(10+2)*5

Esgotador, delirant, aclaparador, un dia d’aquells que quan s’acaba dius “Per fi!”. Moltes persones patim dies d’aquests de quan en quan, jornades en les que la feina es complica molt. M’han parlat de sistemes per a la racionalització del treball, formes d’autoorganitzar-se per a l’optimització del temps, i formes per a acabar la jornada sense estar totalment estressat.

Voltant per la xarxa, m’he trobat amb el que algú ha anomenat el mètode (10+2)*5. És una forma d’administrar el temps de treball. La cosa consisteix en treballar seguit durant deu minuts, a continuació fer dos minuts de descans, i després tornar-hi deu minuts més, així durant tota una hora. A l’acabar aquest temps, haurem treballat durant cinquanta minuts i descansat durant deu, amb la peculiaritat de que aquests deu minuts de descans s’hauran distribuït al llarg d’una hora. Diuen que això fa més suportable el treball, que facilita la concentració i que, per tant, et fa més eficient. Així que m’he dit: “Octavi, no t’ho pensis més i prova-ho”. I ho he provat.

A les vuit del matí m’he posat a redactar un informe, llarg, delicat i complicat. A les vuit i deu he parat, m’he aixecat de la cadira, he donat un parell de voltes pel despatx, he sortit al corredor i he procurat dir alguna frase amable a les persones més properes, i quan han passat dos minuts, m’he tornat a seure davant l’ordinador i he continuat. “Tot va bé”, he pensat. M’ha donat ocasió de seguir sense entrebancs un parell de vegades més. Però ja en la tercera tanda la cosa s’ha complicat. Una trucada m’ha tingut al telèfon durant dotze minuts. Quan he penjat no he sabut què fer, descanso, o continuo treballant en el meu informe fins a completar els deu minuts de treball efectiu? He continuat. I quan per fi m’he aixecat de la taula, m’arriba una visita que em té quasi bé mitja hora entretingut en una història de mai acabar, interrompuda un parell de vegades per sengles trucades d’altres persones. Quan acabo m’aixeco i dic: “Ara sí, em toquen dos minuts de descans, o he d’acumular els que no he fet? No, sols en faré dos perquè sinó m’endarrereixo de feina”. He aprofitat per anar al lavabo.

Quan torno al despatx m’està esperant una altra visita, i després una altra. A meitat de la segona, i després de vàries interrupcions per trucades telefòniques, se’m reclama l’informe. “Encara no l’he acabat, em falta poc”. “És urgent”, m’adverteixen des de direcció. Així que em desfaig de la visita, segueixo. No paro quan hem toca, perquè ja m'he descomptat i no sé quants minuts de descans porto perduts. Abans d’acabar l’informe hem truquen set vegades més, rebo altres quatre visites i una bronca fenomenal perquè algú no ha fet bé la seva feina, o potser he estat jo, ja no ho sé. Se’m fan les dotze i no he esmorzat.

Així que lliuro l’informe, esmorzo d’una rampellada i m’hi torno a posar. He de preparar uns quants documents més. Escric durant deu minuts, m’aixeco de la cadira i acte seguit m’avisen per a una reunió immediata. Trenta minuts de reunió. Tornem-hi. Per on anava? A sí, preparava un nou escrit, però em truquen i ho he de deixar de nou. Set minuts, torno a començar, em tornen a trucar, descanso dos minuts (sencers!), una altra visita, més trucades, una altra bronca, quinze minuts cercant un expedient perdut,.....

I arriben les tres, tinc mal de cap, se que he acabat un informe, el demès són feines començades, .... A pastar amb el mètode! Me’n vaig a dinar i demà serà un altre dia.