvatges. Eren una colla de marrecs com nosaltres, àvids d’aventures com nosaltres i plens de prejudicis com nosaltres, i quan ja m’esperava una pallissa –no ens arrencarien la cabellera, però era ben segur que els xarnegos no sabrien fer altra cosa que pegar-nos- varem ser convidats a menjar ametlles, verdes certament, però ametlles i no pas cop de puny. Ens varem mirar les cares, ens varem preguntar com ens dèiem, a quina escola anàvem i a on vivíem, i adéu i fins una altra. No se’ns varen menjar vius i nosaltres a ells tampoc. He de dir que aquell fet no és que fos transcendental a la meva vida, però sí que em va fer adonar que, al cap i a la fi, a banda i banda de la riera no érem tan diferents.

Des de llavors ha plogut molt, ens hem fet grans i ens hem adonat que aquí hi cabem tots, i que quan diem casa nostra volem dir la casa de tots. Això ho ha entès la societat en general i ho han entès els polítics, potser perquè tant val el vot dels que parlem català com el dels que parlen castellà, però a fi de comptes sembla que ho hem assimilat. Pot ser un símbol, però per a travessar la riera ja no cal fer equilibris sobre una estreta palanca de fusta. Igualada i Santa Margarida de Montbui es veuen les cares per sobre de la riera, i jo ja no recordo ben bé que significava allò de xarnegos, de fet em sona tan malament la paraula que ni tan sols penso utilitzar-la.

Algunes precisions sobre actituds envers l'aeroport corporatiu

0 comentaris
En aquest país fa molt temps que es va perdre la por als actes de l’administració, i és bo que hagi estat així. Durant molt temps els poders públics han fet i desfet sense altre límit que el que ells mateixos s’havien imposat. No és que els actes de l’administració fossin dolents per se, però se’ls suposava un grau d’infalibilitat que, a més, no era possible discutir. Així s’han fet grans barbaritats, perquè equivocar-se és més fàcil quan no s’admet la fiscalització dels propis actes. La conseqüència més visible d’aquesta impunitat dels poders públics es troba en alguns llocs del territori.

No tothom hi estarà d’acord, però he d’admetre que això ha canviat bastant, i no em refereixo a que l’administració estigui més o menys encertada en els seus projectes i en les seves resolucions, qüestió que es pot discutir fins a la sacietat sense obtenir una conclusió unànime, sinó a que la societat ha adquirit mecanismes de defensa i reacció contra l’acció dels poders públics que abans no usava, tret d’honroses excepcions. La mostra està en la reacció ciutadana a gran nombre de projectes que afecten directament o indirecta al territori. La creació de plataformes contra tal o qual projecte, la presentació massiva d’al·legacions en alguns tràmits, o la pròpia opinió pública difosa pels mitjans de comunicació, fins i tot les mobilitzacions més actives, com manifestacions i actes de protestes, són habituals.

Ara bé, si era necessari que la societat adquirís l’hàbit de defensar-se per sí mateixa contra els abusos del poder, tot s’ha de dir, ja ens estem passant de frenada. Sense ànim de restar legitimitat a les protestes i als seus actors, estaria bé que ens plantegéssim si no s’ha implantat ja en un sector ampli de la ciutadania un prejudici irracional i exagerat contra tots i cadascun dels projectes de l’administració. En definitiva, sigui per la pròpia dinàmica de les mobilitzacions continuades o pels propis errors de l’administració, aquesta ha esdevingut no infalible sinó tot el contrari, equivocada per naturalesa. I no és bo suposar a l’hora d’avaluar projectes importants per a la ciutadania. El complex adquirit de víctima és el pitjor conseller per a decidir què ens convé i ens aboca irreflexivament al “no a tot” per principi, i després ja es veurà, plantejament que de tant prudent pot esdevenir nefast per al progrés dels territoris.

Així que crec que cal fer un exercici d’introspecció i una reflexió asserenada abans de llençar-nos a qualsevol piscina, no fos cas que, per molt que sabem nedar, acabéssim sofrint un tall de digestió. Penso que en aquesta reflexió hi caben, entre d’altres, les següents qüestions:

Qüestió prèvia: qui i què són els poders públics

Plantegem qualsevol lluita com una defensa contra els poders públics. Ells són els dolents, nosaltres els bons, faltaria més. Allò que no ens agrada i contra el qual lluitem és obra dels poders públics. Al meu entendre els poders públics no són estrictament els que representen a l’administració sinó aquells que, tinguin o no el poder polític i administratiu, han adquirit un grau d’influència rellevant que els dota de capacitat decisòria, ja sigui directa o indirecta, sobre àmbits més o menys amplis de la vida comunitària. En aquest concepte hi podem encabir els poders polítics (partits), econòmics (empresaris, bancs, caixes, etc.), socials (sindicats, tota mena d’agrupacions o associacions, etc), culturals o qualsevol altre. Qualsevol agent social pot ser considerat un poder públic, en un sentit ampli, en funció del seu grau d’influència social. És el que en alguns llocs en diuen grups de pressió o lobbies. No cal que es tracti de grups econòmics, n’hi ha prou en que tinguin una comunitat d’interessos. Són grups que generen estats d’opinió i que els polítics no poden ignorar. El grau d’influència que acaben adquirint és tan fort que condiciona iniciatives polítiques, socials i econòmiques.

