Si fallen els déus....

0 comentaris
A vegades les coses es torcen i, si resulta que has estat innocent i refiat, se’t queda una cara de tonto de les que fan època. A nivell personal, ho pairàs més bé o més malament, però si la cosa té transcendència pública, a l’astorament i el desconcert caldrà afegir el ridícul. Doncs bé, ni més ni menys que això és el que ha passat al Palau de la Música amb la gestió del Sr. Millet. Perquè deixem-nos d’històries, que a toro passat tots som molt llestos i ara ens omplirem la boca de profundes reflexions sobre el funcionament de les institucions, sobre la manca de control dels gestors públics i dels diners que administren, i sobre les deficiències estructurals de l’administració pública, però tot plegat es redueix a un cas d’avarícia i de robatori continuats, i a una ceguera irresponsable i un excés de confiança en una o vàries persones a les quals, incomprensiblement, atorguem tota la credibilitat i confiança únicament perquè “és dels nostres”. I quan dic “dels nostres”, no em refereixo a la persona com a integrant d’un partit polític i membre d’un club determinat, sinó a un individu que, per la seva posició social, es dona per descomptat que ostenta una honradesa innata i indiscutible. És l’esfera dels déus, on els errors, la misèria i la maldat no existeixen i, per tant, no es discuteix.

Així que, a mi, el més destacable del cas Millet em sembla que és la cara de tontos que els ha quedat a tots aquells que durant anys han permès, amb la seva ignorància i deixadesa, que els fons públics i privats destinats al sosteniment d’una entitat senyera de la cultura catalana, servissin per a construir piscines privades, pagar costoses vacances familiars i, fet i dit, engreixar un considerable patrimoni personal.

I mira, de gent que posa mà a la caixa sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà. Alguns duren més i altres menys, però generalment tots acaben caient. Però trenta anys són molts anys com per a badar tota l’estona, o sigui que, com que presumeixo que de lladres no n’hi ha tants, sols em queda pensar que, sorprenentment, alguns poden ser tontos i ignorants durant tres llargues dècades. I és que, com he dit, això és el què té el pensar que els déus no poden fallar, que quan se’ls desmunta la corona se’t posa una cara de tonto de les que fan història.

I ja posats a fer, em pregunto si, a més dels que ja han quedat retratats, no n’hi haurà algun altre que, un dia d’aquests, pugui quedar igualment bocabadat si al Sr. Millet se li acut agafar un avió i sortir tranquil·lament del país sense que ningú li digui res. Total, malgrat les evidències i que fins i tot ha confessat públicament, aquest senyor, de moment, no està encausat, és a dir, la justícia no té res contra ell. Serà que de l’Olimp encara no l’han fet fora i, malgrat tot, ningú pot creure que aquest senyor fugi. “Noooo...., què va, un senyor com ell no ho faria mai!”.

Escèptic, no incrèdul

0 comentaris
He de confessar que no em crec quasi res de tot el que té quelcom d’extraordinari, sobretot si tracta de conspiracions, esdeveniments fantàstics, miracles, utopies, o rebuscades explicacions de fets que poden ser explicats de forma molt més senzilla. Sóc un incrèdul? No m’ho sembla, però he de reconèixer que alguns em tenen per tal, de tant veure la meva cara d’escepticisme cada vegada que m’expliquen històries que qualifico d’increïbles.

A mi m’agrada més considerar-me escèptic, que vol dir, simplement, no que no cregui en quelcom, sinó que en dubto. I és que sóc un fervorós seguidor del principi de la navalla d’Ockham, d’acord amb el qual l’explicació més simple és la més probable. Això significa que és possible que ens visitin individus d’un altre planeta, que els esperits dels morts vagaregin pels racons d’alguna casa, que l’Elvis Presley encara sigui viu o que la mort de Michael Jackson sigui deguda a una conspiració de la CIA i la màfia calabresa, però tot plegat és molt poc probable, o sigui que, en principi, no m’ho crec.

