Solvència personal

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix la solvència com la qualitat del que és capaç de complir degudament el seu càrrec, allò a què està obligat, i també la del que està en estat de pagar el que deu. Així, una persona seria solvent si, al marge de la seva voluntat, disposa dels recursos suficients per a fer front a les seves obligacions o als seus compromisos. La vessant més emprada d’aquest terme és l’econòmica. Es presta diners a qui s’estima que els podrà tornar per disposar d’un patrimoni que pot fer efectiu o d’uns ingressos més o menys segurs. De la mateixa forma, es ven a crèdit a qui es considera que podrà pagar la factura. I es demanen garanties, és clar. El sistema no és perfecte i la solvència econòmica no sempre ha estat apreciada en termes prou exigents, com prova el gran nombre de crèdits impagats i en general l’augment imparable de la morositat.

Regeix encara, en gran mesura, la confiança mútua com a lligam en les relacions mercantils o contractuals. De fet, solvència i confiança tenen una estreta relació, de forma que la primera és motor i causa de la segona. I precisament perquè, en darrera instància, és la confiança l’objectiu perseguit i la força motriu de les relacions humanes, no exclusivament econòmiques, la solvència es demanda en àmbits més enllà de l’estrictament patrimonial. Així ho han entès les administracions públiques des de fa temps, a l’hora de contractar amb el sector privat l’execució d’obres, la prestació de serveis públics o la compra de subministraments. La licitació pública dels contractes administratius exigeix de les empreses que acreditin la seva solvència econòmica i tècnica i/o professional per a dur a terme el contracte. És a dir, que qui espera ser contractat per l’administració per a executar una obra, prestar un servei o vendre un producte, ha d’acreditar que compta amb els mitjans econòmics suficients per a dur-ho a terme, entre altres coses perquè, a diferència del sector privat, no podrà exigir de l’administració el pagament avançat ni garantia de cap mena. És evident que un autònom que es dedica a fer feines de paleta no pot contractar la construcció d’un poliesportiu o la urbanització d’un carrer, perquè no disposarà del coixí econòmic suficient per a fer front a la compra del material, la contractació del personal, la compra o lloguer de la maquinària i un llarg etcètera, tot plegat amb l’esperança de cobrar quan la feina acabi.

D’igual manera, se li exigeix que acrediti una solvència tècnica i/o professional adequada per a executar el contracte. Per exemple, que hagi dut a terme amb anterioritat un seguit d’obres o serveis similars amb un bon resultat. Precisament per això la majoria d’empreses que contracten amb el sector públic s’especialitzen en un tipus determinat de contracte. Les obres urbanitzadores solen fer-les empreses que acostumen a fer aquest tipus d’obres, igual que passa amb les d’edificació. Fins i tot s’ha arribat a catalogar de forma concreta la solvència tècnica i econòmica o financera de les empreses mitjançant la classificació empresarial que atorga el Ministeri d’Hisenda, i que s’exigeix per a contractes d’obres a partir de 350.000 euros i de serveis a partir de 120.000 euros.

Resulta doncs, que la solvència, com a mitjà per a l’obtenció de la confiança esperada, és emprada en la majoria de relacions mercantils i contractuals. En aquest àmbit no sembla que hi hagi altres formes d’obtenir la confiança dels interlocutors. I en les relacions personals, com s’obté la confiança? La solvència econòmica no hauria d’estar en la base d’una amistat verdadera ni d’un amor veritable. En les relacions personals la confiança es nodreix de moltes altres coses: la sinceritat, l’empatia, el compromís, la fidelitat, la capacitat de comunicació, l’honestedat... Totes elles podrien ser catalogades com a virtuts, però són precisament les virtuts o el que d’elles entenem el que ens lliga afectivament als altres i el que ens mou a atorgar-los la nostra confiança.

De fet, és un altre tipus de solvència, que a manca d’un terme més específic jo anomenaria solvència personal. És la mesura d’aquest bagatge personal el que determinarà la confiança que siguem capaços de dipositar en el proïsme. Així com per a contractar exigim solvència econòmica i tècnica, en les relacions humanes demanem solvència personal, una solvència que es mesura en credibilitat. A més solvència personal, més confiança, i a més confiança més credibilitat. Normalment en les relacions personals de proximitat la confiança arriba sola si és procedent. No acostumem a fer mesures detallades de solvència personal per a determinar si una relació ens convé. És un procés inconscient, generalment exitós però que, com tot, pot fallar.

I en les relacions personals que no són de proximitat? Em refereixo a aquelles en les que la confiança ve igualment determinada per factors subjectius i personals però que no dipositem sobre persones properes, com pot ser –exemple paradigmàtic- en la política. Entenc la relació amb els polítics com una relació personal, en el sentit que no té caràcter mercantil ni contractual i no precisa de solvència tècnica ni econòmica. Generalment no coneixem personalment al polític que votem, però li atorguem la nostra confiança en funció de la credibilitat que ens genera. Podríem qualificar-la de relació afectiva, ja que de fet, teòricament, es sustenta precisament amb allò que abans he esmentat com a fonament de la solvència personal: la sinceritat, l’empatia, el compromís, la fidelitat, la capacitat de comunicació, l’honestedat... Certament que la solvència tècnica és un element desitjable, però la seva importància en política és relativa, ja que el que s’espera d’un mandatari no és que sigui un economista brillant o un bon enginyer, sinó que ho siguin els seus col·laboradors. Tampoc s’espera que sigui ric, fins i tot no queda bé, o sigui que la solvència econòmica en aquest cas no compta. Oi més, tenint en compte que els recursos que utilitzarà per a governar seran públics.

El natural és que a l’hora d’escollir els nostres governants triem als que ens ofereixen més credibilitat, que com ja he dit és mesura de la solvència personal que li atribuïm. Tinc per mi que un polític creïble és el que, al meu parer, acredita un grau de solvència personal suficient i, per tant se li pot atribuir un nivell acceptable en qüestions com l’honestedat, entesa com a moderació i capacitat de ser raonable; la sinceritat, que exclou la mentida sistemàtica i fins i tot l’oportunista; l’empatia, com a capacitat del governant de posar-se en el lloc de l’administrat; el compromís amb les promeses formulades; la fidelitat amb el programa i els projectes que l’han portat al govern, que no són altres que els elegits pels seus votants; i la capacitat de comunicació, un aspecte formal però important, ja que quan manca s’ensorra la confiança.

Hi ha un exercici que he suggerit a vegades previ a una votació. És tant senzill com omplir un qüestionari, una fitxa si es vol dir així, per a cadascuna de les alternatives i posar creus a les caselles indicadores de cadascuna d’aquestes virtuts, les quals, a més, es poden ampliar segons el nostre criteri. I després votar en conseqüència, és clar. Ni de lluny és un mètode infal·lible, i els fracassos salten a la vista, però al menys haurà estat una decisió meditada.

Però en política no tot és votar. Fins i tot després, exercint el poder, la solvència personal és exigible de tothom i a tota hora, i un factor important a considerar davant la polèmica o la confrontació política. Quan assistim inermes a determinats debats de cara a la galeria, plens d’acusacions creuades, algunes greus, en els que un té la sensació que el que es ventila no són els interessos comuns sinó els particulars oposats, més enllà de les saberudes exposicions d’alguns i les brillants paraules d’altres, més enllà de l’allau de dades aparentment irrebatibles però oposades, fent abstracció de la demagògia o de l’oportunisme d’algunes propostes, el que ens queda als simples mortals és la simpatia irreflexiva cap a un o altre, o sospesar la solvència personal dels proponents, alternativa que jo adopto com a pròpia. Perquè, al cap i a la fi, si no som capaços de rebatre amb arguments propis les propostes en litigi, el que compta és la confiança que ens genera cadascú, és a dir, la seva credibilitat.

I si ningú és perfecte ni absolutament creïble, sí que podem considerar que qui és superb, prepotent o fanàtic, difícilment serà honest, sincer, tindrà empatia amb els administrats ni serà fidel als seus compromisos. Tindrà, com a molt, facilitat de comunicació, que fins i tot potser que li sobri. Seria una tria per eliminació. Com que no és prudent posar la mà al foc per ningú, més que triar la millor opció, descartem les que no ens inspiren confiança, i per a fer-ho ho analitzem tot, però especialment la solvència personal dels seus protagonistes.

Com en tot allò que és subjectiu, les errades són probables, però probablement menys que quan ens movem per simple simpatia. I a més la solvència personal no es pot objectivar ni normalitzar, però la seva consideració, respecte dels demès, és també un acte de sinceritat personal amb un mateix. De veritat em crec això? Qui ho proposa i perquè?

El temps posa tothom al seu lloc

Fidel Castro va fer famosa una frase, l’any 1953, quan el jutjaven per la seva participació en l’assalt a la caserna de Moncada, durant la dictadura de Batista: “Condenadme, no importa, la historia me absolverá”. Castro es defensava ell mateix i aquestes són les paraules finals del seu al·legat. Quan, uns anys més tard, la dictadura castrista va substituir a la de Batista, el règim comunista de l’illa caribenca va esgrimir una i altra vegada la cita del seu líder per a justificar la manca de llibertats. És com dir, “ja sé que ara no m’enteneu, però a la llarga comprendreu que ho faig per al vostre bé”.

La cosa encara dura i Fidel Castro s’ha convertit, si no m’equivoco, en el dictador que porta més temps al poder, superant fins i tot al recentment finiquitat Gadafi. Bé, oficialment està retirat des que es va posar malalt, però que el substitueixi el seu germà i romangui a l’ombra no canvia gran cosa.

La veritat és que aquesta excusa de que el temps els donarà la raó ha estat esgrimida incansablement per tota mena de dictadors i de no tant dictadors, però si ens hi fixem bé, l’absolució de la història no arriba mai, sinó tot el contrari. Algú recorda una dictadura que hagi estat justificada i beneïda temps després que hagi acabat? Ni tant sols la franquista, malgrat els franquistes que encara es fan notar als mitjans de la caverna. No hi ha antecedents d’absolucions històriques.

Però és molt nostre això de que el temps posarà cadascú al seu lloc, variable local de “la història m’absoldrà” o “la història et condemnarà”. I a més és més pràctic. No tant sols serveix per a justificar la postura personal de no baixar del burro, sinó per a amenaçar al contrincant amb el judici implacable de la història. D’una banda, permet enrocar-se en una postura, una idea, una política, una decisió o el que sigui, sense més raonament que el “jo ja sé el que és bo i tard o d’hora us en donareu compte”, i de l’altra advertir que “tu no em fas cas, però ja t’ho trobaràs”, una actitud que en ocasions permet demorar les batalles perdudes a un temps futur en que, se suposa, les circumstàncies et donaran la raó i demostraran que aquell que ha resolt tan inadequadament estava equivocat.

Fixem-nos que en aquest àmbit ja no es tracta de dictadures. Quan un arriba al poder per mitjans democràtics obté un xec per a fer i desfer, impulsar o frenar, el que honestament consideri convenient per al benestar públic. Són accions o omissions de govern que seran ben acollides per uns i rebutjades per altres, amb major o menor intensitat. Quan es fa o desfà contra corrent o contra un parer majoritari, o al menys contra una forta oposició, el recurs al temps per a carregar amb la raó és habitual, generalment perquè no hi ha altra forma de convèncer.

Pot ser que el que governa en positiu, endavant, és a dir, “fent coses”, tingui èxit i el temps li doni la raó. Molts no creien que tal o qual projecte reeixís, que aquella iniciativa acabés portant treball i prosperitat, o que aquell equipament esdevingués necessari, útil i apreciat, però al final el temps ha posat les coses al seu lloc i s’ha demostrat que qui ho va crear o impulsar tenia raó, mentre que qui ho volia impedir s’equivocava.