Dic tot això, perquè vull deixar clar que sovint l’enfrontament entre un grup de ciutadans i l’administració no és ja una lluita de David contra Goliath. Depèn de moltes coses, naturalment, però un grup més o menys reduït de gent pot generar un estat d’opinió que tiri enrere projectes i iniciatives de tot ordre, sobretot sota el paraigües de la defensa del territori. Tant és així, que aquests moviments poden integrar-se en el denominador comú dels poders públics precisament pel seu grau d’influència i afectació sobre l’acció pública, i a la llarga poden esdevenir un actor més enfront de la resta de ciutadans.

Fins on tenen carta blanca els polítics

Cada vegada més s’exigeix als polítics la conformitat dels administrats per a dur endavant les polítiques que tinguin per convenient, al menys pel que fa als projectes amb un cert grau d’impacte social, econòmic, paisatgístic, etc. A casa nostra ho hem vist en la polèmica que va girar al voltant de la tramitació i aprovació del Pla director urbanístic de la Conca d’Òdena i, en molta menor mesura, en l’assumpte de l’aeroport corporatiu d’Òdena, en el qual unes poques persones, a contracorrent del que sembla el pensar general dels habitants de la Conca, s’oposen a la implantació d’aquesta infraestructura fent servir l’argument de que no s’ha preguntat als ciutadans.

La qüestió és, fins on tenen o han de tenir autonomia els polítics per a fer i desfer sense preguntar? Hi ha una cosa clara; allò que estava en el seu programa electoral, en el programa que va guanyar les eleccions, no ha de ser consultat de nou a la ciutadania, tret que concorrin circumstàncies excepcionals. Precisament l’argument dels contraris a tota mena de plans o projectes és que, generalment, no figuraven en el programa electoral i per tant no tenen la confiança del ciutadà, al qual caldrà preguntar-li expressament per la seva voluntat. En el cas del Pla director de la Conca d’Òdena és lògic que no figurés en el programa electoral. No es tracta d’un Pla de tal o qual Ajuntament, sinó de la Generalitat; els ajuntaments s’hi podien oposar, podien presentar al·legacions per tal que fos modificat o podien acceptar-lo tal qual, però en tot cas la iniciativa i la resolució corresponien a la Generalitat. Pel que fa a l’aeroport d’empresa d’Òdena, no podia figurar en el programa electoral el concórrer a una convocatòria que s’ha fet des de la Generalitat molt després de la cita electoral. Segons alguns això legitimaria una eventual consulta als ciutadans, abans que Òdena presentés la seva candidatura (la qual, per cert, malgrat que formalment correspon a Òdena, s’ha d’entendre referida al conjunt de la Conca d’Òdena)

Jo em pregunto si l’acció de govern s’ha de circumscriure estrictament al programa electoral. Quan anem a votar no estem comprant un programa de govern, estem dipositant la nostra confiança en un grup de persones per a que regeixin la vida en comú d’aquest país durant quatre anys. És una confiança que va més enllà d’unes mesures concretes enumerades en un programa, perquè sinó fos així, l’acció de govern restaria hipotecada durant quasi tota la legislatura. El programa electoral constitueix una font d’informació sobre l’oferta dels candidats, un catàleg de serveis, però el contracte és per a governar amb totes les seves conseqüències. No estem comprant un cotxe, estem contractant algú per a que gestioni tot el garatge.

També és cert que circumstàncies excepcionals o la pròpia envergadura del projecte i del seu impacte poden aconsellar la consulta popular prèvia al ciutadà, però hauríem d’entendre que per a que es donin aquestes circumstàncies no n’hi ha prou que un petit nombre de persones sentin la necessitat de ser consultats. En definitiva, no s’ha de preguntar tot el que no estigui al programa, i quatre persones que ho exigeixin, per molt que cridin, no són suficients. En el cas de l’aeroport corporatiu no sabem encara com resoldrà la Generalitat, però és evident que si quan va sortir la convocatòria s’hagués organitzat a la Conca una consulta popular (no sé si sols a Òdena, o també a Igualada, Vilanova del Camí o la Pobla de Claramunt, i perquè no a tota la comarca) encara n’estariem parlant i una vegada més l’Anoia hauria perdut una de les poques oportunitat que se li posen a tir.

Lligant això amb la reflexió sobre els poders públics que he fet abans, una vegada més un grup reduït (molt reduït en aquest cas) s’hauria carregat un projecte que afecta a tota la comarca. Realment, si a aquest grup no se’l vol anomenar poder públic, sí que al menys se’l podria titllar de poder fàctic.

Seguint els comentaris que algunes persones molt motivades han deixat a les diverses notícies que sobre aquest assumpte han aparegut al diari digital Anoiadiari.cat, he pogut comprovar que es nega el consens en base a que no s’ha preguntat al propi comentarista. Si més no, caldria una mica d’humilitat per a reconèixer que en un ampli consens no sempre som imprescindibles. També s’acusa en alguns d’aquests comentaris de poc democràtic al consistori odenenc, pel fet que ha aprovat presentar la candidatura sense consultar-ho als veïns del poble. Una vegada més, insisteixo que no s’ha de preguntar tot, i que a la vista de les poques veus que s’han alçat contra l’aeroport corporatiu, en contrast amb les que hi estan a favor, potser el poc democràtic hauria estat frenar un projecte que vol la majoria per tal que tinguéssim temps de preguntar la seva opinió a les quatre o cinc persones que han deixat aquests comentaris.

