A qui culpar per l'enderroc de Cal Badia ?

0 comentaris

Possiblement hi hagi motius per a lamentar l’enderroc de l’antiga adoberia de Cal Badia, però cal ser justos. El govern de la ciutat té una responsabilitat en tot això, però estava obligat per llei a concedir la llicència d’obres per a l’enderrocament. Igual que ho està per a concedir qualsevol llicència d’obres per a edificar que a partir d’ara es sol·liciti en el solar resultant i s’adapti a les prescripcions del planejament urbanístic municipal vigent a dia d’avui. L’edifici de Cal Badia pot tenir tot el valor arquitectònic que es vulgui, se’l pot considerar tant emblemàtic com a un li pugui semblar, però si no gaudeix d’algun tipus de protecció en el planejament, no se’n pot evitar l’enderroc.

La llicència municipal d’obres és un acte reglat, no és l’atorgament d’un dret sinó el seu reconeixement com a preexistent que ve donat per la pròpia regulació urbanística de l’àmbit en qüestió. Per tant, no és discrecional de l’Alcalde concedir o denegar la llicència, i qui pretengui que la denegui li està demanant, en realitat, que prevariqui. O sigui que deixem clar aquest tema, perquè l’autorització municipal per a l’enderrocament no denota per sí mateixa una manca de sensibilitat del govern pel patrimoni arquitectònic, sinó el compliment estricte de la Llei. I no s’hi val a dir que amb voluntat política es podia evitar, perquè com saben els experts de veritat, la voluntat política no pot passar per sobre de la Llei.

Altra cosa és com s’ha arribat a una situació en la que un govern que des de l’oposició es declarà defensor a ultrança del patrimoni arquitectònic del rec, es veu ara en el trist paper d’autoritzar un enderroc i tots els que vinguin després. Mort el POUM de forma abrupta, s’extingí de repent la suspensió de llicències que regia des de la seva aprovació inicial i tot tornava a ser com abans. No me’n puc estar de dir que, com vaig denunciar llavors, l’execució sumària del POUM sense possibilitats de reforma posava els interessos polítics d’algunes forces polítiques per sobre dels interessos de la ciutat. Era així perquè l’aritmètica política del consistori igualadí permetia donar-li al POUM en tràmit tantes voltes de mitjó com fossin necessàries, fins a convertir-lo en el planejament que suposadament hauria desitjat l’oposició de llavors, i tanmateix es va optar per liquidar-lo definitivament, deixant la ciutat sense possibilitat d’endegar un nou planejament per al menys tres anys i aixecant la suspensió de llicències, amb els efectes col·laterals que estem veient.

Certament que el POUM extingit comportava una modificació radical del barri del rec, i legítimament els detractors del POUM es van mobilitzar per a impedir-ho, però la política va anar més enllà i es va passar de frenada amb l’ànim estricte d’assestar una bufetada al govern de l’Entesa. Políticament va ser un èxit, i si sols això importava, no cal dir que se’n van sortir. Però el barri del rec resta desprotegit des de llavors, i si alguna responsabilitat hi té el govern de CIU, és pel paper que va jugar des de l’oposició. Com diuen en castellà, “de aquellos polvos esos lodos”.

Deixant de banda les responsabilitats polítiques, m’agradaria dir que des de lluny és fàcil parlar de protecció del patrimoni. El barri del rec té molts amics però pocs parents. En la desgràcia, els amics reconforten, però la família passa el tràngol i els maldecaps. El barri del rec té un potencial innegable per al comerç, com posa de manifest l’èxit de les successives edicions del REC.0, i com a exponent del patrimoni arquitectònic industrial d’Igualada, però cal fer algunes precisions.

No es pot protegir tot, és impossible. La protecció dels edificis comporta una càrrega per a la propietat difícil d’assumir, per l’obligació de mantenir en condicions uns edificis que en molts cassos es troben en estat ruïnós i no produeixen cap benefici. És una càrrega per als propietaris sense cap compensació, i és impensable que l’administració assumeixi el cost d’expropiar-los tots per a fer-se càrrec del seu manteniment. Es pot, és clar, en cassos concrets especialment rellevants, però no fins al punt de dur-ho a terme en tot o gran part del barri del rec. En el cas concret de Cal Badia, molt filantròpica hauria de ser la propietat per a acceptar de bon grat l’obligació de rehabilitar l’edifici. Correspon doncs, als tècnics i als polítics amb responsabilitat de govern, determinar els cassos puntuals en que resulta estrictament necessària la protecció dels edificis.

Probablement tinguin raó els que en seu dia denunciaven que el POUM en tràmit comportava la destrucció del barri. Cal recordar que el POUM sí que en protegia una part. La qüestió, doncs, es trobava en l’abast d’aquesta protecció, que reiteradament es va denunciar com a insuficient. Aquest hauria estat un dels àmbits a modificar en el POUM, si els polítics haguessin volgut. Ara hem passat de poca protecció a cap.

Desconec quines són les intencions de la propietat del solar de Cal Badia de cara al futur, però si encara ens trobéssim dins la bombolla immobiliària, les llicències d’enderroc i de construcció estarien a l’ordre del dia i del rec, malauradament, poc en restaria.

P.D. Enllaç recomanat: http://www.amicsdelrec.org/

Sobre el deute de la Generalitat amb Igualada

0 comentaris
Una vegada més, els problemes de la ciutat es ventilen al fanguissar de la política, un mode de fer en el que sempre pren mal algú i mai hi guanyem els igualadins. El PSC d’Igualada interpel·la al govern de la ciutat per a que reclami al de la Generalitat el pagament de 2,5 milions d’euros, quantitat que es deu en concepte de serveis que la ciutat presta per compte de la Generalitat, i el Sr. Alcalde respon que això ja ho hauria d’haver reclamat el mateix PSC quan estava al govern d’Igualada, afegint que la culpa és del govern de Madrid, que no paga a la Generalitat els 759 milions d’euros que l’Estat deu a Catalunya. Entre mig s’hi barreja fins i tot el pacte fiscal que no arriba.

Jo confesso que l’estil de la política per la política, on els temes s’allarguen per camins que no porten enlloc que no sigui a la polèmica estèril, em cansa cada dia més. No sóc tan innocent com per creure que el PSC no té motivacions polítiques per a fer aquest requeriment, i és veritat que aquests diners o una quantitat semblant ja es devien fa un any o més, sense que consti que llavors es reclamessin. Però als que no ens dediquem a la política ni a la polèmica el que ens importa és el fet objectiu que la Generalitat té un deute important amb Igualada, que contribueix en més o menys mesura a incrementar les dificultats econòmiques per les que passen les arques municipals des de fa temps. El que interessa és que si el deute existeix, se’n reclami el pagament, i si uns o altres són oportunistes, doncs mirin, ja s’ho faran, però els interessos de la ciutat no haurien d’esperar a que abans es ventilessin els interessos polítics.

Al final, tot són excuses. Té excuses el govern central per a evitar el pagament del deute que té amb Catalunya, en té la Generalitat per a no pagar als Ajuntaments, i en tenen aquests per a no complir amb els seus proveïdors. Una cadena d’excuses de Madrid a Igualada passant per la Plaça Sant Jaume. Fora de la política, en diem excuses de mal pagador.

És evident que la crisi ha agreujat aquesta situació, però la morositat de la Generalitat a l’hora de pagar als ajuntaments pels serveis no municipals que aquests presten, o per a fer front a les inversions cofinançades amb els ajuntaments que aquests han d’avançar a l’espera que la Generalitat pagui la seva part, no és cosa d’ara ni de fa un any. Els ajuntaments han patit aquesta situació amb el govern del tripartit i l’estan patint amb el de CIU, i tanmateix sembla que ara tot depèn dels 759 milions d’euros que l’estat deu a Catalunya. Més d’un alcalde deu desitjar que el dia que l’estat afluixi la mosca, pagui directament als ajuntaments sense passar per la Generalitat.

O sigui que valdria més estar-nos de discutir sobre qui és més malgastador, més morós o més oportunista, i cenyir-nos al tema. La Generalitat ens deu 2,5 milions d’euros? Doncs reclamem-los o no els cobrarem. I si des del govern de la ciutat s’estima que no s’han de reclamar ara, que expliqui el perquè. Port haver-hi motius vàlids per a no fer-ho, però si no s’expliquen, és com si no existissin.

Solvència personal

0 comentaris
El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix la solvència com la qualitat del que és capaç de complir degudament el seu càrrec, allò a què està obligat, i també la del que està en estat de pagar el que deu. Així, una persona seria solvent si, al marge de la seva voluntat, disposa dels recursos suficients per a fer front a les seves obligacions o als seus compromisos. La vessant més emprada d’aquest terme és l’econòmica. Es presta diners a qui s’estima que els podrà tornar per disposar d’un patrimoni que pot fer efectiu o d’uns ingressos més o menys segurs. De la mateixa forma, es ven a crèdit a qui es considera que podrà pagar la factura. I es demanen garanties, és clar. El sistema no és perfecte i la solvència econòmica no sempre ha estat apreciada en termes prou exigents, com prova el gran nombre de crèdits impagats i en general l’augment imparable de la morositat.

Regeix encara, en gran mesura, la confiança mútua com a lligam en les relacions mercantils o contractuals. De fet, solvència i confiança tenen una estreta relació, de forma que la primera és motor i causa de la segona. I precisament perquè, en darrera instància, és la confiança l’objectiu perseguit i la força motriu de les relacions humanes, no exclusivament econòmiques, la solvència es demanda en àmbits més enllà de l’estrictament patrimonial. Així ho han entès les administracions públiques des de fa temps, a l’hora de contractar amb el sector privat l’execució d’obres, la prestació de serveis públics o la compra de subministraments. La licitació pública dels contractes administratius exigeix de les empreses que acreditin la seva solvència econòmica i tècnica i/o professional per a dur a terme el contracte. És a dir, que qui espera ser contractat per l’administració per a executar una obra, prestar un servei o vendre un producte, ha d’acreditar que compta amb els mitjans econòmics suficients per a dur-ho a terme, entre altres coses perquè, a diferència del sector privat, no podrà exigir de l’administració el pagament avançat ni garantia de cap mena. És evident que un autònom que es dedica a fer feines de paleta no pot contractar la construcció d’un poliesportiu o la urbanització d’un carrer, perquè no disposarà del coixí econòmic suficient per a fer front a la compra del material, la contractació del personal, la compra o lloguer de la maquinària i un llarg etcètera, tot plegat amb l’esperança de cobrar quan la feina acabi.