Pot passar al revés, que s’acabi demostrant la inutilitat, el despropòsit i el malbaratament que comporta aquella infraestructura o aquell projecte, com està passant en alguns cassos. Diguem, doncs, que al que fa quelcom en positiu li pot sortir bé la jugada o no, en funció de moltes circumstàncies, i serà reconegut o no en funció de l’èxit o el fracàs.

I el que governa en negatiu, el que elimina, frena o impedeix per motius legítims, obeint un programa de govern, una forta convicció o, a vegades, una tossuda obcecació, té les mateixes possibilitats d’encertar-la o no però, sentint-ho molt, ni la història ni el temps aniran en auxili seu si les circumstàncies globals no milloren. I si milloren, ningú li donarà les gràcies perquè haurà estat malgrat ell. Sigui o no així, aquesta acostuma a ser la reacció pública. Això pot ser força injust, però quan passat un temps les coses empitjoren o sols es mantenen, sortirà amb tota seguretat algú que preguntarà per què es va deixar perdre aquella oportunitat, per què no es va construir aquell equipament, per què es va suprimir aquell servei o per què no es va fer tot el possible per a mantenir-lo.

És exigir la prova diabòlica, la de demostrar la pròpia innocència i no la culpabilitat. Quan es crea es pot demostrar que s’ha fet malament. Quan es destrueix sols es pot conjecturar sobre el que hauria passat si no s’hagués desfet. La història no absol mai ningú, però el temps sempre posa tothom al seu lloc. El que passa és que no ens posa mai al lloc que voldríem, i el que governa en negatiu ho té pitjor.

Hi ha vida fora del pensament únic

L’ésser humà és essencialment crèdul i ingenu. Sols així s’explica la universal tendència a acceptar la fe com a font de coneixement, i m’hi refereixo no en sentit estrictament religiós, sinó en el concepte ampli de la fe com a creença en quelcom que és declarat per algú, rebutjant tota necessitat de comprovació o contrast, ja sigui per la il·limitada confiança que ens mereix aquest algú o per la creença inamovible de que allò que ens és revelat és real i no pot ser d’altra manera. La fe fa inútil qualsevol raonament lògic encaminat a la deducció o a la comprovació. L’ésser humà creu, i això és suficient. Generalment és, a més, la millor forma de superar la incertesa i la inseguretat, naturals també en l’individu.

Això és el que jo entenc per pensament únic, i no altra cosa. Cada vegada que un polític, un opinador, un intel·lectual o un comentarista parla de pensament únic, ho fa per referir-se als creients de dretes o als d’esquerres. En realitat, cada vegada que alguna d’aquestes persones parla d’això, ho fa per a titllar de pensament únic al que no és el seu, o en qualsevol cas al que correspon al principal rival ideològic i/o polític. Ben mirat, això no és altra cosa que donar per únic pensament vàlid el propi.

Com que tinc una emprenyadora tendència a perdrem per les branques de la filosofia, diré que el concepte de pensament únic que més m’agrada és el de Shopenhauer. Per al filòsof alemany, el pensament únic és el que es sosté a ell mateix. Sense necessitat de suports externs, com és ara el raonament, la reflexió, fins i tot l’experimentació, el pensament únic és autosuficient i inamovible, i admet qualsevol ideologia.

No seré jo qui blasmi de la fe, de la confiança cega ni de la militància ideològica, perquè cadascú sabrà com orientar els seus interessos vitals o com afrontar les incerteses de l’entorn, però sí que em permetré la gosadia d’afirmar que la plenitud de l’individu com a ser racional, conscient i lliure, passa entre d’altres derroters per la independència intel·lectual, i aquesta manca totalment quan ho jutgem tot en funció de qui ens parla i com ens parla. La independència comença per un mateix, penso jo, que és tant com dir que la llibertat comença en el propi enteniment.

Puc dir, després de tanta deriva filosòfica, que no estic disposat a creure’m per les bones res del que la majoria de personatges públics –polítics en realitat- sinó tots, diuen als mitjans de comunicació. És a dir, estic disposat a creure’m sols allò que pugui contrastar amb un procés de reflexió i, si escau, d’investigació. Contrastar amb els fets, encara que això no sempre és possible, però sí que, al menys, puc cercar les explicacions alternatives, les opinions contràries i els judicis de valor diferents, i fer allò tant suat d’aquell anunci: “busque, compare,y si encuentra algo mejor, comprelo”. I si no me’n surto, posar les idees en quarantena és el més prudent.

No seré jo qui tiri la primera pedra perquè, al cap i a la fi, qui està lliure de pecat? Però sí que, al menys, puc dir amb un cert orgull que faig el que puc per a no deixar-me entabanar. Vet aquí el meu petit manual d’autoajuda a l’hora de llegir els diaris:

1. Tota notícia, comentari o opinió, especialment si prové de les declaracions d’algun polític, és objecte de quarantena fins que no tingui algun motiu per a atorgar-li un cert grau de confiança.
2. Sempre és possible una versió oposada a la que se’ns explica.
3. Per atractiva, escaient o amable que sigui una notícia, un comentari o una opinió -especialment una opinió-, sempre és possible que sigui falsa, que sigui producte de la manipulació o que sigui interessada. De fet, tot això és el més probable.
4. Deixar els prejudicis a banda abans de començar a llegir és més que necessari.

Si te’n surts amb tot això, és que hi ha vida fora del pensament únic.

Serveix per a pensar

Estic segur que el dia que es van repartir els cervells n’hi havia per tothom. Cadascú recolliria el seu, encara que ara no ho sembli. El que ha passat després ja va amb la responsabilitat d’un mateix. Alguns, poquets, l’han conservat com a una joia, cuidant-lo, nodrint-lo i fent-lo rendir. D’altres hem fet el que hem pogut amb el nostre. Si més no sobreviure, que no és poc. I una bona colla l’han perdut, ja sigui per deixadesa, per incapacitat o pel mal negoci d’arrendar-lo i fins i tot subarrendar-lo als interessos aliens més espuris o a les idees més pelegrines.

És ben cert que amb el paquet no hi venia cap manual d’instruccions. El cervell, per dir-ho d’alguna manera, venia buit de continguts i amb una nota simple, una etiqueta enganxada amb un únic missatge: “Serveix per a pensar. Utilitzeu-lo amb precaució”. I així com la majoria som maldestres i ens fem un embolic al muntar un moble d’IKEA, encara que vingui amb instruccions, també ens passa sovint que això d’organitzar el pensament i les idees se’ns complica més del compte.

El problema de treballar amb el cap és que, a falta d’instruccions, ens posem a cercar-les com bojos, com quan comprem una eina de segona mà i cerquem a internet el manual d’ús i manteniment. I a fe de Déu que d’instruccions per a posar el cervell a treballar n’hi ha moltes al mercat i molt diverses! N’hi ha de religioses, amb més o amb menys intransigència; de polítiques, amb colors diversos i més o menys participatives; d’artístiques, més avantguardistes o més conservadores, més plàstiques o més intel·lectuals... n’hi ha d’econòmiques, més liberals o més intervencionistes; de pedagògiques, més tradicionals o més renovadores; de científiques i tecnològiques, més innovadores o més acotades.... Hi ha de tot i força, i totes elles constitueixen models, alguns exclusius i d’altres compatibles, que molt bé poden fer la funció de guia d’ús i manteniment.

Sembla que a una majoria ja ens vagi bé. El problema de fer-se amb un manual d’aquests és seguir-lo fil per randa, perquè les idees no són tals si no són pròpies, i les dels manuals són totes idees alienes. Entengui’s que considero pròpies les idees que, essent dels altres, adopto com a meves després d’un procés de contrast, anàlisi i valoració, i no considero com a pròpies les que s’adopten per compromís, per falsa obligació o per rutina, esdevenint inalterables i irrenunciables per sempre més. Com dic sempre, la fidelitat en la parella és un gran bé, però en les idees és una pesada càrrega.

La meva idea pròpia –no sé de qui la vaig adoptar, però segueixo tenint-la per bona- és que el cervell no té manual d’instruccions perquè no el necessita. Com diu la nota, “serveix per a pensar”, i punt. I pensar vol dir ser crític, cada dia, amb tot i amb tothom, fins i tot amb un mateix –especialment amb un mateix. És clar que per anar tirant tot això no ens cal. Enganxats a la tele-realitat i al diari preferit, podem riure cada dia les mateixes gràcies, aplaudir cada dia les mateixes propostes, blasmar sempre de les mateixes persones, resar cada dia el mateix, votar al partit de sempre, reclamar les mateixes coses i raonar en un únic sentit. Potser fins i tot es viu més bé, però el cervell s’avorreix. I no pensar, generalment, no té bones conseqüències.

Per això em sembla que l’única instrucció vàlida és la més simple: pensar. El demès ja ve sol.

Bene, bene, bene, bene respondere

Molière va morir a peu del canó, representant la seva darrera obra i essent crític fins al final amb els tabús i els convencionalismes de la seva època. L’obra en qüestió era El malalt imaginari, la història d’un burgés hipocondríac que creu estar malalt i al que s’administren contínuament purgues, sagnies i lavatives, per part d’uns metges preocupats únicament pel seu prestigi i per a complaure al pacient. L’obra constitueix una crítica àcida a la pedanteria i l’immobilisme dels metges de l’època, ancorats en les seves fórmules magistrals i els seus remeis consuetudinaris, que no admetien crítica ni renovació. Més que un saber i un servei públic, la professió mèdica apareix representada com un status social.

Al final de l’obra, Argan, el suposat malalt protagonista, ha entrat ja en raó i, després de diversos esdeveniments, acabarà ingressant ell mateix en la professió mèdica en una darrera escena que resulta memorable. Descriu el moment en que una assemblea d’il·lustres metges, composta de vuit porta-xeringues, sis apotecaris, vint-i-dos doctors, un gibreller i vuit cirurgians, examinen al candidat a metge, formulant-li un seguit de preguntes en llatí macarrònic. En transcric una part:

SECUNDUS DOCTOR
Cum permissione domini praesidis,
Doctissimae Facultatis,
Et totius his nostris actis
Companiae assistantis,
Domandabo tibi, docte bacheliere,
Quae sut remedia,
Quae in maladia
Ditte hidropisia

BACHELIERUS
Clisterium donare,
Postea seignare,
Ensuitta purgare.

CHORUS
Bene, bene, bene, bene respondere:
Dignus, dignus est entrare
In nostro, docto corpore.

TERCIUS DOCTOR
Si bonum semblatur domino presidi,
Doctissimae Facultati
Et companiae praesenti,
Domandabo tibi, docti, bachellere,
Quam remedia eticis,
Pulmonicis atque asmatícis,
Trovas a propos facere.

BACHELIERUS
Clisterium, donare,
Postea seignare,
Ensuitta, purgare.

CHORUS
Bene, bene, bene, bene respondere:
Dignus, dignus est entrare
In nostro docto corpore.

CUARTUS DOCTOR
Super illas maladias,
Doctus bachelierus dixit maravillas,
Mais, si non ennuyo dominum praesidem,
Doctissimam Facultatem,
Et totam honorabilem
Companiam ecoutatem,
Faciam illi unara questionem:
Dez hiero maladus unus
Tombavit in meas manus;
Haber grandem fievramum redoublamentis.
Grandam dolorem capitis,
Et grandum malum au. coste,
Cum granda difficultate.
Et pena a repirare; Veillas mihi dire,
Docte, bachiliere, Quid illi facere?

BACHELIERUS
Clisterium donare,
Postea seignare,
Ensuitta purgare.

QUINTUS DOCTOR
Mais sí maladia,
Opinatia Non vult se garire,
Quid illi facere?

BACHELIERUS
Clisterium donare,
Postea seignare,
Ensuitta purgare,
Resignare, repurgare, et reclisterisáre.