Quina informació tenim i quina informació necessitem

S’esgrimeix també manca d’informació i secretisme sobre els projectes, com si per algun designi ocult l’administració no volgués donar informació sobre el que pretén fer, per tal d’estalviar-se crítiques. Segurament que en algunes administracions i en alguns projectes això passa, però a la vista d’algunes reaccions, em pregunto si el que volen alguns no és que, un bon dia, un motorista els porti a casa un seguit de carpetes de documents de plànols per a que puguin examinar-los. És molt fàcil dir que no s’ha tingut accés a la informació, perquè generalment la gent s’ho creu, però generalment n’hi ha prou en anar a cercar-la, és a dir, n’hi ha prou en tenir-ne ganes.

Com sap tothom, la proposta de l’Anoia per a l’aeroport corporatiu ha estat presentada a última hora, un cop s’ha aconseguit la documentació tècnica necessària. Segurament que aquesta documentació no estava a l’abast de la gent abans de la seva aprovació pel Ple d’Òdena, però tot ciutadà amb interès pels assumptes de la comarca sabia que la proposta es presentaria, i el fet de no tenir-la a les mans i poder-hi donar el seu vist-i-plau no ha estat obstacle perquè hagi estat aplaudida per la majoria del que anomenem la societat civil. Fins i tot en el Ple d’Òdena la proposta fou aprovada per quasi la totalitat dels seus membres; l’única veu discordant va ser la d’un regidor no adscrit actualment a cap formació política, que se sàpiga.

No sempre els ciutadans tenim tota la informació que voldríem, però en podríem tenir molta més si la cerquéssim de forma efectiva. I és cert que l’Administració no sempre té ànim de col·laborar, però de ben segur que a casa no ens la portaran. I d’altra banda, donar per assentat que la informació s’amaga, sense aportar dades que ho corroborin, és, si més no, imprudent, per no dir malintencionat. He llegit en un dels comentaris que he esmentat abans, que a l’Alcalde de la Pobla se li ha negat la informació sobre la proposta d’aeroport corporatiu. Dit així, per una persona que no és l’afectada i que ni tant sols s’identifica més enllà d’un nom de pila, és el mateix que llençar notícies falses. Diguem el que sigui, encara que sols ho suposem, perquè de ben segur que la gent s’ho creurà. Estaria bé que el Sr. Alcalde de la Pobla confirmés si realment li han negat la informació.

Quina informació necessitem? Dons la que qualsevol de nosaltres consideri que pot necessitar, però no s’hi val a dir que ens neguen la informació si abans no l’hem demanada. I també caldria tenir en compte que, a vegades, la informació que no es dona és, precisament, la que no existeix, i difícilment es pot proporcionar allò que no es té.

Sols cal exigir responsabilitat als polítics?

És clar que als polítics cal exigir-los responsabilitat, seny i alçada de mires. Precisament per això no tots ens podem dedicar a la política, i també per això cal que siguem força primmirats a l’hora d’elegir als nostres representants. I si la vessem a l’hora de triar, una part de culpa, si més no, en tindrem. O és que no és responsabilitat de tots el no deixar-se enlluernar per les polítiques populistes i demagògiques? De quan en quan algun responsable polític es veu forçat a dimitir per culpa dels actes d’algun càrrec inferior, i és així perquè ells tenen la responsabilitat d’elegir adequadament als seus col·laboradors i subordinats. Però quan la vessa un ministre o un alcalde que hem elegit amb els nostres vots, qui dimitirà? Ell, potser, nosaltres no, és clar. No és que això pugui ser diferent, és que, al menys, caldria que reconeguéssim que no som el bons contra els dolents.

També cal ser conscient que els nostres actes d’oposició o de protesta no són innocus. Tenen conseqüències, i no sempre són les que cercàvem. Naturalment, oposar-se a allò que perjudica l’entorn o la pròpia vida en societat no té perquè ser dolent, al contrari, és necessari. El problema és que ningú pot tenir el monopoli de la veritat. Per tant, tota victòria és també una derrota per algú. No es tracta de prendre partit, es tracta de saber que, triem el que triem, algú hi perdrà. Si les poques persones que s’oposen frontalment a l’aeroport corporatiu assolissin el poder que més amunt he atribuït a certs grups de pressió, és possible que aconseguissin deturar el projecte i que això es pogués vendre com una victòria dels que estimen la terra sobre aquells que volen destruir el territori, per emprar terminologies a l’ús, però també és segur que una bona part del territori, la que està formada fonamentalment per persones, patís les conseqüències de deixar perdre, una vegada més, una de les poques oportunitats de desenvolupament econòmic que es donen per aquestes contrades.

Si això passa, em pregunto si no haurem de deixar de cercar als enemics del territori en les sales consistorials i els consells de govern, i fixar-nos en els grupets de salvadors que recorren els fòrums de la xarxa i ens il·luminen amb la seva ciència infusa.

