Apunts sobre corrupció

1 comentaris
Pot ser que en Jaume Matas, expresident del govern balear i exministre de medi ambient, no tardi en dormir a la presó, si no ingressa la fiança astronòmica que el fiscal demana per a que pugui romandre en llibertat provisional, i sempre que ho acordi el jutge instructor. No serà més que l’enèsim cas de corrupció que empastifa la política d’aquest país, un fenomen al qual hem acabat per acostumar-nos, fins al punt que ja no hi donem importància.

Jo diria que el més preocupant de tot plegat no és que el Sr. Matas s’aprofités del seu càrrec per a lucrar-se personalment, perquè a fi de comptes la justícia caurà sobre ell, que és el mínim que cal esperar. En el fons, que els corruptes desfilin emmanillats cap a la presó ens hauria de fer pensar, no que la corrupció és un fenomen generalitzat, sinó que en aquest país se la persegueix i es castiga als culpables. Perquè també podria passar el contrari, que aquí no es jutgés ningú per corrupció, i que aquesta proliferés impunement. No és aquesta la imatge que dóna un personatge com en Jaume Matas a la banqueta dels acusats, i en aquest sentit ens en hem d’alegrar.

El que passa és que això no funciona així, fins al punt que cada vegada que un polític o un empresari és imputat en un cas de corrupció, s’estén més la sensació de desgovern i impunitat. Al marge que això sigui intrínsecament contradictori, hi ajuda força la permissivitat i l’ambigüitat dels partits polítics a l’hora d’afrontar aquest problema. Per seguir amb l’exemple que ens ocupa, no és de rebut que el partit li hagi de demanar al Sr. Matas que presenti la baixa voluntària. D’acord que la presumpció d’innocència és sagrada, però a l’igual que en els bars es reserva el dret d’admissió, el partit està facultat per a fer fora de les seves files, provisionalment si es vol, qualsevol persona que no compleixi amb els principis fixats pels seus estatuts. I sense haver llegit els estatuts del PP, estic segur que no s’hi veu amb bons ulls l’enriquiment personal a costa de l’erari públic. Hauria estat bé que quan l’assumpte va arribar al Jutjat, el PP simplement hagués expulsat del partit al Sr. Matas. Si els partits no donen exemple, qui ho farà? Qualsevol cosa que facin ara, com acceptar la baixa temporal que ha sol·licitat l’exministre, sense condemnar els seus actes, no serveix de res de cara a l’opinió pública.

El mateix es pot dir de la resta de partits. L’actitud del PSOE o el PSC en aquesta mena d’afers, o la de CIU, ha estat sempre igual de tèbia, contribuint a escampar la sospita, d’altra banda sense fonament, que tots els polítics són iguals.

Però hi ha altres aspectes incomprensibles en aquest tema de la corrupció política. Resulta que aquesta manera de fer no té càstig a les urnes, i d’això en tenim la culpa els votants, no els partits. Amb tot el que ha passat a València, no s’albira la més mínima possibilitat que el PP perdi l’immens poders de que disposa en aquella comunitat. Igualment passa a Madrid i en altres llocs. A les Balears, on també estan acostumats a aquests tripijocs, el PP no governa per una simple qüestió aritmètica, no perquè perdés les eleccions. I és possible que aviat governi a l’Estat espanyol. No és perquè sigui el PP, o potser sí, però no sembla que el desgastin els repetits casos de corrupció.

El mateix passa en molts ajuntaments que s’han vist involucrats en casos semblants, siguin quin sigui el partit polític que els governa. Sorprenen les manifestacions de ciutadans a favor d’alcaldes imputats en corrupteles i en autèntics delictes.

L’actitud dels partits no seria la mateixa si cada cas de corrupció que els afectés tingués un cost electoral. Els lladres sempre serien lladres, però de ben segur que els farien fora a la primera de canvi si haguessin de perjudicar al propi partit.

A mi, francament, se’m fa difícil explicar que la corrupció pugui tenir algun rèdit electoral. En qualsevol cas, per allò de la higiene mental i tenir algunes idees clares, abans de caure en el tòpic que tots els polítics són iguals i que això és normal, he pres alguns apunts que no voldria perdre de vista:

a) La corrupció afecta a tots els partits proporcionalment al poder polític que han adquirit. Si en un partit hi ha més corruptes que en un altre, és perquè està en una situació de poder més forta.

b) Que hi hagi corruptes a tots els partits, no vol dir, ni de lluny, que tots els polítics siguin corruptes. Estic completament segur que la immensa majoria de polítics són honrats, però les pomes podrides fan malveure la classe política i dels polítics honrats no se’n ressalten les virtuts en els diaris.

c) Que els casos de corrupció aflorin a la llum pública i es castiguin és símptoma directe d’higiene democràtica. Significa que es denuncien i es persegueixen, no que n’hi hagi molts.

d) La idea d’impunitat l’escampen principalment els partits polítics, amb la seva actitud tolerant envers als propis casos de corrupció.

e) De que la corrupció no tingui un cost electoral, i en alguns casos fins i tot tingui premi, en tenim la culpa els votants. Si som lliures per a votar com vulguem, i ho som, sols depèn de nosaltres fer-los pagar aquesta permissivitat.

No som res....

0 comentaris

Parlen els diaris, aquests dies, que ha estat desenterrat un home que va morir fa set segles. Aquell pobre home el van enterrar pràcticament sense res, sols amb el que sembla un hàbit senzill de frare, i en una banyera. A sobre, com que no hi cabia, li van serrar els peus. I ara, set-cents anys després, el treuen de la banyera i el porten a reparar en un taller de restauració de mobles. No som res, o això sembla, però aquell senyor era ni més ni menys que el rei de la Corona d’Aragó, Pere II el Gran, i està clar que en vida fou més que qualsevol dels seus súbdits, si més no més poderós, més ric i diuen que més alt. Així que les coses es poden entendre de moltes maneres, segons com s’expliquin.

El fascinant d’aquest assumpte és que la tomba de Pere el Gran és l’única d’un rei de la Corona d’Aragó que no ha estat profanada fins a l’actualitat, i tenim per tant la seguretat que el senyor de la banyera és qui ha de ser, a diferència de les tombes reials de Poblet, on reposen la majoria de monarques catalans, en que les restes han estat profanades, manipulades i literalment barrejades. Jo sóc un apassionat de la història i trobo força interessant la investigació que s’està duent a terme, però com que sóc de mena rara, m’he anat a fixar en un petit detall. Resulta que les despulles del rei han estat traslladades al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, amb seu a Valldoreix, per a analitzar-les i estudiar-les, i això fa que torni al començament i repeteixi que no som res, o com a molt un moble.

No és una crítica, ni molt menys. Per a restaurar a les persones hi ha els hospitals i les clíniques, però sols serveixen per als vius. Els morts se’ls tracta a les funeràries quan són recents, i bàsicament per a poder-los enterrar amb una certa dignitat. Els morts més antics precisen d’altres treballs, que tenen molt d’investigació però també de restauració, ja que normalment es pretén que es conservin força temps en l’estat en que se’ls troba, i si pot ser millor.

O sigui que si estàs mort i han passat cinc-cents anys o més, pots aspirar a que et tractin com una calaixera antiga o una gerra de la dinastia Ming, és a dir, com un moble més o menys valuós que val la pena conservar.

Admetem que els vius som quelcom més que objectes, al menys des que va desaparèixer l’esclavatge, però després de morts no serem altra cosa que un “bé moble”, a més d’un record. Diu el Codi Civil (art. 32), que la personalitat civil s’extingeix per la mort de les persones, amb la qual cosa dedueixo que al morir deixes de ser persona i no et queda altre remei que ser “cosa”. El mateix Codi Civil (art. 333) assenyala que totes les coses que són o poden ser objecte d’apropiació es consideren com a béns mobles o immobles, i és indubtable que un cadàver pot ser objecte d’apropiació, com també és evident que no és un bé immoble, amb la qual cosa queda clar que, així que et mores, per molt que se’t recordi i se’t plori, ets un moble, que per raons sanitàries no pots tenir al menjador de casa, sinó és en forma de cendres i en una urna funerària.

Així que preciso les meves paraules: som molt bons, però no serem res.

P.D. Es pot consultar un dossier de premsa sobre l’exhumació del cadàver en aquest enllaç.

Tampoc hi ha esperit de ciutat

2 comentaris
L’Anoiadiari.cat publica avui mateix un editorial titulat On és l’esperit de Conca?, en el que es posa de manifest la descoordinació dels municipis que conformen la Conca d’Òdena, a l’hora de prestar serveis tan bàsics i universals com la recollida d’escombraries. Al marge que probablement es podrien matissar aquestes afirmacions i que caldria entrar a fons en com s’ha portat aquest tema, que no és d’ara, des dels diversos Ajuntaments, i que segurament si ho féssim ens adonaríem que les coses no són tant senzilles com voldríem i algunes són inevitables; i al marge també de que, en qualsevol cas, millor que les coses s’expliquin bé des de l’administració si es vol que s’entenguin i s’acceptin, penso que realment aquest esperit de Conca no existeix als ajuntaments d’Igualada i el seu entorn, però encara menys a la població.

I si no hi ha esperit de Conca entre els ciutadans, és perquè ni tant sols hi ha esperit de ciutat, que és per on hauríem de començar. Val més que m’expliqui. Igualada no és una gran ciutat, en el sentit d’important concentració demogràfica que donem a aquest terme. Tampoc és un poble. Igualada és una ciutat mitjana, tirant a petita, que no ha estat mai el centre de res. I no ho dic per a menystenir Igualada, que és la ciutat on he nascut, visc i amb tota seguretat viuré la resta de la meva vida. És la meva ciutat i me l’estimo, però no per això he de fer veure que no és el que és.

Igualada és, és clar, la capital de l’Anoia, però no es pot oblidar que precisament l’Anoia és la comarca més desigual i poc homogènia de Catalunya, la més forçada, quasi bé com si s’hagués fet amb les restes. L’Alta Anoia tiba cap al Bages i el Solsonès, la Baixa Anoia cap el Penedés, per l’Est és el Baix Llobregat el que tiba, i de la banda de Lleida la cosa està entre la Segarra i el Solsonès. Igualada, de fet, sols és capital de la Conca d’Òdena, i amb prou feines. El debat sobre les vegueries no ha fet altra cosa que posar en evidència aquesta situació. I tinguem present que, sigui quin sigui el mapa final de les vegueries, Igualada seguirà tenint un pes marginal en la organització territorial del principat.