CHORUS
Bene, bene, bene, bene respondere:
Dignus, dignus est entrare
In nostro docto corpore.

Al final de l’examen Argan serà nomenat oficialment metge, doncs queda acreditat que té un únic remei per a tots els mals, el de sempre, l’establert pel col·legi mèdic com a indiscutible i inamovible: administrar lavatives (clisterium), sagnar a continuació i tot seguit purgar. I a la resposta correcte, l’assemblea respon amb entusiasme un bene, bene, bene, bene respondere que el fa digne d’entrar en la docta comunitat mèdica.

Deia Alfonso Guerra fa uns anys que qui es mogui no surt a la foto. Tres segles després de la mort de Molière, seguim pensant que hi ha respostes obligatòries als problemes de sempre, i que si no responem bé no sortirem a la foto. Pot ser que els militants d’un partit es vegin obligats a marcar el pas, sempre el mateix, per a rebre un bene, bene, bene respondere, però als demès no ens fa cap falta. Ens podem moure que no hi ha foto on sortir. I tanmateix, casats amb una ideologia o amb la simpatia per a un o varis polítics, seguim jugant en una pel·lícula de bons i dolents, on els bons i els dolents són sempre els mateixos, disposats a creure sempre i a repetir els mateixos missatges. No ens aniria malament portar la innovació al terreny de les idees pròpies. Ens faria més independents. Perquè la independència comença per un mateix. Molière ho sabia.

Què en fem del monstre ?

L’estat d’Israel sols ha aplicat legalment una vegada la pena de mort al llarg de la seva existència. Es tracta d’Adolf Eichmann, criminal nazi que havia estat segrestat per agents del Mossad israelià a Argentina, on es va refugiar després de la Segona Guerra Mundial. Eichmann era responsable de la mort de milers de jueus, com a encarregat de la logística de la deportació als camps d’extermini, en el marc de l’holocaust planificat i executat pel nacionalsocialisme. No era, doncs, un angelet. Difícilment trobaríem un nombre significatiu de persones a qui hagi inspirat compassió o, fins i tot, admiració, tret dels grupuscles neonazis que avui en dia pul·lulen per la marginalitat de la política i que ni tant sols tenen una idea clara de què era ni què significava el nazisme.

Corria l’any 1960 quan un escamot d’espies va segrestar al jerarca nazi en un carrer de Buenos Aires i el va treure clandestinament del país, per a portar-lo a l’estat d’Israel, on per a tan solemne ocasió es va organitzar un judici amb totes les de la llei, que va finalitzar el 15 de desembre de 1961, amb una condemna a morir a la forca, despullat per a major escarni, i la posterior incineració del cadàver. El judici i l’execució van causar sensació a tot el món, però no es van aixecar veus contra l’aplicació extraordinària de la pena de mort, ningú es va compadir del monstre, i tothom va passar per alt la vulneració de la sobirania d’un país com Argentina, que va protestar tímidament i després va callar, potser alleugida perquè li havien tret de sobre el personatge. Al cap i a la fi, pensava tothom, el criminal va tenir un judici just, i la pena de mort era vigent i públicament acceptada a la majoria de països europeus i al món en general. El mateix judici en qualsevol altre país hauria donat, probablement, el mateix resultat.

La condemna i execució d’Eichmann no era altra cosa que la culminació dels judicis de Nuremberg, que uns anys abans havien portat a la presó i al patíbul als jerarques nazis més destacats. En qualsevol cas, la diferència entre Nuremberg i Jerusalem es troba únicament en la forma com el reu havia caigut en mans de la justícia. Mentre els penats de Nuremberg havien estat capturats pels aliats a la mateixa Alemanya o en els països ocupats, Eichmann havia estat segrestat en un país neutral.

Va ser la darrera vegada en que un tribunal israelià va portar al patíbul un criminal jutjat i condemnat. Des de llavors, l’estat d’Israel practica sense manies l’assassinat selectiu a Gaza, Cisjordània i on calgui de l’Orient Mitjà, contra qui considera terroristes perillosos per a la seguretat de l’estat. Ho saben prou bé els capitostos dels nombrosos grups terroristes i guerrillers que combaten contra Israel i contra el suposat imperialisme occidental. És una guerra bruta contra terroristes dels que es pot dir que, atemptin o no contra la seguretat de l’estat, sí que ho fan contra la vida d’innocents, ja sigui a les torres bessones o als carrers de Marrakech. Segueix la mateixa política el seu amic americà, especialment des que George W. Bush declarà la guerra global contra el terror.

Al món occidental, tanmateix, no s’esquincen gaires vestimentes ni es passa el rosari per l’ànima dels terroristes morts. 50 anys després d’Eichmann, la pena de mort ha estat eradicada d’Europa. Això significa que el jerarca nazi, de ser jutjat ara, potser passaria la resta de la seva vida a la presó, però no acabaria a la forca. I que personatges com Bin Laden serien jutjats i condemnats, però salvarien la pell. Com ho han fet els criminals de guerra de l’antiga Iugoslàvia o els responsables dels genocidis de Cambodja o de Ruanda.

Per bé que Europa i els europeus som oficialment contraris a la pena de mort, no ens costa gaire fer la vista grossa quan es tracta de deixar fora de joc als que posen en perill la nostra seguretat. No voldria ser cínic, sinó realista. La por juga fort contra els valors. Per descomptat que ens sentim més tranquils si un individu com Bin Laden mor i deixa de ser un perill, especialment perquè les seves víctimes potencials som tots, però cal reconèixer que, si més no, el concepte de justícia que ens hem donat públicament no casa gaire bé amb el fet d’assaltar una casa en un país sobirà, fotre un tret al cap al seu ocupant i llençar-ne el cos al mar. La veritat és que, explicat així, costa de pair, sinó és que voluntàriament acluquem els ulls i pensem en una altra cosa.

És complicat i no sembla prudent adoptar postures immediates que poden resultar poc sinceres. Potser és per això que hi he donat voltes tants dies i que fins ara no m’he decidit a comentar-ho, tot i no tenir les idees clares, o potser perquè les hi tinc massa. És fàcil aplaudir l’execució extrajudicial de Bin Laden quan acaba de passar i penses en la mena de personatge que era i el perill que la seva mateixa existència comportava per a moltes persones innocents. Qui no s’alegra de la mort d’un monstre? Si hagués estat Hitler, amb més morts a les seves espatlles, no ens en hauríem alegrat tots? I a partir de quants morts es pot passar de la compassió a la crueltat? És per això que ningú va plorar Eichmann i pocs ho faran per Bin Laden. I la diferència entre aquests dos és que el primer ha tingut judici i l’altre no, però han acabat igual. Una diferència que és fàcil d’obviar si, en el fons, te n’alegres de que tot hagi acabat.

L’altra postura igual de fàcil, especialment perquè connecta amb les nostres pròpies conviccions, és condemnar sense pal·liatius l’assassinat de Bin Laden. És fàcil perquè la forma com s’ha dut a terme vulnera tots els principis de justícia dels que Europa i Estats Units s’han dotat. En l’esquema que acullen totes les constitucions democràtiques dels estats moderns, als criminals se’ls captura, se’ls empresona si cal i se’ls sotmet a un judici just, imparcial i transparent. El que s’ha fet a Pakistan no té res a veure amb això. En la mesura en que és una postura que es fonamenta en els principis democràtics i de justícia que compartim la immensa majoria dels humans, no hi ha d’haver gaire problemes de consciència per a adoptar-la. L’únic problema es dóna quan ens preguntem honestament què faríem nosaltres si tinguéssim l’oportunitat de decidir.

I ara fixem-nos que els americans, que no practiquen a casa seva el mateix que a Pakistan, han sortit al carrer per a celebrar l’execució de Bin Laden. Fins i tot el President Obama ha dit que “s’ha fet justícia” i ha reconegut oficialment, quasi bé amb orgull, que l’ordre donada era la de matar, no pas la de capturar. La immensa majoria de governs europeus li han donat suport. No ha pesat gens que, al menys en les constitucions europees, la pena de mort ha estat eradicada des de fa anys.

Hi ha, doncs, una ambivalència que no és dona únicament en els àmbits públics, sinó també en la intimitat. Jo he passat de l’alegria del primer moment a la indignació del segon, per acabar dubtant de tot en el tercer. Després de pensar-hi, crec que el que cal per arribar, no a una conclusió que sempre serà deshonesta per poc sincera, sinó a una posició intel·lectual més o menys segura, és fer l’exercici mental d’imaginar-nos amb la potestat i els mitjans suficients per a decidir una acció o una altra. En el cas que ens ocupa, imaginar-nos que som Obama, però imaginar-ho essent honestos amb nosaltres mateixos. No s’hi val a fer trampa. Quan meditem ningú ens mira i ningú ens retraurà allò que pensem sense expressar-ho.

Pensar, d’una banda, en l’opció de demanar al Pakistan que capturi Bin Laden i en concedeixi l’extradició als Estats Units, i en les probabilitats de que això sigui possible. I pensar en què fer amb Bin Laden una vegada se’l té als Estats Unitats: jutjar-lo públicament i, si el Tribunal en qüestió així ho dictamina, castigar-lo amb la pena que se li imposi, que amb tota probabilitat hauria estat la de mort. I pensar en totes les conseqüències, les que siguin, que aquest procés, probablement llarg, podria tenir de cara a la seguretat global.

I de l’altra banda pensar en les conseqüències d’anar i matar-lo, com finalment s’ha fet. Pensar en els avantatges o inconvenients d’aquest mètode i en si, globalment, estalviaríem o no vides humanes. Es tractaria, de fet, de decidir quin és el mal menor. Si el que es vol és garantir la seguretat de les persones, quina és la millor manera de fer-ho perjudicant-ne quantes menys millor. Vaja, evitar el major nombre de morts. I si es tracta de venjar-se, acudir també al raonament més pràctic. Finalment, plantejar-se què faria un mateix arribat el cas.

Pensar és gratis, i a vegades no arribes enlloc. Deia algú que una conclusió és on arribes quan et canses de pensar. Qualsevol conclusió en aquest assumpte és per sí mateixa una contradicció, reflex d’una paradoxa irresoluble: volem justícia i volem seguretat, i d’ambdues en volem força.

No és una paradoxa que neixi ara. L’Antoni Basas comentava en una crònica des dels Estats Units, que si els americans sortien al carrer per a celebrar la culminació de la venjança, era perquè, en el fons, la moral americana és la de l’Antic Testament. La confrontació entre el bé i el mal necessari per a fer el bé, entre justícia i injustícia inevitable o fer justícia a partir de la injustícia, és tan vella com la vida en comunitat. El cristianisme s’ha edificat sobre la doctrina del perdó consagrada als Evangelis i, tanmateix, la Bíblia com a llibre sagrat del cristianisme es composa de l’Antic i del Nou Testament, dues formes contraposades frontalment de fer el bé. Per molt que diguin els teòlegs apostòlics i romans, el déu de l’Antic Testament és un déu venjatiu i cruel, gelós de la seva excepcionalitat i exclusivitat. A l’Antic Testament hi trobem guerres, matances, sacrificis....., i una justícia venjativa destinada a afavorir a un poble sobre els altres. Al Nou Testament sols hi trobem perdó. No són el mateix, i tot i així ambdós llibres han inspirat l’acció de l’Església durant dos mil anys.

Sols aquesta ambivalència pot fer possible que l’Església hagi ostentat el poder terrenal i hagi perseguit les idees fins a la mort durant segles, mentre n’ha tingut l’ocasió, sense deixar de predicar el missatge de Crist. Sols aquesta ambivalència fa possible que mentre l’Església condemna amb energia l’avortament, que considera com l’assassinat de mils d’innocents, no hagi aixecat mai la veu contra la pena de mort. L’ambivalència que fa que actuem de forma diferent envers als innocents que envers els culpables, mentre mantenim una única moral.