Entendre FeedBurner

2 comentaris
Fa dies que em barallo amb FeedBurner per a mirar d’entendre les dades que em proporciona. Es suposa que FeedBurner mesura i proporciona el nombre de subscriptors del feed. Ja m’ha costat d’entendre els conceptes “subscriptors” i “feed”, però crec que finalment me n’he sortit. Ara bé, malgrat que la interfaç del programa ha estat traduïda al castellà, l’ajuda no ho ha estat, i el meu anglès és de pa sucat amb oli.

Així que de totes les dades que em proporciona FeedBurner sols entenc, crec, el nombre de subscriptors. Però no sé què caram són els “alcances” o “hits”. Probablement abusant de la paciència dels pocs lectors que em seguiu, algú em podria fer cinc cèntims del que signifiquen les dades de FeedBurner, de forma que ho pugui entendre un negat en aquests temes com jo? M’he permès posar-vos com exemple les dades d’ahir mateix.

En definitiva, els dubtes que tinc són:

a) Els subscriptors han visualitzat tots el feed? És a dir, si en les dades que aporto més avall figuren 18 subscriptors en un dia determinat, vol dir que 18 persones han visualitzat el meu feed en un dia determinat a través d’algun lector de feeds?

b) En un apartat hi figuren “Web browsers”. Concretament, assenyala 32 “hits” d’un web browser de Firefox. Vol dir això que el feed ha estat visualitzat en 32 “web browser”, a més dels subscriptors esmentats a dalt? O ambdues dades es superposen?

c) Crec que els “bots” són robots que exploren automàticament el feed. Si és així, els “hits” que s’hi esmenten són independents dels altres esmentats més amunt? Per exemple, a costat de Facebook hi figuren 14 hits. Què significa aquesta dada?

Si algú em pot aclarir tot això, tindrà l’agraïment etern d’un blocaire bastant novell.

Un desconegut Dia d'Europa

0 comentaris
Tal dia com avui, fa 59 anys, el ministre francès d’afers exteriors, Robert Shuman, va pronunciar un discurs en el Quai d’Orsay, proposant una administració conjunta entre Alemanya i França sobre el carbó i l’acer, oberta a altres estats europeus. Es coneixeria com a la Proposta Shuman que va donar lloc al Tractat de París de 18 d’abril de 1951, pel qual es va crear la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer. Eren els prolegòmens del que després s’anomenaria Mercat Comú i que ha esdevingut en l’actual Unió Europea.

Molt ha plogut des de llavors i les ànsies d’unió dels pobles d’Europa han tingut els seus alts i baixos, però d’immediat cal reconèixer que amb la unitat progressiva de les nacions europees sorgides de les dues guerres mundials, s’ha esvaït quasi per complet la rivalitat fratricida que els estats europeus van mostrar durant segles i que tanta sang ha vessat en el passat.

Durant molts anys aquest país es va desviure per aconseguir entrar a la Unió Europea, tant com en els darrers temps ho han volgut els països de l’est d’Europa recentment deslligats de l’esclavatge soviètic. Fins i tot ho pretenia el règim franquista, quan es creia que podia amagar la seva naturalesa feixista i dictatorial fent la ramoneta per les cancelleries europees. Per als espanyols l’entrada a Europa significava una catarsi profunda que allunyaria d’una vegada el retard cultural, econòmic, polític i de tot ordre que amb resignació havíem assumit durant dècades, els famosos “40 anys de retard”.

Bé, ara ja fa uns anys que hi som i són altres els que malden per entrar-hi, però no sembla que, en conjunt, siguem prou conscients de la importància que les institucions europees tenen per al país. Els òrgans de govern de la Unió Europea són uns grans desconeguts entre la majoria de població espanyola. És francament decebedor el desinterès que els ciutadans espanyols demostrem per als assumptes europeus. Talment, sembla que això d’Europa sigui cosa de l’estranger i, per tant, aliè a les nostres preocupacions diàries. Sols cal veure el resultat de les eleccions successives al Parlament Europeu, en les que la participació assoleix sempre el nivell més baix de totes les convocatòries electorals.

I tanmateix, la majoria de decisions adoptades en el si de la Unió Europea tenen una incidència definida i directe sobre l’economia del país, tant que podríem dir que el tràfic econòmic en la nostra societat és majoritàriament resultat de la normativa europea. És a dir, que mentre a la Moncloa o al Palau de la Generalitat, al Congrés dels Diputats o al Parlament de Catalunya es prenen grans decisions polítiques que seguim amb més o menys interès, a Bruseles es prenen cada dia decisions de caire econòmic que ens afectaran directament i per les que ens interessem poc.

Com pot ser, doncs, que passem olímpicament de Bruseles si allí s’hi cou gran part del nostre futur? Algú n’ha de tenir la culpa, i no tinc cap dubte de que són els responsables polítics nacionals els que més han contribuït a aquesta ignorància. No em veig en cor d’atribuir-los designis ocults per a fomentar aquest passotisme europeu però, si més no, qui té els mitjans per a fomentar la participació europea n’és responsable si no els usa.

Resulta que avui és el Dia d’Europa, tal com se’l va proclamar ja fa anys, en commemoració del dia en que es formulà la Proposta Schuman. Quants de vosaltres, estimats lectors, ho sabíeu? I quants us en recordareu l’any que ve? A Catalunya s’ha fet un acte institucional davant la catedral, presidit per l’Honorable President de la Generalitat, al qual han assistit la majoria de candidats a les properes eleccions, que ni s’hi haurien acostat si no fos per la proximitat de la cita electoral. El “Dia de la Hispanidad” o l’11 de Setembre tenen molt més ressò mediàtic que aquesta cita d’avui, que la majoria de la gent, a l’hora en que escric aquest post, encara ignora.