No és per ser depressiu ni masoquista, no és per a flagel·lar-se ni tirar pedres al propi terrat, però val la pena saber on som i a què podem aspirar. El realisme és l’única actitud constructiva de debò.

Dit això, un podria pensar que l’actitud lògica dels igualadins seria replegar-se envers ells mateixos, reforçant el sentiment comú de ciutat, més o menys com posar èmfasi en la pròpia idiosincràsia, “som com són i a qui no li agradi que s’aguanti”. Ara bé, com que no som un poblet, ens manquen moltes de les estretes relacions de veïnatge que es donen en els pobles de població reduïda, allò que inconscientment cohesiona les poblacions i les dota d’una identitat global. A Igualada, com totes les ciutats mitjanes i grans, els veïns són els de tocar de casa, i els demès no són ni coneguts.

Els elements distintius de la ciutat difícilment esdevindran dels igualadins de peu. Generalment, bones o dolentes, les coses que posen Igualada al mapa venen de l’administració o, al menys, reben un impuls tant significatiu de l’administració que la iniciativa ciutadana passa desapercebuda. Això no vol dir que la societat civil no actuï. En alguns casos la col·laboració entre l’administració i la societat civil dóna resultats tan bons com l’Aerosport, del que no es pot negar que, si més no, cada any posa Igualada i Òdena al mapa; o l’European Balloon Festival, per posar dos exemples, però n’hi ha més.

Quan això passa, els igualadins ens sentim satisfets per unes hores o per uns dies, i després tornem a la nostra. Això si no perdem el temps en debats inútils sobre qui hi ha posat més el coll, si l’Ajuntament o els ciutadans. En qualsevol cas, activitats com les esmentades projecten la imatge de la ciutat una mica més enllà que els estrets límits de la Conca, però el sentiment de ciutat continua, en general, brillant per la seva absència.

Al marge de certàmens i activitats col·lectives de més o menys transcendència, s’estan endegant un seguit de projectes des de diversos col·lectius, de futur encara incert però esperançador. La mateixa existència d’un diari digital, o els diversos espais de participació ciutadana que s’albiren a les xarxes digitals, són un bon començament, si no deixem que la política contamini aquests projectes. És a dir, que sense excloure la crítica, d’altra banda necessària, un projecte pot construir i esdevenir útil per a la ciutat, o resultar en una plataforma de confrontació política o personal, que pot ser útil per a complir objectius polítics o personals molt concrets però inútil per als interessos generals. Hi ha, a més, col·lectius que duen a terme activitats des de fa molt de temps i que, cadascun en la seva mesura, contribueixen a fer ciutat.

Veurem com acaba, encara que penso que anem per bon camí. Mentre, a Igualada juguem al nostre esport favorit, que és queixar-nos de tot i criticar l’Ajuntament, un esport que en qualsevol cas venim exercint ja des de molt abans que existís l’Entesa, i que per tant no té un color polític determinat. La ciutat es construeix de moltes maneres, i l’organització de festes i certàmens és sols una petita part, encara que la més vistosa, d’aquesta activitat constructiva. La ciutat, naturalment, es construeix amb uns serveis satisfactoris per a la ciutadania, de tot ordre, des dels assistencials fins als culturals; també es construeix amb una planificació urbanística acurada, realista, possible i pensada per a les persones. La ciutat es construeix des de dins, a partir de l’acció política de l’administració local i de la iniciativa ciutadana, i des de fora, amb la implantació d’infraestructures i plans territorials endegats per la Generalitat o l’administració estatal. La ciutat, en definitiva, es construeix si s’aconsegueix que el ciutadà sent que en forma part.

A la ciutadania ens correspon jutjar aquesta forma de fer ciutat i participar-hi, perquè no hem d’acceptar a cegues l’activitat de l’administració ni la dels diversos actors socials. Ens correspon jutjar aquesta activitat, criticar-la i emprendre les accions legítimes que creguem oportunes quan considerem que és lesiva per als interessos comuns dels igualadins. No crec que sobre això hi hagi dubte. El que no ens correspon, si de veritat volem fer ciutat, és col·locar-nos en un costat determinat d’una confrontació que no tindria perquè existir. Per un motiu que desconec, però que deu raure en l’inconscient dels igualadins des de generacions enrere, qualsevol projecte que vingui de l’administració, i hi venen quasi tots, és considerat automàticament com a dolent per a la ciutat. Això fa que desqualifiquem sempre i en qualsevol moment qualsevol pla, infraestructura, obra o servei que provingui del nostre Ajuntament. I això, ho repeteixo, ja ho fèiem abans que governés l’Entesa.

Home!, no és que l’Ajuntament no es mereixi la crítica ciutadana, que la mereix i força, és que ens hauríem de donar a nosaltres mateixos l’oportunitat de valorar les coses en funció del seu interès general. Tan se val que una obra l’hagi projectada Rita la Cantadora si és dolenta per a la ciutat, mentre tinguem elements de judici per a valorar-ho. I tant se val que sigui obra de l’Entesa o de CIU. Els interessos de la ciutat són els que són.

Però aquí tenim per costum oposar-nos a tot, fins al punt que si una paret ens sembla mal pintada, abans la tirarem a terra que pintar-la a sobre o rascar-la. Això és, precisament, el que va passar amb la història del POUM fracassat. I no parlem de trens, aeroports, canalitzacions d’aigua,.... Tot és criticable des d’un punt de vista o altre, però arriba un moment que no se salva res i un ja pensa que potser ens estem passant.

En qualsevol cas, pot ser un exercici saludable plantejar-se algunes preguntes per a escatir fins on exercim la crítica raonable i a partir d’on treballem contra els nostres propis interessos:

1. Quan l’Ajuntament planteja un projecte d’obra, d’equipament o de servei, i al marge que ens agradi o no:

a) ho fa per a servir als interessos generals
b) o serveix als interessos particulars de l’autoritat que l’aprova

2. Si ho fa per a servir aquests interessos particulars:

a) som capaços de descriure’ls i demostrar-ho
b) o ho afirmem per simple prejudici o suposició

3. Si admetem que sentim prejudici o simplement fem suposicions:

a) no som objectius però segur que tenim raó
b) o cal que, en benefici de la ciutat, ens replantegem el nostre posicionament

4. Si considerem que l’Ajuntament actua en defensa de l’interès general:

a) hem de manifestar la nostra adhesió incondicional
b) o hem d’exercir una crítica constructiva

5.
Si ens adherim incondicionalment a l’activitat de l’administració:

a) el nostre posicionament és en benefici de la nostra opció política, que és el què compta
b) o cal que, en benefici de la ciutat, ens replantegem el nostre posicionament

6. Si exercim la crítica constructiva, estem pensant en els interessos generals i per tant fem ciutat?

a) Crec que sols hi ha una resposta possible: sí

Els igualadins ens hem quedat, en gran part, a la resposta a) de la pregunta 3, i en una petita part a la resposta a) de la pregunta 5. Poques vegades arribem fins al final.

La meva hipòtesi és que sols es fa ciutat, des de la ciutadania, si som capaços de respondre la darrera de les preguntes.

Tornar enrere, segons Dollo

0 comentaris
Louis Antoine Marie Joseph Dollo, un paleontòleg belga d’origen francès, que va néixer a Lille el 1857, va fer una important aportació a la teoria de l’evolució, per bé que poc coneguda. Segons Dollo, l’evidència indica que els principals passos evolutius, una vegada fets, no es fan mai enrere. A aquest principi se l’ha anomenat Llei de Dollo, per bé que, que jo sàpiga, no ha estat mai demostrada, si no és que en tenim suficient en comprovar que mai hem observat un pas enrere en l’evolució. Les afirmacions de Dollo venen a dir que els grans passos evolutius estan formats per una munió de passos petits. Que aquesta seqüència, esdevinguda a l’atzar, s’inverteixi exactament també per atzar és força improbable. Improbable no és el mateix que impossible, però potser es necessitaria més temps que tota l’edat de l’univers per a que això succeís.

A grans trets, aquesta llei ve a dir que és quasi impossible que mai tornem a ser cromagnons, australopitecs o qualsevol dels nostres avantpassats homínids, o que un pardalet esdevingui altre cop un dinosaure, si fem cas de les teories que els posen dins la mateixa rama evolutiva. Per a que això passés, caldria que tots i cadascun dels petits passos evolutius, exactament cadascuna de les micro i macro mutacions que han fet els sers vius com són avui en dia, es repetissin exactament en sentit invers, una rere l’altra, suposant, és clar, que cap d’elles resultés irreversible. Per això, tot i que poden aparèixer petits “retrocessos”, en general l’evolució segueix un únic sentit.

Des que Darwin ens feu adonar que les coses no surten del no res, sinó que són fruit de l’evolució, sabem que una cosa porta a l’altra i que tot té conseqüències. Per això, quasi sense voler, l’evolucionisme impregna pràcticament totes les facetes de la vida, no sols les biològiques. Actuem com a conseqüència d’actes anteriors, pensem i raonem en funció d’experiències prèvies, i el nostre caràcter és d’una manera o altra segons què ens passa en cada moment. Evolucionem, en el sentit genèric de canvi. Que anem endavant o enrere és una altra cosa, massa relativa com per a assegurar res.

I si reconeixem una continuïtat evolutiva a la nostra personalitat, des de la tendra infantesa fins a la senectut decrèpita, perquè no reconèixer també que la Llei de Dollo opera amb plenitud al llarg de la nostra vida? En l’ordre físic es poden fer meravelles, i a un senyor o una senyora se’ls pot donar l’aparença física que es vulgui, però 20 anys sols es tenen una vegada, i sols una vegada es pensa i se sent com un jove de 20 anys. Tret, és clar, que passés allò que Dollo considera tan improbable, i és que tot el que al llarg de la vida ens ha fet com som, es donés altra cop en sentit invers.