No és estrany, doncs, que fins i tots els agnòstics i els ateus resultem contradictoris quan acceptem amb íntima satisfacció però resignació externa l’execució extrajudicial d’un monstre, mentre declarem inacceptables els crims d’estat i les dictadures. Potser perquè diferenciem els que atempten contra la població civil, o sigui contra la majoria de nosaltres, dels que ho fan contra els mandataris i els soldats. Com si això no anés amb nosaltres. El que creiem i el que volem, sovint, són antagònics i, tanmateix, ho fem compatible deixant-nos portar.

Hi ha forma de vèncer aquesta contradicció? Pensant-hi, però com deia aquell, quan arribem a una conclusió serà perquè ens hem cansat de pensar. I una constatació: mirar al nostre interior produeix, de vegades, vertigen. Hi rau el monstre veritable.

L'ànima d'un hàmster

Fins i tot un diari de prestigi com El País té lloc per algunes cròniques prescindibles. És el cas de la mort d’un hàmster, descrita amb tot luxe de detalls per Jacinto Antón en l’edició impresa del diari de dissabte. Per a resumir-ho, diré que el hàmster en qüestió pateix una infecció a l’ull que acaba provocant-li la mort, sense que el seu propietari hagi pensat en portar-lo al veterinari quan estava malalt (els veterinaris curen hàmsters, em pregunto?). Per allò de reciclar i que no es perdi res, l’interfecte acaba fent d’esmorzar al terrari de la serp que s’allotja al mateix domicili. Ambientalment impecable, però sentimentalment demolidor. La mascota de la casa (una d’elles) morint per una infecció no tractada (estalvio els detalls de la mateixa per a no ferir sensibilitats) i devorada per un rèptil (que mal que pesi, també és una mascota, tot i que més lletja).

“Que no tens consciència?”, li etzibo a l’insensible propietari de tals animalons. “Ell això mai ho faria”. El mateix que diria a qualsevol dels que abandonen gossos a la carretera. De la qual cosa dedueixo que, d’alguna manera, dec pensar que ells (els gossos, els hàmsters) sí que tenen consciència. He llegit en algun lloc que la consciència és la constatació de la pròpia existència, quelcom que es té i es sap d’un mateix. Saber que un mateix existeix com a entitat autònoma, dotada de coneixement. A la manera de Descartes, diríem que “penso, llavors existeixo”. Pensar en sentit ample, és clar. No sé com ni què pensen els gossos, els hàmsters i les mascotes en general. Molta gent accepta que els animals no tenen consciència, però dirien sense pensar-s’ho un moment el mateix que jo si coneguessin la trista història del hàmster de El País: “que no té consciència, aquest paio?”.

Home, els hàmsters, i de forma més evident els gossos, tenen por quan hi ha motius, s’enfaden i ataquen quan creuen tenir-ne i es deprimeixen de quan en quan. Segurament que el gos o el hàmster serien més expressius si, a sobre, tinguessin un llenguatge articulat o unes extremitats més ben dotades (més semblants a les humanes). O sigui que no sé si pensen, és a dir, si del que els passa pel cap se’n pot dir pensament, però consciència d’ells mateixos, d’existir, sí que la tenen. I sàpiga el de El País que si existís un gremi de hàmsters ja l’haurien demandat per crueltat, si més no psicològica.

Posats a parlar d’aquest tema, pel meu cap, que també pensa i té consciència, em balla una pregunta: “qui té més consciència, el hàmster, el gos o l’ésser humà?”. Una pregunta que em faig en veu baixa, per mi mateix, no fos cas que algú es pensi que no tinc altre feina que fer que perdre el temps amb aquestes tonteries. Un individu més gran té més consciència que un de més petit? És qüestió de volum corporal, de la mida del cervell, posem per cas?

No hi ha dubte, amb els coneixements actuals, que el gruix del sistema nerviós es troba al cervell. I s’ha comprovat que les lesions al cervell produeixen sovint alteracions mentals. Sense entrar en disquisicions filosòfiques ni en detalls científics fora del meu abast, podríem resumir d’una forma simplista però senzilla que la consciència rau al cervell. El cervell d’un humà adult té, pel cap baix, 100.000 milions de neurones connectades entre sí a través de 100 bilions (sí, amb b) de sinapsis. No hi ha ordinador a la terra que ni tant sols s’acosti a la complexitat de les xarxes neuronals humanes. Al cap i a la fi, però, som com transistors connectats en xarxa. Ja és possible avui dia reproduir una xarxa neuronal al laboratori, però no al nivell de 100.000 milions de neurones. Em recorda això una pel·lícula que han passat fa pocs dies per la tele: l’última entrega de Terminator. Per una sèrie de circumstàncies, tots els ordinadors del món acaben connectats en un únic sistema, una xarxa mundial que, de tant complexa, adquireix de cop i volta consciència d’ella mateixa. “Penso, doncs existeixo”, sembla que digui Skynet, que així s’anomena la xarxa en qüestió. Més o menys, és com si Internet és convertís en un sol ens cibernètic, un macroordinador o cervell electrònic tan complex que es pogués considerar humà. És ciència ficció pura i dura, perquè ni així s’assoliria la immensa complexitat del cervell humà, però conceptualment és possible. Fem els ordinadors cada vegada més potents, no? Doncs fins on s’arribarà?

Si no es pot reproduir al laboratori una xarxa neuronal de 100.000 milions de neurones, sí que es pot fer amb una de 302, que és el nombre exacte de neurones que té un cuc anomenat Caernothabditis elegans. Aquest simpàtic animaló és molt simple, un nematode de la família Rhabditidae (per al que l’interessin les dades) que no fa més d’un mil·límetre. És un animal d’anatomia senzilla, tant que fins i tot li han estat comptabilitzades la totalitat de cèl·lules que conformen el seu cos adult, 959 en total. Per dir-ho clar i català, és boca i cul, i poca cosa més. Cal dir que es fa vell aviat, perquè viu entre dues i tres setmanes. En qualsevol cas és un animal que dóna per molt a l’hora d’experimentar. Sembla que té aplicacions en l’estudi de l’Alzheimer, l’obesitat, la diabetis, els processos d’envelliment, etc.

Si és veritat que a més cervell, més consciència, el cuc en qüestió en deu tenir poca, tan poca que fins i tot seria reproduïble en laboratori. Imagino que es deu limitar a respondre a determinats estímuls, i dubto que gaires persones estiguin disposades a acceptar-ho com a consciència. El cas és que, si depèn del nombre de neurones per a tenir consciència, a partir de quantes un individu és conscient d’ell mateix? El cuc no llegeix ni filosofa. En termes d’eficiència genètica, no perd el temps en collonades que no necessita per a perpetuar l’espècie o sobreviure, però intentarà salvar-se quan percep un estímul negatiu (suposo, no?). He llegit en algun lloc que compartim amb ell un 40 % dels gens. Puc dir, doncs, que és semihumà?

I els mamífers, com el hàmster o el gos, deuen ser encara més humans, perquè tenen més neurones. Navego sense rumb amb aquestes especulacions, però és el que té batallar cada dia amb 100.000 milions de neurones. El Caernothabditis elegans no es planteja tantes coses. El hàmster té, sols a l’escorça cerebral, 4.000.000 de neurones. Ja n’hi ha per sentir-lo proper. El gos 160.000.000. Calculo que els meus gats en deuen tenir un nombre semblant, o sigui que me’ls miraré, d’ara endavant, amb més respecte. Els elefants 200.000 milions, com les balenes. Són més humans que nosaltres? O és que els humans som “semibalenes” o “semielefants”? En qualsevol cas, són més “conscients” que nosaltres, ja que tenen més neurones?

Ells no ens abandonarien mai en una carretera, però un elefant potser ens trepitjaria si ens prengués per enemics. Sembla lògic que, a més complexitat psíquica, a més cervell, o a més neurones, més pensament abstracte. Vull dir que som els humans els que hem inventat la filosofia, la religió, l’art, la moral, les cabòries i el mal de cap, de tant pensar en nosaltres, i no els cucs, les rates o els gossos. Potser una balena també perdria el temps d’aquesta manera, i potser ho fa i no ens en adonem. Però tot això entronca amb un altre tema. L’ànima és el mateix que la consciència, impregnada de valors i pensaments abstractes?

Consti que se me’n fot. Això de l’anima és cosa de supersticions i les religions que se’n deriven. Per mi és el mateix. La pròpia individualitat. Quasi totes les religions creuen en la reencarnació o en una forma d’existència més enllà de la mort. En diguin d’una manera o d’una altra, la majoria sostenen que l’ànima té una entitat pròpia i específica, independent del cos físic. Això trenca tots els esquemes, perquè si l’ànima no té relació amb el nombre de neurones, podrien ser iguals les ànimes d’un cuc que les d’un hàmster o d’una persona. Afortunadament, posats a elucubrar, sostenen els defensors de l’ànima que d’això sols en tenen les persones. De la qual cosa podríem deduir que el hàmster de El País, pobret, era conscient d’ell mateix, de que patia i de que s’estava morint, però no tenia un ànima que salvar després de la mort. Vist així, ha deixat de patir. No hi ha cel per als hàmsters, però tampoc infern. No cal, doncs, que hi pensem més ni que li resem cap parenostre. “El muerto al hoyo i el vivo al bollo”.

Conyes apart, la qüestió de l’ànima és transcendent, perquè de la seva existència en depèn que tot s’acabi amb la mort física o que hi pugui haver quelcom després. Estic disposat a acceptar que consciència i ànima són el mateix, i que malgrat provenir d’un entramat físic, ha adquirit entitat pròpia. Em costa més de creure que pugui sobreviure sense una xarxa neuronal que li doni vida. Per cert que si fos possible crear un ànima a partir d’un nombre determinat de neurones, Skynet seria possible, i també tot l’apocalipsi que descriu la pel·lícula.

El 1907 un metge d’Illinois, Duncan McDougall, va intentar demostrar experimentalment l’existència de l’ànima. Segons ell va tenir èxit. La resta de la humanitat no va donar per bo el seu experiment, però tant se val perquè aquesta és una qüestió de fe i, com a tal, no admet demostracions. El cas és que el metge en qüestió, considerant la immortalitat de l’ànima i la seva existència independent del cos humà, es va proposar pesar-la. Tal com sona. Posar l’ànima en una balança per veure quan pesa. El seu raonament era que si l’ànima residia en el cos mentre aquest vivia, i l’abandonava en la mort per anar-se’n al més enllà, això s’havia de traduir en una pèrdua de pes total del cos humà. És a dir que la diferència de pes entre un cos viu i un cadàver havia de donar el pes de l’ànima.

21 grams. Això és el que pesa l’ànima, segons el facultatiu d’Illinois. Per a demostrar-ho, el doctor va pesar successivament sis pacients en fase terminal, poc abans de morir i instants després que morissin, i en va mesurar la pèrdua de pes. La mitjana de pèrdua de pes dels sis cadàvers era de 21 grams, per la qual cosa va deduir que aquest era el pes de l’anima que, suposadament, havia abandonat el cos en el precís moment de la mort. Sabem que hi ha moltes causes per les quals es pot produir aquesta pèrdua de pes, i que sis pesades són poques pesades. Per citar-ne alguna, la pèrdua d’alguns fluids o la de l’aire allotjat als pulmons (el darrer alè, podríem dir-ne). Però l’home ho tenia tot pensat, i el mateix experiment va fer amb quinze gossos, als quals va enverinar un darrere l’altre, pesant-los abans i després de la mort. Curiosament, en el cas dels gossos no va apreciar cap pèrdua de pes, cosa que no el va estranyar gens i que entrava dins les seves previsions. Atès que els animals no tenen ànima, dons és pròpia únicament dels humans, sostenia el lúcid doctor, no perden pes en el moment de la mort.