Aquests són exemples extravagants, però algunes idees circulen amplament per la xarxa i pels mitjans, se’ls atribueix una credibilitat sorprenent, i fan referència a supòsits certament molt improbables, si els contrastem amb les probabilitats de que tinguin una explicació molt més simple i racional. Algunes són molt conegudes: que l’arribada a la Lluna va ser un muntatge de la NASA, com si fos impossible que l’home hagués anat a la Lluna; que l’11-S va ser una conspiració de l’administració americana per a dominar el món, com si fos estrany que hi haguessin prou fanàtics en aquest món per a fer barbaritats d’aquest calibre; o que la princesa Diana va tenir un accident perquè així ho va voler la família reial anglesa. Tot plegat molt pintoresc, però a nivell més casolà la cosa continua. Alguns pensen que una mà oculta i centralista envia immigrants cap a Catalunya per a dissoldre la identitat catalana, com si els immigrants no anessin allà on perceben que es podran guanyar la vida; d’altres veuen la mà del govern socialista en les indagacions de la policia, quan afecta a membres del seu partit, com si en tots els partits no hi hagués un cert nombre de pocavergonyes; algunes persones pensen que a l’Estat espanyol s’intenta sempre esprémer als catalans, i des de l’estat espanyol molts pensen que els catalans no parem de robar-los. I alguns es pensen que el veí del primer primera els roba la correspondència de la bústia.

Les coses comencen a anar malament quan fem més cas del que sols és possible que no del que és probable. I no serà que no hi hagi una àmplia tradició d’escepticisme en la història de la humanitat, però sempre atreu el més morbós i el més inquietant. A la Grècia clàssica l’escepticisme es va constituir com a una escola de pensament amb força influència, i Guillem d’Ockham, al segle XIV, introduí l’important matís de la simplicitat. Per què afegir conceptes estranys i suplementaris a allò que pot ser explicat per ell mateix? Per què complicar les coses si poden ser més senzilles? Aquesta formulació de l’escepticisme m’agrada, però sobre tot la contundència amb que la remata el filòsof anglès del segle XVIII David Hume, un gran exponent de la raó i l’utilitarisme. Hume va tenir un problema amb l’església, bàsicament dialèctic, perquè en l’Anglaterra del seu temps ja no era fàcil acabar a la foguera. A Hume se’l va titllar d’ateu, per qüestionar la veracitat dels miracles. Sobre la resurrecció de Jesús va gosar a comparar les possibilitats que un home torni d’entre els morts o que el testimoni que afirma haver-lo vist s’equivoqui. Com que no voldria que l’exemple ofengués ningú, ho diré d’una altra manera. És més probable que una nau extraterrestre hagi aterrat en un camp de blat una fosca nit, o que l’únic que afirma haver-lo vist s’equivoqui?

Paradoxalment, l’escepticisme també pot esdevenir en el seu contrari, perquè els contraris, com és sabut, es toquen. Alguns dubten de tot allò que fan o diuen els demès, i sols confien en la seva pròpia habilitat i percepció, fins al punt que l’escepticisme en vers els altres es converteix en una fe cega en un mateix, en una autoestima exagerada. En algunes persones això acaba tenint caràcter patològic, però també en les societats es dona aquest fenomen.

Alguns grups socials pensen que són millors en tot. Un exemple extrem el podem tenir en les teories del nazisme. D’altres, sense anar tant lluny, simplement pensen que sols estan millor, i no confien en els altres. I pot ser que tinguin raó, sinó es deixen portar per l’exclusivisme i la superioritat, com pensar que sols no tindríem crisi, que el món ens estima més a “nosaltres” que a “ells”, que som més treballadors o que ens ho mereixem més, el que sigui. És possible que tot això i més coses siguin veritat? Sí. Fins a on es probable? Al meu entendre caldria suposar massa coses com per a que això fos veritat: que genèticament som més treballadors, que som més simpàtics que els demès, que la crisi econòmica mundial es culpa de l’estat centralista, o que som més bons en tots els conceptes. Tot plegat és molt suposar. Com també és molt suposar que la majoria pensem el mateix.

Com llençar els diners dels altres

0 comentaris
Si tingués molts diners i no sabés què fer-ne, si fos tan ric que fins i tot fes fàstic, si a més fos de generositat zero “patatero” i no em donés la gana de fer cap obra de caritat, allò que dius, apa! llencem els diners d’alguna forma estúpida, encarregaria un informe que fos molt car sobre les formes d’aparellament del calamar antàrtic. I si no fos tan ric però els diners no fossin meus, potser n’encarregaria dos i més cars, suposant, és clar, que a sobre no tingués escrúpols.

És això el que fan alguns amb els diners públics? Perquè puc comprendre, que no justificar, que alguns ho facin per a enriquir-se indirectament, com ha passat en altres ocasions, també en governs que ja no governen, però perquè sí, pel gust de gastar-se’ls, sembla absurd. O no?

Abans de continuar amb això dels informes que la Generalitat no para d’encarregar (ho ve fent des de fa molt temps, ja amb els governs convergents), convindria deixar algunes coses clares. Les cròniques acostumen a assenyalar que moltes vegades aquests informes s’encarreguen sense concurs, ja que no sobrepassen els 12.000 euros (actualment hauria de dir 18.000). Això no cal remarcar-ho com si fos un agreujant, en primer lloc perquè al no superar aquest import, la Llei de contractes del sector públic permet que es faci directament, sense concurs, anomenant-los contractes menors, i això en general facilita i alleugera el procés de contractació, encara que en ocasions pot ser aconsellable un procediment obert per a afavorir la concurrència d’ofertes.