D’igual manera, se li exigeix que acrediti una solvència tècnica i/o professional adequada per a executar el contracte. Per exemple, que hagi dut a terme amb anterioritat un seguit d’obres o serveis similars amb un bon resultat. Precisament per això la majoria d’empreses que contracten amb el sector públic s’especialitzen en un tipus determinat de contracte. Les obres urbanitzadores solen fer-les empreses que acostumen a fer aquest tipus d’obres, igual que passa amb les d’edificació. Fins i tot s’ha arribat a catalogar de forma concreta la solvència tècnica i econòmica o financera de les empreses mitjançant la classificació empresarial que atorga el Ministeri d’Hisenda, i que s’exigeix per a contractes d’obres a partir de 350.000 euros i de serveis a partir de 120.000 euros.

Resulta doncs, que la solvència, com a mitjà per a l’obtenció de la confiança esperada, és emprada en la majoria de relacions mercantils i contractuals. En aquest àmbit no sembla que hi hagi altres formes d’obtenir la confiança dels interlocutors. I en les relacions personals, com s’obté la confiança? La solvència econòmica no hauria d’estar en la base d’una amistat verdadera ni d’un amor veritable. En les relacions personals la confiança es nodreix de moltes altres coses: la sinceritat, l’empatia, el compromís, la fidelitat, la capacitat de comunicació, l’honestedat... Totes elles podrien ser catalogades com a virtuts, però són precisament les virtuts o el que d’elles entenem el que ens lliga afectivament als altres i el que ens mou a atorgar-los la nostra confiança.

De fet, és un altre tipus de solvència, que a manca d’un terme més específic jo anomenaria solvència personal. És la mesura d’aquest bagatge personal el que determinarà la confiança que siguem capaços de dipositar en el proïsme. Així com per a contractar exigim solvència econòmica i tècnica, en les relacions humanes demanem solvència personal, una solvència que es mesura en credibilitat. A més solvència personal, més confiança, i a més confiança més credibilitat. Normalment en les relacions personals de proximitat la confiança arriba sola si és procedent. No acostumem a fer mesures detallades de solvència personal per a determinar si una relació ens convé. És un procés inconscient, generalment exitós però que, com tot, pot fallar.

I en les relacions personals que no són de proximitat? Em refereixo a aquelles en les que la confiança ve igualment determinada per factors subjectius i personals però que no dipositem sobre persones properes, com pot ser –exemple paradigmàtic- en la política. Entenc la relació amb els polítics com una relació personal, en el sentit que no té caràcter mercantil ni contractual i no precisa de solvència tècnica ni econòmica. Generalment no coneixem personalment al polític que votem, però li atorguem la nostra confiança en funció de la credibilitat que ens genera. Podríem qualificar-la de relació afectiva, ja que de fet, teòricament, es sustenta precisament amb allò que abans he esmentat com a fonament de la solvència personal: la sinceritat, l’empatia, el compromís, la fidelitat, la capacitat de comunicació, l’honestedat... Certament que la solvència tècnica és un element desitjable, però la seva importància en política és relativa, ja que el que s’espera d’un mandatari no és que sigui un economista brillant o un bon enginyer, sinó que ho siguin els seus col·laboradors. Tampoc s’espera que sigui ric, fins i tot no queda bé, o sigui que la solvència econòmica en aquest cas no compta. Oi més, tenint en compte que els recursos que utilitzarà per a governar seran públics.

El natural és que a l’hora d’escollir els nostres governants triem als que ens ofereixen més credibilitat, que com ja he dit és mesura de la solvència personal que li atribuïm. Tinc per mi que un polític creïble és el que, al meu parer, acredita un grau de solvència personal suficient i, per tant se li pot atribuir un nivell acceptable en qüestions com l’honestedat, entesa com a moderació i capacitat de ser raonable; la sinceritat, que exclou la mentida sistemàtica i fins i tot l’oportunista; l’empatia, com a capacitat del governant de posar-se en el lloc de l’administrat; el compromís amb les promeses formulades; la fidelitat amb el programa i els projectes que l’han portat al govern, que no són altres que els elegits pels seus votants; i la capacitat de comunicació, un aspecte formal però important, ja que quan manca s’ensorra la confiança.

Hi ha un exercici que he suggerit a vegades previ a una votació. És tant senzill com omplir un qüestionari, una fitxa si es vol dir així, per a cadascuna de les alternatives i posar creus a les caselles indicadores de cadascuna d’aquestes virtuts, les quals, a més, es poden ampliar segons el nostre criteri. I després votar en conseqüència, és clar. Ni de lluny és un mètode infal·lible, i els fracassos salten a la vista, però al menys haurà estat una decisió meditada.

Però en política no tot és votar. Fins i tot després, exercint el poder, la solvència personal és exigible de tothom i a tota hora, i un factor important a considerar davant la polèmica o la confrontació política. Quan assistim inermes a determinats debats de cara a la galeria, plens d’acusacions creuades, algunes greus, en els que un té la sensació que el que es ventila no són els interessos comuns sinó els particulars oposats, més enllà de les saberudes exposicions d’alguns i les brillants paraules d’altres, més enllà de l’allau de dades aparentment irrebatibles però oposades, fent abstracció de la demagògia o de l’oportunisme d’algunes propostes, el que ens queda als simples mortals és la simpatia irreflexiva cap a un o altre, o sospesar la solvència personal dels proponents, alternativa que jo adopto com a pròpia. Perquè, al cap i a la fi, si no som capaços de rebatre amb arguments propis les propostes en litigi, el que compta és la confiança que ens genera cadascú, és a dir, la seva credibilitat.

I si ningú és perfecte ni absolutament creïble, sí que podem considerar que qui és superb, prepotent o fanàtic, difícilment serà honest, sincer, tindrà empatia amb els administrats ni serà fidel als seus compromisos. Tindrà, com a molt, facilitat de comunicació, que fins i tot potser que li sobri. Seria una tria per eliminació. Com que no és prudent posar la mà al foc per ningú, més que triar la millor opció, descartem les que no ens inspiren confiança, i per a fer-ho ho analitzem tot, però especialment la solvència personal dels seus protagonistes.

Com en tot allò que és subjectiu, les errades són probables, però probablement menys que quan ens movem per simple simpatia. I a més la solvència personal no es pot objectivar ni normalitzar, però la seva consideració, respecte dels demès, és també un acte de sinceritat personal amb un mateix. De veritat em crec això? Qui ho proposa i perquè?

L'inconscient autodestructiu de la classe política

0 comentaris
Es creu generalment que les dificultats uneixen als grups socials per a fer-hi front, que les persones unifiquen esforços per a sortejar el perill, que es treballa de conjunt per a sortir dels atzucacs que amenacen la cohesió, el benestar o fins i tot la supervivència. Pensar que sempre és així és ser molt generós amb l’esperit humà. Parlava Jung de l’inconscient col·lectiu per a referir-se a un substrat comú en els grups humans que els dota d’una psique col·lectiva, i que constituiria per alguns un nexe d’unió indeleble entre els individus que els mouria a dotar-se d’unes idees o d’un pensament comú.

És possible que això expliqui el fet que, en determinades circumstàncies, les persones deixin de banda llurs prejudicis per a enfrontar-se a una situació que es percep com una amenaça comuna a tot el grup. Però valgui’m Déu que això sols es dóna quan l’amenaça és imminent, clara i decisiva, per exemple una amenaça de mort, mentre que en moltes altres ocasions preval l’inconscient individual i no el col·lectiu. Guanyaria Freud sobre Jung, si es vol dir així. La pitjor crisi econòmica des de la postguerra s’està afrontant arreu amb mesures econòmiques i polítiques, però també amb l’eterna confrontació política que impedeix que de forma consensuada, responsable i efectiva, s’adoptin mesures importants i transcendents per a entomar el perill real d’esfondrament de l’estat del benestar. No sé, és clar, quines són les mesures necessàries, ni crec que estigui al meu abast pontificar sobre les mateixes, però de sempre hem confiat amb els polítics de torn per a que actuïn amb responsabilitat i en nom nostre, i porten ja massa temps defraudant-nos.

És mereixedora de psicoanàlisi l’actitud dels nostres polítics, en tots els nivells de l’administració, disposada a tocar fins que l’orquestra s’enfonsi amb el Titànic. Portem massa temps debatent-nos entre retallades sí retallades no, serveis públics o serveis privats, blanc o negre, dretes o esquerres, nacionalistes o unionistes, un projecte contra un altre, com per a no adonar-nos que no anem enlloc, o sí, però a un lloc que no agradarà ningú. Tot plegat recorda bastant l’escena inicial de la pel·lícula Grup salvatge, de Sam Peckinpah, Al començament d’aquest western inoblidable de 1969, un grup de nens practiquen un joc macabre. Agafen un escorpí i el tiren en mig d’un formiguer envoltat de foc. Les formigues devoren l’escorpí, que es debat inútilment, sense fer cas del foc que les envolta i que, finalment, acabarà per consumir-ho tot.

L’espectacle d’una classe política que s’entesta en defensar amb ungles i dents les seves posicions, sense ànim de consens, és la d’un suïcidi anunciat. Perquè la cosa ja no està en si cal retallar o no, sinó en cercar un model assequible per al que lluitar. Les difícils decisions que estan prenent els governs de tot ordre per encarar la crisi són d’una responsabilitat transcendental, perquè al final en sortirà un model nou de societat que fracassarà si sols és el model d’uns quants. Són responsables els governs d’entossudir-se en una única direcció, i responsables les forces de l’oposició d’entestar-se en la confrontació sense alternatives. Així no hi haurà manera de sortir-se’n. Hi ha batalles que no pot guanyar ningú, i victòries que costen massa.

Tinc el convenciment que la ciutadania hauria entès molt bé un govern de concentració per encarar la crisi, i per una vegada ens hauríem sentit orgullosos d’una classe política que deixa de banda les pròpies ambicions per a cercar el bé comú. Seria d’agrair que per una vegada guanyés Jung i no Freud, l’inconscient col·lectiu sobre l’inconscient individual per dir-ho d’alguna manera, però les coses no van per aquí i quan s’acabi l’espectacle de la política per la política no quedarà ningú per apagar el foc. Fins i tot sense govern de concentració, uns pactes com els de la Moncloa de 1977 serien una eina formidable per encarar aquests temps difícils. En aquella ocasió les principals forces polítiques parlamentàries, els empresaris i els sindicats es van posar d’acord en la política econòmica que calia emprendre en moments polítics i econòmics quasi desesperats. Però era una altra classe política, desgraciadament desapareguda.

Aquestes coses passen arreu, però cadascú se’n sent del que té a prop. El Govern de la Generalitat ha emprès un dificultós camí sense tornada que porta de dret a una dràstica reducció de l’estat del benestar, diuen que per a salvar-ne el que es pugui, i podrien tenir raó. El mateix camí que han emprès altres comunitats autònomes i que el nou govern espanyol emprendrà amb tota seguretat. Una feina com aquesta no s’ha de fer sol, i govern i oposició són absolutament responsables de no haver traçat un camí conjunt amb més possibilitats d’èxit, a no ser, és clar, que uns i altres entenguin l’èxit com la victòria exclusiva de la seva política. Si el que ha de venir és de témer, junts aniríem més bé.