Com a experiment deixa molt que desitjar. En qualsevol cas demostra que qui no tenia consciència era el mateix doctor. Els pobrets gossets, això, no li haurien fet mai a ell! I el mateix dic d’aquest paio de El País, home, que això no es fa!

A qui l’interessi pensar i repensar sobre la pròpia existència i la naturalesa de l’anima (si és que pot interessar a algú) recomano que llegeixi el Fedó de Plató, tot un assaig en forma de diàleg entre Sòcrates i varis deixebles sobre l’ànima, l’existència humana i el més enllà. Calen moltes neurones sense feina per a dedicar-se a això, però quan acabes t’adones que el hàmster, pobret, mereixia una mica més d’atenció i carinyo.

“No és, va dir Sòcrates, la separació de l’ànima i el cos, de forma que el cos resti sol d’un costat i l’ànima de l’altre? No és això el que s’anomena mort?”. Plató. Fedó.

La Lluna en Aquari, la navalla d'Ockam i el meu horòscop que no em crec

Llegeixo en un diari, a la secció “Horòscop”, que la Lluna en Aquari, “favorable amb Júpiter i Saturn”, seran bons per als meus interessos, i que especialment facilitaran la meva capacitat de comunicació. Qui em conegui es preguntarà com un incrèdul com jo perd el temps amb aquestes bajanades, i si no és cosa del morbo, d’allò de no creure-hi però llegir-s’ho per si de cas. Les bruixes no existeixen, però haberlas haylas, com diuen alguns gallecs. Doncs bé, vagi per endavant que no hi crec, per allò de la racionalitat de la que m’agrada presumir amb més o menys encert, però precisament per aquesta pretesa racionalitat, crec de justícia cercar algun raonament lògic que em permeti deixar de banda tot aquest assumpte dels horòscops i les prediccions sense preocupar-me’n més o, pel contrari, fer-me’n creient. La qüestió, en definitiva, és si això és seriós o no i si he d’adaptar el meu comportament a les previsions que l’horòscop em digui o he de continuar com si res.

L’enunciat de l’horòscop, que correspon al diari d’avui i que he intentat reproduir amb fidelitat, no és gaire explícit. Entenc que la Lluna està en Aquari, i com que sé que Aquari, a més de ser el meu signe zodiacal, és una constel·lació, deu significar que la Lluna es troba en un lloc aparent del firmament que té a veure amb la mateixa. De moment anem bé, ja que aquesta és una dada objectiva, encara que ara mateix no sé ben bé quina és aquesta posició. També hi tindran quelcom a veure Júpiter i Saturn, que com tothom sap són dos planetes, és a dir, cossos materials, observables i mesurables, i que el meu horòscop d’avui esmenta com a favorables.

Crec que la part objectiva del meu horòscop acaba aquí, ja que el que ve després és una interpretació dels fets i les circumstàncies. Els meus coneixements astronòmics són força reduïts, però estic disposat a acceptar que qui es dedica a aquest negoci de l’astrologia té en compte la pròpia naturalesa, és a dir, la posició dels astres en el firmament. Diguem que fins aquí astrònoms i astròlegs caminen de bracet. Comprenc també que en l’espai reduït de la secció diària de l’horòscop no es poden donar massa explicacions i, si tant malfio, sempre em queda agafar el telescopi i comprovar les dades per mi mateix.

Ara bé, que tot això sigui favorable als meus interessos ja és una conseqüència que està per demostrar, i que implica una relació o influència dels astres sobre les persones. Jo, de fet, em llevo a vegades de mala lluna, com molt ve em fan veure els que ho pateixen al meu voltant. Caldria veure si això és sols una expressió o obeeix a una veritable influència lunar sobre el meu caràcter. Molts pagesos creuen que les cebes creixeran més bé si es planten en quart creixent. Ho creuen fins i tot els més descreguts, els que mai farien cas del seu horòscop. Sols cal llegir el Calendari del Pagès, de llarga tradició, per adonar-se de l’estesa que es troba la creença que l’èxit dels sembrats i plantacions depèn de la fase de la lluna en que tenen lloc.

Per més que busco, però, no trobo cap tractat científic que expliqui com funciona aquesta influència, ni tant sols que la doni per vàlida. No és que malfiï del Calendari del Pagès, però em donaria més seguretat trobar-ho al Scientific American o a Nature. És una veritat científica la influència dels astres sobre el caràcter de les persones, el decurs dels esdeveniments i el creixement de les cebes? Per intuïció, més que per altra cosa, crec que un coneixement científic és aquell al qual s’arriba mitjançant la teorització i la comprovació, el que és susceptible de demostració i, en conseqüència, també de refutació, com sostenia Popper amb el seu principi de la falsabilitat. És l’astrologia una veritat falsable? No hi ha dubte que és falsable des d’un bon començament. El problema és que abans hauria de ser creïble.

Mitjançant la teorització i l’experiment puc arribar a la conclusió que unes determinades condicions atmosfèriques provoquen la pluja, però aquesta realitat, que ho és mentre no es demostri el contrari, pot ser contradita per la irrupció de circumstàncies excepcionals desconegudes fins ara que donin com a resultat un meteor diferent al de la pluja. És una realitat falsable, perquè resulta desacreditada a posteriori. El problema dels astres és que, a priori, no hi ha demostració científica de la seva influència sobre les persones o ceballots. Amb les dades atmosfèriques, puc realitzar una predicció meteorològica, encara que resulti fallida. Amb l’observació astrològica he de suposar, creure o inventar una predicció.

En aquest punt hauria de dir que fa tuf a fantasia i superstició, però no puc deixar de banda que, mentre no es demostri el contrari, la Lluna té una incidència efectiva sobre el nivell del mar a través del fenomen de les marees. I per dir-ho en senzill, si la Lluna pot tibar l’aigua del mar, perquè no ho ha de fer amb les hortalisses? Llàstima!, encara no em puc desprendre de l’horòscop definitivament.

És cert que actualment el tema de l’astrologia i els horòscops es circumscriu als àmbits no científics, molt propers a l’esoterisme i la vidència, però no fa massa temps que estava considerat com una veritable ciència. No era el mateix curar una ferida sota la protecció d’uns astres que d’uns altres, ni emprendre una guerra amb els planetes situats a una constel·lació o una altra. Qui practicava l’oracle i interpretava els astres era, de fet, l’home de ciències que, a diferència d’ara, era pròpiament un sacerdot.

De fet, el mecanisme sempre ha estat el mateix. Observar els astres i interpretar les conseqüències de la seva posició. Cap diferència amb el mecanisme seguit per a formular tota mena d’auguris. Els romans observaven la disposició dels òrgans interns d’animals que sacrificaven per a escatir els esdeveniments futurs. També el vol d’ocells determinats era considerat com un bon o un mal auguri. O un somni premonitori, com el de la dona de Cèsar la vigília de la seva darrera visita al Senat, durant els infausts idus de mars. Contemplar les dades, llegir-les i interpretar-les. Eren, doncs, homes i dones de ciència, de quan ciència i màgia eren una mateixa cosa.

Això em fa pensar, doncs, que si té quelcom de científic un horòscop o un auguri, ha d’existir la possibilitat d’error, com també la impossibilitat de resoldre. Un científic reconeixerà el fracàs d’un experiment si s’esdevé. Un àugur o un astròleg, en la mesura que puguin ser considerats científics, també ho haurien de fer.

Hi ha coneixement d’alguna ocasió en que no hagi estat possible formular una predicció perquè l’astròleg s’ha reconegut incapaç d’interpretar o de llegir els astres? Algú ha visitat un vident que li ha dit, després d’observar el firmament, llegir una carta astral o tirar unes cartes, que no podia formular una predicció o redactar un horòscop per manca de dades, o per ser les dades massa confoses? No en sé de cap cas. De fet, no he vist mai un espai en blanc o una disculpa de l’autor en un horòscop del diari.

La darrera vegada de la que es té notícia d’un fracàs reconegut es remunta al 298 d.C., quan l’emperador romà Dioclecià es trobava a Antioquia amb Galeri, amb qui compartia el tron. A aquell fracàs se l’ha anomenat “l’incident d’Antioquia” i, segons algunes versions, va donar lloc a la darrera gran persecució contra els cristians dins l’imperi romà. Explica Lactanci que l’emperador havia encarregat un sacrifici en el que els sacerdots havien de formular un auspici per a les futures campanyes militars. Doncs bé, sembla que morts els bens, bous i ovelles de rigor i oberts els seus cossos, els sacerdots no van ser capaços de formular un auguri. No se sap què va fallar, però la disposició dels òrgans interns de les víctimes propiciatòries no permetia veure amb claredat el futur que els governants esperaven. Qui li diu a un emperador romà que no li pot donar bons auguris? Qui li diu que ni tant sols en pot donar de dolents, sinó que no és capaç de donar-ne cap? No s’hi jugaven la feina, s’hi jugaven el cap, i un bon funcionari ha de trobar sempre la sortida. O sigui que l’honradesa dels sacerdots es va acabar amb el reconeixement que no podien formular un auguri, i a continuació van oferir un culpable, els cristians introduïts a la guàrdia pretoriana, que subreptíciament feien el senyal de la creu i interferien en els auguris, com la rentadora del veí interfereix el senyal de TV.

Una tradició diu que l’emperador es va emprenyar tant, que va decidir emprendre una sanguinària persecució contra els cristians. Així, Sant Sebastià o Sant Valentí haurien estat víctimes indirectes de la mala praxis d’uns sacerdots poc formats en auguris i altres endevinalles. Potser és per això que l’església catòlica sempre ha vist amb malls ulls als endevins. De llavors ençà els sacerdots i els àugurs han estat més pràctics: sempre hi ha una resposta, i aquesta sempre s’acomoda a qualsevol circumstància.

Torno doncs, a la meva primera sospita que això dels horòscops no té res de científic. A veure, si parlem de fets i de conseqüències, hi ha d’haver una connexió entre ambdós. El fet és que la Lluna és en Aquari i que per allà volten també Júpiter i Saturn. I la conseqüència que tot això és favorable als meus interessos (sense concretar) i em fa especialment comunicatiu. El darrer és possible, perquè ja m’estic estenent més del que recomana la sagrada paciència del lector, però el lligam que dels fets porta a la predicció no el trobo per enlloc. No hi és ni tant sols als manuals d’astrologia.

Fa anys, quan era més jove, em vaig entretenir en moments de poca feina i una certa inspiració, a confeccionar la meva carta astral, a partir d’un manual d’astrologia que acabava de comprar per pura curiositat. No sé si ho vaig fer bé, perquè un cop dibuixada no la vaig sotmetre a la consideració de cap expert. Puc dir, però, que vaig utilitzar totes les dades objectives que estaven al meu abast, com la data i hora de naixement, la posició dels astres i un seguit de números que no recordo, recollits en unes taules annexes al llibre que presumptament contenien dades astronòmiques. El dibuix em va quedar molt bé, tot rodó, amb unes ratlles i uns símbols que feien patxoca. Després, no ho vaig saber interpretar, tot i que el llibre contenia una sèrie d’indicacions sobre el caràcter dels Aquari i les seves expectatives vitals. Calia, pel que sembla, una ciència complementària que no es troba als manuals. Actualment, ni tant sols a internet.

Hi ha doncs, una segona fase en això dels auguris. Una fase màgica, de poders que sols tenen alguns. No tothom pot llegir les dades com s’han de llegir. Ara sí que no puc seguir. On és la ciència? Els que planten cebes, al menys, en poden mesurar el creixement en quart creixent i en quart minvant. Jo no puc saber si la Lluna en Aquari em va bé o és que no em va tan malament com m’aniria un altre dia, perquè que jo sàpiga avui no m’ha tocat la primitiva, però tampoc m’ha atropellat un cotxe (i ni una cosa ni l’altra passen cada dia, per llàstima de la primera i sort de la segona).