També cal dir que, en això, qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. “Mal de muchos, consuelo de tontos”, es podria dir, però tampoc cal ser hipòcrites, que alguns que ara s’esquincen les vestimentes des de l’oposició han tingut en el passat problemes molt seriosos en matèria d’informes cars i inútils.

El que no comprenc, per més que m’hi esforço, és com pot ser que un informe titulat “Elaboració de 10 arguments pel foment de joguines no sexistes”, pugui costar 12.000 euros, i que un responsable públic els pagui sense dir ni mu. Em sembla que si m’hi esforço una mica, fins i tot jo podré trobar deu arguments com aquests. Home, si m’ho haguessin dit a mi, per ser la primera vegada els hi hauria fet més barat. És clar que potser es tracta de la mare de tots els informes i el tio que l’ha redactat és un crac.

I pel que fa a la utilitat de molts d’aquests informes, és cert que és una qüestió relativa. Segurament que algun funcionari o algun responsable polític haurà enriquit els seus coneixements a partir d’una informació tant interessant, però se m’escapa com un estudi sobre el consum conscient de peix i el turisme pot ser útil per a la Generalitat, o sigui per a tots els catalans.

El que sí que cal reconèixer és que, per una vegada, aquest tema dels informes no ha sortit a la llum a partir de les denúncies de l’oposició o de qui sigui, sinó que ha estat el mateix govern de la Generalitat qui ho ha fet públic al Parlament. Això no eximeix ningú de la seva responsabilitat, però, si més no, marca una diferència amb els temps en que CIU governava a la Generalitat.

Per a qui hi tingui algun interès, l’informe complert d’auditoria sobre els estudis i dictàmens encarregats per la Generalitat al 2007 es pot trobar a la web del Departament d’Economia i Finances.

Dret a decidir o decidir sense dret

0 comentaris
Aquests sistema, imperfecte com és, té una cosa que no tenen d’altres, i és que quan la gent vota, guanya l’opció majoritària. És de lògica política i matemàtica. Altra cosa son les aliances pre o post electorals, que acaben configurant el govern de torn i que, més bé o més malament, venen a representar el conjunt de les voluntats polítiques més o menys afins dels electors. El resultat no sempre és a gust de tothom, especialment per als que es queden fora del govern, però el que és indiscutible és que si una opció política no obté la majoria de vots, és que no obté la majoria d’adhesions dels electors o, dit d’una altra manera, és que els electors, majoritàriament, no li atorguen la seva confiança.

Tot això és tant sabut que ja resulta avorrit, però a aquestes alçades, encara que sembli estrany, cal recordar-ho de tant en tant. Ve a compte aquesta reflexió de la quantitat exagerada d’exabruptes i desqualificacions que es venen llençant des d’alguns sectors contra el sistema polític en general, blasmant de la seva suposada inutilitat, tot plegat perquè, ves per on, determinades opcions no aconsegueixen mai la victòria en els comicis.

Tot plegat em recorda una mica aquelles baralles d’infantesa, aquell “doncs ara no jugo!” de quan perds, o “aquest joc és una m...”. I és que sols cal seguir alguna mostra a l’atzar de les entrades de blocs i comentaris de tota mena que fan referència a la independència de Catalunya, o a als comentaris que acompanyen les notícies dels diaris digitals quan s’aborda aquest tema, o algunes proclames delirants que circulen per les xarxes socials. Ja sabem que la democràcia és imperfecta, que aquest sistema té molt a millorar i que hi ha uns dèficits de participació ciutadana, però caldria que, de quan en quan, féssim un ús responsable de la matèria gris. Si les opcions independentistes, que n’hi ha, no guanyen els comicis, deu ser perquè la gent no les vota. Fins i tot en Perogrullo admetria l’extraordinària simplicitat d’aquest fet. I si la gent no les vota, suposant que vota lliurement, deu ser perquè no vol atorgar-li la confiança. És o no?

I tanmateix els il·luminats per la clarividència divina i el coneixement absolut del que convé al poble (que no del que el poble vol), no paren de dir-nos que el sistema no funciona, que ells no juguen perquè la independència no guanya mai, i que cal trencar les regles del joc per a que Catalunya sigui sobirana. És a dir, segurament el que deuen voler és que deixem de votar, perquè quan ho fem ells no guanyen mai. Això s’assembla massa al que propugnen, des de l’extrem oposat, els senyors de camisa blava i boina vermella, i té poc a veure amb la sobirania.