La conclusió és que tot allò que pugui tenir un sentit evolutiu pateix de la irreversibilitat de Dollo, sempre que no concretem massa, és clar. Les persones no tornen a ser mai el que eren, però respecte d’un tema determinat un pot donar voltes als seus pensaments i tornar sobre les seves passes, per exemple en política, o en gustos artístics, o en sentiment religiós. És el conjunt el que no és reversible.

Sant Josep, el meu sant preferit

0 comentaris
Jo no sóc de sants ni de rosaris, però m’encanta Sant Josep, no perquè me’n digui, que també, sinó perquè sempre m’ha semblat el menys repel·lent de tots els sants que superpoblen les esferes celestials. Com és això? Doncs perquè tal com el descriuen els evangelis i les tradicions, era un home molt discret, tant que ni tant sols va fer en vida els miracles que sants de tota mena acostumaven a fer en l’antiguitat (d’això se n’ha perdut la mena. O no. Ara en diuen sanadors)

A veure si ens entenem. Als sants de l’església catòlica se’ls atribueix miracles a tort i a dret. Els dels primers temps del cristianisme són reconeguts tots per les ganes de fer-se matar per la seva religió (de la forma més rebuscada, per cert: decapitats, escorxats, enterrats vius, rostits a la brasa...), i per curar a tota mena de malalts, sense ni tant sols prestar el jurament hipocràtic. I els de l’edat mitjana i posteriors són tots uns puritans i uns fanàtics (ui!, què he dit!). S’ha pujat als altars persones que no tingueren cap mania en portar a la foguera bruixes i heretges i tot el que s’hi assemblés. Però són sants, és clar, perquè la Inquisició era Santa per decret papal. I els més moderns, o són màrtirs altra cop, no per la seva religió sinó per la seva política, o són de la corda de Sant Josep Maria Escribà, i està tot dit.

A Sant Josep, en canvi, se’l va fer sant pels mèrits del seu fill, que és com si a mi hem fessin magistrat quan el meu fill acabi la carrera de Dret. En el fons, però, crec que se l’ha premiat per a la seva extraordinària comprensió i bonhomia, i segur que d’això en tenia, sinó no s’explica que acceptés fàcilment l’autoria de l’Esperit Sant en la concepció del seu fill, cosa que els sants d’avui en dia no acceptarien fàcilment sense una prova d’ADN.

I no se’n sap res més. Cap miracle, al menys en vida. Cap prèdica. Cap rebel·lió ni cap sermó. Ni tant sols se sap quan va morir. M’agrada. Un home discret, sense pretensions ni ganes de posar-se en embolics. I el detall de la vara florida, molt bo. O sols és cosa dels Pastorets? És igual, és força poètic. Tots els Joseps hi hauríem de pensar a l’hora de casar-nos.

En un viatge que vaig fer a Palestina amb la meva parella, ja fa uns anys, el guia que varem contractar ens va anunciar que visitaríem la fusteria de Sant Josep. Òndia! mira, això em feia gràcia. Vaig pensar que potser hi tindrien un ribot, un xerrac, quatre fustes i uns claus, la mena d’eines que acostumen a tenir els fusters, encara que no crec que haguessin durat dos mil anys. Quan hi varem ser va resultar que es tractava d’una cova, al darrera de l’església de la Nativitat de Natzaret. Una cova petita, humida i fosca, sense res. Una fusteria ben diferent de la del meu cunyat, que també és fuster, però que no es dedica a fer gots i culleres de fusta sinó portes per a pisos (o ho feia quan en aquest país es construïen pisos).

Realment Sant Josep era una persona humil, discreta, pobre i tolerant. I això que els evangelis li atribueixen una descendència directa del rei David, per la cosa de donar un llinatge a la família. I també extraordinàriament fidel a la seva esposa, la qual cosa, al cap i a la fi, és el que li ha permès pujar als altars (home!, doncs així jo també podria ser sant). Ah! i m’he deixat que era molt treballador, no en va se l’ha fet patró dels treballadors i se l’anomena també “Sant Josep Obrer”, a diferència dels altres, que potser no treballaven. I protector contra els dubtes. És a dir, que si dubtes de quelcom, t’encomanes a Sant Josep i veuràs les coses més clares. Ell, per cert, no en tingué gaires de dubtes quan li van dir que allò de la seva dona era cosa de l’Esperit Sant. I finalment, el 1920 el Papa Benet XV el va declarar patró contra el comunisme, cosa que, per cert, no sé quina explicació pot tenir.

I un darrer detall. Tan enamorat estava de la seva dóna, que sovint al seu nom s’hi afegeix el de Maria, i així tenim tots els Joseps Maria que volten i revolten per aquests móns de Déu. En el meu cas el meu padrí va considerar que amb Josep ja estava bé, perquè se’n deien no sé quants parents seus que havien mort tràgicament (era molt alegre, el meu padrí!).

En fi, que felicitats a tots els Joseps, Pepets i Pepitos, i de retruc també als Octavis.

El país de les meravelles

0 comentaris
Abans de llegir el diari d’avui, tenia pensat un article llarg i pesat per a publicar en el bloc sobre temes que no interessen a ningú. Ho confesso, ja l’he escrit i el dia que el bloc em sembli poc avorrit potser el publicaré. El cas és que m’he adonat que l’actualitat és tan espatarrant, és tan singular aquest país, que els fets parlen per sí sols i més val no fer-ne massa comentaris, no fos cas que ens caigués la cara de vergonya.

O sigui que em limitaré a transcriure alguns apunts que he extret de la premsa d’avui.
  • Una eurodiputada compara la lògica dels toros amb la d’un home que mata a coces a la seva dona. Aclareixo que ha anat al Parlament a defensar la ILP per a prohibir les curses de braus, però ha aconseguit que se li emprenyés tothom, partidaris i detractors dels toros.
  • Un càrrec municipal del PSC li diu a la Mònica Terribes que és una “malfollada” per tal com li ha fet l’entrevista al President Montilla. Aquest tio li volia fer una favor al President?
  • Una fallada informàtica bloqueja els jutjats de tot Catalunya. No sé on és la notícia, els jutjats estan bloquejats des de sempre. Com poden notar que falla la informàtica, si mai ha anat bé?
  • La Conselleria d’Interior i la d’Economia es tiren els plats pel cap, a compte de les inspeccions a les instal·lacions elèctriques. Jo em pensava que un tripartit era un govern de tres partits, no un govern per a cada partit.
  • El marit de la Sandra Bullock li podria haver estat infidel (no és d’aquest país, però la notícia és tan important que no me’n puc estar de dir-la)
Però de veritat de veritat, que el que més m’ha impressionat és descobrir que el president d’Ibercaja es diu Amado Franco. Ho dic amb tots els respectes per aquest senyor, que no conec de res i l’existència del qual desconeixia fins avui mateix. A més, cadascú porta el nom que els seus progenitors o els seus padrins han tingut l’ocurrència de posar-li, i aquest bon home segur que no ho va triar això, el dia que va néixer, en l’any llunyà de 1945. Val que en aquella època a alguns els convenia estar bé amb el règim, però fillets de Déu!, hi ha noms que haurien de ser delicte, i pares que s’ho haurien de fer mirar.

Vaja, que aquest país no ens l’acabarem mai.

Preparant les eleccions (II). És necessari un canvi ?

0 comentaris
És necessari el canvi? La pregunta és molt genèrica, però ara mateix està a la base del subsconscient electoral d’aquest país. Qui acaba decidint el resultat d’unes eleccions no són els militants dels partits ni els votants fidels i convençuts d’una opció política. Aquests voten sempre el mateix i tenen la resposta ben clara. Qui decanta les balances electorals és el que abans s’anomenava la “majoria silenciosa”, és a dir, el comú dels mortals. A fi de comptes, el que importa a una majoria de la gent és que el país, i per extensió les famílies, vagi bé. Quan aquesta majoria té la percepció, perquè ho pateix en carn pròpia, que el país està en crisi, que l’atur és un perill real i proper, que els problemes econòmics surten de la borsa i dels mercats i entren a casa, demana un canvi i castiga al govern de torn.

Calen culpables i alternatives. Si més no, arriba un moment en que el ciutadà creu que cal provar una altra opció, perquè s’adona que l’actual no té solucions. Tot això és comprensible i humà. També m’aclareix que el canvi desitjat no és tant per la bondat de l’alternativa com pel fracàs de l’opció governant. O el que és el mateix, “no sé si els altres són millors, però aquests no funcionen”.

I és clar que mentre el govern defensa que treballa en la direcció correcte i sortirem de la crisi, malgrat que no ho notem, l’oposició denuncia la suposada ineptitud del tripartit per a revifar el país, sense aportar solucions concretes. O sigui que la política i el desencís es complementen per a induir en el ciutadà el sentiment de la necessitat d’un canvi.

Res a dir de tot això, però agrairia una raó objectiva per a decidir que cal canviar de govern, bàsicament perquè una cosa és que el govern de Catalunya no funcioni com voldríem, i altra que se’ns presenti una alternativa que l’hagi de millorar. No em cal que se’m descrigui per enèsima vegada tot el que no funciona, que ja ho sé. Voldria que se’m digués qui ho pot arreglar i com pensa fer-ho, i amb un resposta que fos més concreta que un simple “farem polítiques encaminades a la creació de llocs de treball” o tan generals com “treballarem per les famílies d’aquest país”. Això queda bé en un míting, perquè allà no cal convèncer a ningú, però n’hi ha que no tenim les idees tan clares i voldríem veure el catàleg i els preus de qualsevol oferta que se’ns faci, abans de canviar de proveïdor.

Per això, un element tan important com l’inventari de tot el que no funciona, és el recull de propostes i alternatives que hi ha de posar remei, perquè si no hem de millorar, no calen canvis. El que si que tinc clar és que aquestes dades no les donarà ningú, i això em fa sospitar que algunes coses no tenen solució, que a vegades s’espatllen i després s’arreglen soles, i que algú o altre s’emportarà el mèrit quan això passi.

En qualsevol cas, ja que al màxim que puc aspirar és a un fulletó amb un programa electoral ple d’obvietats i bones intencions, més valdrà que m’espavili tot solet i tracti d’escatir el grau de fiabilitat de cada oferta, a partir dels antecedents i d’una anàlisi raonada de les circumstàncies. Més senzill, pensar què i qui és creïble, i què i qui no ho és. Potser així arribaré a alguna conclusió sobre si cal o no canviar el govern de la Generalitat.