Jo diria que, fins i tot, una part molt important de la població desconeix que el proper dia 7 de juny hi ha convocades eleccions al Parlament Europeu, un Parlament en el que, malgrat que algú pugui pensar el contrari, es debaten i aproven qüestions que ens afecten directament, un parlament on, per exemple, s’ha barrat el pas a la proposta d’ampliar fins a 65 les hores setmanals de treball.

Essent tant important el marc europeu de referència, constitueix una obligació dels governs nacionals difondre el coneixement d’Europa i promoure la participació europea, i una greu responsabilitat l’absentisme de les administracions en aquesta tasca. Tanmateix, han sortit algunes iniciatives que, si bé insuficients, tenen una clara vocació de promoure la participació. Mereix que es destaqui el portal FesEuropa, un portal de participació directa, en el que els usuaris plantegen preguntes sobre Europa que són comentades per la resta d’usuaris. Una eina interessant que hauria d’anar acompanya d’un seguit d’iniciatives semblants en tots els àmbits de comunicació.

Malauradament, des del poder i les institucions no sembla haver-hi cap voluntat de promoure la participació i l’interès dels ciutadans en els assumptes europeus. De fet, ni tan sols es molesten en fer propaganda política, malgrat que estiguem ja a les portes de les eleccions. Si resulta que els polítics del nostre país no hi tenen interès, i si resulta també que no semblen tenir intencions amagades per a mantenir-nos en la desídia i l’avorriment, aleshores sols queda una explicació: la profunda irresponsabilitat de la classe política.

Zones blaves. Encara no el desenllaç.

2 comentaris
L’assumpte de les zones blaves cueja encara i va per llarg. Potser, al final, la ciutadania acabarà acostumant-s’hi i no se’n parlarà més. Però és una història inacabada, a la qual manca el desenllaç, i ja que els ànims es van asserenant, no farà cap nosa fer un petit recopilatori de tots els actes d’aquesta comèdia.

El Ple de l’ajuntament d’Igualada va aprovar el dia 25 d’octubre de 2005 el reglament del servei d’aparcaments i zones d’estacionament sotmeses a control horari i règim tarifari. Per entendre’ns, el reglament que regula les zones blaves del municipi. En el seu article 3.3, aquest reglament estableix literalment el següent:

“Les futures ampliacions de la zona de regulació de l’estacionament s’efectuarà per l’Alcaldia. Dita resolució es farà amb quinze dies d’antelació com a mínim a la data d’implantació d’aquesta normativa indicant els seus límits i condicions mitjançant anunci en el Butlletí Oficial de la Província i en el taulell d’edictes de l’Ajuntament”.

Fent ús de la potestat que el reglament aprovat li confereix, el Sr. Alcalde d’Igualada dicta en data 26 de gener de 2009 una resolució per la qual s’amplien en 211 les places d’estacionament a la via pública amb horari controlat (zones blaves), que gestiona l’empresa municipal SIMA, amb efectes des del dia 20 de febrer. Les noves places d’aparcament es localitzen a l’entorn de l’Hospital (57) i la resta entre la zona al final del passeig Verdaguer i zona centre.

Quasi immediatament comencen a donar-se mostres de desacord i de descontent en part de la població. És un tema polèmic, i l’ampliació de zones blaves sempre i en tot lloc resulta, si més no, discutida. Vaig entendre llavors, i ho continuo pensant, que el govern de la ciutat ha estat elegit per a governar i, per tant, ha de dur a terme la seva política sense complexes, perquè la seva responsabilitat, que li ha estat atribuïda pels ciutadans, és la d’adoptar les polítiques que consideri adients, malgrat que puguin resultar impopulars.

Però abans de seguir endavant, vull aclarir que, malgrat la necessitat d’adoptar mesures impopulars que tots els governants tenen en algun moment, la validesa que s’atribueix a aquestes, com diuen els juristes, té caràcter iuris tantum, és a dir, subjecte a prova en contrari. Hi ha un vot de confiança que per força hem de concedir als polítics quan prenen possessió, però tots els seus actes són revisables, no sols administrativament o per la via judicial, sinó també per l’opinió pública, que està en el seu dret de revisar i, si escau, revocar el vot de confiança atorgat.

Per tant, la resolució de l’alcalde d’Igualada d’ampliar les zones blaves és perfectament lícita i s’empara en unes facultats democràticament atorgades pel ple i exercides per ell com a destinatari de les mateixes, i sens dubte deu disposar dels informes tècnics pertinents que la recolzin. Malgrat això, és tracta, com totes, d’una actuació política revisable i qüestionable en l’àmbit de l’opinió pública, i ha estat efectivament contestada, de forma aclaparadora, diria jo, per un nombre important de ciutadans.

Entenc jo que la resposta ciutadana és legítima sempre, tan si és encertada com si no ho és, aspecte aquest últim en el que és impossible que tots estiguem d’acord. Passa sovint que en la resposta ciutadana s’hi vol veure una mà política. Generalment aquesta idea es difon des del govern de torn, atribuint a les intencions electorals de l’oposició la suposada manipulació de l’opinió pública. No negaré que això, en major o en menor mesura, es dóna sovint, i segurament també en part en l’assumpte de les zones blaves.