El problema de tot plegat és que precisament aquestes actituds extremes són les que dificulten el trànsit cap a la independència, perquè francament, independència sense democràcia no és dret a decidir sinó decidir sense dret. Al contrari dels que donen per segur que la majoria de catalans volen la independència encara que no ho sàpiguen, jo no m’atreviria a fer pronòstics, però en qualsevol cas em sembla que la majoria de catalans som prou assenyats com per a escollir les vies més democràtiques. A despit que se’m faci veure el contrari, jo sostinc que una quantitat important de catalans votarem a favor de la independència el dia en que aquesta sigui realment una possibilitat posada en joc a través d’una consulta decisòria, i que si de fer el numeret es tracta, que no ens hi busquin, ni tant sols per a votar en contra, perquè ara com ara l’opció per la independència continua essent al Parlament i a les urnes.

El part de la Sra. Hobbes i les ganes de manar

0 comentaris
El divendres sant de 1588, la Sra. Hobbes, Middleton de soltera, es va posar de part. Encara no li tocava, i el seu fill Thomas naixeria prematurament, posant en perill la seva pròpia vida i la de sa mare. Sembla que va ser un part llarg i complicat, però finalment mare i fill varen sobreviure. El nen, en Thomas Hobbes, tingué durant tota la seva vida un estat de salut precari, però va viure 91 anys, cosa gens freqüent en aquella època. Tanmateix, el vell Hobbes no deixava d’assenyalar que va néixer en una època arriscada, plena d’incerteses, en mig del pànic que provocava entre els habitants del sud d’Anglaterra la imminent invasió espanyola. Li agradava explicar, a tothom qui el volgués escoltar, que ell era “fill de la por”, per haver nascut en un moment d’incertesa i de pànic per la guerra imminent.

Probablement Hobbes no recordava, o no volia recordar, que a l’abril de 1588 la tant temuda armada espanyola encara no s’havia fet a la mar, malgrat la invasió d’Anglaterra es venia preparant a la Cort espanyola de Felip II des de feia mesos. Els agents anglesos n’estaven ben assabentats i probablement els rumors i la por corrien entre la població ja des del mateix començament d’any, propiciats pel temor evident de la cort anglesa davant la que preveien com a superioritat aclaparadora dels espanyols.

I al final, com és sabut, la Grande y Felicísima Armada, coneguda com a Armada Invencible, va fer llufa a la primera de canvi, gràcies a l’acció combinada dels temporals marítims del Golf de Viscaia i Mar del Nord, i de la incompetència dels seus comandaments, encapçalats pel duc de Medina Sidonia que, com ell mateix reconegué, no era home de guerra ni de mar.

Tomas Hobbes visqué més èpoques d’incertesa. Avui podríem dir, com llavors, que tothom qui ha viscut prop de cent anys, ha estat testimoni, al menys, d’una guerra, i Hobbes ho fou de la guerra civil entre el Parlament i el rei Carles I, que acabà amb l’execució del monarca i el govern de Thomas Cromwell. Hobbes era un home prudent, i intentà nedar entre dues aigües, sense prendre partit, però això no era fàcil i acabà tenint problemes amb tots els bàndols, a més de amb l’església. A aquesta no li agradà gens que afirmés que el poder del monarca no provenia de Déu.

I és que Hobbes es plantejà des de ben aviat la naturalesa de l’estat i l’encaix de l’home dins la societat. En definitiva, com és que l’home decidí un dia sortir del seu estat de naturalesa i organitzar-se socialment? Hobbes no fou el primer en preguntar-s’ho, ni molt menys, però plantejà el tema d’una forma innovadora, introduint el concepte de contracte social.

Creia Hobbes que, en estat de naturalesa, l’home estava sempre en guerra de tots contra tots (bellum erga omnes). Afirmava, com el llatí Plauto, que “l’home és un llop per a l’home” (homo homini lupus), i que en estat salvatge no feia altra cosa que barallar-se, fins al punt que l’ésser humà vivia en una por constant de morir i en la necessitat de lluitar contínuament.

D’acord amb Hobbes, l’organització de l’home en societats i grups organitzats obeiria a la necessitat de protegir-se, establint unes normes de convivència i una autoritat que les fes complir. A aquest pacte dels homes per organitzar-se socialment i dotar-se d’unes normes de convivència l’anomenà contracte social.