Penso cada vegada més amb aquells nens que, al començament de la pel·lícula, deixaven morir, impertorbables, formigues, escorpins i esperances en un mar de foc, i recordo que al final de la pel·lícula mor fins i tot l’apuntador. De fet, la pel·lícula anava de la fi d’una era, d’una manera de ser, un món en el que ja no hi tenien cabuda els vells pistolers protagonistes. Ara la pel·lícula va del mateix. Inconscient col·lectiu o inconsciència política?

Per què gastar-los a la plaça de Cal Font?

0 comentaris

No és el mateix utilitat que necessitat, evidentment. Durant els temps de bonança moltes obres públiques es van fer amb criteris d’utilitat, sense que a més fossin justificades per un cert nivell de necessitat. També a Igualada, on podríem parlar del pont de Fàtima estil Golden Gate, que no tinc dubte que resulta útil –jo mateix l’utilitzo a vegades- però del que se m’escapa la seva necessitat, tant en el moment de la seva construcció com ara mateix, atesa la proximitat d’un altre pont apte per a vianants i vehicles. Però no és la meva intenció qüestionar ara una obra pública executada per un govern que ja no hi és i que, per bé o per mal, ha passat a formar part de forma irreversible del paisatge local i del sistema viari. A més, agradi o no, qualsevol govern democràticament elegit es troba legitimat per a dur a terme les inversions previstes en el seu programa i/o que responguin al seu ideari. Faltaria més, tot i que també és discutible que la situació financera de l’Ajuntament d’Igualada permetés aquestes alegries ja en aquell moment.

El cas és que m’assabento ara, i segurament vaig tard, que l’actual consistori igualadí pretén la reforma de la Plaça de Cal Font, traint-ne els “traus” característics que, d’alguna forma, recorden el passat fabril d’aquella part de la ciutat. Sembla que el cost seria d’uns 60.000 euros, força més barat que el Golden Gate, i que la motivació estaria en possibilitar que l’espai pogués acollir amb més facilitat esdeveniments de gran concurrència. L’actuació consistiria, doncs, en aplanar la plaça i en destinar un espai a jocs infantils. Tot plegat es finançaria –no sé si en tot o en part- mitjançant una subvenció del PUOSC inicialment destinada a la reforma de l’edifici de la Cotonera.

Com passa sempre, això no és del gust de tothom, i com que tampoc ho és del meu, m’agradaria fer algunes reflexions. Realment, 60.000 euros no donen per gaire a l’hora d’actuar sobre l’edifici de la Cotonera. D’altra banda, tal com estan les coses no sembla que s’hi puguin gastar gaire diners a curt termini. Això no treu que val la pena conservar aquesta mostra de l’arquitectura industrial. Potser una inversió suficient en aquell edifici seria útil i necessària, però amb 60.000 euros no n’hi ha ni per començar, o sigui que em sembla bé que es cerqui una altra destinació a aquests diners.

Està bé que es cerqui utilitat a aquesta subvenció, però no es poden deixar de banda els criteris de necessitat, a risc de caure en els mateixos pecats que el govern anterior. La pregunta clau és: hi ha alguna necessitat de gastar-se 60.000 euros -o més, suposant que hi hagi aportació de fons propis per part de l’Ajuntament, com és de suposar- en aplanar la plaça i posar-hi uns gronxadors? Realment hi ha en l’actualitat un problema important que requereixi solució a curt termini, de cara a guanyar uns pocs metres d’espai per a encabir més gent en els actes públics? Se m’acudeixen altres necessitats de la ciutat que, a més, són més útils. Per exemple, fer front al fet que encara hi ha una quantitat important de cruïlles on les voreres no es troben adaptades per al pas de minusvàlids. No sé quantes se’n podrien arreglar amb aquests diners, segurament no gaires, però probablement farien més profit. I segur que hi ha altres necessitats en les que ara no caic, o sí que hi caic, com tots podem caure amb els nombrosos sots d’alguns carrers o ensopegar amb les rajoles trencades d’algunes voreres.

D’altra banda, la plaça va perdent la intenció original de recordar, d’alguna manera, la fàbrica de Cal Font que ocupava tot aquell espai i més, en la que vàries generacions d’igualadins van treballar tota la seva vida. No és una qüestió sentimental, és sols que s’esvaeix el propòsit inicial del seu disseny. Això va començar amb la retirada del didal i la llançadora. Si traiem els traus restarà sols la xemeneia, que espero no se li acudeixi a ningú d’enderrocar.

La veritat és que dóna la impressió que no se sabia què fer amb aquests diners i algú ha tingut una idea per a que se’l recordés. Naturalment que el govern municipal pot fer aquesta obra o d’altres si considera que té els recursos suficients i que convé als interessos públics, però se li pot qüestionar la utilitat per escassa, la necessitat per més escassa i l’oportunitat per nul·la. I si faig esment de l’oportunitat, és perquè en temps de retallada de la inversió pública, d’austeritat de les administracions com se’ns pregona incessantment dels del govern de Catalunya i des del propi govern de la ciutat, l’obra pública que no se sustenta en una forta base d’utilitat i de necessitat esdevé totalment inoportuna als ulls del ciutadà.

I així, igual que quan transito pel pont de Fàtima penso que respon al caprici subjectiu d’algun planificador amb ganes de fer-se notar, crec que quan volti per la plaça remodelada de Cal Font pensaré que algú hi ha volgut deixar la seva empremta sense que ningú li hagi demanat.

I quan haurem fet els deures...què?

0 comentaris
I quan haguem fet els deures molt bé, molt bé, molt bé...., quan ens posin un deu de nota i el dèficit públic s’hagi reduït a la mínima expressió o deixi d’existir, els mercats, aquests ens informes i innominats als quals rendim vassallatge cada dia, ens deixaran en pau? De cop i volta cessarà la cobdícia dels especuladors financers o se n’aniran a escanyar a un altre? Perquè de tan parlar de “fer els deures”, “ser seriosos”, “no estirar més el braç que la màniga” i “donar confiança als mercats”, un acaba creient que això dels mercats és com un Pare Protector però sever, que et castiga si et portes malament i et premia si ho fas bé. Al que es porti malament farem que li pugi la prima de risc, i al que sigui responsable li donarem crèdit a un interès raonable.

Em costa d’imaginar que Déu Nostre Senyor operi en el mercat de deute públic, i que en un mercat ideat per a fer diners, com no pot ser d’altra manera en un mercat, les regles del joc es puguin equiparar a bones intencions. Un té la impressió que, tard o d’hora, els mercats deixaran d’escanyar-nos, sí, quan haguem fet els deures, tots els deures, i ja no ens quedi res que ens puguin prendre. Perquè el cas és que això de “fer els deures” i “ser seriosos” consisteix, actualment, en retallar la despesa pública tant com es pugui, amb la vaga esperança que la bèstia entengui que ja som prou solvents i no ens escanyi més. El perill cert és que això potser no ho entendrà mai perquè pot ser que ni tant sols l’interessi. Ens deixarà en pau el dia que ja no quedi d’on retallar i no li puguem oferir res més.

La llàstima és que en aquesta història no hi ha cavaller que salvi a la donzella i retorni l’estat del benestar al poble que l’havia ofert en sacrifici. Mirin, en permetré un exabrupte, ens tenen agafats pels collonets, i això ho hem entès tots abastament, tant que ni tant sols ens hi resistirem. Sí, és clar, hi ha algunes revoltes més aparents i sorolloses que reals. Hi haurà manifestacions, vagues, pronunciaments, una legió d’opinadors hi direm la nostra i ens mostrarem molt indignats, però a l’hora de la veritat tots sabem que el nostre govern, sigui del color que sigui, fa l’únic que pot fer, el que qualsevol faria, donar carnassa a la bèstia per a evitar que vingui i ens devori, que és com dir lluitar a cada moment per a evitar l’esfondrament del sistema econòmic i social. Salvar l’estat del benestar fins al darrer moment, que l’orquestra toqui fins que el Titànic s’enfonsi per complet.

Que no és veritat que ho haguem acceptat? Hem votat massivament a una força política que porta mesos retallant serveis (insisteixo que no podia fer altra cosa), i també hem votat massivament a una altra que ho començarà a fer d’aquí un mes, quan prengui possessió del poder (millor dir del càrrec i no del poder). O sigui que ho tenim assumit, i així ho entén el govern català, que no ha tardat tres dies en anunciar noves mesures d’ajust després de les eleccions. Jo afegiria que la hipotètica victòria del partit que ara passarà a l’oposició hauria portat iguals retallades.

Sóc pessimista? Derrotista!, sento que algú crida. Ho accepto. Estic disposat a escoltar la solució, alguna alternativa que no sigui pura retòrica, però pot ser que hagi d’esperar fins que l’infern es congeli. Venen temps atzarosos i al final res serà igual que abans. Tampoc nosaltres serem els mateixos, perquè també els valors estan canviant. És com una síndrome de Stockholm que ens porta a justificar, cada dia i cada moment, les agressions constants a aquests sistema de vida que abans creiem que era per sempre. Cada nova atzagaiada troba justificació en la irresponsabilitat i el malbaratament de governs anteriors, siguin els que siguin. Ja ni tant sols importa que la crisi sigui europea i no restringida a Catalunya o a Espanya. Zapatero o el tripartit són els culpables de la crisi mundial i els que han provocat aquest desori. Si la història electoral del país hagués estat diferent, ara ho serien en Mas i en Rajoy, tots plegats simples figurants en el gran teatre del món. Deu passar el mateix a la resta d’Europa.

Dies vindran, quan tot acabi, en que la mercaderia més preuada sigui una dosi d’optimisme.

Un vot impregnat de pessimisme

0 comentaris
No hi haurà cent dies de gràcia per al govern del PP. No hi poden ser, des del moment que l’agenda del guanyador està escrita, i no l’ha fet ell, ni el PP, ni ningú de les esferes polítiques espanyoles que cregui, il·lusòriament, tenir la clau de la política i l’economia per als propers mesos. Gregorio Izquierdo, director del servei d’estudis del Círculo de Empresarios, assegura que si o no adoptem les reformes necessàries de forma immediata, altres ho faran per nosaltres, unes reformes que el Círculo explica en el document “Un programa de ajuste y crecimiento para la próxima legislatura”, en el que recull les mesures econòmiques que a mode de full de ruta hauria d’adoptar el pròxim govern espanyol des de l’endemà mateix de les eleccions.