I afegeixo així una característica més, la credibilitat, a les tres virtuts teologals de la política que vaig esmentar al post anterior, i una casella més a la meva comanda de candidats electorals.

Preparant les eleccions (I). Les tres virtuts teologals de la política

0 comentaris
L’enquesta publicada aquest diumenge per La Vanguardia dóna com a guanyadora de les properes eleccions al Parlament de Catalunya a Convergència i Unió, i pronostica un enfonsament del tripartit, ja que els partits que el composen sofririen una important pèrdua de vots i d’escons, principalment en el cas d’Esquerra Republicana, però també força important per al Partit dels Socialistes de Catalunya.

Com en totes les enquestes electorals, cal acollir els resultats amb precaució. Els mitjans de comunicació, tots, tenen un caire ideològic i un cert partidisme, i les enquestes que publiquen marquen generalment una tendència coincident amb l’adscripció ideològica del diari. La Vanguardia no n’és cap excepció, però els resultats de l’enquesta són prou contundents com per a prestar-hi atenció. És possible que, al capdavall, els resultats no siguin tant devastadors per al tripartit ni tan favorables per a CIU, però no es pot ignorar que, si més no, indiquen una tendència clara al canvi de govern.

En aquesta situació, és normal que CIU infli el pit i que l’Artur Mas es vegi ja com a pròxim President de la Generalitat de Catalunya; tant normal com que el tripartit, però especialment el PSC, faci de la necessitat virtut i no doni les eleccions per perdudes, ni molt menys. L’experiència d’altres convocatòries electorals mostra que els canvis no s’han de donar per suposats, i sinó n’hi ha prou amb recordar les darreres eleccions generals o les del Parlament de Catalunya, que a Madrid van donar la victòria al PSOE i a Catalunya van permetre governar al tripartit, contra tot pronòstic.

Al menys per mi, encara no és hora de decidir el vot, però el camí fins a les eleccions fa baixada i s’accelera com més ens hi acostem. Com és normal, a mesura que s’escurça el termini per a la cita electoral, els ànims s’escalfen, creix la demagògia, tot s’exagera, el bo i el dolent, i arriba un moment en que la propaganda té més pes que la pròpia realitat. Jo em preparo el terreny, ara que puc i encara hi ha poca confusió, per a tenir quan arribi el moment, sinó tots els elements de judici, sí al menys els que ara mateix em semblen importants.

Així que, a mode d’apunts, assenyalaré algunes coses que avui per avui crec que cal tenir en compte per a tenir el cap fred a l’hora de votar, polir conceptes, destriar idees i, com es diu vulgarment, separar el blat de la palla. Això em portarà a tractar aquest tema en més d’una entrada d’aquest bloc. D’alguna manera s’ha de començar, i ho faré per la banda dels principis i el que jo anomeno “les tres virtuts teologals de la política”: responsabilitat, coherència i servei.

Vagi per davant que no crec que es tracti de principis independents que puguin actuar o inhibir-se separadament sense que se’n ressentin els demès. La responsabilitat i el servei públic estan estretament lligades i comparteixen una franja important de l’àmbit d’actuació del polític, i la coherència és un principi subjacent sense el qual és difícil la implementació dels altres dos.

Responsabilitat

En el context polític, entenc la responsabilitat com a compromís i/o obligació. No és el mateix que la responsabilitat política que s’exigeix als càrrecs públics com a conseqüència dels seus actes. En aquest context, concebo la responsabilitat en el compliment, abans que res, de les obligacions envers la comunitat que la política exigeix a aquells que s’hi dediquen. En realitat, al meu entendre, la responsabilitat, per a un càrrec polític, consisteix en posar per davant de qualsevol altra consideració els interessos socials i els objectius per als quals ha estat elegit. És a dir, que un polític perfectament responsable valorarà els seus actes en funció del rèdit social i no del rèdit polític. I si cal sacrificarà els seus interessos polítics pels interessos socials. Això vol dir exercir una oposició responsable i sense demagògia, i també mantenir-se al poder amb els mateixos principis.

Si aquesta és una virtut, el seu contrari serien la demagògia i l’oportunisme. Un polític responsable, per exemple, oferirà alternatives raonables i raonades si es troba a l’oposició, que tinguin per objectiu corregir l’acció de govern i millorar-la, i si és al govern no desatendrà ni els consells ni l’ajuda dels adversaris polítics.

La majoria de debats polítics d’aquest país tenen molt d’oportunistes i electoralistes, i poc de raonables i útils per a la societat. Per a posar alguns exemples:
  • Negar la crisi, si és que algú encara s’ho creu, és demagògic, a més de fals. Debatre sobre si anem bé o malament, a aquestes alçades, és una pèrdua de temps i un malbaratament de recursos.
  • Les avaries del sistema elèctric que porten de corcoll alguns indrets de Catalunya no mereixen un debat polític. El que cal són accions contundents i positives per a posar a “rotllo” a les elèctriques. Culpar-ne al govern és demagògic i inútil, una pèrdua de temps, encara que sigui rentable electoralment.
  • Si es té una alternativa econòmica vàlida per a lluitar contra la crisi, guardar-se-la per a quan s’hagin guanyat les eleccions no ajuda en res al país. És com esperar que s’enfonsi el govern encara que s’emporti al país sencer. Aquesta és una actitud política, però gens responsable. A no ser que, en realitat, no existeixi tal alternativa i sols es tracti de demagògia.
  • Ja se sap que un govern integrat per tres partits ha de patir, per força, contradiccions, però al govern s’hi és per a governar i a vegades sembla que les forces del tripartit es dediquin més a fer-se oposició mútua que no a altra cosa. Si el que es vol és destacar i fer la pròpia política, si de fet s’està al govern sense governar, aleshores més val sortir-ne i esperar a guanyar unes eleccions en solitari.
Així doncs, a l’hora de considerar les diverses opcions polítiques, pot ser convenient analitzar quin és el grau de responsabilitat de les mateixes i què prima més en cadascuna, si l’estratègia per a assolir el poder o mantenir-lo, o els interessos generals. O, concretant més, fer-nos preguntes com:
  • El PSC esmerça els seus esforços en governar no el país, sinó el tripartit? Pot suportar les pressions oposades del PSOE estatal, d’uns socis de govern que van a la seva i se’n desmarquen sempre que poden, i d’una oposició que no dona treva? Li queda temps per a governar Catalunya? I si no n’hi queda, és responsable que es mantingui al capdavant del govern?
  • CIU té una alternativa clara de govern, o simplement la seva alternativa consisteix en la tornada al pujolisme? Ha canviat el projecte polític de CIU des que va deixar el govern o és el mateix que li va fer perdre la presidència de la Generalitat? Des de CIU ho ha explicat algú això? Tenen la poció màgica que desconeix el tripartit, per a aixecar el país? O sols tenen la seguretat de l’estabilitat en el govern? La seva estratègia, doncs, és el desgast del tripartit per a que caigui sol, igual que la del PP respecte del govern espanyol?
Ens podem fer més preguntes. En qualsevol cas, la idea consisteix en analitzar el grau de responsabilitat de cada força política i fins a quin punt la seva acció política es nodreix de la mateixa o es basa en la demagògia i l’oportunisme polític.

Coherència

Al meu entendre, coherència i demagògia són oposades, i en canvi la coherència és una companya de viatge perfecte per a la responsabilitat de la que he parlat. A més, la coherència inspira confiança, i convindria que els responsables polítics se n’adonessin a l’hora de fer càlculs polítics. No sempre la coherència és un indicador de responsabilitat, però entenc que on hi ha incoherència difícilment hi pot haver una política responsable.

La coherència, per a començar, indica que es té un projecte, un objectiu. Si aquest projecte o objectiu s’abandona, es pot explicar el perquè, el com i amb què es substitueix, i la coherència potser no es perdrà. Si no hi ha un projecte, difícilment hi haurà coherència. M’interessa saber, a l’hora de votar, que l’opció que escullo té un pla. Una oferta seriosa ha d’indicar aquest pla i hem de saber que el compartim i, per tant, votarem a qui el proposi, o el rebutgem i amb ell a l’opció política que el presenta. I els plans de veritat no es plantegen als mítings per a convençuts.

A hores d’ara, amb el poc que manca per a les eleccions, aquests plans haurien d’estar perfectament definits. D’altra banda, la coherència d’un projecte polític o d’una opció política no es mesura sols amb el compliment d’aquest pla. A hores d’ara no coneixem encara els projectes que les forces polítiques presentaran per a complir en la propera legislatura, altrament anomenats programes electorals, però sí que podem conèixer quelcom del seu grau de coherència simplement examinant els seus actes passats i presents i formulant-nos preguntes com:
  • És coherent que en la negociació de l’Estatut una força política nacionalista exigeixi les majors cotes d’autogovern; que després negociï directament amb el govern de l’Estat la versió final de l’Estatut, força més rebaixada que la plantejada per les forces del tripartit; que a continuació exhibeixi una suposada vessant sobiranista per a trampejar l’escomesa independentista, i que finalment (i és un futurible) faci honor altra vegada al pactisme tradicional dels anys de pujolisme per a pactar, a Madrid i Barcelona, amb PSOE o PP, el govern estatal i el de Catalunya?
  • És coherent que les forces que composen el govern de la Generalitat votin separadament en algunes qüestions al Parlament de Catalunya? Un govern, per definició, no hauria de ser coherent? I si no ho pot ser, és natural que segueixi governant?
La incoherència és més fàcil de detectar que la manca de responsabilitat, sempre, és clar, que una càrrega ideològica prèvia no ens privi de veure la realitat.

Servei

O esperit de servei, per a ser més exactes. Ja he dit que les tres virtuts teologals de la política es complementen i es solapen. L’esperit de servei, com el valor en el cas dels soldats, es suposa a tots els polítics. Però és molt suposar. L’esperit de servei implica que s’és en política per a servir al poble, la qual cosa sembla una perogrullada i una ingenuïtat, però és així. En política no s’hi és, o no s’hi hauria de ser, per al creixement personal, ni per a cultivar l’ego, ni per a superar cap complex. No s’hi hauria de ser per a satisfer ànsies de poder ni, per descomptat, per a fer-se ric, com és en algun cas.

