Natural, bo; artificial, dolent.

Ja fa temps que el tema dels aliments transgènics es passeja pels medis i és objecte de moviments a favor i en contra (més en contra que a favor, crec), fins i tot de normes que els autoritzen o que, per contra, els prohibeixen totalment, segons de quin país estiguem parlant. I és que el tema s’ho val. Estem parlant de pura manipulació genètica per a obtenir espècies vives modificades en un sentit més o menys convenient. Confesso que a mi em fa una certa angúnia, i suposo que deu tractar-se d’un sentiment molt estès. La manipulació genètica sempre ha estat objecte de les fantasies més terrorífiques; monstres i mutants han proliferat en la nostra imaginació des de pel·lícules i novel·les de ciència ficció de tots els temps.

Una mica, es tracta de la por al poder, a envair un espai reservat als déus. I no tant en el fons, és la història de sempre; els aliments “naturals”, pel fet de ser-ho, sempre seran millors que els manipulats genèticament, podríem dir-ne que artificials. Certament els disbarats que es poden fer en genètica són molts i les conseqüències d’una actuació imprudent en aquest camp poden ser nefastes per al medi. Ho tinc clar, no tinc cap dubte de la possibilitat d’aquestes conseqüències si no s’actua correctament en el camp de la genètica. Tant clar com les conseqüències que es poden derivar d’una mala conducció motoritzada, d’una construcció deficient dels edificis o les infraestructures, o de la mala planificació del creixement urbanístic, per no esmentar molts altres perills.

I tanmateix, seguim conduint lliurement i en cap manera estan prohibides la construcció o la urbanització, mentre tals activitats es duguin a terme dins d’uns paràmetres generalment acceptats com a convenients o necessaris. Tot això ve a compte d’una conversa que recentment he tingut amb un conegut, sobre el tema dels transgènics. Parlant de la forta oposició que desperten en alguns àmbits, i veient que la seva postura era també de total oposició, li he preguntat perquè exactament són dolents els aliments transgènics. La seva resposta ha estat la mateixa que quasi automàticament la majoria de nosaltres pronunciem quan se’ns planteja: perquè no són naturals.

Jo, que sóc torrecollons de mena, faig una altra pregunta, que em sembla obvia: i perquè, si no són naturals, no poden ser bons? Més àmpliament, perquè quan un producte no és natural, segons la representació que ens fem del que anomenem natural, no pot ser bo? Vagi per endavant que, com ja he dit, a mi els aliments transgènics em fan una certa angúnia que, d’altra banda, jo mateix considero bastant irracional, però no voldria quedar com un defensor dels transgènics perquè no ho sóc, com tampoc en sóc detractor. Simplement, crec que els transgènics, si s’elaboren bé, poden constituir un gran avanç per a l’agricultura i per a l’alimentació en general. Per principi, no veig com ha de ser nociu reforçar genèticament una espècie per a fer-la més resistent a les malalties, o simplement més productiva. I si realment hi ha uns efectes nocius, serà perquè aquesta manipulació genètica no s’ha dut a terme adequadament, però no perquè sigui intrínsecament dolenta. A fi de comptes, és que el blat tradicional és més natural que el manipulat? És que algú coneix algun lloc on el blat broti i visqui de forma natural, sense que l’hagi plantat ningú? Fa segles que varem començar a manipular la natura. Va ser en el precís moment en que varem baixar dels arbres i varem fabricar la primera eina de pedra

En un post anterior a aquest he parlat de dogmes de fe en la defensa del territori i del medi ambient. Doncs bé, en el fons de les nostres pors no hi ha altra cosa que un dogma de fe, una creença absoluta i cega en que el natural és millor que el que anomenem “artificial”. Això es manifesta en molts aspectes de la vida quotidiana. Per exemple, és molt estesa la creença de que els medicaments homeopàtics són millors que els altres, perquè són “naturals”, cosa que, a priori, em sembla molt discutible (que siguin naturals, vull dir); en aquest cas, per davant de l’eficiència del medicament posem el seu caràcter suposadament natural. O en altres qüestions; per exemple, és molt estesa la creença que el pa elaborat en un forn de llenya és més bo que el fabricat en un altre de més, diguem-ne, industrial, quan a la majoria de nosaltres ens és absolutament impossible distingir-ne el sabor si no se’ns ha explicat abans la diferència. O la llet de vaca, o els cogombres per allisar la pell, o l’aigua de la font que no ha estat embotellada (sembla que si surt directament de la terra ha de ser bona per força; jo diria que, al contrari, quasi segur que tindrà algun tipus de contaminació).

En definitiva, crec que l’activitat humana pot ser bona o dolenta, en funció del seu resultat i les seves conseqüències, però sense prejudicis previs, perquè per als dogmes de fe ja tenim la religió. De fet, sempre he pensat que l’estat més natural de l’home és el salvatge. Com més animals, més naturals. És natural morir-se de tifus o de gana, és natural passar fred o ser devorat per les feres. El demès és humà i, per tant, artificial. Perquè hauria de ser dolent?