A aquestes alçades de la pel·lícula ningú es creu ja que els governs europeus tinguin les mans lliures per a fer i desfer en l’àmbit de la sobirania política i econòmica dels seus països. Les propostes del Círculo de Empresarios poder ser o no les que ens convenen, però molt probablement siguin inevitables, imprescindibles, ineludibles.... No es tracta de llençar cap proclama de rebel·lió contra la tirania dels mercats ni la degradació de la sobirania política, cosa que estaria bé si tingués alguna oportunitat de reeixir. És senzillament que la situació econòmica mundial invita al pessimisme sense possibilitat de redempció. El govern espanyol, qualsevol govern europeu dels nostres dies, pot obeir el mandat imperatiu dels mercats o anar per lliure i enfonsar, encara més, el país. És la maledicció de les víctimes d’un xantatge: sols te’n pots desfer quan acceptes el sacrifici últim.

El Sr. Izquierdo assenyala encertadament que si no s’adopten d’immediat les mesures d’ajustament necessàries, altres ho faran per nosaltres. Tots sabem què significa ajustament, què significa reforma laboral, que significa contenció del dèficit.... Una major racionalitat econòmica i contable, l’estabilitat del sistema financer i, també, la degradació dels serveis públics, la reducció dels drets dels treballadors, a curt termini més atur i, en general, la degradació de l’estat del benestar. Més eficiència econòmica i financera, menys benestar... l’alternativa del diable. Posats en aquesta conjectura, què més dóna que siguin altres qui prenguin la decisió o que la prenguem nosaltres mateixos? Bé, si ho fem nosaltres mantindrem la ficció de sobirania.

Avui he dipositat a l’urna un vot impregnat de pessimisme. A hores d’ara l’única incògnita d’aquestes eleccions radica, per als catalans, en el nostre paper dins la política espanyola a partir d’ara, però de poc serveix ser decisius a Madrid si, al cap i a la fi, l’agenda política i econòmica dels pròxims mesos és escrita igual per a tothom. Malauradament, en les circumstàncies actuals ser decisius no té més transcendència que la de ser companys de viatge. I si el panorama és el d’una àmplia majoria absoluta del PP, el viatge a Madrid ens el podem estalviar. Ni tant sols ens podrem permetre el luxe d’aparentar que som influents.

No ens tenen a la butxaca

0 comentaris
Confesso que per més que ho intento no aconsegueixo entendre les enquestes que publiquen els diaris sobre les intencions electorals dels ciutadans cada vegada que som cridats a les urnes. Serà que la demoscòpia és una tècnica massa complicada per a profans, i que doctors té l’església i tècnics el CIS i el CEO, però al final de tot l’únic que em queda clar és que tal o qual partit obtindrà suposadament un cert nombre d’escons. De les eleccions generals del proper diumenge, per exemple, queda clar que s’espera una majoria absolutíssima del PP i una forta patacada del PSOE, i que a Catalunya sortiran uns resultats que s’avenen poc amb els de les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades fa un any, però la lletra petita és inintel·ligible.

Entén algú que a una majoria de votants els caigui més simpàtic el candidat que menys votaran, per exemple? Algú ho entén, és clar, però jo no. S’acostuma a preguntar als ciutadans per la confiança que tenen vers els candidats, i el resultat quasi mai coincideix amb la intenció de vot, cosa que deu tenir la seva explicació, com la té el Teorema de Fermat, però sols l’entenen quatre privilegiats.

El mateix Jordi Barbeta es lamentava aquest diumenge a La Vanguardia, que els catalans ens disposéssim a donar el nostre vot majoritari al PSC, encara que sigui pels pèls, i el mateix i quasi al PP, sense tenir en compte el pacte fiscal que ni un ni altre estan disposats a acceptar, el sentiment independentista d’un nombre important de catalans, o el fet que el PP va promoure la sentència que es va carregar l’estatut i que la candidata del PSC fou l’única d’aquest partit que la va donar per bona obertament.

El neguit d’en Barbeta té la mateixa explicació que els meus dubtes sobre les xifres de les enquestes –dubtes en el sentit de manca de comprensió, no de manca de fiabilitat-. Al final resulta que som poc previsibles. El pacte fiscal es perfila com una aspiració de la majoria de catalans, segons les enquestes fetes al marge de les eleccions, en el sentit que la majoria respondria sí a la pregunta de si el considera necessari. El mateix es pot dir del concert econòmic. I de la independència. I si ens pregunten si volen més autonomia –que no és el mateix que la independència-, o si ens pregunten si volem ser federals, també diem que sí.

O sigui que tot depèn de què ens pregunten. Dóna la sensació que diem sí a tot el que suposi una millora de la situació actual d’autogovern. Potser les coses serien més clares si ens fessin totes les preguntes en una sola papereta, on les respostes fossin excloents entre elles, encara que això segurament no agradaria a molts.

Però si no ens aclarim en les enquestes no electorals, per què hem de suposar que ho podem tenir més clar en les enquestes sobre intenció de vot? Potser és que, al marge que tinguem les idees més o menys clares, el que passa és que sabem el què volem, però de cap manera ens comprometem amb ningú. O sigui que si en les eleccions al Parlament de Catalunya donem la majoria a una força política i en les eleccions generals que se celebren uns mesos després la donem als seus rivals més directes, no serà perquè haguem canviat d’opinió de forma sobtada, ni perquè abans fóssim tots convergents i units i ara siguem socialistes o populars. Crec que, en general, sempre hem estat el mateix, ciutadans preocupats pel dia a dia i pel futur més immediat, que en cada ocasió valorem què ens interessa en un moment donat. Per descomptat que un nucli fidel d’electors votarà sempre CIU, PSC, PP, ICV o el què sigui, però la majoria tenim més necessitats diàries que preferències polítiques.

No valoraré si això és o no el que convé, però entenc que en Jordi Barbeta es lamenti. Hi ha projectes, especialment projectes nacionals, que difícilment aniran endavant d’aquesta manera. Com a positiu en trec la convicció que els partits polítics no han d’estar mai segurs de tenir els ciutadans a la butxaca.

Mercats vs. política

0 comentaris
Rajoy assegura que no és veritat que els mercats substitueixin a la política, com denuncien els indignats del 15-M. És normal que ho digui perquè està a punt d’assolir el poder per majoria absolutíssima –si els sondejos l’encerten- i perquè al seu predecessor no l’han fet saltar ni la Merkel ni en Sarkozy. Està per veure que els ciutadans italians o grecs pensin el mateix, fins i tot que ho pensin els de tots aquells països que s’han vist obligats a adoptar dures mesures d’ajustament per a satisfer, precisament, als mercats (Irlanda, Portugal, Espanya, a més de Grècia i Itàlia).

A Berlusconi no el fan fora els votants italians, que podrien estar farts dels escàndols d’Il Cavaliere, sinó el directori europeu. El mateix passa amb Papandreu. Cap dels dos abandona el poder per mitjans purament democràtics, sinó per la pressió insuportable dels mercats, que parlen per boca dels governs alemany i francès. I als ciutadans grecs, italians, espanyols, portuguesos o irlandesos se’ls imposen unes mesures anomenades d’austeritat que a Catalunya anomenem com el què són, retallades de l’estat del benestar. Tot això no ho fan lliurement els govern d’aquests estats, sinó obligats amb l’amenaça d’intervenció o directament intervinguts.

A Espanya fins i tot s’ha modificat la Constitució en quatre dies per obra i gràcia d’una trucada telefònica des de Berlin. Quina iniciativa hi ha més política que la de la reforma de la Constitució? I tanmateix, la formulada a Espanya no ha tingut res de política.

L’haguem votat o no, seria desitjable que el Sr. Rajoy tingués les mans lliures per a fer política, sense l’amenaça que en els darrers temps ha planejat sobre el cap de Zapatero, que plega, per cert, a temps per a no seguir els passos de Berlusconi o Papandreu, o sigui abans que el facin fora.

El Sr. Rajoy, doncs, dirà el que ha de dir com a polític professional, però ara com ara els fets mostren que els indignats tenen raó i que els mercats substitueixen a la política. I no oblidem que els mercats són un àmbit de negoci, en el que uns hi guanyen diners i altres en perden. És tant com dir que canviem la política pel negoci, o que els estats es compren i es venen al parquet de les borses mundials –a la pantalla dels operadors borsàtils, de fet. I el més greu: no sabem qui són els mercats, ergo no sabem qui governa en realitat.

Confiança ?

0 comentaris
El meu amic està indignat.

- Has llegit això? No hi ha dret! Com es pot ser tan mentider, tant demagog, com es pot ser tant mala persona?

L’he hagut de calmar, perquè la seva excitació anava en augment i es posava vermell i tremolós, fins al punt que he temut per uns moments que li esclatés la vena del front.

- Deixa-ho estar, home, ja saps com és la política! No t’hi facis mala sang, que generalment sols convencen als ja convençuts. I tots són iguals, home!

- Tots no. Nosaltres som honests i anem sempre amb la veritat per davant. Mai hem caigut tant baix com ells.

Recordo ara que fa un temps, un altre amic, en les antípodes ideològiques d’aquest, em va dir exactament el mateix. I també el vaig haver de calmar, perquè sembla que a tothom emprenyen les mentides dels demès i no les pròpies.

Un tercer amic –en tinc als quatre punts cardinals de la política- a qui vaig recriminar un dia que el seu partit hagués pres una determinada decisió de govern pensant únicament en els seus interessos polítics i no en els interessos generals, em va respondre que la política és així i les oportunitats polítiques no s’han de desaprofitar.

Si fos un extraterrestre acabat d’arribar i se’m presentessin aquests antecedents, pensaria probablement que la política és un joc sense normes, on el que més importa és guanyar batalles al contrincant polític i el que menys els interessos del ciutadà. Però resulta que sóc terrícola de tota la vida i amb prou anys a l’esquena per a recordar que la política no es va inventar per a fer polítics, sinó per a servir al poble. Com tots els ideals, aquesta mena d’invents acaben prostituint-se a la vanitat personal, la prepotència i les ànsies d’influència dels que haurien de ser els seus servidors.

O sigui que jo no m’emprenyo com ho fan els meus amics, que sense ser polítics s’hi impliquen en cos i ànima. Serà perquè jo no m’implico, que per comptes d’indignació el que pateixo és una severa frustració, decepció en diria, que em porta a no creure en res i, ai las! a no creure ningú.

- Tu no faries el mateix si estiguessis en el seu lloc?

Qui ara em pregunta això no és cap amic, sinó la veu de la meva consciència, amb qui tinc una relació bastant freda perquè té el mal costum de fer-me preguntes incòmodes. Però aquesta vegada sé el què li haig de dir.