D’aquesta manera, justificava no sols l’estructura social i l’entramat de l’estat, sinó el poder mateix del monarca, com a subjecte imbuït de potestats atorgades pels homes a través del contracte social, per a regir la seva vida i regular les relacions humanes i socials. A fi de comptes, què caram, la cosa es reduïa a explicar perquè sempre hi ha algú que mana.

Alguns veuen certa semblança amb Maquiavelo i el seu Príncep, però no és el cas. Maquiavelo es limitava a explicar els mecanismes pràctics del poder, i a aconsellar al príncep sobre la forma de mantenir-s’hi i exercir-lo. Hobbes anava més enllà, volia explicar l’origen mateix del poder del monarca.

Totes aquestes idees les explicà detalladament en una obra anomenada Leviatan, que segurament seria el llibre de capçalera de molts governants de llavors i d’ara, si fossin capaços d’entendre’l. Perquè, si bé és cert que Hobbes tingué problemes amb l’Església, un dels principals poders públics de la seva època (i de moltes altres), per gosar posar en dubte l’origen diví del poder absolut, els reis i prínceps de tota mena ho aprofitaren per fer-se imprescindibles. Diguem que el monarca, gràcies a Hobbes, no sols ho era per la gràcia de Déu (aquesta dèria no s’extingí fins a la mort de Franco), sinó que, a més, era necessari per a la salut i la pau dels seus súbdits.

“O jo o el caos”, asseguren avui en dia tota mena de dictadors. I no sols els dictadors es vénen amb aquesta idea. També els polítics més o menys democràtics de tots els països asseguren ser necessaris per a treure el país d’una crisi, per assolir un objectiu com, per exemple, la independència o un millor finançament, guanyar unes eleccions més fàcilment que un altre candidat del mateix partit, o per a regenerar la vida política, que de bones intencions n’hi ha per a tots els gustos. És com si tornessin els temps insegurs de l’Armada Invencible i els ciutadans necessitessin una ma ferma que els guiés.

Hobbes no es dedicà mai a la política, però si ho hagués fet no hauria estat mai un dictador, perquè, si d’una banda justificava el poder, d’altra li conferia la missió sagrada de preservar la seguretat i la llibertat de l’individu. I la llibertat, per bé que cadascú l’entén a la seva conveniència, casa malament amb les dictadures. Ara que, com sempre passa, cadascú llegeix les idees dels altres com més li convé, i Hobbes és una bona excusa per als Chávez de torn, els Bush, els Mugabe i molts altres. I també, com no, per a tots els demòcrates que, a més, es consideren imprescindibles. És clar que pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir, i cada quatre anys el poble passa comptes del compliment del contracte.

Qui estima Catalunya ?

0 comentaris
Segurament, si ens posem a cercar-les, trobarem diverses formes de definir el terme nació, i probablement molt abans que trobem la descripció exacte sabrem que som una nació. Tractant-se d’indentitat, no és tant el coneixement com el sentiment qui ens mena. Però si quelcom és segur, és que els individus som el nucli de la nació, de tal manera que aquesta no es circumscriu estrictament a un territori, una llengua, un estat o una religió, sinó que engloba tot això i més. I segurament que perquè som el nucli de la nació, l’estimem, a vegades tant que es converteix en obsessió.

M’agrada dir això perquè tal com bufa el vent, alguns sectors han convertit el sentiment identitari en religió i sembla que s’hagi desfermat una carrera per a veure qui és catalanista i està a favor de la independència, i qui no hi està i per tant és un espanyolista. O blanc o negre, o amb mi o contra mi. Ni tant sols s’admeten termes mitjos. O ara o mai, tot el que no sigui independència és centralisme (espanyol, és clar), i tot el que no la reclami per ara mateix obeeix consignes madridistes (llegeixis PSOE o PP), i els mitges tintes que sempre han anat bé amb l’autonomia i el peix al cove, que s’espavilin i es defineixin, que ja els estan trepitjant el terreny pel costat sobiranista.

Davant d’aquesta deriva cap els extrems, d’un costat i l’altre (perquè l’acció sempre porta reacció), se’m planteja la necessitat de considerar fins quin punt servim la nació o alimentem les pròpies paranoies, i ja que entenc que servir la nació no té sentit sinó s’estima el propi país, especialment al seu component humà, em permeto formular algunes preguntes gens innocents (no tenen perquè ser-ho). Les respostes, que no escriuré, poden ser diverses però aclaridores.