Però cal que donem una ullada a com ha anat aquest tema. Una ciutadana de peu disconforme amb l’ampliació de les zones blaves decideix emprendre una campanya de recollida de signatures contra les mateixes, i n’aconsegueix 10.750. No és una quantitat petita, representa aproximadament el 28 % de la població que té Igualada, més d’una quarta part. Algú dirà que darrera de tot això hi ha Convergència, de fet ho han dit de forma més o menys oberta els portaveus de l’Entesa. Tan se val. Són moltes signatures i l’expressió clara i contundent del rebuig ciutadà a una determinada política. Què més dóna qui s’hagi cuidat de recollir les signatures? És que no són vàlides?

Arribats a aquest punt, recapitulem. Fins ara no he parlat en aquest article de si és encertada o no la resolució de l’alcaldia d’ampliació de les zones blaves, i és que, francament, ara jo no importa. Tenim una resolució de l’alcaldia lícita, adoptada en ús de les potestats que legalment i democràticament li foren conferides pel Ple de la Corporació, i la negativa de la població a acceptar aquesta mesura, una negativa expressada mitjançant la recollida de 10.750 signatures en contra. Per tant, la resolució de l’Alcaldia esdevé des d’aquest moment inacceptable. És a dir, que no sé si originàriament la iniciativa de la ciutadana esmentada o dels grups de l’oposició, o de tots plegats, tenia raó de ser, però un cop duta a terme, no es pot ignorar el seu resultat, ja que, de seguir endavant l’equip de govern amb la seva política de zones blaves, resultaria evident que ho fa sense el recolzament popular i, per tant, que ha perdut aquell vot de confiança que se li va donar en el moment de ser elegit.

El que seria lògic és que ara l’equip de govern donés marxa enrere i retirés la polèmica resolució. Estic segur que ho podria fer sense, com es diu vulgarment, abaixar-se els pantalons. No li caldria canviar d’opinió i “donde dije digo digo Diego”, n’hi hauria prou en admetre que, malgrat considerar justa la seva decisió, el poble no ho veu així, i retirar la seva mesura “per mandat popular”. Però en política costa molt rectificar.

I ara anem a una altra part de la història, ben complicada, per cert. Als promotors de la recollida de signatures se’ls va ocórrer de demanar una consulta popular. Res a dir, al contrari, el que passa és que, tal com avui en dia la normativa legal contempla el tema de les consultes populars, resulta molt complex dur-la a terme si l’administració no hi col·labora activament. Dic això perquè la Llei exigeix que les signatures siguin verificades davant notari o davant el secretari de l’Ajuntament, i que corresponguin a persones empadronades al municipi. Ignoro si totes les persones que van signar estan empadronades a Igualada o no, però els senyors de l’Entesa ja van posar aquest aspecte sota sospita des del primer moment. Pel que fa a l’acreditació de les signatures, simplement no s’ha dut a terme, i dubto que des de l’Ajuntament es convoqui als 10.750 signants per a que desfilin pel despatx del secretari.

Per tant, l’equip de govern ho té fàcil per a no tramitar la consulta popular, i em fa l’efecte que els promotors de les signatures ja en són conscients des de fa dies. Potser per això s’ha escollit la via de retirar a l’alcalde la potestat que li fou atorgada per acord plenari de 25 d’octubre de 2005, per tal que l’assumeixi el Ple. En definitiva, modificar el reglament del servei d’aparcaments i zones d’estacionament sotmeses a control horari i règim tarifari. Això s’està tramitant, i ja en aquest sentit el darrer ple extraordinari ha aprovat inicialment la modificació del reglament, amb el vot a favor de tota l’oposició, inclòs el PP, i l’abstenció de l’Entesa.

Molt bé. És de suposar que quan acabi la tramitació del reglament, els grups de l’oposició es posaran d’acord per a derogar el decret d’alcaldia d’ampliació de les zones blaves, cosa que també és complicada, si no hi ha una col·laboració activa de l’equip de govern. Perquè, a fi de comptes, qui formula l’ordre del dia de les sessions plenàries és l’Alcalde, i no el veig gaire col·laborador en aquest assumpte. Caldrà, doncs, molt probablement, la iniciativa de convocar un nou ple extraordinari a requeriment de tots els grups municipals excepte l’Entesa, per a tramitar una nova modificació de zones verdes.

És a dir, que la cosa encara va per llarg. Tot hauria estat més fàcil si l’alcalde i el seu equip haguessin rectificat des d’un bon principi, i encara hi són a temps. Però prefereixen entossudir-se en els errors inicials. Ells sabran, però la ciutat es podria estalviar aquest espectacle si hi hagués més sensatesa al consistori.

I un darrer aspecte preocupant. Molta gent pensa que darrera l’ampliació de les zones blaves hi havia un intent de mantenir l’equilibri econòmic de la concessió. Vull dir que, simplement, després de fer el pàrking soterrat de l’hospital, els números no sortien i ha calgut cercar una compensació per a l’empresa que gestiona el servei. Jo no sé si ha anat així, però si aquest o algun altre motiu semblant rauen en el fons d’aquest assumpte, es farà notar quan el decret de marres sigui derogat. Potser que, al final, algú es trobi amb molt bona voluntat i les mans lligades, la qual cosa comportaria una decepció important per a gran part de la ciutadania i en sortirien afectats no sols l’equip de l’entesa sinó també els grups de l’oposició. No pot ser que, després de tan mullader, tot quedi en res.