- Mira, noi, jo no ho soc de polític, ni ho seré mai. Tampoc sóc fuster, bomber ni serraller, entre d’altres coses perquè no tinc l’habilitat requerida ni, tot s’ha de dir, l’interès necessari. No sé com ho faria si fos fuster, però sé que un bon fuster ha de fer uns bons mobles, que un bon bomber ha de saber apagar el foc ràpid i bé, i que un polític ha de fer allò que el ciutadà espera de la política, i no servir-se’n per a alimentar la seva autoestima. Jo seria un mal polític, o sigui que em dedico a una altra cosa. Qui vulgui fer de polític, que ho faci bé o no ho faci.

- Molt bé, ja t’has esbravat, però ara deixa estar el teu coi de consciència i mira’m a mi. No t’emprenya veure el què veus i sentir el què sents, sabent la veritat?

Qui em parla ara és el meu amic, altre cop, i ja amb ganes de deixar-ho, li explico el meu punt de vista.

- Mira, tu saps la veritat i jo la sé. Per tant, ni a tu ni a mi ens poden enganyar. Això és l’important, no tant combatre la mentida com no deixar-se enredar. Bé, l’important pels que la política la patim però no la vivim. Si jo la visqués com tu, sortiria probablement a la palestra per a dir-hi la meva i participar en aquest joc tant poc atractiu per a mi. Fins i tot et diria que ho has de fer, si creus que hi ha en joc la teva honorabilitat o la del teu partit. Però jo soc un ciutadà de peu i el que he de fer és defensar-me, no atacar. Per tant, el que m’interessa és que no m’enredin, i d’aquells que sé que m’enganyen ja me n’ocuparé un altre dia, quan em tornin a demanar el vot.

Segurament perquè, al cap i la fi, ja no m’escoltava, i també perquè ja s’havia tranquil·litzat una mica, el meu amic ho ha deixat estar, però la meva consciència torna a emprenyar:

- I tu, set ciències, com saps a qui t’has de creure?

- No ho sé, però tinc per principi que una persona que defensa una obsessió personal és menys de fiar que la que defensa una idea o un projecte comuns. A les obsessions no es renuncia fàcilment i un està més predisposat a defensar-les per qualsevol mitjà. Les idees i els projectes es debaten i, si es dóna el cas, s’hi renuncia o es defensa per l’interès general. I si vols, un darrer criteri, aquest definitiu: jo no em crec que s’hi valgui tot en política. Per això sé de qui no em puc refiar.

Coses que pensaria si fos en la pell d'un grec

2 comentaris
Des que les pàgines d’economia s’han fusionat amb les de la crònica negra, secció grans cataclismes, confesso que cada vegada em fa més por llegir el diari, bàsicament perquè cada dia hi ha un ensurt nou a la primera plana i la tendència és a pitjor, sense símptomes de millora. Salten ara els grecs i diuen que volen un referèndum per a acceptar el pla de rescat europeu, el qual comporta un seguit d’ajustos de l’economia grega que, traduït, significa força més sacrificis per als ciutadans hel·lènics. I el que en condicions normals hauria de ser vist com un exercici de democràcia exemplar –un govern demana al seu poble que es pronunciï sobre unes mesures econòmiques que comportaran una retallada important, una més, de l’estat del benestar- s’esdevé en un terratrèmol polític internacional que enfonsa les borses i estén els pitjors pronòstics sobre l’euro i l’economia europea.

Com a català, em pot preocupar molt, fins i tot emprenyar, que el president grec consulti al seu poble sobre una qüestió que pot tenir conseqüències indirectes però nefastes sobre la meva economia. Segurament que com a ciutadà grec ho veuria diferent. I posat en la pell d’un ciutadà grec, i donat que sobre algunes qüestions sóc de natural pessimista, probablement votaria no en aquest referèndum. No és el mateix que votaria com a català, ara mateix, però venint d’on venen els grecs, el cansament em portaria a fer unes reflexions força negatives. Per exemple:

- Podria pensar que un salvament a costa de tants sacrificis és com salvar la vida per a quedar en estat vegetatiu. Molta gent creuria que no val la pena.

- Consideraria la pèrdua de salaris i de poder adquisitiu, la retallada de serveis, les creixents probabilitats de quedar a l’atur, suposant que fos prou afortunat per a conservar encara la feina, i em preguntaria si se’m poden demanar més sacrificis per a salvar la banca europea.

- Em preguntaria fins on he de pagar la irresponsabilitat dels governs hel·lènics que han permès que s’arribés a aquesta situació desesperada, començant pels que van promoure l’entrada de Grècia a la zona euro coneixent la situació real de les finances gregues.

- Preguntaria a dreta i esquerra, a dalt i a baix, on són els diners que suposadament hauria de tenir l’estat grec i que sembla que no hagin existit mai, i sabedor que no els tinc jo, exigiria que pagués un altre.

- Em qüestionaria la necessitat de tornar amb els meus sacrificis un deute públic desorbitat que han contret quatre polítics irresponsables.

Em preguntaria més coses, i potser no em faria cap pregunta sobre la meva part de responsabilitat com a ciutadà per haver confiat en un sistema artificial que feia aigües des de feia massa temps, però costa fer-se responsable d’un seguit de decisions catastròfiques que durant anys han pres aquells que vetllaven pel benestar comú.

També em podria fer preguntes sobre què passarà si Grècia entra en fallida i surt de l’euro, com m’afectarà i si serà encara pitjor que els sacrificis que demana el pla de rescat europeu. Però aquesta pregunta, que és important, sols podria tenir per la meva part una resposta decisiva a favor de l’euro i del rescat, si el govern fos capaç d’explicar-me amb tota claredat i amb tota la seva cruesa les conseqüències de votar no en aquest referèndum. Molt s’hi hauria d’esforçar per a compensar el cansament i l’enuig monumental que brollen de les preguntes anteriors.

Com a català, espero no haver de fer-me preguntes com aquestes. En els mals moments, la resposta quasi sempre és equivocada.

El temps posa tothom al seu lloc

0 comentaris
Fidel Castro va fer famosa una frase, l’any 1953, quan el jutjaven per la seva participació en l’assalt a la caserna de Moncada, durant la dictadura de Batista: “Condenadme, no importa, la historia me absolverá”. Castro es defensava ell mateix i aquestes són les paraules finals del seu al·legat. Quan, uns anys més tard, la dictadura castrista va substituir a la de Batista, el règim comunista de l’illa caribenca va esgrimir una i altra vegada la cita del seu líder per a justificar la manca de llibertats. És com dir, “ja sé que ara no m’enteneu, però a la llarga comprendreu que ho faig per al vostre bé”.

La cosa encara dura i Fidel Castro s’ha convertit, si no m’equivoco, en el dictador que porta més temps al poder, superant fins i tot al recentment finiquitat Gadafi. Bé, oficialment està retirat des que es va posar malalt, però que el substitueixi el seu germà i romangui a l’ombra no canvia gran cosa.

La veritat és que aquesta excusa de que el temps els donarà la raó ha estat esgrimida incansablement per tota mena de dictadors i de no tant dictadors, però si ens hi fixem bé, l’absolució de la història no arriba mai, sinó tot el contrari. Algú recorda una dictadura que hagi estat justificada i beneïda temps després que hagi acabat? Ni tant sols la franquista, malgrat els franquistes que encara es fan notar als mitjans de la caverna. No hi ha antecedents d’absolucions històriques.

Però és molt nostre això de que el temps posarà cadascú al seu lloc, variable local de “la història m’absoldrà” o “la història et condemnarà”. I a més és més pràctic. No tant sols serveix per a justificar la postura personal de no baixar del burro, sinó per a amenaçar al contrincant amb el judici implacable de la història. D’una banda, permet enrocar-se en una postura, una idea, una política, una decisió o el que sigui, sense més raonament que el “jo ja sé el que és bo i tard o d’hora us en donareu compte”, i de l’altra advertir que “tu no em fas cas, però ja t’ho trobaràs”, una actitud que en ocasions permet demorar les batalles perdudes a un temps futur en que, se suposa, les circumstàncies et donaran la raó i demostraran que aquell que ha resolt tan inadequadament estava equivocat.

Fixem-nos que en aquest àmbit ja no es tracta de dictadures. Quan un arriba al poder per mitjans democràtics obté un xec per a fer i desfer, impulsar o frenar, el que honestament consideri convenient per al benestar públic. Són accions o omissions de govern que seran ben acollides per uns i rebutjades per altres, amb major o menor intensitat. Quan es fa o desfà contra corrent o contra un parer majoritari, o al menys contra una forta oposició, el recurs al temps per a carregar amb la raó és habitual, generalment perquè no hi ha altra forma de convèncer.

Pot ser que el que governa en positiu, endavant, és a dir, “fent coses”, tingui èxit i el temps li doni la raó. Molts no creien que tal o qual projecte reeixís, que aquella iniciativa acabés portant treball i prosperitat, o que aquell equipament esdevingués necessari, útil i apreciat, però al final el temps ha posat les coses al seu lloc i s’ha demostrat que qui ho va crear o impulsar tenia raó, mentre que qui ho volia impedir s’equivocava.

Pot passar al revés, que s’acabi demostrant la inutilitat, el despropòsit i el malbaratament que comporta aquella infraestructura o aquell projecte, com està passant en alguns cassos. Diguem, doncs, que al que fa quelcom en positiu li pot sortir bé la jugada o no, en funció de moltes circumstàncies, i serà reconegut o no en funció de l’èxit o el fracàs.

I el que governa en negatiu, el que elimina, frena o impedeix per motius legítims, obeint un programa de govern, una forta convicció o, a vegades, una tossuda obcecació, té les mateixes possibilitats d’encertar-la o no però, sentint-ho molt, ni la història ni el temps aniran en auxili seu si les circumstàncies globals no milloren. I si milloren, ningú li donarà les gràcies perquè haurà estat malgrat ell. Sigui o no així, aquesta acostuma a ser la reacció pública. Això pot ser força injust, però quan passat un temps les coses empitjoren o sols es mantenen, sortirà amb tota seguretat algú que preguntarà per què es va deixar perdre aquella oportunitat, per què no es va construir aquell equipament, per què es va suprimir aquell servei o per què no es va fer tot el possible per a mantenir-lo.

És exigir la prova diabòlica, la de demostrar la pròpia innocència i no la culpabilitat. Quan es crea es pot demostrar que s’ha fet malament. Quan es destrueix sols es pot conjecturar sobre el que hauria passat si no s’hagués desfet. La història no absol mai ningú, però el temps sempre posa tothom al seu lloc. El que passa és que no ens posa mai al lloc que voldríem, i el que governa en negatiu ho té pitjor.

Les xifres de la independència en el Baròmetre d'Opinió Política

0 comentaris
Del que més s’ha parlat respecte del darrer Baròmetre d’Opinió Política publicat pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, és de la intenció de vot que reflecteix de cara a les properes eleccions generals, en les que CIU superaria per 6,3 punts de marge al PSC, i de que un 45,4 % dels catalans votaria a favor de la independència si aquesta qüestió es plantegés demà mateix en un referèndum. Pel que fa a la intenció de vot a partits, no fa altra cosa que reflectir una tendència evident des dels darrers temps, i sense oblidar que no deixa de ser una enquesta i que la millor enquesta és la que es fa a l’obrir les urnes, els resultats que es mostren resulten força creïbles.