  • És estimar al país organitzar des d’una administració pública municipal una patum independentista per a amagar els greus problemes que arrossega el municipi, com tots, i per tant els seus ciutadans ?
  • És estimar al país posar per davant dels interessos econòmics i socials del ciutadà el patriotisme obcecat d’un sector minoritari de la població ?
  • Estimen al país els polítics que recolzen una o vàries consultes organitzades per grups que no obtenen una confiança significativa de la població en els diversos processos electorals, oblidant el propi programa i sense cap intenció de moure fitxa per la independència quan siguin al govern ?
  • Estimen al país els que confonen la democràcia amb l’obligació d’obtenir el que ells volen ?
  • És estimar al país crear un conflicte on no n’hi havia, oblidant, perquè per a ells no compten, la majoria de ciutadans que ara mateix té altres preocupacions més immediates en què pensar?

De totes aquestes i moltes altres preguntes cadascú en té la seva resposta. No escriuré la meva, però sí diré que, a la vista del que es fa, es diu i s’escriu aquests dies, crec que la independència és un tema massa important com per a deixar-lo en mans de quatre polítics oportunistes.

Ma-ma

0 comentaris
Peter F. MacNeilage, un professor de psicologia de la universitat de Texas, assegura que l’origen de la parla humana es troba en l’evolució de la síl·laba, és a dir, en l’alternança entre consonant i vocal. Ja que les paraules estan formades per síl·labes, i que aquestes, més o menys, es podrien considerar com les unitats fonològiques que formen el mot, no sembla estrany considerar que la síl·laba ha tingut un paper important en la formació del llenguatge humà. Això ho explica en un article que aquest mes publica la revista Investigacion y Ciencia.

Tanmateix, el sorprenent de les opinions de MacNeilage és que proposa que l’articulació de la síl·laba, a la vegada, correspon a una modificació evolutiva de l’hàbit de mastegar. Vaja, que el menjar ens ha portat a la parla. Diu aquest professor que en la paraula mama cada síl·laba comença pel so de la consonant [m] i acaba amb el de la vocal [a]. El so [m] es forma al moure cap amunt el maxil·lar inferior i tancar els llavis per a impedir el flux d’aire des dels pulmons. Per a emetre el so [a] la mandíbula baixa, se separen els llavis i l’aire surt lliurement. Aquests moviments de barra són exactament els mateixos que els mamífers fem per a mastegar el menjar des de fa 200 milions d’anys.

Interessant. Sempre he pensat que en això de l’evolució humana la gana i el jeure amb la parenta o el manso hi tenen molt a veure, i aquest senyor de Texas no fa sinó confirma-ho, al menys pel que fa al menjar, i abona la creença de que el que mastega poc i endrapa de pressa, parla poc i pensa menys. En qualsevol cas si una cosa hem fet els mamífers des d’un bon començament, és mamar, que d’aquí ens ve el nom, i això és menjar. Seguint el fil de les opinions del professor texà, que ja em comencen a sonar, si més no, exòtiques, se m’acut que quan els mamífers comencem a menjar carn o vegetal, i això és després d’un període de lactància, és quan comencem a mastegar, i que si en aquell moment “inventem” la parla, ho devem fer imitant l’acte de mastegar i produint, ves per on, un so o síl·laba semblant a ma, que quan el repetim queda en mama. Casualment, aquest és el nom que des d’un bon començament donem a la primera font d’alimentació que l’ésser humà troba a l’aterrar en aquest món.

Ja ho sé, m’he estès amb un explicació totalment inversemblant i increïble, però arribo a un punt en el que penso que potser la parla va sortir de la necessitat de menjar. Si l’hem inventat per això, i ha evolucionat per a aconseguir tot el que necessitem o desitgem (també per a jeure amb la parenta o amb el manso), és possible que gran part del llenguatge que utilitzem actualment sobri, perquè es refereixi a temes que com a espècie animal són banals i inútils. És clar, això també deu passar amb el llenguatge escrit, com aquest article sense cap ni peus. Deixem-ho.

Els impostos com a arma política

0 comentaris
No sembla que en el moment actual apujar els impostos sigui el més indicat per a insuflar confiança en l’economia d’aquest país, i per descomptat que és totalment impopular, per molt que el President del Govern ens vulgui fer creure que la majoria d’espanyols ho acceptem per un sentit de solidaritat. No he pogut evitar somriure davant d’aquestes paraules; feia molt de temps que ningú intentava que m’empassés una bola com aquesta, i la ingenuïtat del President fins i tot m’ha fet gràcia.

Però el cert és que l’estat té un gran problema amb el dèficit, i si el té l’estat el tenim tots, perquè la inversió pública, ens agradi o no, és el que queda quan el demès se’n va en orris, i sense diners a les arques públiques tampoc no hi ha inversió. O sigui que el dèficit és cosa de tots i les possibles solucions també, i no cosa de quatre polítics als que sempre tenim per incompetents quan les coses van malament.