Encara no hem vist, doncs, tots els actes d’aquesta comèdia. Esperem que el desenllaç respongui a les expectatives del públic.

L'axioma de Dehay

0 comentaris
Fa uns dies vaig escriure una entrada en aquest bloc titulada “Demà serà un altre dia”, en el que vaig esmentar el terme procastinació per a referir-me a l’acció de deixar per al futur activitats o situacions que un ha d’atendre, per altres situacions més irrelevants i agradables. Sens dubte la procastinació té efectes decisius sobre l’efectivitat del nostre treball, especialment si el lloc de treball permet adoptar decisions d’elecció i planificació; és impensable, en canvi, en altres feines en les que no hi ha possibilitat d’elecció, com en el treball en cadena.

Tanmateix, el fet de donar preferència a les activitats més agradables en detriment d’altres activitats que també cal atendre però que ens resulten més oneroses emocionalment, no vol dir que les activitats deixades de banda siguin, forçosament, les més costoses en termes d’esforç. En el munt de dites, lleis, axiomes i tota mensa de suposats principis que conformen les anomenades lleis de Murphy, hi figura el que es coneix per Axioma de Dehay. No he sabut esbrinar qui és o era el tal Dehay, però l’axioma que porta el seu nom diu literalment: “els treballs senzills sempre són posposats perquè hi haurà temps de fer-los posteriorment”.

Tenint en compte que anomenem axioma a aquella proposició que és tan clara i evident que s’admet sense necessitat de demostració, em sembla molt agosarat atribuir la categoria d’axioma al principi elaborat per Dehay, però quasi bé m’hi jugaria un pèsol que, posats a cercar, em costaria de trobar una persona que no donés adequat compliment al referit axioma. Pensem-hi. Aquells que tenim molts papers sobre la taula i que cada dia rebem assumptes urgents i d’altres que no ho són tant, o assumptes complicats i d’altres ben senzills, no ens podem sostreure a la temptació d’anar deixat els temes “petits” per aquell moment en que anirem més bé de feina i que mai acaba d’arribar. Així que queden per al dia de demà.

Em pregunto si part dels problemes burocràtics que diàriament han de sofrir els ciutadans per a resoldre els seus assumptes amb l’administració, no tenen a veure, en part, amb les reflexions del senyor o senyora Dehay. Així, una sol·licitud de llicència d’obres, o d’obertura, o del què sigui, adreçada a l’administració per un ciutadà qualsevol, serà posposada per un funcionari atabalat que ha de tramitar i adoptar decisions sobre expedients que afecten a una comunitat àmplia de ciutadans, en detriment de la sol·licitud de llicència que sols n’afecta un. No defenso aquesta actitud, ni molt menys, però sovint la pròpia estructura i mitjans de les administracions afavoreixen que es doni aquesta situació.

També seria greu, o potser encara més per les conseqüències que pogués tenir, la procastinació tal com l’hem definit al començament d’aquest post, com a vici de l’aparell administratiu. En qualsevol cas, les lleis de Murphy, amb tota la seva càrrega d’ironia, humor i manca de suport objectiu, tenen una forta càrrega d’humanitat perquè descriuen actituds difícilment objectivables però amb les que tots som capaços d’identificar-nos. I ja que tractant-se de lleis no escrites, producte de la saviesa popular, no les podem codificar, jo, al menys, els donaria tractament de manual de referència i en guardaria un exemplar a cadascun dels despatxos de l’administració.

Involuntàriament barcelonista

0 comentaris
A mi el futbol no m’agrada i, tanmateix, cada vegada que un esdeveniment esportiu com el d’ahir té lloc –i no passa gaire sovint, tot s’ha de dir-, me n’alegro, involuntàriament, sense resistència, però me n’alegro. I mira que sóc totalment incapaç d’aguantar tot un partit de futbol, jugui qui jugui. Ni tan sols conec a la majoria de jugadors del Barça, i encara menys als dels altres equips, però mira, me n’alegro, què voleu que hi faci?

I és que això té a veure amb el que deia en un post anterior sobre la capacitat dels catalans de sentir-nos més catalanistes com més espanyolistes són els altres. Amb el futbol em passa exactament el mateix. Fa anys tenia un company gallec a la universitat que era madridista fins la medul·la, tan que quan el Madrid perdia entrava en un estat de depressió que li durava varis dies. Però quan el Madrid guanyava, i sobretot quan el Barça perdia, estava totalment eufòric i no deixava d’emprenyar a tots el catalans que coneixia fent-los la punyeta amb el resultat del partit en qüestió, fins i tot a mi, que ja en aquella època no sentia cap interès pel futbol. Doncs mira, tant m’emprenyava el tio, que al final vaig acabar celebrant qualsevol victòria del Barça i, sobretot, qualsevol derrota del Madrid.