L’altra qüestió, la de la independència, considero que té més d’una lectura. No pretenc desmentir el titular de premsa –un 45,4 % de catalans votaria a favor de la independència- ni donar lliçons de sociologia. Ara bé, crec que una bona dosi de realisme no ens aniria malament i que, a vegades, cal posar aigua al vi per a no perdre de vista el món real.

Si donem una ullada al dossier de premsa que s’ha fet públic, ens fixarem en les preguntes 27, 28 i 39, que fan referència a les relacions Catalunya-Espanya. La primera planteja si Catalunya ha assolit un nivell d’autonomia excessiu (4,4%), suficient (26,0%) o insuficient (65,3%). Un 4,3% no ho sap o no contesta. Em sembla que queda prou clar que una gran majoria de catalans no està satisfet amb el nivell actual d’autogovern, que considera insuficient.

La següents preguntes són conseqüència d’aquesta insatisfacció. Si no ens agrada l’actual nivell d’autogovern, què volem? Com hauria de ser aquest autogovern? La pregunta 28 es refereix al grau d’autogovern de Catalunya que desitgem i dóna com a resultat que un 5,7% considera que Catalunya hauria de ser una regió d’Espanya, un 30,3% que hauria de ser una comunitat autònoma d’Espanya, un 30,4% un estat dins una Espanya federal i un 28,2% un estat independent. El 5,4% no ho sap o no contesta.

L’enquesta, pel que fa a les relacions Catalunya-Espanya, podria acabar en aquest punt i el titular de premsa seria: “Un 28,2% dels catalans desitja que Catalunya sigui un estat independent”. Suposant que considerem creïble l’enquesta, aquest titular seria tant real com el que s’ha fet públic de que un 45,4% votaria per la independència. I tanmateix semblen contradictoris.

Abans de preguntar pel sentit del vot, fixem-nos en els resultats de la pregunta 28. Deixant les no-respostes a banda, reflecteixen que la societat catalana està dividida en tres parts quasi iguals entre l’autonomisme, el federalisme i la independència. De l’autonomisme, que podem considerar com l’estat actual de l’autogovern, podríem dir que representa més o menys als que consideren que el nivell actual d’autogovern és suficient. Recordem que a la pregunta 27 un 26,0% ha contestat en aquest sentit. El federalisme i l’independentisme representarien als que estem insatisfets amb l’autogovern actual per insuficient i sumen un 58,6%. Aquests percentatges concorden bastant, amb algunes diferències, entre les dues preguntes.

Un fet remarcable és que el federalisme, tant menyspreat pels independentistes, té presència real a la societat catalana, amb independència de la deriva electoral dels socialistes, senyal que la tria entre autonomisme, federalisme i independentisme va més enllà dels clixés polítics establerts.

La darrera pregunta inquireix al ciutadà directament el sentit del seu vot si el referèndum per la independència fos demà mateix. El resultat és força contundent a favor de la independència (45,4%), mentre que en contra sols hi votaria un 24,7% i un 23,8% s’abstindria. Els que no ho saben o no contesten representen el 6,2%.

Primera consideració: malgrat que el resultat és força bo per a les tesis independentistes, la majoria de votants no equival a la majoria de ciutadans. Un 54,7% no votaria a favor de la independència. Les proporcions no són equiparables a un procés electoral normal. Els partits polítics poden obtenir majoria absoluta, però rarament el vot que obtenen representa a més del 50% dels ciutadans. Quan el que es decideix és la independència o no d’un país, aquest fet és rellevant. La independència és un procés normalment irreversible, sinó és per mitjans violents, i precisa d’una legitimació social àmplia que va més enllà d’un 50% raspat dels vots.

Segona consideració: la pregunta es formula en termes d’independència SÍ / independència NO, sense cap altra alternativa. Davant d’aquesta disjuntiva, s’entén que si no vols independència, et quedes com estàs. I ja em vist que una majoria de catalans no en tenim prou amb el nivell actual d’autogovern. Relacionar dades, en estadística, és un exercici per a experts i fàcilment porta a resultats contradictoris. La impressió de tot plegat, en qualsevol cas, és que abans de quedar-nos com estem, o pitjor, preferim la independència, la qual cosa vol dir que aquesta és una opció que és prop del cor d’un gran nombre de catalans, però que sols és la primera opció per a un 28,2%, un resultat fins i tot lleugerament inferior al que obtenen el federalisme o l’autonomisme.

Vist així, aquest referèndum que podríem fer demà mateix podria donar una victòria a la independència legalment legítima però poc concordant amb la voluntat última i majoritària dels catalans.

Vet aquí, doncs, que fàcilment es poden oferir a la premsa dos titulars certs però aparentment contradictoris:

- Un 28,2% dels catalans desitja que Catalunya sigui un estat independent.
- Un 45,4% dels catalans votaria per la independència.

El segon ens fa contents als que ens agradaria ser independents, però el primer posa les coses al seu lloc per als que, a més, volem ser realistes.

Les campanes sonen per a tothom

1 comentaris

“Ningú és una illa, complert en ell mateix; cada home és una tros de continent, una part de la terra; si el mar s’emporta una porció de terra, tota Europa resulta disminuïda, com si fos un promontori, o la casa d’un dels teus amics, o la teva pròpia. La mort de qualsevol home em fa petit perquè estic lligat a la humanitat; per tant, mai preguntis per qui sonen les campanes: sonen per tu.”

El 1624 John Donne va escriure aquestes paraules a la Meditació XVII de Devotions Upon Emergent Occasions. Més tard serien recollides per Hemingway a Per qui sonen les campanes, centrada a la guerra civil espanyola. Vaig llegir ja fa molts anys al novel·lista americà, però recordo com si fos ara el mal gust de boca que em va deixar un dels passatges més sobrecollidors de la novel·la, aquell en que els milicians maten la gent de dretes del poble. Em va commoure, perquè malgrat el meu convenciment, llavors com ara, que en aquella guerra la raó estava de banda de la república, la història posava de manifest que els éssers humans som igual de salvatges amb raó o sense, que l’individu és capaç de matar tant si és l’opressor com l’oprimit, que les més nobles causes serveixen per a beneir la bestialitat que emana del costat més fosc de la naturalesa humana.

John Donne va viure en una època de guerres religioses i polítiques, en les que en nom de Déu, la justícia i la religió, milers d’homes i dones van morir en mans dels seus veïns. Hom podria pensar que quatre segles després hem canviat una mica, però no és això el que mostren els telenotícies. Quan John Donne explica que les campanes a mort sonen per a tothom, es refereix tant a les bones persones com als monstres veritables. Igual que la novel·la de Hemingway, també les imatges de Gadafi acorralat i mort com un gos resulten pertorbadores. Pensar que era un monstre i ha tingut el que mereixia resulta fàcil si un no s’hi vol trencar el cap. Probablement també ho mereixien Saddam Hussein, Ceaucescu, Mussolini, Hitler, i tants dictadors sanguinaris com han sofert els pobles de la terra.

Còmodament asseguts al sofà, aquestes coses passen lluny d’aquí, a persones que no coneixem, sense que ens afecti amb res. I així, mers espectadors, podem veure sense immutar-nos com un home ensangonat és colpejat, insultat, agredit i finalment executat en un linxament tumultuós, com aquell qui mira un documental de feres africanes. És així perquè l’individu en qüestió és un dictador, assassí per més senyes, un personatge menyspreable del que no cal tenir compassió.

Podríem preguntar-nos si ens caldria compassió en el cas que fos casa nostra, que es tractés del nostre dictador i estigués en les nostres mans. Podríem preguntar-nos si seríem capaços de comportar-nos amb la crueltat més ferotge, aquesta que ara no mostrem, tranquils, al nostre menjador. La Pilar, un personatge central en la novel·la de Hemingway, assisteix sense participar-hi a l’aquelarre sanguinari del linxament dels feixistes, i malgrat que l’incomoda tanta crueltat, assumeix com a una necessitat revolucionària l’assassinat dels homes i dones de dretes del seu poble, de la gent que fins feia pocs dies coneixia i apreciava, la mort dels seus veïns. Però en aquell penya-segat al que els revolucionaris llencen als enemics de la revolució s’hi aboca també qualsevol rastre d’humanitat. De la mateixa manera, l’acarnissada revenja contra els dictadors d’aquest món esvaeix la compassió, que il·lusòriament creiem era el nostre distintiu més humà.

Un, al final, acaba preguntant-se si la mort del monstre no ens desvela com a monstres, si el linxament d’un assassí no ens converteix en el mateix. Les campanes sonen per a tothom, fins i tot quan mor la bèstia.

La solitud del neutrí

0 comentaris

La darrera vegada que algú va calcular la massa d’un neutrí, era de menys d’una milmilionèsima part de la d’un àtom d’hidrogen. Per a que els de lletres com jo ho puguem entendre, és una cosa molt, molt, molt petita. No sé si la més petita de l’univers, perquè sembla que tampoc hi ha fronteres en el que és petit, però en qualsevol cas és més petit que qualsevol representació mental que puguem tenir de l’infinitesimal. Això vol dir que en l’espai que ocupa un sol àtom d’hidrogen, que és el més senzill dels elements de la taula periòdica, hi cabrien més de mil milions de neutrins.

Una altra característica que ens cal saber del neutrí és que, com indica el seu nom, no és positiu ni negatiu, ni ase ni bèstia, sinó que té càrrega neutra, igual que el seu germà gran el neutró, el qual, per cert, té una massa de 1,67495 × 10-27 kg, molt superior a la del benjamí de la família.

I per últim, que és molt veloç. Es deia fins fa poc que la seva velocitat és propera a la de la llum, però a resultes d’un recent experiment, hi ha qui afirma que viatja més enllà d’aquesta velocitat, que per cert és de 299.792,458 km/segon, fent-li llengotes al mateix Albert Einstein, que es deu remoure a la seva tomba.

El fet de ser tan petit i de càrrega neutra fa que interaccioni molt poc amb la matèria, de manera que a la seva velocitat hiperlumínica, travessa la matèria com si res. Tinguem en compte que els àtoms que conformen la matèria ocupen molt espai en relació amb la seva massa. La distància entre l’electró i el nucli atòmic és enorme en proporció a la massa d’aquestes partícules, comparable proporcionalment a l’existent entre els planetes i el sol. La probabilitat que un neutrí topi amb un electró o amb el nucli atòmic és tan petita o més, com ho podria ser la de que un cos com l’humà topés amb un planeta si travessés el sistema solar en línia recta, suposant, és clar, que no sofrís l’atracció gravitatòria de cap cos estel·lar. Cada dia, a cada moment, quantitats ingents de neutrins provinents del sol travessen la terra talment com si aquesta no existís. El nostre cos és travessat a cada segon per milers de milions de neutrins, i ni ells ni nosaltres ens en adonem. Els neutrins viatgen per l’univers probablement en totes direccions, provinents del nucli de les estrelles, però també originats en els primers moments de l’univers.