Em puc creure, doncs, l’horòscop d’avui? Per creure-me’l he de confiar cegament en les virtuts paranormals de qui la formulat, i això a mi em costa. Sóc un fidel practicant del principi de la navalla d’Ockam, d’acord amb el qual la solució més senzilla és la més probable. Guillem d’Ockam era un filòsof i teòleg anglès de la primera meitat del segle XIV, que afirmava quelcom com “pluralitas non est ponenda sine neccesitate”, és a dir, “la pluralitat no s’ha de postular sense necessitat”, que significa que les coses no s’han de complicar si no n’hi ha necessitat, no s’ha de mantenir l’existència d’altres ens, o altres motivacions, o altres manifestacions que les estrictament necessàries. Algú podria replicar-li que tal raonament implica la improbabilitat de Déu, i certament que aquesta és una acusació que se li va fer des de la pròpia església i que li va portar no pocs problemes amb els tribunals eclesiàstics. Guillem d’Ockam, com a bon cristià, no anava tan lluny, però aplicat el seu principi a l’astrologia, o al tarot, o a la interpretació del vol dels ocells, o al marro del cafè, no es salva cap predicció. Per creure que avui el dia m’anirà segons dictin les estrelles, he de creure altres coses indemostrables. La solució senzilla, la de la navalla d’Ockam, és no creure.

Vet aquí, doncs, que al final en tinc prou amb una navalla per a no refiar-me més de l’horòscop. Faig, però, una predicció. Ben aviat faré un altre post sobre una pregunta que em balla pel cap: hi ha possibilitat de formular una predicció totalment científica, basada estrictament en dades objectives, i que sigui fiable?

La tercera opció del Baró

El Baró va tornar de la guerra explicant grans aventures, gestes prodigioses i sopars de duro que ningú va creure. Karl Friedrich Hieronymus, Baró de Münchhausen, era un noble alemany que de jove va unir el seu destí al del Duc de Brunswick-Lünebrug, Antoni Ulric II, servint a les seves ordres tant a Alemanya com a Rússia, on el Duc es va traslladar per a lluitar amb l’exèrcit rus. El 1740 i el 1741, el Baró va participar com a tinent en les campanyes russes contra els turcs, i va ascendir a capità de cavalleria el 1750, sobrevivint al seu protector el Duc, que va caure en desgràcia. Després el Baró es va retirar a Livònia, on va viure amb la seva muller fins a la mort d’aquesta el 1790, es va casar nou, es va divorciar i acabà morint el 1797 sense descendència.

El cas és que el Baró ha passat a la posteritat per les seves aventures, no perquè fossin glorioses, sinó per increïbles. Com Marco Polo quan va tornar de la Xina, es va prodigar explicant meravelles a tothom qui les volia sentir, i com el venecià, no se’l va creure ningú. A la llarga, però, Marco Polo ha resultat força més creïble, mentre que Münchhausen es va convertir en un paròdia d’ell mateix ja en vida, quan la fama li venia del ridícul. El 1781 un autor anglès, Rudolf Eric Raspe, va recollir les seves suposades aventures en un llibre, Les sorprenents aventures del Baró Münchhausen, que exagerava fins al ridícul i en clau d’humor les gestes explicades pel propi baró. Després aquesta obra es traduiria a l’alemany, afegint relats nous i increïbles. L’èxit d’aquests llibres no va fer sinó augmentar la fama del baró com a mentider oficial. Al final, ell mateix ha esdevingut més un personatge literari que no real, i de totes les aventures que se li atribueixen, ja no està clar quines foren inventades per ell, quines pels escriptors que el satiritzaven, i quines foren reals.

Explica Münchhausen, o potser explica Raspe que explica Münchhausen, que el baró va caure un dia amb el seu cavall dins un pantà, i que per sortir-ne va estirar fortament d’ell mateix per la cua del seu cabell, fins a treure’s de l’aigua, amb el cavall ben aferrat entre les cames. No és estrany que ningú el cregués. Qui intenti elevar-se del terra prement amunt les seves natges amb les mans, comprovarà la impossibilitat de vulnerar pels propis medis una llei tan inflexible com la de la gravetat. No menys increïble resulta la seva cavalcada sobre una bala de canó d’anada i tornada, o el seu viatge a la Lluna, on coneix selenites que es posen i es treuen el cap a voluntat.

Probablement les històries orals explicades pel propi Baró no eren tan exagerades i fantasioses com les creacions literàries dels seus satírics. El propi Baró reptava al oients que no el creguessin a que comprovessin per ells mateixos la veracitat del que deia, però és clar, no hi havia forma humana de comprovar històries com la del pantà o la de la bala de canó. O sí? Com es pot comprovar que no es possible estirar-se un mateix de la cua per a sortir d’un pantà? Es pot provar, i m’hi jugo un bon sopar que qui ho provi no ho aconseguirà. Però com puc estar segur que això mai és possible? Potser provant-ho una vegada rere l’altra, és a dir, posant-m’hi ara mateix i no parant de provar-ho fins al final dels meus dies? I tot i així com puc saber que ho he provat prou vegades per a tenir l’absoluta seguretat de que és impossible?

Un matemàtic assegura sense cap mena de dubte que dos més dos sumen quatre. De fet, algú ho va provar un dia agafant dues unitats del que fos, per exemple dues ungles de mamut (la cosa ve de lluny) i posant-les al costat d’altres dues, per a comptar després quantes en tenia. Aquest algú es va trobar, llavors, amb quatre ungles de mamut, i en el gènere humà es va estendre la certesa que si dues ungles de mamut es sumaven a altres dues ungles de mamut, s’obtenien inexorablement quatre ungles de mamut, amb la qual cosa quedava universalment establert que dos més dos són quatre. Des de llavors ningú s’ha preocupat que aquesta sigui una veritat universal en totes i cadascuna de les possibilitats que pugui oferir l’univers. L’extinció dels mamuts no és conseqüència que els nostres avantpassats cromagnons i els seus cosins neardethals matessin tots els mamuts per a comptar-los les ungles. O sigui que no es va provar si en tots els casos dos i dos feien quatre.

I de fet si algú pretén comprovar-ho fins a la total seguretat, formant totes les combinacions possibles de dues parelles que l’univers pugui oferir, val més que desisteixi ara mateix, perquè ni en tota l’edat de l’univers podria acabar. O sigui que en un moment o altre cal creure’s les coses, donar per suficients les explicacions.

Com comprovar l’episodi de la cua de Münchhausen? Proposo que amb un intent n’hi hagi prou, i si no funciona, tinguem al baró per mentider. Altrament, ens estaríem mullant en el pantà fins l’eternitat. La certesa és un producte del pensament, associada a la confiança. En un moment donat, sempre ens cal decidir que confiem en una proposició, que la donem per certa sense necessitat de més comprovacions.

Sense voler-ho, el Baró ha donat nom al trilema de Münchhausen, un concepte creat per Hans Albert, filòsof i sociòleg alemany deixeble de Karl Popper i teòric del coneixement. Un trilema és un problema que es pot resoldre amb tres solucions, sense que cap d’elles sigui totalment satisfactòria. El trilema de Münchhausen descriu el problema del que pretén una justificació final de qualsevol proposició. Si intentem verificar fins a la certesa absoluta una determinada proposició, se’ns plantejaran tres camins possibles:

a) Una regressió infinita: és la necessitat constant de trobar nous fonaments. En un procés inacabable, sempre hi haurà la necessitat d’efectuar noves proves per a comprovar la certesa d’una proposició. M’estaria estirant de la cua fins l’eternitat. Si llegeixo en un llibre que el meu país té set milions d’habitants, no en podré estar segur si no els compto tots, un per un. Però quan acabi pot-ser que n’hagin nascut de nous i també que alguns hagin mort, o sigui que hauré de tornar a començar. A més, hauré de comprovar per a cadascun si realment viu a Catalunya, per exemple desplaçant-me a casa seva i comprovant-ne la residència efectiva. Però també potser que algun estigui suplantant la identitat d’un altre, o sigui que hauré de fer més comprovacions.

b) Un cercle lògic: en aquest cas, posem que A es fonamenta en B, que es fonamenta en C, que es fonamenta en A, i així tornem a començar. Donant voltes sobre el mateix, és igualment un camí sense final, com el primer.

c) Una decisió: en un moment donat, cal prendre una decisió. Escolti, he provat una vegada de quedar-me suspès a l’aire estirant-me de les natges, i no me n’he sortit. No ho provaré més. Admeto que no es pot.

La veritat és que jo ni tan sols m’arriscaria a provar les afirmacions de Münchhausen una sola vegada, perquè em crec a tothom qui em digui que no és possible. D’altres afirmacions em costen més de creure i potser em caldrà fer-ne alguna prova, però en qualsevol cas, no penso dedicar la meva vida a provar-ho tot constantment.

La confiança, com el seu contrari, és una voluntat de l’ànima que en un moment imprecís hem d’adoptar per a protegir-nos de la nostra pròpia inseguretat. No es pot comprovar tot, o sigui que cal creure, més tard o més d’hora, amb més o menys intensitat, però amb una certa confiança, que a aquests efectes és el mateix que desconfiança, ja que igual decidim creure que no creure. San Agustí pretenia salvar-nos de les dues primeres opcions del trilema, advertint-nos de la necessitat de creure. De fet, creure és decidir, encara que no creguem el mateix que el sant.

La solució al trilema de Münchhausen té, a més, una implicació filosòfica contradictòria. Afirmen el verificacionistes que és cert tot allò que pot ser verificat. La veritat és comprovable, la qual cosa està molt bé, sinó fos perquè implica que allò que no pot ser comprovat no és veritat, i això ja és més problemàtic. El coneixement humà té uns límits. El que està més enllà del límit no és veritat? Però hem dit que estem abocats a creure, a decidir, i creure és donar per cert allò que no podem comprovar.

Frederic Fitch, un matemàtic i lògic nord-americà, explica aquest problema amb la paradoxa que porta el seu nom. La paradoxa de Fitch estableix que l’existència d’una veritat desconeguda no és verificable, i que per tant hi poden haver veritats no verificables. Una pregunta típica que es formula per a explicar aquest fet: abans del descobriment de l’Everest, quina era la muntanya més alta del món? La resposta lògica és que l’Everest sempre ha estat al seu lloc i que, per tant, era la muntanya més alta de la Terra fins i tot abans que fos descoberta pels homes. Per tant, abans que l’Everest fos descobert, era verdadera una afirmació com la següent: “una muntanya que encara no ha estat descoberta i que més endavant serà anomenada Everest és la més alta del món”. Una afirmació verdadera però impossible, ja que si hagués estat pronunciada, aleshores significaria que la muntanya ja havia estat descoberta.

De Fitch en traiem la conclusió que no totes les veritats són conegudes. Tornem, doncs, a Münchhausen. Potser tenia raó, potser varem decidir massa aviat i havíem de triar qualsevol de les dues primeres opcions del trilema. Potser ara encara ens estaríem preguntant si és possible viatjar sobre una bala de canó, anar i tornar, i sortir-ne indemne. Podríem prendre el punt de vista de Popper, que afirma la provisionalitat de qualsevol certesa: sols poden ser admeses les proposicions que puguin ser negades per una observació o un experiment que les contradigui. Acceptem de moment les històries del Baró, fins que es demostri el contrari. Dit així, si desistim de cercar la demostració absoluta de la seva falsedat i adoptem el tercer camí del trilema de Münchhausen, ens podrem creure que el nostre heroi visità la Lluna i parlà amb uns selenites amb testa de “quita y pon”.

Realment, estic per creure-m’ho tot o no creure’m res. Com sempre, haurem d’escollir les veritats més agradables i verificar sols, fins a cert punt, les més desagradables.

