El mandat del poble

Avui m’he entretingut a llegir l’acta del Ple de l’Ajuntament d’Igualada del dia 17 de febrer d’enguany. Està penjada a Internet, a la web municipal, i per tant és fàcilment consultable per a qualsevol ciutadà. Jo en aquell Ple no hi era, com a públic, vull dir, i per tant tot el que en conec és per referències. Recordareu que es tracta d’aquell ple al qual assistiren una munió de ciutadans per a fer saber a l’equip de govern el seu desacord amb l’ampliació de les zones blaves.

No diré que es tracti d’una lectura entretinguda, però si que resulta interessant conèixer les intervencions dels representants polítics al Consistori, a l’hora de debatre la moció presentada per CIU sobre aquest tema. No em posaré a desqualificar el contingut d’aquestes intervencions perquè, al menys pel que es desprèn de l’acta, totes, francament, em semblen prou correctes, s’hi estigui o no d’acord. Però m’ha cridat l’atenció, i m’incita a reflexionar, la repetitiva insistència de l’Alcaldia en assumir que la gestió municipal, naturalment, comporta un desgast polític que pot ser més o menys important, el qual, malgrat tot, ell assumeix amb el convenciment que la seva gestió és la que, en aquests moments, convé a la ciutat. Accepto que potser simplifico el tema, però m’ha semblat entendre que l’equip de l’Entesa fou elegit, en el seu moment, per a governar el municipi, i que en compliment d’aquest encàrrec, duu a terme la política que, al seu parer, resulta més adient per a Igualada. malgrat que pugui comportar un desgast polític considerable. És a dir, que corren aquest risc perquè estan convençuts de fer el millor per a la ciutat, i no els importen les conseqüències polítiques d’aquesta gestió.

Des d’aquest punt de vista, hi he d’estar d’acord. Gosaria a dir, si em permeteu, que gairebé caldria aplaudir aquesta actitud. Fixeu-vos, un governant al qui no importa perdre la popularitat, potser les eleccions, si aconsegueix dotar al poble d’una política encertada, rigorosa i eficient. Satisfer unes necessitats del poble que ningú sabia que tingués. Igualada necessita més zones blaves, el que passa és que els igualadins no ho saben. Doncs jo els les dono, i encara que ara no les vulguin, a la llarga reconeixeran la seva utilitat. La història m’absoldrà, no sé quan, però ho farà, deu pensar.

La reflexió que em vull fer (ja em començo a semblar al Joan Torras, que sempre té motius per a reflexionar), és si aquesta és o no una postura legítima. I confesso que sóc incapaç d’arribar a una conclusió definitiva, així que intentaré trobar una solució conjuntural.

Comencem pel principi. Uns polítics determinats, del color que siguin, guanyen unes eleccions i, per tant, reben l’encàrrec de gestionar els afers públics durant, al menys, quatre anys. Passat aquest temps, es passaran comptes i, si no s’ha treballat bé, simplement es canviarà de polític.

El polític elegit té l’obligació de donar compliment a aquest encàrrec, un encàrrec que té un contingut mínim, el del programa que el portà al govern. Per tant, el primer que cal esperar dels nostres polítics és que compleixin amb aquest encàrrec, i específicament amb el seu contingut mínim. Aquests contingut mínim tindrà, naturalment, els matisos que es derivin de la situació de majoria o de minoria del govern. Són, per tant, matisos indirectament derivats del resultat electoral i, per tant, formen part del propi mandat.

El problema està en allò que no forma part explícitament del mandat, és a dir, allò que no era especificat al programa, al menys de forma suficientment concreta. És clar que la gestió municipal comportarà l’adopció de mesures i projectes no previstos inicialment però que venen imposats per la pròpia dinàmica del creixement local o, simplement, pel dia a dia de la ciutat. Aquí l’Alcalde o el Regidor, o tot l’equip de govern, hauran de comprometre el seu prestigi en mesures que no eren al contracte electoral però que poden ser convenients per a la ciutat. Se l’han de jugar, simplement.

L’alcalde pot entendre que una mesura és absolutament necessària per a la ciutat, l’ampliació de les zones blaves, per exemple, ja que d’això estem parlant. Si tan convençut n’està, i té uns estudis tècnics que ho corroboren, la seva obligació en dur-ho a terme. Què passa si els ciutadans no volen, si de forma clara i evident demostren un rebuig majoritari a aquestes mesures? Per exemple recollint 10.750 signatures en contra, inclosa tota l’oposició municipal. Aleshores què ha de fer l’alcalde, seguir la seva consciència o la dels ciutadans?

--Tinc estudis que em donen la raó!, dirà l’Alcalde, i segur que els té. Segur, també, que es podrien haver redactat estudis en un altre sentit.

No voldria enfocar la qüestió des d’un punt de vista ètic, però cal tenir present que la majoria de dictadors d’aquest planeta han demostrat sempre tenir un fort convenciment moral i una forta determinació, a l’hora d’establir que la seva voluntat era, naturalment, més important que la dels seus súbdits. Jo sé que el Sr. Aymamí no és un dictador, em sembla que ho sap tothom. Però també sé que la raó, sovint, viu en un costat i pertany a l’altre.

El primer mandat del polític, el més important, per sobre del seu programa, és servir al poble. Servir al poble implica acceptar els riscos polítics que es puguin derivar de la seva gestió i, per tant, adoptar mesures impopulars quan calgui. Però ull, les mesures absolutament impopulars, no les que molesten a un sector de la població sinó les que reben el rebuig unànime dels ciutadans, no tenen cap legitimitat, ni tan sols la del propi convenciment de l’alcalde d’estar actuant en benefici de la ciutat. I ja comença a ser hora que es doni compte que la ciutadania li ha expressat molt clarament, més enllà dels colors polítics, que no està gens d’acord amb l’ampliació de les zones blaves, diguin el que diguin els informes tècnics encarregats pel govern.

Això és com unes eleccions. Em puc posar en la pell d’un candidat i pensar que sóc la persona que el poble necessita, però si no em voten, és que no em volen, i per tant, per bé o per mal, m’agradi o no, i sigui convenient o no als interessos de la societat o als del meu ego personal, no em puc imposar. Ja no ho permet el mecanisme electoral, però aquest raonament hauria de ser el mateix per a un governant conscient del seu paper en aquesta pel·lícula. El mandat que l’ha portat al poder és, principalment, fer la voluntat del poble. És clar que la factura la passarem quan arribi la data de caducitat de la legislatura, però que tingui en compte que aquesta factura va creixent i es nodreix d’errades i desavinences amb els ciutadans, i al final serà tan abultada que potser no la podrà pagar.