En conclusió, doncs, el neutrí és una partícula realment solitària, capaç de viatjar per tot l’univers sense topar amb res. Si fos un individu, si el neutrí tingués consciència, podria trobar-se en un univers superpoblat sense adonar-se que existís altra cosa ni ningú apart d’ell mateix. Seria l’individu més solitari de l’univers, el més neutral i el més veloç.

Comparable, per exemple, amb aquell que passa pel món anant a la seva, sense fer cas de res ni de ningú, imbuït d’una ciència infusa que li permet no entomar res de l’entorn, no aprendre res i ensenyar de tot, ser absolutament neutral amb el que li és aliè i sentir-se el més gran, sinó l’únic. És clar que si la comparança és bona, es veurà com el més gran i serà, en realitat, el més petit.

La solitud del neutrí és la pitjor soledat del món. És una solitud desconeguda pel que la pateix, que creu veure singularitat on sols hi ha aïllament. Passar pel món com si res, creient-se el centre de l’univers... Vet aquí la pitjor solitud!

Hi ha vida fora del pensament únic

1 comentaris
L’ésser humà és essencialment crèdul i ingenu. Sols així s’explica la universal tendència a acceptar la fe com a font de coneixement, i m’hi refereixo no en sentit estrictament religiós, sinó en el concepte ampli de la fe com a creença en quelcom que és declarat per algú, rebutjant tota necessitat de comprovació o contrast, ja sigui per la il·limitada confiança que ens mereix aquest algú o per la creença inamovible de que allò que ens és revelat és real i no pot ser d’altra manera. La fe fa inútil qualsevol raonament lògic encaminat a la deducció o a la comprovació. L’ésser humà creu, i això és suficient. Generalment és, a més, la millor forma de superar la incertesa i la inseguretat, naturals també en l’individu.

Això és el que jo entenc per pensament únic, i no altra cosa. Cada vegada que un polític, un opinador, un intel·lectual o un comentarista parla de pensament únic, ho fa per referir-se als creients de dretes o als d’esquerres. En realitat, cada vegada que alguna d’aquestes persones parla d’això, ho fa per a titllar de pensament únic al que no és el seu, o en qualsevol cas al que correspon al principal rival ideològic i/o polític. Ben mirat, això no és altra cosa que donar per únic pensament vàlid el propi.

Com que tinc una emprenyadora tendència a perdrem per les branques de la filosofia, diré que el concepte de pensament únic que més m’agrada és el de Shopenhauer. Per al filòsof alemany, el pensament únic és el que es sosté a ell mateix. Sense necessitat de suports externs, com és ara el raonament, la reflexió, fins i tot l’experimentació, el pensament únic és autosuficient i inamovible, i admet qualsevol ideologia.

No seré jo qui blasmi de la fe, de la confiança cega ni de la militància ideològica, perquè cadascú sabrà com orientar els seus interessos vitals o com afrontar les incerteses de l’entorn, però sí que em permetré la gosadia d’afirmar que la plenitud de l’individu com a ser racional, conscient i lliure, passa entre d’altres derroters per la independència intel·lectual, i aquesta manca totalment quan ho jutgem tot en funció de qui ens parla i com ens parla. La independència comença per un mateix, penso jo, que és tant com dir que la llibertat comença en el propi enteniment.

Puc dir, després de tanta deriva filosòfica, que no estic disposat a creure’m per les bones res del que la majoria de personatges públics –polítics en realitat- sinó tots, diuen als mitjans de comunicació. És a dir, estic disposat a creure’m sols allò que pugui contrastar amb un procés de reflexió i, si escau, d’investigació. Contrastar amb els fets, encara que això no sempre és possible, però sí que, al menys, puc cercar les explicacions alternatives, les opinions contràries i els judicis de valor diferents, i fer allò tant suat d’aquell anunci: “busque, compare,y si encuentra algo mejor, comprelo”. I si no me’n surto, posar les idees en quarantena és el més prudent.

No seré jo qui tiri la primera pedra perquè, al cap i a la fi, qui està lliure de pecat? Però sí que, al menys, puc dir amb un cert orgull que faig el que puc per a no deixar-me entabanar. Vet aquí el meu petit manual d’autoajuda a l’hora de llegir els diaris:

  1. Tota notícia, comentari o opinió, especialment si prové de les declaracions d’algun polític, és objecte de quarantena fins que no tingui algun motiu per a atorgar-li un cert grau de confiança.
  2. Sempre és possible una versió oposada a la que se’ns explica.
  3. Per atractiva, escaient o amable que sigui una notícia, un comentari o una opinió -especialment una opinió-, sempre és possible que sigui falsa, que sigui producte de la manipulació o que sigui interessada. De fet, tot això és el més probable.
  4. Deixar els prejudicis a banda abans de començar a llegir és més que necessari.

Si te’n surts amb tot això, és que hi ha vida fora del pensament únic.

Prou madur per estar-ne cansat

0 comentaris
Des de la mort de Franco, he votat en totes i cadascuna de les convocatòries electorals d’aquest país, ja fos en eleccions generals, autonòmiques, locals o en referèndums. En totes, excepte en el referèndum sobre la Llei per a la Reforma Política de 1976, en el que es decidia si Espanya s’encaminava cap a una transició controlada o s’ancorava en la dictadura. En aquella ocasió, malgrat que tenia dinou anys complerts, no vaig poder votar perquè la majoria d’edat estava encara en els 21.

Llavors em sentia perfectament capacitat per a votar, tenia unes idees clares del que creia que havia de ser el futur i del que ens hi jugàvem amb aquella decisió. Era jove, però no era tonto, com no ho són els joves d’ara, als quals, afortunadament, se’ls reconeix prou madurs per a participar en política mitjançant el sufragi actiu. El 1976 els grups al poder no ho entenien així i em vaig haver de quedar a casa a esperar que altres votessin per mi. Sempre he considerat, des de llavors, un deute i una responsabilitat votar. Sempre m’ha semblat que si un no està content amb el que té, a més de queixar-se, ha de fer quelcom per a canviar-ho, i el primer en política és escollir.

Per això he aguantat durant tants anys, com tothom, polítics que m’han agradat i d’altres que no. A alguns els he admirat i a d’altres els he avorrit. Alguns em fan el pes i d’altres no, però d’això es tracta perquè aquí no hem de pensar tots igual. I puc dir després de tants anys que ja no és cosa de colors ni ideologies. Aquest país ha tingut bons polítics de dretes i d’esquerres, i d’altres que han estat un desastre des d’un costat i des de l’altre.

Doncs bé, amb gran pesar he de dir que si als dinou anys era prou madur per a votar, als cinquanta-quatre ho sóc prou com per a engegar-ho tot a dida i que voti un altre. Puc assegurar que em costa molt de reconèixer-ho, però si les eleccions fossin avui mateix, servidor aprofitaria el solet i aquest airet vivificant que fa ara mateix per anar-se’n al camp i oblidar-se de tot. I és que tot plegat és fruit d’una gran decepció, tardana perquè em costa declinar els principis, però resultat d’un gran cansament.

Estem al bell mig de la pitjor crisi econòmica des de, precisament, el 1976, i pot ser que la cosa vagi a pitjor. Tot allò que ha costat tant d’aconseguir en tots aquests anys i que entenem per estat del benestar, s’està esmicolant per obra i gràcia de la cobdícia d’uns i la incompetència d’altres. No sols això, sinó que per a fer assimilable i justificar tal pèrdua, s’està produint una forta transformació dels principis democràtics per a desacreditar tot el que és públic.

En altres temps i altres països, les grans crisis porten als polítics al consens i al treball conjunt per a sortir-se’n. En aquells temps i en aquells països, els polítics són o han estat responsables i han posat, per sobre de la política, l’interès general. En el nostre país i en el nostre temps, els polítics fan política, i res més. En aquest país i ara, a nivell estatal, autonòmic i local, els polítics es dediquen a fer-se oposició mútuament, siguin o no al govern. I a justificar-se. Les pàgines dels diaris van plenes d’aquesta dèria constant de desqualificar al contrari, i els propis diaris, sense excepció, actuen com a corretja de transmissió dels grups polítics patrocinadors (o patrocinats).

Al marge de l’ideari, els principis, les propostes, els plans i els programes de govern, que en una democràcia s’entenen variats i elegibles, hi ha una virtut exigible de totes i cadascuna de les persones que ens governen o ho intenten. És la honestedat, que entenc com el posar el país per sobre de la política, l’interès comú per sobre del personal.

Si no m’agrada el que hi ha, he de mirar de canviar-ho. Si no hi ha alternativa, què puc fer? Potser he madurat massa, però tinc una grans ganes de passar de tot, ja, d’una vegada, i que s’ho facin. Als menys, si no participo, no en seré responsable.

De quan el Virrei posà una dona amb barba a la seva col·lecció

0 comentaris

- Que es descobreixi el pit.

La Magdalena va mirar al seu marit. Ho havia entès bé?

- Perdoneu, excel·lència, voleu dir....

- Que es destapi. Vull que mostri un pit, el dret. És una dona, oi? Va, que no tenim tot el dia!

Felipi d’Amici va fer un gest amb el cap a la seva esposa, i aquesta s’obrí el vestit per la part del davant, fins a mostrar el seu pit dret. Tot plegat resultava molt enutjós. Felipi d’Amici i la seva esposa Magdalena Ventura, un matrimoni resident a la localitat d’Accumoli, a la regió italiana del Lacio, van rebre a començaments de febrer de 1631 una invitació força estranya. El Virrei de Nàpols, Fernando Afan de Ribera i Enríquez, tercer Duc d’Alcalà, els convidava al Palau Reial de Nàpols, on Sa Excel·lència els rebria en audiència. Ignorem quina era la professió de Felipi d’Amici, com es guanyaven la vida ell i la seva esposa i com mantenien als seus tres fills. Ignorem també quina era la seva posició social, tot i que cal suposar que es tractava d’una família més aviat humil, i d’aquí la seva estranyesa que els volgués rebre ni més ni menys que el Virrei de Nàpols. Naturalment, com a bons vassalls, van atendre la invitació com si d’una ordre es tractés.

- Tu ves més enrere. Així, ja està bé. Ara no us mogueu. Sa Excel·lència el Virrei ha disposat que pinti un quadre on hi surti la teva dona. Tu també hi sortiràs, però ella en serà el motiu principal. Cal que quedi clar que es tracta d’una dona. I no patiu, que després us pagarà el Secretari del Virrei. Teniu sort. D’una monstruositat com aquesta encara en traureu un profit.