La mesura de totes les coses

Abdera era una ciutat grega de l’antiguitat, situada al nord de la península hel·lènica, a la costa sud de Tràcia, prop del Bòsfor. Segons la llegenda va ser fundada per Hèrcules, en honor del seu amic Abderos, que havia estat devorat per les eugues carnívores de Diomedes quan l’heroi realitzava un dels seus famosos dotze treballs. El cas és que els habitants d’Abdera, per alguna raó desconeguda, tenien a l’antiguitat fama de capsigranys, fins al punt que per referir-se a un individu sense sentit comú, a l’antiga Roma deien abderita mens, és a dir, que tenia cervell d’abderita. Ciceró afirma que “l’aire d’aquella ciutat causa estupidesa”. Fos per l’aire impur de la ciutat, per la poca perícia d’Heracles a l’hora de crear nuclis urbans, amb més força que cervell, o perquè es trobava al mig del pas cada vegada que els perses feien una incursió a la península grega durant les Guerres Mèdiques, Abdera no prosperà mai i sempre va ser una ciutat de segona fila, sense influència política, econòmica ni militar a l’antiguitat clàssica.

Però fou un abderita qui, simbòlicament, posà la primera pedra del relativisme en tots els sentits, especialment del relativisme moral tan denigrat per la Conferència Episcopal i el Vaticà dels nostres dies. No serien els abderites tan estúpids si podien formular una proposició i aconseguir que aquesta, amb alts i baixos, perdurés durant vint-i-cinc segles. Aquest abderita fou en Protàgores, un filòsof que ben aviat van emigrar cap a l’emergent Atenes de Pericles, a mitjans del segle V a.c., fugint de la mediocritat del seu poble i cercant la fama a la metròpoli, que s’estava convertint en el centre intel·lectual del Mediterrani.

Protàgores és un dels principals exponents de la sofística, una doctrina filosòfica orientada a l’estudi de l’home, de les lleis, dels costums, que abandonava el tradicional estudi de les lleis de la naturalesa (physis) i del que és immutable, i abordava sense complexes el que és relatiu i humà. Afirmaven els sofistes que no hi havia cap veritat inamovible ni realment autèntica en les coses dels homes, ja que de fet era explicada pels humans, els quals li donaven una utilitat a conveniència. En definitiva, la realitat era com els homes la veien, i no sempre la miraven de la mateixa manera. Els estudiosos de la filosofia ho anomenen tensió entre els nómos i la physis, és a dir, entre la llei humana, artificial, canviant, variable, adquirida i defensada pels grups dominants, i que per tant pot ser qüestionada, i la naturalesa i les seves lleis, que representen l’autèntic i inalterable. Segles més tard, Einstein demostraria que també la physis és relativa.

Protàgores, del que se’n sap poca cosa, afirmava que “l’home és la mesura de totes les coses”, que és com dir que totes les coses es mesuren segons el punt de vista de l’home. És una afirmació que portava problemes, perquè posava en qüestió l’establishment polític, intel·lectual i religiós d’Atentes, fins i tot als propis déus. Tot es podia posar en dubte, en funció de quin fos el color del cristall amb que es mirés. Diógenes Laerci posa en boca de Protàgores aquestes paraules: “Respecte dels déus, no puc conèixer si existeixen o no, ni quina és la seva naturalesa, perquè s’oposen a aquest coneixement moltes coses: la foscor del problema i la brevetat de la vida humana”. Tota una lliçó d’agnosticisme.

Però, de fet, el sofisme va triomfar en un primer moment, i tot i que després els sofistes van caure en el descrèdit, va donar peu, al meu entendre, a tot el pensament filosòfic posterior de l’antiguitat clàssica, començant per Sòcrates i Plató, i seguint cap a Aristòtil o el mateix Ciceró, al que tan poc agradaven els aires d’Abdera. Sofística ve de sophós, que vol dir savis, i és que al començament se’ls tenia un gran respecte. Els sofistes van portar fins a l’exageració el mètode dialèctic, amb llargues argumentacions que acabaven esdevenint en debats filosòfics allunyats de la realitat. Diguem que eren gent propensa a parlar i a debatre, fins al punt que l’objectiu dels seus arguments, sovint, no era altra que la destrucció dels de l’oponent, encara que la conclusió resultés allunyada de la realitat. Tot i així, si assumien que la realitat o la veritat depenien del punt de vista humà, i aquest és variable, la conclusió, fos quina fos, sempre era la veritat del moment.

És per això que els sofistes acabaren desacreditats, fins al punt que aquest terme arribà a ser considerat com un insult que designaria als xarlatans i a les persones que amb les paraules són capaços de convèncer de qualsevol cosa. Certament que la retòrica i l’heurística eren els seus grans instruments, és a dir, la tècnica de convèncer amb la paraula i l’art de polemitzar. Hi ha qui afirma que gran part de la culpa del seu desprestigi prové del fet que cobraven per a defensar públicament les causes que interessaven als seus clients, i així eren capaços de defensar postures contraposades en funció de qui pagués. Diuen les males llengües que d’aquí prové l’ofici d’advocat.

Els sofistes eren poc donats a escriure o, en qualsevol cas, la seva obra es coneix principalment per la descripcions que en van fer autors posteriors, especialment pels diàlegs de Plató. Per això de Protàgores no en sabem gran cosa, tret que era el que avui en dirien un “perillós relativista moral”. També un demagog, però aquesta és una altra qüestió. Si amb els sofistes els homes van començar a relativitzar, a qüestionar i a dubtar, també van aprendre a debatre i dialogar fins a l’exageració, i van posar la llavor de la demagògia, una tècnica que també avui és mal vista, potser perquè ha perdut el sentit que tenia a l’antiguitat, que era el d’explicar les coses al poble amb el seu propi llenguatge, i s’ha convertit en una tècnica de persuasió i propaganda.

Protàgores acabà jutjat per impietat i expulsat d’Atenes perquè amb els seus companys sofistes posava el sistema el perill. La majoria foren reconduïts cap als bons costums, que significava utilitzar la retòrica i l’heurística no per a qüestionar, sinó per a recolzar. Poc a poc la tècnica de la paraula es convertiria en demagògia.

La cosa és que l’home com a mesura de totes les coses, nascut a l’oblidada Abdera, inicialment reconegut com a innovador i ràpidament refusat pel poder com a revolucionari, ha sobreviscut durant vint-i-cinc segles, fins al punt que els déus no han pogut descansar mai de la seva tasca repressora. L’home ho continua mesurant tot i els bisbes no ho poden impedir, com tampoc les dictadures d’un o altre color, ni els grups de pressió polítics, econòmics o mediàtics, malgrat que ho intenten una i altra vegada. La retòrica i l’heurística, el mètode dialèctic, també ha sobreviscut, convertit en demagògia, i ha estat objecte d’apropiació pels defensors a ultrança del pensament únic.

Hi ha coses que no canviaran mai. Sempre hi haurà qui defensi veritats absolutes i qui les qüestioni, qui sigui hàbil en la paraula i qui ho sigui en el pensament, qui enredi o ho intenti i qui no es deixi enredar. I des del pensament únic sempre es dirà que els aires d’Abdera produeixen necis i el pensament corromp. Però des de fa vint-i-cinc segles no hi ha veritats absolutes.

Tollendo tollens

Popper afirmava que sols poden ser admeses les proposicions científiques que puguin ser negades per una observació o un experiment que les contradigui. És a dir, que sols pot acceptar aquelles lleis que conceptualment puguin ser descartades per noves experiències. Sembla contradictori, però no ho és. Simplement, Popper fugia del dogma. Per ell, les certeses eren sols provisionals. Allò que es postula com a definitiu no és una veritat científica, és fe, creença, dogma, doctrina, el que es vulgui. Potser, fins i tot, és la veritat, però mai serà demostrable.

Karl Popper (1902-1994) va ser un filòsof, sociòleg i teòric de la ciència austríac, posteriorment nacionalitzat britànic. La seva aportació a la teoria de la ciència i a l’epistemologia va ser molt àmplia, però en el meu desconeixement del personatge i la seva obra, em quedo amb el principi de falsabilitat d’acord amb el qual una teoria pot ser corroborada si s’intenta refutar-la amb un contraexemple. Si no se l’arriba a refutar, se l’accepta provisionalment, però mai serà verificada. Popper es refereix contínuament a la ciència experimental, la que permet constants intents de refutació i és falsable, és a dir, que és susceptible de ser declarada com a falsa a partir d’observacions o experiments, però no veig per què no ha de ser aplicable aquest principi a l’àmbit de les idees. A fi de comptes, la falsabilitat implica raonament, estudi, experiència, crítica, contradicció, i un esforç constant per a rebatre, que en el fons persegueix la confirmació. Al meu entendre, la falsabilitat és un punt de vista perfectament vàlid en el camp de la sociologia, de la política i de la filosofia, sempre que tinguem clar que mai ho tindrem clar, o que mai arribarem al final ni a ostentar la veritat absoluta, quelcom que de tant escorredís sembla no existir.

Què és l’alternança en el poder, sinó un intent periòdic, diria constant, de refutar la política? La política és falsable, perquè sempre està en qüestió i la seva acceptació no passa de provisional. I els polítics segueixen el camí de la política. La filosofia, en general, és falsable, perquè sempre és possible obtenir una explicació de l’existència més acceptable que l’admesa en un moment donat. Més em costaria de qualificar com a falsable l’art, però en un sentit ampli, fixats uns punts de referència, també podríem corroborar, que no verificar, l’adequació de la creació artística a uns criteris preestablerts.

No sé, potser no cal anar tant lluny. Potser n’hi ha prou amb no donar res per definitiu, perquè a fi de comptes, mentre no es demostri el contrari, de definitiu sols hi ha la mort. He dit mentre no es demostri el contrari? D’això es tracta, de considerar com a provisional qualsevol estat de l’existència, llei o forma de ser. De fet, l’església catòlica m’obligaria també a considerar com a provisional la mateixa mort, acceptant el dogma de la resurrecció. He dit dogma, que és precisament el que no vull, i per tant també la resurrecció ha de ser descartada, a no ser que provisionalment pugui ser acceptada a partir d’una observació inicial. Algú coneix un reencarnat? Doncs de moment caldrà descartar-ho. La mort serà provisionalment definitiva (uf!, quin embolic).

Una idea queda refutada quan es demostra el contrari, quan allò que havia de succeir com a conseqüència de la mateixa no té lloc. Per exemple, el comunisme i la dictadura del proletariat havien de portar la igualtat de tots els sers humans, la supressió de les guerres i la felicitat de la classe obrera. S’ha experimentat i tot això no ha passat. Les guerres mai han deixat d’existir, en els pocs països comunistes que queden no sembla que imperi la felicitat i, en general, el món és més capitalista que fa cinquanta anys.

L’exemple l’he cercat d’entre els més suats, però me n’empesco un de més proper. La situació econòmica d’aquest país és un desastre, i no serà perquè no hi hagi hagut en els darrers anys una política econòmica dels governs de torn que tenia per objectiu, com totes, la constant millora de l’economia nacional i del benestar dels ciutadans. Alguna cosa ha fallat, pel que sembla a tot arreu, perquè aquella política ha estat refutada a partir de la realitat actual, amb la qual cosa es destrueix la presumpció que la dinàmica del mercat immobiliari i el creixement dels ingressos públics enfortien la nostra economia. La inferència ja no és vàlida.