Al final, molts anys després, el futbol segueix sense interessar-me, però quan juguen el Barça i el Madrid alguna cosa fa que desitgi la victòria dels catalans. De fet, si el Barça juga contra l’Albacete, per esmentar algun altre equip, se me’n fot que perdi o guanyi. A fi de comptes, no és el mateix ser catalanista que barcelonista, encara que sovint convisquin les dues sensibilitats. O sigui que, si me n’alegro del 2-6 d’ahir al Bernabeu, és precisament perquè la victòria va ser contra el Madrid. Això si, no em pregunteu qui va marcar perquè no en tinc ni idea. Ni tan sols vaig veure el partit; segur que m’hauria avorrit.

La pedra de la follia

0 comentaris

L’extracció de la pedra de la follia és un quadre de Hieronymus Bosch, més conegut pel Bosco, pintor flamenc de la segona meitat del segle XV. És una obra curiosa, un oli sobre taula que actualment es troba al museu del Prado.

Representa, ni més ni menys, que la suposada extracció del que s’anomenava la “pedra de la follia”, la qual se suposava que provocava tota mena de bogeries i estupideses. És a dir, que la suposada existència d’una pedra a l’interior del crani provocava la bogeria i, per tant, n’hi havia prou amb extreure-la per a sanar. És clar que, si no trobaves la pedra a la primera i havies de burxar gaire, la curació esdevindria, si més no, dubtosa.

De fet, la creença de que cossos estranys a l’interior del cap de les persones podien causar la follia ha estat ben estesa des de la mateixa antiguitat. Els egipcis eren veritables mestres en això de la trepanació, com testimonien alguns cranis de l’època. Qui hagi llegit Sinuhé l’egipci recordarà que el tal Sinuhé s’especialitza en l’operació de cranis, arribant fins i tot a trepanar el cap reial. No es parla en aquella novel·la de pedres al crani, sinó de coàguls deguts a algun cop al cap, els quals, per la pressió que provocarien en el cervell, ocasionarien mals de cap i trastorns mentals. És una visió més realista, pròpia de l’obra de Mika Waltari, que desmitifica bastant l’antic Egipte i el món del faraons.

Que el coàgul de sang s’associés a una pedra tampoc no és tant estrany, i algunes vegades l’operació degué tenir èxit, sinó no s’hauria practicat durant tants segles. I quan no en tenia, doncs bé, o et mories o acabaves pitjor, però seria per voluntat de déu o dels déus.

Això de tenir objectes estranys a l’interior del cos sempre ha donat feina. Fa poc dies els informatius parlaven d’un malalt rus al qual se li va extreure ni més ni menys que un petit avet de l’interior del pulmó, el qual hauria crescut d’una llavor que va germinar al seu interior. La notícia és curiosa, però no és impossible. Recordo l’anècdota d’un familiar que, de petit, s’introduí un cigró pel forat del nas, on s’hi quedà uns quants dies fins que va brotar. Sembla que el metge sols tingué que estirar la planta per la tija, i va sortir tot d’una de l’apèndix nassal.

Tot i així, sembla que el Bosco no s’ho creia gaire això de la pedra. Sols cal fixar-se en l’escena que representa el quadre que comentem. El pacient es troba assentat en un seient, amb cara d’aguantar el que sigui (pacient, ve de paciència?), mentre un metge amb un embut al cap li furga el crani. La cosa de l’embut, com tots sabem, té una clara connotació de bogeria. Generalment, en tota mensa de caricatures, modernes i no tant, els bojos apareixen representats amb un embut al cap, com si d’un barret es tractés. El que passa que aquí l’embut se l’ha posat el metge i no el malalt, amb la qual cosa ens haurem de preguntar qui és, realment, el foll, i de ben segur que el Bosco també s’ho va preguntar. Seguint amb la figura del metge, porta una gerra penjada a la cintura, que podria contenir la dosi necessària de vi per a calmar el dolor del malat o, amb més seguretat, la set del metge. La seva bossa dels diners està penjada al seient i mostra un punyal que la travessa. Diuen els entesos que simbolitza l’estafa.

Contemplant l’escena, apareixen un frare i una monja. El frare aguanta un canti de vi (més vi!) i la monja, com aquell qui res, porta un llibre al cap. Sembla que això seria una al·legoria de la superstició, molt pròpia de l’església d’aquella època.

Unes lletres ocupen la part superior i la inferior del quadre, amb el text “Mestre, treu-me la pedra, el meu nom és Lubbert Das”. Aquest nom corresponia a un personatge satíric de la literatura holandesa que simbolitzava l’estupidesa suprema. De fet, sols un estúpid es podia sotmetre a aquella operació, sembla dir el Bosco.

Però el cas és que, després de tanta pedra, el que realment surt del crani de Lubbert Das és una flor, com la que apareix sobre la taula del quadre. És a dir, que n’hi devia tenir més d’una al crani. Realment, doncs, tot plegat em fa pensar que el Bosco no hi creia gens en això de les pedres al cap. Tot i així, l’escena fou repetida en un gran nombre de quadres de la mateixa època i posteriors, però més seriosament, amb pedres de veritat i no flors al·legòriques.

Afortunadament, ara ja no busquem pedres al cap. Segurament que les cabòries no deixen lloc per als rocs, però de pedres se’n fan al ronyó i fan tan malt que et tornen boig. Serà que ens queda encara quelcom d’aquell fang primigeni amb el que, diuen, déu va crear l’home?