Magdalena Ventura recordava encara la primera vegada que la van humiliar en públic. Al carrer, uns marrecs li cridaven “home!” i “monstre!”, i li tiraven pedres i boles de fems. Aquell dia va plorar com una autèntica Magdalena, malgrat que feia ja temps que s’havia adonat dels canvis inversemblants que el seu cos experimentava. Als 37 anys, Magdalena va veure com el pit se li omplia de pèl, un pèl negre i arrissat més propi d’un mascle com el seu marit que no d’una dona i mare. I també a la cara, li començà a créixer una frondosa barba. N’havia parlat amb el seu marit, que era un home humil però comprensiu. Felipi d’Amici no va fer cap retret a la seva dona. Sempre havien estat piadosos, i ho van entomar com una prova de la voluntat inescrutable de Déu.

Al començament se n’estava de sortir al carrer i de rebre visites. Intentà afaitar-se, amb l’ajuda del seu espòs, però la seva cara, malgrat que viril, tenia la pell fina de la dona que era, i sols aconseguia tallar-se i fer-se mal. Al final tots dos van decidir que, si aquesta era la voluntat de Déu, no quedava més remei que entomar-ho com fos, així que la Magdalena es deixà créixer la barba. Un capellà, a més, li parlà de Santa Liberata i de com a aquesta verge i màrtir li cresqué la barba per obra i gràcia de l’Esperit Sant, per tal d’evitar que el seu pare la casés amb un rei infidel. A la santa la barba li costà el martiri, ja que el seu pare, al sentir-se humiliat, la feu crucificar. Si a una santa li podia créixer la barba i era obra de l’Esperit Sant, res de dolent ni pecaminós hi podia haver en el que a ella li estava passant.

La Magdalena Ventura va ser ben aviat coneguda com la dona barbuda, objecte de la curiositat i les burles dels seus veïns, i la seva fama va transcendir més enllà de la comarca. D’alguna manera, arribà a oïda del Virrei, un gran mecenes de les arts, protector de pintors i escultors, acèrrim col·leccionista d’obres d’art però també obsés de les curiositats i del que anomenava “meravelles de la naturalesa”. En la seva col·lecció s’hi trobava una extensa representació de gegants, nans i éssers deformes de tota mena. Li mancava una dona barbuda, així que quan va conèixer l’existència de la Magdalena Ventura no dubtà gens d’enviar un emissari per a que la fes venir a Palau amb el seu marit.

Tenia a Palau un dels seus pintors protegits, un autèntic mestre de la pintura barroca que ja començava a ser força conegut en els ambients artístics de l’època, José de Ribera, conegut per L’Espanyoleto pel seu origen espanyol i per ser d’estatura baixeta. A ell li encarregaria que pintés el quadre de la dona barbuda.

Felipi d’Amici i Magdalena Ventura no van ser rebuts a Palau pel Virrei. Ni tant sols van ser rebuts amb amabilitat. Un secretari els portà de seguida a l’estudi del pintor, una sala fosca i malendreçada, freda i bruta. Va ser el mateix pintor qui els explicà perquè eren allà i què s’esperava d’ells. Els va dir que era un gran honor, tot i que a la Magdalena, dreta davant la paleta del pintor, el pit nu, escrutada per l’artista i sota la mirada confosa del seu marit, no li va semblar tot plegat gaire honorable.

Durant uns dies el matrimoni va viure a Palau, o sigui que van dormir en un corral i van menjar a la cuina amb els criats. Durant vàries hores al dia posaven per al pintor, sense parlar, sense moure’s. Ocasionalment algú s’acostava a l’estudi i contemplava l’escena. En una ocasió fou el mateix Virrei que comparegué, acompanyat de l’Ambaixador de Venècia.

- Veieu, Ambaixador, quina meravella! La natura dóna poques mostres de tals aberracions, i quan ens són a l’abast, cal que en recollim el testimoni. Aquest excel·lent pintor que tinc al meu servei deixarà constància per a la posteritat d’aquest ésser monstruós que no és home ni dona, o que és les dues coses i cap a la vegada.

La Magdalena Ventura i el seu marit van acceptar amb submissió els comentaris sense obrir la boca. La Magdalena tenia ara 52 anys, i en feia ja molts des de la primera humiliació, com per a que això l’afectés. A més, qui gosa encarar-se al Virrei?

El quadre s’acabà pocs dies després, i els figurants foren despatxats al seu poble sense més explicació. El Secretari li donà a Felipi d’Amici una bossa amb una paga generosa i els indicà la porta de sortida. José de Ribera donà forma definitiva al seu quadre, pintant un nadó als braços de la Magdalena, talment com si l’estigués amamantant. A un costat de la composició hi pintà unes làpides amb una inscripció que donava notícia de qui era l’artista, qui el mecenes que havia encarregat el quadre i qui la retratada. La inscripció porta per títol “El gran miracle de la naturalesa” i el seu contingut és el següent:

EN MAGNV NATVRA
MIRACVLVM
MAGDALENA VENTVRA EX
OPPIDO ACVMVLI APVD
SAMNITES VVLGO EL
ABRVZZO REGNI
NEAPOLITANI ANNVRVM 52 ET
QVOD INSOLENS EST CV
ANNVM 37 AGERET COE
PIT PUBESCERE EOQVE
BARBA DEMISSA AC PROLIXA
EST UT POTIVS
ALICVIVS MAGISTRI BARBAT
ESSE VIVEATVR QVAM
MULIERIS QVAE TRES FILIOS
ANTE AMISERIT QVOS EX
VIRO SVO FELICI DE AMICI
QVEM ADESSE VIDES HA
EVERAT
JOSEPHVS DERIBERA
HISPANVS CHRISTI CRVCE
INSIGNITVS SUI
TEMPORIS ALTER APELLES
IVSSV FERDINANDE II
DVCIS III DE ALCALA
NEAPOLI PRORECIS
ADVIVVM MIRE DEPINXIT
XIIII KALENDE MART
ANNO MDCXXXI

El quadre va pertànyer durant molts anys a la família del Duc d’Alcalà i posteriorment a la de Medinaceli. Actualment es troba a l’Hospital Tavera o de Sant Joan Baptista, de Toledo, que pertany a la Casa Ducal de Medinaceli. No es té cap altra notícia de Magdalena Ventura, per bé que hi ha hagut més dones amb barba.

Presos polítics

0 comentaris
Un pres polític és qualsevol persona física detinguda per les seves idees, generalment perquè els poders públics consideren que aquestes suposen un perill o una amenaça per al sistema polític. És una definició prou general que extrec de la Viquipèdia i que pot donar peu a moltes discussions a l’hora de concretar si una persona determinada és o no un pres polític, altrament dit pres de consciència. Hi ha al món casos flagrants de persones empresonades per les seves idees en règims més o menys dictatorials. D’alguns se’n parla força, d’altres, a vegades, no convé parlar-ne per a no molestar als règims amics. Però més o menys, tots tenim clar de què es tracta.

Un terrorista pot ser un pres polític? No ho hauria de ser, ja que s’entén que se l’empresona pels actes d’agressió que ha dut a terme contra altres persones o contra la societat en el seu conjunt, encara que sigui en defensa d’uns determinats ideals, no pel que pensa o deixa de pensar, ni pel que diu. Certament que els grups terroristes defensen una causa, que pot ser bona o no, amb mètodes que la societat no pot compartir. Així, la majoria dels ciutadans i ciutadanes entenem que no es pot llevar la vida de ningú per a defensar cap idea. Afegeixo que tota idea imposada és una mala idea, especialment si es fa amb violència.

Dic també que un règim democràtic no es pot permetre l’existència de presos polítics a les seves presons, a risc de perdre credibilitat democràtica. Les idees no es poden empresonar, encara que no es comparteixin.

Anem al gra. L’Audiència Nacional acaba de dictar fortes penes de presó contra els exdirigents de Batasuna i del sindicat Lab Arnaldo Otegui i Rafael Díaz Usabiaga, per pertinença a una organització terrorista en grau de dirigents, llegeixis ETA. Ras i curt, el tribunal considera que els acusats són terroristes perquè suposadament pretenien reconstruir Batasuna, a la qual els tribunals identifiquen amb ETA. Vagi per davant la meva manca d’empatia i el meu menyspreu per a les persones que no són capaces de condemnar un assassinat. Ho aclareixo perquè no és qüestió de simpaties o no, sinó de justícia. I el cas és que condemnar com a terroristes Arnaldo Otegui i els seus companys em sembla un despropòsit jurídic i un error polític d’envergadura.

A aquests senyors no se’ls acusa de cometre actes violents, no han posat cap bomba ni han atacat ningú. Se’ls condemna per pertànyer, segons la sentència, a un grup terrorista. S’encarrega prou el tribunal d’explicar què entén per un delicte de terrorisme, a l’efecte d’explicar que una persona que no ha comès cap acte violent també pot ser considerada terrorista.

En els 144 folis de la sentència no apareix cap fet concloent i indubtable que demostri la pertinença dels implicats a la banda terrorista ETA. Sí que hi ha moltes suposicions, i la negació constant que les repetides paraules dels implicats sobre la seva aposta per la via pacífica, especialment per part d’Arnaldo Otegui, tinguin cap credibilitat. Entenc que la destrucció de la credibilitat de les afirmacions d’una persona en seu judicial sols es pot fer per la via dels fets demostrats i no la dels indicis. I certament que el tribunal s’encarrega també, ja d’un bon començament en la sentència, d’explicar perquè una persona pot ser condemnada a partir d’indicis sense necessitat de proves fefaents.

Jo he de dir que no sé si Otegui i els altres pertanyen o no a ETA. Repeteixo, a més, que no simpatitzo en absolut amb unes persones que no són capaces d’afirmar en veu alta que condemnen qualsevol atemptat, especialment els assassinats. Però sense proves, condemnats a partir d’indicis i sota la presumpció de culpabilitat, no d’innocència, aquests senyors han de ser considerats presos polítics. No se m’ocorre cap altre consideració envers unes persones que defensen la via pacífica cap a la independència i que ho diuen públicament. Sense actes concrets de terrorisme que els puguin ser imputats satisfactòriament, únicament perquè representen a l’esquerra abertzale, què són sinó presos de consciència? Es tracta en realitat d’evitar que Otegui i els seus puguin seguir encapçalant el projecte sobiranista d’Euskadi, i amb això tornem a la definició del començament: l’única explicació és que els poders públics els consideren una amenaça per al sistema.

I una altra consideració. És intel·ligent que l’estat trenqui els ponts cap a l’esquerra abertzale traient del mig precisament als que estan disposats a dialogar? Si més no, s’ha de ser inconscient.