En lògica això es coneix com a un inferència del tipus tollendo tollens (“negant nega”). Es comença per afirmar que “si A, aleshores B”, es constata que “no B” i per tant “no A”. La primera premissa, que en política, en economia o en filosofia no és altra cosa que una presumpció, queda automàticament refutada. És l’essència del falsacionisme de Karl Popper. Mostrant que una conseqüència no es compleix, es pot refutar una hipòtesi que, d’altra banda, mai hauria estat definitivament verificada. Si algun dia té lloc un referèndum que permeti als catalans optar decisivament entre les diverses formes d’autogovern, inclosa la independència, i aquesta darrera opció no és recolzada majoritàriament pels catalans, quedarà refutada la hipòtesi que, ara mateix, els catalans estem pel trencament amb Espanya (i de pas portarà uns quants al desengany). De fet, el tollendo tollens implica sempre un desengany, perquè porta a descartar allò que donàvem per bo, o per segur.

Hem vist com actua la negació de la conseqüència, destruint la hipòtesi originària. És perillós suposar que, al contrari, l’afirmació de tal conseqüència ha de confirmar la hipòtesi. No sols contradiria el principi del falsacionisme, d’acord amb el qual si es produeix la conseqüència es corrobora la hipòtesi però no es verifica definitivament, sinó que a més pot portar a resultats clarament enganyosos. Aquesta actitud rep el nom d’afirmació del conseqüent i es descriu com “si A, aleshores B”, es constata que “és el cas que B”, “i per tant A”. O sigui que si plou refrescarà; ha refrescat, per tant plou. Com si no pogués refrescar sense ploure.

Conseqüent, conseqüent...... sí, de conseqüents procurem ser-ho tots, però l’èxit no sempre és conseqüència de la nostra hipòtesi. El més simplista que se m’acut: "si em voteu baixarà l’atur". I l’atur potser baixa, perquè els empresaris i els sindicats, posem pel cas, hi han posat el coll. O perquè depèn de moltes altres coses que no tenen a veure amb la confiança que hem dipositat amb aquell que ens demana el vot.

És difícil en el camp de les idees descartar les coses definitivament, però ara mateix la principal utilitat del falsacionisme és la seva crítica constant a tot el que sembla segur i el rebuig d’idees preestablertes. El tollendo tollens acostuma a ser el fracàs dels dogmàtics, però la crítica i el dubte corresponen al ciutadà de peu, i és bo de saber que la confiança és provisional i no és fe absoluta. Si ho sabem nosaltres, ho sabran també aquells que tant insistentment ens requereixen.

Diderot, Malesherbes i el triomf de la raó

El 24 de juliol de 1749, a dos quarts de vuit del matí, dos oficials de policia es varen presentar a la casa de Diderot, situada al carrer de la Vieille Estrapade de París, i se’l varen emportar detingut, a la vegada que li varen confiscar tots els manuscrits que hi van trobar. Tot això davant els ulls horroritzats de la seva muller, la Toinette, que veia com es feien realitats els temors que darrerament li provocava l’activitat literària del seu marit, força imprudent en uns temps en que l’obscurantisme i la superstició maldaven per a sobreviure a contracorrent dels embats de la raó i la Il·lustració.

Denis Diderot (1713-1784) ha passat a la història com un dels creadors de la primera enciclopèdia universal de l’era moderna, l’Encyclopédie ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers, la icona de la Il·lustració que va marcar un abans i un després en la difusió del coneixement, una nova concepció de la realitat més independent de la teologia, la fe i la tradició, i més centrada en la raó i l’empirisme.

L’obra literària de Diderot no és gaire extensa, si exceptuem la seva ingent aportació a l’Encyclopédie, que va dirigir al llarg de la seva edició durant vint anys. Fins el 1749, la seva producció literària es reduïa a vàries traduccions, a tres obres pròpies de caire filosòfic, Pensées philosophiques (1746), Promenade du sceptique (1747) i Lettre sur les aveugles (1749), i a una novel·la de caràcter frívol, Les bijoux indiscrets (1748). Poca producció, però problemes no n’hi van mancar.

Els Pensées philosophiques, tot i que moderats, ja apuntaven contra la superstició i la religió, tot i que Diderot no s’havia convertit encara en el fervent ateu que seria anys després. Més o menys, venia a dir que la religió no era altra cosa que superstició, un invent per anar tirant en aquesta vida. Massa atrevit com per a que passés desapercebut. Les autoritats municipals de París van ordenar que el llibre fos cremat en públic davant l’Ajuntament, en el mateix lloc on es portaven a terme les execucions. Diderot va comprendre que havia d’anar en compte, perquè es començava cremant llibres i s’acabava cremant als autors, però segurament que no va prendre bona nota de la lliçó, perquè l’any següent va escriure la Promenade du sceptique, una obra sobre els prejudicis i les excentricitats del catolicisme, que també li va portar problemes, perquè va ser denunciat per escriure una obra perillosa per a la religió i el manuscrit li fou confiscat, de manera que l’obra no es va poder publicar fins al 1772.

Però l’obra que finalment l’envià a la presó fou Lettre sur les aveugles (Carta sobre els cecs). Una obra curiosa i atrevida per a la seva època. En aquest llibre Diderot especulava sobre la percepció del món que tenen les persones cegues de naixement, acostumades a “veure” les coses a través del tacte, de la pell. “Si vol que cregui en Déu, m’ha d’ensenyar a tocar-lo”, posa en boca d’un cec. Diderot predica la necessitat d’entrar en contacte amb un món de fets en el que els sentits ho són tot i tot el que s’apropa a l’especulació metafísica s’allunya de la realitat. En aquesta percepció del món, quin era el paper de l’Església? Si l’home havia de comprendre el món i la seva pròpia existència des dels sentits i la raó, la religió, pura especulació, no li feia cap falta.

El llibre es va publicar el 1749 i la conseqüència immediata fou l’empresonament en vell castell de Vincennes, a partir d’una denúncia formulada pel mateix capellà que l’havia denunciat pels Pensées philosophiques. Diderot va ser empresonat per una lettre de cachet, una ordre signada per un ministre del Rei que autoritzava la detenció d’una persona sense especificar-ne el motiu, ni el termini, ni fixar data per a cap judici. Era un procediment de l’antic règim que permetia a les autoritats empresonar a qui volguessin i quan volguessin, fer-lo desaparèixer per sempre o ajusticiar-lo en secret. O sigui que, en aquell moment, el futur de Diderot es va presentar molt negre. I també el de l’Encyclopédie, a punt ja de publicar el primer volum. Segurament en Diderot, com la majoria de mortals, no era cap heroi, perquè ben aviat va sentir pànic de romandre per sempre més tancat en aquella masmorra, i tot just entrar a la presó ja va començar a escriure cartes a tort i a dret, adreçades a totes les autoritats, demanant clemència, penedint-se dels seus errors i prometent una impecable conducta en el futur. Repetidament va suplicar per la seva llibertat i va arribar a prometre al compte d’Argenson, ministre de la Guerra i director de publicacions, càrrec que equivalia al de censor en cap, que mai més publicaria res sense la seva prèvia aprovació, acceptant d’antuvi, gustós, una pena de presó indefinida si no complia amb la seva paraula.

Tanta submissió va retre els seus fruits, perquè després d’un mes de ser engarjolat, el seu aïllament va ser suspès i se li va concedir una considerable llibertat de moviments dins el castell de Vicennes, que es comprometia a no abandonar. Així va passar a poder rebre visites i a cuidar-se, encara que fos a distància i dins les seves possibilitats, de la imminent publicació del primer tom de l’Encyclopédie. El 3 de novembre, finalment, recobraria la seva llibertat.

Tot i que el seu pas per la presó no havia estat tant penós com es podia esperar, Diderot va témer durant la resta de la seva vida ser empresonat de nou. De fet, el principal temor, per ell, era la carta que des de la cel·la de Vincennes havia tramès al censor en cap i compte d’Argenson, una carta que algun funcionari devia guardar a les oficines de l’estat i en la que es comprometia a no escriure més contra la religió i l’ordre establert. De fet, potser la carta va anar a la paperera des d’un bon començament, però això en Diderot no ho va saber mai, i durant la resta de la seva vida va complir la seva promesa i no va publicar cap obra important de filosofia o de literatura, tret de la seva important col·laboració en l’Encyclopédie, que ja per sí sola era una mostra d’atreviment.

Un exercici sublim d’autocensura, induïda per la por, que probablement hauria arribat més lluny, fins al punt de comprometre la mateixa Encyclopédie, si no fos perquè l’hivern de 1750 va ser nomenat nou censor en cap de França i Director del Comerç del Llibre, el jove Chrétien-Guillaume de Lamoignon de Malesherbes, un home educat i mundà, membre de l’Acadèmia de Ciències i simpatitzant dels enciclopedistes i de la il·lustració. No era el que avui entenem per un censor. Realment, en Malesherbes va ser un autèntic protector dels enciclopedistes i va influir decisivament en que aquesta magna obra es pogués publicar sense massa entrebancs, malgrat l’oposició constant de l’església i dels sectors més conservadors de la noblesa. Segurament sense la seva protecció, el pànic de Diderot a ser empresonat hauria portat a la ruïna l’empresa de l’enciclopèdia universal.

Malesherbes estava fet de la fusta d’aquests polítics que abunden tan poc, capaços d’assolir una visió global de l’estat i la política, realista i pràctic, conservador però tolerant. Arribaria a tenir càrrecs força importants en el govern de França. El 1775 va ser nomenat ministre de Lluís XVI, emprenent reformes econòmiques lliberals que van trobar una forta oposició en la noblesa i l’església. El 1787 va ser nomenat primer ministre pel rei, quan aquest ja es trobava en una situació delicada, un càrrec que va mantenir poc temps. A ell se li deu també l’abolició definitiva de les lettres de cachet, la temible pràctica policial que havia portat Diderot a la presó.

El triomf de la raó de la Il·lustració va portar, al final, al caos de la Revolució i al Terror, i finalment a l’abolició definitiva de l’antic règim. Malesherbes, com tants d’altres, va ser escombrat vigorosament pel vent fort del canvi i no va sobreviure. Ell mateix, la seva filla, el seu gendre i la seva neta, van ser guillotinats en el moment més terrible de la Revolució. En honor ser, cal dir que ell sí que tenia fusta d’heroi, malgrat que insensat. Amb la caiguda del rei, Malesherbes va fugir a l’estranger, però el desembre de 1792, portat per un sentit de la lleialtat i la coherència que no abundaven, va tornar al país per a portar la defensa del Rei davant la Convenció que l’estava jutjant. No cal dir que no se’n va sortir, perquè el Rei estava condemnat des d’abans mateix que comencés el judici, però en Malesherbes ja no va poder sortir més del país i un any després va ser arrestat junt amb tota la seva família, i guillotinats tots ells l’abril de 1794.

Diderot no va veure mai la fi del seu protector perquè va morir el 1784, als 64 anys d’edat, poc abans que la Revolució portés la raó a les seves darreres conseqüències. Sempre va complir la seva paraula de no publicar obres imprudents, la qual cosa no li va impedir de fer grans aportacions a l’Encyclopédie, gràcies als bons oficis de Malesherbes, i de publicar algunes obres més mancades de massa de compromís. Un i altre, Diderot i Malesherbes, van viure el seu destí com millor van poder i saber. El del noble fou més tràgic, però al cap i a la fi, amb l’adveniment del segle XIX, la raó va triomfar finalment sobre la superstició i l’absolutisme, i en el darrer moment sobre el Terror revolucionari. El món va canviar molt amb la Il·lustració i la Revolució Francesa, i més ho faria encara al llarg dels segles XIX i XX, amb grans sobresalts, però algunes actituds perduren en major o menor mesura, com l’autocensura o el fanatisme.

Addenda

La major part de la informació d’aquest article ha estat extreta del llibre L’Encyclopédie, el triunfo de la razón en tiempos irracionales, una obra excel·lent de Philipp Blom, publicada a Espanya per Anagrama l’any 2007, en la que l’autor retrata de forma exhaustiva i entenedora, fins i tot amena, el procés que va portar a la redacció de l’Enciclopèdia. Una obra recomanable en tots els aspectes.