Si es té esperit de servei, la responsabilitat i la coherència vindran soles, i crec que, a més, el votant ho sabrà percebre. Aquest servei porta implícites altres actituds, com la col·laboració amb un objectiu comú entre forces polítiques i agents socials oposades, o el sacrifici dels rèdits electorals en favor de l’interès social.

Potser sóc un il·lús, però considero que l’esperit de servei és el primer que cal exigir a tot aquell qui aspiri a la política. També en aquest cas, ens haurem de preguntar de cada força política i cada candidat quin és el seu grau de compromís amb l’interès general i, per tant, el seu esperit de servei.

Segurament les respostes no podran ser categòriques. Tret de cassos molt concrets i lamentables, la majoria de polítics no s’hi dediquen per a fer-se rics o treure’n un rèdit personal. Del que es tracta en cada cas és de valorar el grau de compromís de cada polític, i veure el pes relatiu del seu desig de governar respecte de la voluntat de servir. Començaria per a desconfiar d’aquelles opcions polítiques que neixen al voltant d’un personatge concret, perquè llavors no es tracta de projectes polítics sinó de projectes personals. De fet, crec que cal fer un esforç i interioritzar que el que votem, o hem de votar, són projectes, idees, programes, no polítics. Com més pesa la figura del polític en detriment del contingut de la política, més se’n ressent el servei públic.

Tot plegat consisteix, ni més ni menys, en formular-nos preguntes, tantes com sigui necessari, abans d’escollir, perquè els prejudicis i la fidelitat política quasi mai porten a la solució òptima, i així com dels polítics cal exigir un compromís amb la societat, res compromet als votants en favor de cap opció política.

I a més de respondre preguntes, sempre ens queda aquell vell aforisme: pel seus actes els coneixereu. La majoria de polítics són vells coneguts i ja sabem de quin peu calcen.

Els meus pecats

0 comentaris

Tot remenant entre llibres vells que tinc per casa, m’he trobat a les mans amb el catecisme que em vaig haver d’aprendre de memòria per a fer la primera comunió, ja fa una eternitat. Jo no sóc creient ni ateu, més aviat em considero agnòstic, la qual cosa, més o menys, ve a significar que no em preocupa el més enllà perquè per molt que m’hi esforci en vida, mai en trauré l’entrellat. El que sigui, ja m’ho trobaré. Però diuen que la curiositat va matar al gat, i jo no me n’he pogut estar de donar una ullada als preceptes que diu el catecisme catòlic que he de complir.

No em preocupen els manaments, perquè jo no mato, no robo, no desitjo la dona de l’altre...., i en general sóc bona persona. El que passa és que he descobert els set pecats capitals, els he llegit al catecisme, i m’ha entrat el cangueli. Són, ni més ni menys, que la luxúria, la golafreria, l’avarícia, la mandra, l’ira, l’enveja i la supèrbia.

Em sembla que sóc pecador i reincident de tots i cadascun d’aquests pecats. Tinc entès que hi ha pecats venials i pecats mortals, que els primers són menys greus i es paguen amb pena de purgatori, i els segons són greus i comporten la pena de les flames infernals per a tota l’eternitat, si no és que abans et penedeixes, obtens el perdó i fas penitència. No sé ben bé si els pecats capitals són a la vegada venials o mortals, però això de capitals em sona a principals, i em preocupa, encara que sigui agnòstic. Perquè ser agnòstic no vol dir desentendre’s de tot. Per prudència, millor estar bé amb tots els déus.

Tot indagant per internet, he esbrinat que el terme “capitals”, en el cas de pecats, es refereix més aviat als pecats dels quals deriven tots els demès. És a dir, que l’avarícia és un pecat capital perquè porta a cometre altres pecats, que podrien ser venials o mortals. O sigui que tot i ser un pecador de la pradera, potser això meu no és tant greu.

L’artífex d’aquest invent fou Sant Gregori Magne, que va ser Papa amb el nom de Gregori I entre els anys 590 i el 604. La vida d’aquest home és interessant. Descobreixo a la Viquipèdia que tingué per besavi al Papa Fèlix III i per avi al Papa Fèlix IV, i a més dues ties monges. Algú, en aquella família, es va passar pel forro allò del celibat, però eren altres temps. Nascut a Roma el 540, es veu que va tenir una sòlida formació intel·lectual i que va començar dedicant-se a la política, fins a assolir el càrrec de prefecte de Roma el 573. Més o menys, avui seria una espècie d’alcalde. Diu la seva biografia que va ocupar poc aquest càrrec i que deixà la política per a dedicar-se a la religió, fent-se monjo i transformant la seva residència familiar en un monestir. Tot i així, la política no li devia ser aliena, perquè va anar ascendint dins l’església, fins a convertir-se en secretari del Papa Pel·lagi II i més tard, a la mort d’aquell, en Papa Gregori I.

No sé en quin moment de la seva vida Sant Gregori va elaborar la seva llista de pecats capitals, però segurament que la barreja de religió i política que fou la seva vida hauria afavorit que la llista, fins i tot, fos més llarga.

I ara que ja sé qui té la culpa d’aquesta llista de pecats que m’angoixa, m’agradaria saber què passa si els comets i resulta que sí, que la religió catòlica, apostòlica i romana és la verdadera (que ja seria casualitat, però no se sap mai). Dant descriu l’inframón amb tot detall en la guia turística que amb el títol de Divina Comèdia, va escriure entre el 1304 i el 1321 sobre el l’infern, el purgatori i el món celestial.

Però anem per parts, perquè abans d’alarmar-me amb el què em pot passar l’endemà del dia en que la guinyi, potser és millor que repassi els meus actes i comprovi si sóc tan pecador com crec. Per això, el millor és que faci una fitxa amb cadascun dels pecats capitals, en la que hi consti la descripció del pecat, la pena que li correspon i aquelles coses meves que potser es podrien malinterpretar com un pecadet d’aquests. He trobat, a més, a Internet un llistat de dimonis que diuen que es cuiden de cadascun d’aquests pecats i que, per tant, a l’Infern deuen dirigir com a encarregats la secció corresponent.

L’arquebisbe Peter Binsfeld va publicar el 1589 el resultat de les seves investigacions sobre aquest tema, enumerant els dimonis que tenen al seu càrrec cadascun dels set pecats capitals. Es veu que són els següents:

Luxúria: Asmodeu
Golafreria: Beelzebú
Avarícia: Mammon
Mandra: Belfegor
Ira: Amon
Enveja: Leviatan
Supèrbia: Llucifer

No conec aquests individus, però els noms són suggerents, especialment el “mamon” encarregat de l’avarícia. Belfegor em sona a un fantasma que voltava pel Louvre en una pel·lícula d’època, Amon a déu egipci, Leviatan a monstre citat per Hobbes, i Llucifer a personatge dels Pastorets.

Per sobre d’aquests dimonis, i com a encarregat del departament de pecats capitals, s’hi trobaria el dimoni Baphomet. Binsfeld anomenà, a més, a dos altres tipus de dimonis: els íncubes, que eren dimonis mascles que tenien relacions sexuals amb dones que dormien, i els súcubes, dimonis femella que feien el mateix amb els homes. Ves a saber quina mena de somnis tenia el tal Binsfeld per a que se li ocorregués això. Jo potser me les he de veure amb l’Asmodeu o el Beelzebú, però juro i perjuro que els íncubes i els súcubes no els conec. En Binsfeld, que era un marrano, que somiés el que volgués!

Pel que fa al càstig que correspon a cada pecat, ens podem guiar per la Divina Comèdia i per l’obra d’Ernst y Johanna Lehner, que el 1971 van publicar un tractat sobre dimonis (The Picture Book of Devils, Demons and Witchcraft), en el que detallaven el càstig específic que cada pecat té a l’infern. Ignoro les fonts d’aquests senyors, però els càstigs que descriuen són més severs que els que proposa Dant. Val a dir que, en aquest aspecte, preferiria l’infern de Dant al del matrimoni Lehner.

I ara anem per feina, que ja estic impacient per veure si sóc gaire pecador.

Golafreria

Diuen que és el consum excessiu de menjar o beguda, sense necessitat. Jo sempre havia identificat al golafre amb el menjador compulsiu, gent molt grassa que tot el dia endrapen i no se’n poden estar. Però si es tracta de menjar de més, sense necessitat, home!, doncs què voleu que us digui... Jo sóc dels que mengen postres encara que se m’hagi acabat la gana. O sigui que sóc golafre i pecador, perquè he de rematar tots els àpats amb un gelat, o unes natilles, o.... Ostres!, les maduixes amb nata d’aquests migdia! I de fet, a les revisions periòdiques m’ho diu ben clar: sobrepès, sinònim de golafreria.

El culpable de que sigui golafre és el tal Beelzebú. Això li hauré d’explicar al meu metge quan em torni a dir que m’he d’aprimar. A la Divina Comèdia es castiga als golafres fent-los passar gana, com és de suposar. Als golafres se’ls obliga a transitar entre dos arbres carregats de fruita, a la qual no poden accedir perquè no hi arriben. Ara mateix, el càstig no em sembla massa horrorós, a no ser que substituïm la fruita per les natilles, però en fi, ja es veurà. Ernst y Johanna Lehner, en canvi, diuen que als golafres se’ls condemna a menjar rates, gripaus, sargantanes i serps. Bé, qui sap, pot ser m’hi acostumaria.

Avarícia

L’avarícia o cobdícia és l’adquisició de riqueses en excés. No sé ben bé què vol dir això. Significa que els rics són tots un avariciosos? Sembla que, en realitat, es tracta del que té fal·lera per acumular riquesa, que és tan com dir que si ets ric sense voler, com de naixement, no ets avariciós. Complicat, tot plegat. Jo no sóc ric, però si de fal·lera per a ser-ho es tracta, doncs ja m’agradaria! Dec ser pecador, perquè encara no he arribat a aquell punt en que pugui dir: “ja tinc prous diners i no en vull més”.