No em posaré ara a defensar la pujada d’impostos, per varis motius, però especialment perquè no conec prou raons per a fer-ho i, tot s’ha de dir, perquè a mi també em tocarà pagar. Però sortir en tromba a desqualificar les mesures fiscals del govern sense donar cap raó, donant per suposat que una pujada d’impostos sempre és dolenta perquè molesta a tothom, és tan ingenu com la idea de Zapatero de que els espanyols aplaudim aquestes mesures per solidaritat. I a sobre amb mala fe, perquè als polítics que abanderen la protesta se’ls suposa un coneixement de la realitat econòmica i social privilegiat i no se’ls pot titllar d’ingenus.

Marejar la perdiu amb el tema d’impostos, sense explicar d’una banda el perquè i el com, i de l’altra el perquè no i l’alternativa, és jugar a fer política però no solucionar problemes, i aquests creixen, a despit de brots verds que més aviat esdevenen en males herbes, i de mesures de contingència per a tapar forats puntuals. El mateix es pot dir quan la tendència és a la contra i el que es persegueix no és ja la pujada, sinó la retallada d’impostos, com sembla que vol fer la Comunitat de Madrid, no se sap si per anar a la contra del Govern Zapatero, cosa que se li dóna prou bé, o perquè li sembla que les seves arques estan prou sanejades com per, a sobre, reduir ingressos voluntàriament.

O per exemple amb la iniciativa de CIU al Congrés dels Diputats, recolzada pel PP i altres partits de l’oposició, de suprimir el tant denigrat impost de successions. Un impost que efectivament està necessitat d’una reforma en profunditat per a que deixi de ser el que en Sanchez Llibre anomena el “peatge de la mort”, però que durant molts anys va poder ser reformat o suprimit per CIU com a partit governant a Catalunya, sense que mai fes cap pas en aquest sentit. La proposta presentada al Congrés dels Diputats, a més, no té res d’innocent. Tractant-se d’un impost traspassat a les comunitats autònomes, el Govern de la Generalitat podria emprendre la seva reforma o substitució a Catalunya, ja sigui reduint dràsticament les seves tarifes, aplicant bonificacions importants, o simplement deixant de liquidar-lo. Però és clar, això minvaria els ingressos de la Generalitat, motiu pel qual CIU no va fer mai aquest pas quan podia. En canvi, si és el Parlament espanyol qui suprimeix l’impost, l’Estat es veurà obligat a compensar econòmicament a les comunitats autònomes. En definitiva, es tracta de que deixin de pagar uns per a que paguin uns altres. Està molt bé això de vetllar per les finances de Catalunya, però que s’expliqui que precisament és això i no la incompetència, maldat o voracitat recaptatòria del govern de torn el que segueix mantenint el peatge de la mort, tret que assumim tots un mateix grau de responsabilitat.

Hauríem de tenir clar que abaixar impostos o, en ocasions, no apujar-los, és minvar els ingressos de l’administració i assumir el que això comporta de reducció de la inversió pública. Reconegut això, sense judicis de valor a priori, ens podrem plantejar si la mesura és convenient o no. Al cap i a la fi, tot plegat ha esdevingut en un debat sense solucions ni alternatives.

El miratge d'Arenys de Munt

2 comentaris
És de justícia reconèixer que el referèndum sobre la independència que aquest cap de setmana ha celebrat el municipi d’Arenys de Munt ha estat un èxit per als seus organitzadors. Dic això, reconeixent que jo esperava un altre resultat, i consti que no és el mateix esperar que desitjar. Si hagués apostat, ho hauria fet per una alta participació i per una victòria del sí no tan aclaparadora, però victòria al cap i a la fi.

De tota manera, tampoc crec que el resultat justifiqui l’optimisme del món independentista. M’explicaré. El 41 % de participació és una dada que en qualsevol elecció hauríem considerat pobre, ja que significa que a més de la meitat dels ciutadans amb dret a vot no l’interessa o l’interessa poc el que en pugui resultar del procés electoral. Cert que sol haver-hi un segment d’abstenció que en un procés electoral normal o en determinats referèndums, pot obeir a la consigna abstencionista d’algun partit, però a Arenys de Munt l’abstenció no la propugnava ningú, ni tant sols el no, i en canvi l’única campanya que ha tingut lloc ha estat a favor del sí (no crec que el circ de la Falange es pugui considerar campanya per al no, i a més, en conjunció amb l’oposició de l’Estat, més aviat ha esdevingut en companya per al sí)

No pretenc, ni molt menys, deslegitimar el resultat. Me’l crec, malgrat que tot el procés ha estat mancat de les garanties que el procediment electoral “legal” estableix. Sense haver-hi participat i sense ser-ne testimoni, tot plegat dóna la impressió que s’ha portat bé. Tanmateix, si Arenys fos Catalunya, resultaria que prop del 40 % dels electors catalans estarien a favor de la independència, i la resta en contra. Sóc així de contundent perquè assolir la independència exigeix un grau de mobilització i un interès definit de la població, sense els quals seria impossible. No concebo que qui vol la independència s’abstingui a l’hora de decidir. Per això assimilo abstenció i vot en contra o, si es vol, contraposo als vots favorables la suma d’indiferència i vots en contra.

