El Papa veta una ambaixadora nordamericana

Al Papa no li ha agradat que l’administració Obama designés com a ambaixadora a la Santa Seu una defensora de la investigació amb cèl·lules mare i del dret a l’avortament. Es tracta de Caroline Kennedy, filla del desaparegut president Kennedy, únic president catòlic que han tingut els Estats Units. Sembla que ja són tres els candidats vetats pel Vaticà, i veurem quan acabarà.

En dret internacional es reconeix la potestat dels governs de donar la seva conformitat als diplomàtics d’altres països que vulguin acreditar-se en representació dels seus respectius governs. És el que en diuen el placet. Per tant, el Vaticà, com a estat sobirà reconegut internacionalment, està en el seu dret de donar o no la conformitat als ambaixadors d’altres països. El que mi no em quadra, amb tots els respectes per la figura del Papa i la seva autoritat reconeguda, tan la política com l’espiritual, és el motiu pel qual el Vaticà no accepta a la Sra. Kennedy com a ambaixadora nordamericana a la Santa Seu. Certament, la defensa de la investigació amb cèl·lules mare i del dret a l’avortament no són qualitats que l’església pugui apreciar, però estem parlant de la relació entre estats. La Sra. Kennedy ha de representar el seu país sobirà davant el govern d’un altre país sobirà, no davant l’església.

Una de les característiques del dret internacional i de la relació entre estats és, precisament, la reciprocitat. Es respon amb la mateixa moneda. El que tu fas per mi jo ho faig per tu. Per això, l’expulsió d’un ambaixador estranger per un estat, sempre va seguida de la de l’ambaixador propi en aquell estat. Si l’administració Obama, seguint aquests criteris de reciprocitat, no acceptés al nunci de la Santa Seu perquè, com podem suposar, és contrari al reconeixement del dret a l’avortament i a la investigació amb cèl·lules mare, no acabaríem mai. Les opinions de la Sra. Kennedy no són ben acollides en el si de l’església, però als Estats Units d’Amèrica, teòricament, existeix una separació total entre església i estat. És un estat laic, com d’altres, com pretén ser-ho el nostre, per exemple. Se li podria indicar al representant del Vaticà que no és ben rebut en el país perquè no respecta el dret d’un estat laic a decidir la seva política en matèria d’avortament, d’investigació, de drets humans o del que sigui, i això acabaria esdevenint la cançó de l’enfadós perquè, al final, les relacions diplomàtiques entre ambdós països acabarien sent impossibles.

Probablement, a fi de mantenir la necessària harmonia entre l’estat i una institució tan poderosa com l’església, el govern nordamericà acabarà trobant un candidat que li faci el pes al Vaticà. Serà la solució més pràctica i més assenyada, però no la més justa perquè, a la fi, la relació bilateral entre ambdós països acaba descompensada i l’església hauria d’aprendre que, per bé o per mal, els temps en que era totpoderosa s’estan acabant. Algú li hauria de fer veure al Sant Pare que, més enllà de les disquisicions teològiques i dels embolics de la cúria, hi ha el món real.