I van dos pecats. El càstig que em pertoca, segons Dant, és el d’agenollar-me en una pedra i recitar de memòria els exemples d’avarícia i les seves virtuts oposades. Em sona a càstig d’escola, i a més no és per a tota l’eternitat, perquè Dant situa als avariciosos en el purgatori, i del purgatori se’n surt tard o d’hora. Però vaja, no deixa de ser un pecat, jo no deixo de ser un pecador, i no deixa d’haver-hi càstig per a la cobdícia. Per cert que Ernst y Johanna Lehner diuen que el càstig consisteix en col·locar-te en oli bullent, i a això sí que no m’hi acostumaria.

El dimoni que porta aquests assumptes és el meu amic Mammon. No el conec, però el nom em sona tant que ja és com si fóssim amics de tota la vida. El dia que ens trobem al purgatori segur que la seguirà mam... vull dir..... Ull!, que aquest és un altre pecat.

Mandra

Per si hi ha algun despistat que encara no ho sàpiga, és allò que sentim la majoria a l’hora de llevar-nos. Diu la doctrina que constitueix un pecat quan conscientment i sense resistir-nos, sentim desgana de fer allò que estem obligats a fer. Potser el que va escriure aquesta definició pensava en termes més espirituals, però a mi em sona a la mandra d’anar a treballar, de llevar-nos, de pagar els impostos, d’esforçar-nos en el que sigui..... Caram, que tiri la primera pedra el que no sigui mandrós! Jo ho sóc, o sigui que un altre pecat en el meu haver, i van tres.

Segons Ernst y Johanna Lehner, als mandrosos se’ls tira a una fossa amb serps. Serà perquè et mosseguin, dic jo. I després? Et treuen i t’hi tornen a tirar? I així per tota l’eternitat? No he estat capaç de trobar quin càstig assigna Dant als mandrosos. Potser és que, en el fons, el florentí va pensar que això ja era massa i que la mandra no és pecat.

El dimoni encarregat dels mandrosos és Belfegor. I recordo una sèrie antiga de televisió, dels temps de la tele en blanc i negre, en que Belfegor era un fantasma que voltava pels corredors del Louvre matant vigilants de nit. Què tindrà que veure aquest fantasma amb la mandra?

Ira

Mira, això ho tinc clar. M’emprenya molt, n’estic fins el gorro, de tanta trucada oferint-me serveis de telefonia, d’internet, de banca,.... L’últim que m’ha trucat, ara mateix, sap molt bé en que consisteix el pecat d’ira, si és que m’ha escoltat, és clar, perquè potser ja en té les orelles curtides. N’estic fins els c.....! Se me’n fot el càstig, l’infern, el dimoni i la mare que els va parir! Entesos?

El càstig és el desmembrament, i el desmembrador és el dimoni Amon. I què? Si l’enganxo el desmembro i li foto el telèfon pel cul, home!

Enveja

Consisteix en desitjat allò que és d’un altre, generalment béns materials. Per exemple, tan de bo jo tingués els calés que un paio que no sap en què gastar-se’ls ha pagat per un Picasso. I en conec algun que totes li ponen. Eps, que jo no prendria res de ningú, eh!, però m’agradaria tenir-ho, vaja que sí! Enveja sana, però enveja, al cap i a la fi. Si no es pot distingir entre l’enveja sana i l’enveja dolenta, aleshores sóc un envejós i un pecador.

Com a envejós, Ernst y Johanna Lehner em submergirien en aigua gelada, i Dante em cosiria els ulls amb fil i agulla. El dimoni que porta això, per cert, és en Leviatan, que Thomas Hobbes va descriure com un monstre amb un poder descomunal que simbolitzava ni més ni menys que la “matèria, forma i poder d’una república eclesiàstica i civil”. A san Gregori Magne se li haurien arrissat els cabells.

Supèrbia

Se l’identifica com el desig de ser més gran o més important que els demès, en la creença que tot el que un fa és millor que el que fan els demès. D’aquests en conec uns quants, i alguns són uns autèntics carallots als que fins i tot jo podria donar alguna lliçó. Potser és que jo també peco de supèrbia. Si és així, el que m’espera, segons el matrimoni Lehner, és el turment de la roda. Per cert que aquest parell deuen ser una mica viciosos, amb tant turment!

Diu l’església que Llucifer va pecar de supèrbia, al voler ser superior a Déu, i per això ara és qui porta els assumptes dels que pequen del mateix. El conec dels Pastorets, junt amb el seu col·lega Satanàs i les Fures de l’Infern. En fi, que si cal ja ens veurem les cares en el més enllà.

Luxúria

L’he deixada pel final i no sé perquè. Diuen que és el pecat produït pels pensaments excessius de naturalesa sexual. El càstig per als luxuriosos i viciosos de tota mena consisteix en l’asfíxia per foc i sofre. Això deu fer mal, però a algun encara li agradaria. Se’n cuida un tal Asmodeu, un dimoni al que li van les temptacions de la carn.

I jo.....d’això......sóc pecador......, de fet no, però.......Ui, que tard que és! En parlem un altre dia, sinó això s’allarga massa.

El que m’ha quedat clar és que els pecats capitals me’ls menjo tots set, la qual cosa vol dir que si hi ha infern i purgatori, ho tinc clar. Pare, perdoneu-me perquè he pecat. I molt!!

Polítics, aficionats i talibans

1 comentaris
Com que en això de la política tots ens creiem capacitats per a opinar, podríem dir que hi ha tantes classes de política i tantes menes de polítics com diverses són les idees polítiques i no tant polítiques. Per això, si es cerca al Google una expressió com “tipus de polítics”, els resultats són molt diversos. Hi ha qui troba fins a deu classes de polítics, hi ha qui n’assenyala dues, a vegades amb classificacions tant primàries com “bons polítics” i “mals polítics”, i a vegades amb una distinció complexa de grups i subgrups, en la que es té en consideració la ideologia, el partit polític, la procedència, el veïnatge, l’estatus social, la religió, el sexe, i moltes coses més. L’expressió que he apuntat, cercada en català al Google, dóna com a resultat un total de 57.600 entrades avui mateix, i si es fa en castellà el resultat és de 2.020.000 entrades. O sigui que hi ha molt on triar.

En el context adequat, totes aquestes categories poden resultar adients, però a mi, que m’agraden les coses senzilles, em ve al cap una classificació força simple: la política oficial exercitada pels polítics pròpiament dits, la política d’estar per casa que exercim els aficionats i la política taliban que prové del fanatisme. Aclareixo que ho dic amb tots els respectes per les dues primeres i amb cap consideració per la darrera.

Els polítics oficials

La cosa és simple. Els polítics oficials són els que exerceixen la política des d’un càrrec públic, generalment electe i proveït d’un bagatge ideològic que els ve per la pertinença a un partit polític, o pel fet de presentar-se en una candidatura política (cas dels independents), o que no tenen cap càrrec però formen part d’una organització política compromesa amb la governança del país. S’hi és de vàries maneres: en el govern, a l’oposició, o fora de les institucions però formant part d’un projecte polític. Són els polítics per excel·lència, els que l’encerten o s’equivoquen a la nostra conveniència o inconveniència, els que elegim o rebutgem cada quatre anys, i generalment també són l’ase dels cops, és a dir, el blanc de les nostres ires, els culpables de tot el que va malament i de tot els que no va prou bé. Va amb el sou, o amb el càrrec, perquè n’hi ha que no tenen sou, però cap d’ells pot dir que no sabia on es posava quan va decidir emprendre el camí incert de la política.

I naturalment que dins aquest conjunt tan ampli hi caben moltes consideracions, des de la més primària (“bons polítics” i “mals polítics”), fins a la més acurada.

Els polítics d’estar per casa

Deia Aristòtil que l’ésser humà és un animal polític, i tenia tota la raó del món. La feina política l’hem encarregada als professionals més o menys formats per a dur-la a terme, és a dir, als polítics “oficials”. Això és així des del moment que varem deixar de viure en una tribu i ens varem organitzar com estat. Però tot i així, molts de nosaltres no es podem abstenir d’opinar sobre la feina dels polítics, d’exigir-los una política determinada i, en definitiva, de dir el que està bé i el que està malament d’aquesta feina que fan per a nosaltres. En el sentit més aristotèlic del terme, en el de “posar-hi cullerada” sempre que podem, també la majoria de ciutadans som polítics. Ara mateix, escrivint aquest article amb l’esperança de que algú el llegeixi, no faig altra cosa que política. I més política fa el que obertament comenta a favor o critica desfavorablement l’activitat dels nostres polítics.

Jo d’això en dic “política d’estar per casa”, amb tots els respectes i sense que vulgui donar-li cap sentit pejoratiu. Els diaris són plens d’editorials i articles d’opinió que no són altra cosa que política, també una gran quantitat de blocs i mitjans de comunicació digital. Fins i tot, perquè no, moltes converses són política, i ben vinguda sigui, ja que, a fi de comptes, som nosaltres qui decidim qui ens governa, al menys mentre això sigui una democràcia, i en el fons no fem més que influir, en major o menor mesura, en la política “oficial”.

Els talibans

Hi ha un tercer sector de la política, més minoritari però força cridaner. No practica la política oficial ni la d’estar per casa, sinó “l’antipolítica” o “política destructiva”. Són, per entendre’ns, els que sempre i en tot moment, i sense cap base ideològica ni raonament elaborat, blasmen del govern de torn o de l’oposició corresponent, més generalment personificat en un polític concret, sovint un alcalde.

No hi encabeixo, ho vull deixar clar, els que practiquen la crítica raonable o raonada. Segur que quasi tots creiem que som “raonables” a l’hora de criticar els polítics, o sigui que aquesta és una apreciació força subjectiva. Però hi ha unes certes característiques que defineixen als talibans de la política, i alguns trets pels quals distingir-los:
  1. Tenen una necessitat compulsiva d’opinar sempre sobre el mateix i de la mateixa forma. És a dir, que es repeteixen més que els misteris del rosari. És una característica obsessiva i quasi compulsiva. Constantment, en qualsevol mena de debat, introdueixen l’objecte de les seves dèries, que, com ja he dit, acostuma a ser algun càrrec polític concret, amb nom i cognoms. Allò d’aprofitar que el Pisuerga passa per Valladolid va sempre amb ells, ja es parli de transport, d’economia, d’urbanisme, del clima, de comptabilitat pràctica o de jardineria.
  2. Normalment qui opina diferent a ells i gosa contradir-los és titllat automàticament d’estómac agraït, de militant del mateix partit polític que l’objecte de les seves ires o de músic pagat.
  3. El seu àmbit d’actuació acostuma a ser el comentarisme digital, les xarxes socials, els blocs, i qualsevol mitjà que permeti l’adhesió automàtica o la indiferència.
  4. Se’ls acostuma a anomenar “anti-tot”, la qual cosa no em sembla encertada. Al menys, s’hauria de matisar que son “anti-tot” el que emani o tingui el suport del polític “oficial” objecte de la seva aversió.
  5. Ja que tot el seu bagatge ideològic consisteix en tenir un ”enemic”, l’únic que importa d’una política determinada és qui la duu a terme. Les apreciacions generals sobre l’interès comunitari no compten massa, ja que, a fi de comptes, les iniciatives polítiques de les que blasmen sempre seran “poc participades”, “imposades”, “interessades” o “antidemocràtiques”. En definitiva, tot allò que no els agrada és antidemocràtic.
  6. Aquestes persones no les trobarem mai en un partit polític. Per a ser-hi els caldria un compromís que són incapaços d’adoptar. La militància política exigeix compromís amb un projecte, no contra una persona o contra un partit. Per això s’equivoca qui cregui que els talibans de la política pertanyen a alguna adscripció ideològica concreta. No. Segurament que el dia que aquell o aquells polítics que no suporten es retirin, s’hauran de reciclar per a cercar un altre objectiu, però això no els costa massa. Ser la veu discordant i fer-se escoltar alimenta l’ego i els fa creure que una majoria pensa com ells.
  7. No els trobareu mai que donin alguna cosa per ben feta, no perquè ho trobin tot malament, sinó perquè sols els interessa el que, al seu entendre, no funciona bé. És una política constantment a la contra.
  8. I per últim, el seu nombre és reduït i no fa honor al rebombori que aixequen amb els seus exabruptes.
I per què en dic talibans, se’m preguntarà? Doncs perquè, en el fons, no són altra cosa que fanàtics. Allà on no hi caben raonaments objectius sols hi ha fanatisme, que com vaig dir en una entrada d’aquest bloc, no és altra cosa que una rama especialitzada de l’estupidesa.

Espero que ningú es doni per al·ludit. L’autèntic taliban no es pot reconèixer en les meves cavil·lacions. És el que té el fanatisme, no ets mai dels que s’equivoquen.

La neu ja ho té, això

0 comentaris
Potser perquè sóc simple, jo penso que a l’hivern ha de fer fred, a l’estiu calor, vent a la tardor i han de brotar les floretes a la primavera i cantar els ocellets. I també penso que si neva o plou tindrem molèsties que haurem de suportar. El temps, com el futbol, és així. Conformisme? Caram, realisme!

Per això, tot i que algunes crítiques crec que són justificades, la majoria de coses que es diuen, respecte als serveis públics, quan cau una nevada, em semblen exagerades. Probablement si visquéssim en alguns indrets del Pirineu, o en algun país nòrdic, estaríem força acostumats a les incomoditats que ara ens semblen tant insuportables. També és cert que els serveis públics estarien més preparats per a fer front a situacions com la de la nevada d’aquests dies.

Però som on som. En aquest país cau una nevada d’aquestes de quan en quan. Sempre ens ve de nou perquè no és habitual, i exigir a l’administració que disposi d’uns mitjans preventius força costosos i que s’utilitzaran ben poc, em sembla, si més no, abusiu. Ja m’agradaria a mi que el meu carrer fos netejat per la maquinària de l’ajuntament a primera hora del matí, tot just quan cau la primera volva de neu! Però no pot ser i m’he d’aguantar. No hi haurà, perquè no hi pot ser, una màquina per a cada carrer.

És clar que cal exigir-li a l’Ajuntament i a l’administració de la Generalitat un cert grau de prevenció. No pot ser que sempre ens agafi, com es diu vulgarment, amb els pixats al ventre, però hi haurà una part d’incomoditat que hem d’estar disposats a suportar, perquè aquest no és un país de neus i en tot no es pot estar.

I deixem-nos de murgues, que els impostos no donen per tant!

Teoria de l'estupidesa

1 comentaris
En Mario Cipolla (1922-2000) va ser un historiador de l’economia que proporcionà grans aportacions a aquesta disciplina. Tanmateix, aquest intel·lectual italià és especialment conegut per la seva impressionant teoria sobre l’estupidesa. Sí, d’això se’n pot fer una teoria, i val a dir que resulta força interessant. En una obra anomenada Allegro ma non troppo, Cipolla formula les que al seu entendre són les cinc lleis fonamentals de l’estupidesa:
  1. Inevitablement, qualsevol de nosaltres subestima sempre el nombre d’individus estúpids en circulació.
  2. La probabilitat que una persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica seva.
  3. Una persona és estúpida si provoca danys a altres persones o grups de persones sense obtenir cap guany per a ella mateixa, o fins i tot perjudicant-se ella mateixa.
  4. Les persones no estúpides sempre subestimen el potencial nociu de la gent estúpida; obliden constantment que en qualsevol moment, en qualsevol lloc i en qualsevol circumstància, associar-se amb individus estúpids constitueix invariablement un error que costa car.
  5. Una persona estúpida és el tipus de persona més perillosa que pugui existir.
Al meu entendre, la més important d’aquestes lleis és la tercera, ja que defineix clarament l’estupidesa i permet qualificar, per tant, postures que d’altra manera sols podríem titllar d’absurdes o incoherents.

Sembla que Cipolla no anava molt en serio quan va escriure el seu tractat sobre l’estupidesa. Diuen que més aviat es tractava d’una broma que va obtenir més ressò del que esperava. El cas és que, sigui broma o vagi de debò, no trobo la forma de rebatre aquestes cinc lleis, perquè d’actituds que tenen com a únic objectiu perjudicar a d’altres persones sense obtenir-ne cap guany en veiem tots els dies, i més si llegim els diaris. De la segona llei deduïm que qualsevol pot ser un estúpid, que això no depèn de la capacitat intel·lectual, ni de la posició econòmica, ni del bagatge cultural, ni de la religió, ni de l’aparença, ni del sexe, ni dels astres..... N’hi ha prou amb un punt de maldat.

Això de perjudicar als demès sense obtenir-ne guanys és, naturalment, relatiu, ja que l’estúpid no es té per tal i, pel que sembla, creu que el fet de causar un perjudici a l’altre ja li suposa, de per si, un benefici per a ell mateix. Sempre anem a parar al mateix lloc, se’m dirà, però és que resulta inevitable pensar en la política. Un polític o un partit han de procurar sempre perjudicar al seu rival polític? Maquiavelo potser respondria amb un sí rotund. La majoria dels polítics d’aquest país ho creuen així fermament, siguin del color que siguin. Perjudicar l’altre comporta restar-li vots potencials, i la pèrdua de vots per uns és la suma per altres, semblen pensar. No sempre aquesta és una actitud estúpida, encara que és possible que ni se n’adonin. A fi de comptes, hi ha iniciatives de partit que, de dur-se a terme, comportarien un perjudici per a una grup més o menys important de persones ( i segur que tothom en té més d’una al cap). En aquest sentit, en la mesura que tombar la iniciativa del contrari suposa un bé social, i per tant per al propi subjecte, no es pot considerar una estupidesa.

Com tots tenim tendència a autojustificar-nos i justificar de cara als demès els nostres actes, i els polítics, a més, en tenen necessitat perquè els hi va el càrrec i/o la carrera, resulta força dificultós destriar les actituds polítiques intel·ligents de les estúpides. No ens posaríem d’acord en establir la demarcació entre ambdues polítiques, però sí que, a un nivell personal, podem delimitar les diverses formes de fer política. A fi de comptes, a l’hora de votar no ens hem de posar d’acord amb ningú, n’hi ha prou que escoltem la nostra consciència.

Aplicant criteris econòmics de costos i beneficis, Cipolla fa una classificació en quatre tipus de persones:
  • Desgraciat: el que es perjudica a ell mateix, beneficiant als demès. Sembla estrany, però encara hi ha persones així, encara que no a la política. Col·loquialment, també se’ls anomena burros, però a vegades, simplement, són bones persones.
  • Intel·ligent: és el que es beneficia a si mateix i als demès. Són els que ens convenen.
  • Bandit: el que obté beneficis per a si mateix, perjudicant als demès. D’aquests n’hi ha pocs, però poderosos.
  • Estúpid: el que causa pèrdues als demès i a ell mateix a la vegada. Més concretament, el que vol perjudicar a l’altre encara que es perjudiqui a si mateix.
Com deia aquell, pels seus actes els coneixereu. O sigui que per a qualificar a una persona, examinem els seus actes per a veure si són desgraciats, intel·ligents, bandits o estúpids. Tot i així, caldrà tenir en compte que la majoria de persones actuen d’una forma o altra segons les circumstàncies, a vegades força assenyades i a vegades prou desgraciades, excepte els estúpids, que Cipolla considera que sempre actuen igual, és a dir, estúpidament.

D’altra banda, entre els bandits també podríem fer distincions:
  • Bandits intel·ligents: que obtenen més benefici que no els cost que causen en els demès.
  • Bandits estúpids: els que causen més perjudici que el benefici que obtenen. També els podríem anomenar destralers.
  • Bandits perfectes: obtenen per a ells mateixos un benefici igual al cost que causen als demès.
Per últim, Cipolla assenyala que les persones estúpides, en general, no actuen racionalment, en el sentit que els seus actes estan mancats d’intel·ligència i el propòsit de perjudicar les fa imprevisibles. És que passa, per exemple, amb els fanàtics, una expressió extrema de l’estupidesa. És difícil lluitar-hi perquè no responen a amenaces ni advertiments. Tan els fa rebre un fort perjudici, fins i tot morir. De fet, els estúpids són més perilloses que els bandits, ja que aquests, al menys, obtenen un benefici per a ells mateixos, amb la qual cosa el conjunt de la societat no se’n ressent tant en termes de costos i beneficis globals. Els estúpids, en canvi, causen danys sense obtenir cap benefici. La proliferació d’estúpids comporta un cost enorme per a la societat.

Tornant a la política, no gosaré qualificar en aquest bloc a cap polític dins dels grups esmentats, ni cap de les seves activitats, però no puc reprimir la temptació d’enumerar alguns fets dels que parlen els diaris que, al meu entendre, podrien ser clarament qualificats de desgraciats, intel·ligents, bandits o estúpids, segons el color (polític) de la lent amb la que es mirin:
  • La proposta d’un pacte impossible o el rebuig d’una entesa factible per a sortir de la crisi.
  • La transformació des de l’espanyolisme del debat dels toros en un debat sobre nacionalisme que ningú havia plantejat des d’aquí.
  • La utilització de la justícia i dels jutges com a armes polítiques.
  • La formulació d’un planejament urbanístic sense comptar amb el recolzament necessari, o la formulació d’un planejament urbanístic impossible de dur a terme, o el torpedeig de qualsevol planejament que vingui de l’adversari polític, encara que suposi un cost per a la ciutat.
Etc, és clar.

L'Espanya cañí

2 comentaris
Sí senyor, Espanya és el país de les meravelles! Ja va essent hora que traguem pit i exhibim orgullosos els trets definidors de les essències pàtries, aquesta pell de brau que recull totes les virtuts del mascle hispànic, la força de l’home contra la natura, la xuleria castissa, el rosari i l’estoc, el pernil de Jabugo i els callos a la madrilenya, la navalla de Curro Jimènez i l’escopeta de Puerto Hurraco, la sotana i l’esperpent, el Valle de los Caídos i la tertúlia d'ignorants......., i els llibres pels marietes, que aquí som espanyols!!

Més val que escombrem la Constitució i la canviem per un recull de les glòries hispàniques, les d’ara, que són tant o més definidores que les d’abans. Vet aquí allò que ens defineix com a espanyols:

- La Fiesta dels toros. “El toro ha nasío pa morir en la plaza”. Sí senyor, d’això de turmentar animals en públic en fem un bien de interés cultural (Aguirre dixit). Perquè després diguin que no tenim, cultura! Ah!, i fins i tot n’hem fet un art, la tauromaquia.

- Fa setanta anys que els nacionales van vèncer als rojos, i encara ens en recordem. Per això permetem que els vençuts, que eren els dolents, segueixin enterrats per les cunetes de la geografia nacional. Los rojos al paredón i al infierno.

- Aquí no hi ha corrupció, i quan n’hi ha serveix per a donar vots. Som així de xulos, val?

- Com que hi ha crisi, donem la culpa als immigrants (“aquests moros que ens prenen la feina”). Algú s’ha de carregar el mort, doncs anem contra el més dèbil i no ens compliquem la vida.

I n’hi ha més, però és que és com el retaule de les meravelles. Com més te’l mires, més hi trobes i més et fascina. Potser no és com per a estar-ne orgullosos, però no es pot negar que és com l’enciclopèdia dels tòpics fets realitat. Ni el surrealisme més absurd de Dalí o de Buñuel podria mai assemblar-se a la realitat sorprenent d’Espanya. Visca l’Espanya cañí!

Després del POUM, una oportunitat per a la Igualada del futur

2 comentaris
Probablement el debat sobre el POUM d’Igualada es tancarà aviat. Aquells que es sentien més directament afectats per unes previsions urbanístiques que consideren perjudicials per als seus interessos, hauran respirat tranquils. Els que, sense ser-ne directament afectats, hi estaven en contra per raons diverses, estaran contents. De fet, quan ens referim al planejament, hauríem de considerar que afectats ho som tots, perquè un pla d’ordenació urbanística és ni més ni menys que el marc de referència per al desenvolupament urbanístic del municipi. En paraules de la Llei d’urbanisme, correspon als plans d’ordenació urbanística municipal, entre d’altres, definir el model d’implantació urbana i les determinacions per al desenvolupament urbanístic sostenible del territori. La mateixa llei defineix el desenvolupament urbanístic sostenible com “la utilització racional del territori i el medi ambient”, i diu que comporta “conjuminar les necessitats de creixement amb la preservació dels recursos naturals i dels valors paisatgístics, arqueològics, històrics i culturals, a fi de garantir la qualitat de vida de les generacions presents i futures”. Generalitats imprecises, si es vol, que deixen la porta oberta a visions ben diverses de com és el desenvolupament urbanístic sostenible que volem per a la nostra ciutat.

En definitiva, al marge de les consideracions que he fet en articles anteriors sobre el rerefons polític d’aquest debat, remarco el que és evident: que tot plegat és un reflex de les diferents percepcions sobre el que volem que sigui la Igualada del futur. Si remarco aquesta evidència és perquè, malgrat que els ecos del POUM s’apagaran aviat, em sembla una ocasió immillorable per a posar sobre la taula el que esperem de la nostra ciutat, el que voldríem que fos en el futur. Potser perquè, en el fons, sóc escèptic sobre la motivació social i política de la majoria de ciutadans, fins i tot sobre la meva pròpia, em temo que el tema quedarà mort sobre la taula dels polítics fins que, d’aquí uns anys, el govern municipal de torn consideri que té majoria suficient per a tirar endavant un POUM.

Estaria bé que, sense fer la feina dels polítics, els ciutadans penséssim com volem que sigui la nostra ciutat i, a més, ho diguéssim. No es tracta sols de que parlin els que es sentin directament amenaçats pels plans urbanístics de l’Ajuntament, ni els que, ja de sempre, estan motivats per a la defensa dels valors cívics, patrimonials o arquitectònics que tinguin per convenient. De tots aquests cal dir que la seva opinió és molt valuosa, però jo no veig que en l’assumpte del POUM el conjunt de la societat igualadina hagi deixat sentir la seva veu. Vull dir que el saló de sessions de l’Ajuntament era ple de gom a gom el dia que es va retirar el POUM, i la premsa igualadina, especialment la digital, anava plena de comentaris, majoritàriament a favor de la seva retirada. Però la majoria de la societat igualadina no s’ha implicat, en un sentit o altre, i el tema era prou important, per la dimensió de futur que comporta. S’han posicionat els empresaris, a través de la Unió Empresarial de l’Anoia, en un sentit claríssim, i també els que consideren que el barri del rec és un patrimoni arquitectònic que cal conservar, però la majoria de la gent no hi ha dit la seva, amb tota seguretat per a que no l’importa gaire aquest debat.

I és una llàstima, perquè estem parlant del futur de la ciutat, de la Igualada que volem per als nostres fills. Sí, s’han fet els processos de participació ciutadana que marca la llei, però ja se sap que sols participa qui vol participar.

Potser perquè la proposta de l’Entesa era força agosarada, han sortit a la llum aquestes diverses concepcions de ciutat de les que parlo:
  1. La Igualada industrial, la de tota la vida, de capa caiguda per mor de la crisi econòmica però que no ha mort, ni molt menys.
  2. La Igualada majoritàriament de serveis, una Igualada on el pes específic de l’economia recau sobre els serveis i que potencia l’element residencial. Mals temps per al creixement residencial, però això no durarà sempre.
  3. Al marge d’aquests dos grans àmbits, i solapant-se amb tots dos, la Igualada “conservacionista”, la dels que desconfien dels grans canvis i enyoren una Igualada del passat que no pot tornar. Bàsicament, pretenen conservar un estil de vida que, en molts aspectes, fa temps que va morir.
Hom podria pensar que aquest és un debat urbanístic, o polític fins i tot, en el que els ciutadans no cal que entrem, però hi hauríem de pensar. Conservar la Igualada que tenim vol dir conservar el bo i el dolent, i hauríem de saber quin dels dos platets de la balança pesa més. És clar, de bon principi, que interessa conservar llocs de treball, i si ens deturem en aquesta consideració Igualada haurà de ser bàsicament industrial. Però hi ha més coses a considerar, com que les ciutats dormitori no és fan sols amb l’acumulació d’habitatges, també les porta la manca de serveis. Igualada és una ciutat circumscrita en un terme municipal reduït que n’impossibilita el creixement extraradi. El que fem, ho haurem de fer sobre el territori ja ocupat per la indústria, els habitatges i/o els serveis, i per tant l’impacte sobre els interessos patrimonials serà directe i significatiu. Difícilment pot esdevenir un camí exempt de polèmica.

L’aposta que ha fet l’Entesa per una Igualada de serveis és agosarada, arriscada diria jo, i mereix un debat profund de tota la societat, més específicament de l’anomenada societat civil, que són quelcom més que els empresaris afectats i els defensors del patrimoni arquitectònic. En qualsevol cas, mereix un debat que va més enllà del debat polític endegat en els escons del Consistori.

No estaria parlant d’això si no hagués passat amb el POUM el que ha passat. Ho reconec, encara que segurament hauria donat la meva opinió sobre el planejament que es proposava. Però les coses han anat com han anat, i com diuen, no hi ha mal que per bé no vingui. Altra cosa serà que aprofitem l’oportunitat.

Malgrat que, com he dit, la gent d’Igualada, començant per mi mateix, em sembla poc motivada, crec que és un bon moment per a que les associacions, els agents econòmics i socials, els grups de tota mena que amb interessos diversos operen en la nostra ciutat, els opinadors i els ciutadans en general, ens plantegem, ara que queda temps per a emprendre un nou POUM, quin futur volem per a Igualada i com volem que l’ajuntament, en el seu moment i tingui el color polític que tingui, ho concreti en el planejament general.

No es tracta que de cop i volta ens posem tots a dibuixar plànols, que no en sabríem i per això l’administració contracta els tècnics adients. Es tracta de que en comencem a parlar, com fem en tants d’altres temes. Quan l’ajuntament pugui tirar endavant un POUM, es trobarà un estat d’opinió consolidat que no podrà obviar, però aquest estat d’opinió no ha de ser sols el dels que comenten a la premsa digital o omplen un saló de sessions. Si sols opinen els de sempre no avançarem en res. Aquest estat d’opinió ha de ser fruit d’un llarg debat social, un debat que ara tenim força temps per a fer, ja que el proper POUM no es preveu fins per aquí tres anys, com a mínim.

En aquest debat hauríem de tenir present, a més, que la Igualada que volem ha de ser també la que podem tenir, i en aquesta confrontació que sembla haver-hi entre conservació i transformació, haurem de tenir present que algunes coses han de canviar, com canvia la vida mateixa, i d’altres no les podrem assolir per irreals. Realisme, que no exclou la il·lusió per a millorar.