Amb aquestes dades la independència, ara com ara, no seria possible. Si, gràcies al ressò d’aquesta iniciativa, la consulta es fa en altres pobles, els resultats poden ser semblants o no. Però si el 40% d’Arenys és important, on els sectors sobiranistes, si jutgem per la composició política de l’Ajuntament, tenen força pes, la cosa pot diferir molt en altres llocs, i especialment a Barcelona i tota l’àrea metropolitana, on es concentra la majoria de població catalana. Per això crec que el referèndum d’Arenys ha donat el millor resultat possible per una consulta d’aquestes característiques en les circumstàncies actuals, el més alt de tots els resultats que es puguin donar a tot Catalunya, però que es queda curt si vol representar la voluntat majoritària del poble català, i que, a més resulta difícilment aplicable al conjunt del Principat.

Amb tots els respectes, a la independència li queda encara molt de camí. Té al seu favor, tot s’ha de dir, que el govern espanyol i els mitjans de comunicació estatals hi juguen a la contra, i això sempre motiva. Però interpretar la consulta d’Arenys en clau nacional ens porta a un miratge perillós. La consulta d’Arenys no és la consulta que tot Catalunya necessita per a assolir la independència. Deixant de banda el fet que s’ha permès votar als ciutadans de 16 i 17 anys, que en una consulta “legal” n’estarien privats, en el conjunt de Catalunya ni tots els nacionalistes són independentistes, ni representen a una majoria aclaparadora de la ciutadania, com es podria pensar dels resultats d’Arenys.

Ho saben prou bé els principals partits nacionalistes que han donat suport a la consulta, CIU i ERC, però especialment CIU, que té l’ànima dividida per un sector sobiranista i un altre d’autonomista. I sabent-ho i a més participant del govern en una bona colla d’institucions, resulta irresponsable festejar iniciatives que no són, de moment, altra cosa que un brindis al sol, forçant la legalitat que com a governants estan obligats a respectar i fer respectar, a risc de comprometre seriosament la seva credibilitat i la del sistema polític que els ha donat i els donarà opció de governar. Se’n diu jugar amb les cartes marcades, anar a missa i repicar, governar i oposar-se a la vegada. És aixecar expectatives que el sistema no podrà complir, sabent-ho i coneixent-ne les conseqüències. En el fons, sembla que tots plegats tinguem por de passar per botiflers.

En definitiva, benvinguts siguin els resultats d’Arenys, però encara cal tenir present que:

  • Arenys de Munt és un miratge en el que no s’ha de caure, a risc de fotre’ns una patacada. Una majoria de catalans, actualment, no vol la independència. Veurem en quin percentatge la vol el dia que es pugui consultar a tot Catalunya.
  • El compromís de la classe política a favor d’aquesta consulta és d’una hipocresia de manual i d’una irresponsabilitat palmària. Recolzar i alenar des de les tribunes públiques allò que un mateix no pot o no vol -i no podrà o no voldrà- donar allà on governa o governarà, no té altre nom. Tret que es vulgui muntar un circ per a distreure al personal.

En qualsevol cas, el que és innegable és que a Catalunya, encara que no sigui majoritari, hi ha un sentiment sobiranista que no pot ser ignorat. Hi és i és nombrós, encara que no tant com el ressò mediàtic ens podria fer creure. Ignorar-lo és irresponsable, sobrevalorar-lo també.

Fent miracles pel conducte reglamentari

0 comentaris

Sant Plàcid, que era monjo del monestir de Subiaco allà pel segle VI, va sortir un dia a buscar aigua i caigué al llac en un moment de distracció. Sembla que l’home no sabia nedar, o sigui que començà a demanar auxili cridant i gesticulant, mentre brandava per a no enfonsar-se. En això estava, quan s’adonà del què passava Sant Maure, que era un altre monjo del monestir i que voltava prop d’allà. Com que a l’església i a l’exèrcit cal seguir sempre el conducte reglamentari, Sant Maure va entendre que abans de fer res, calia que el seu superior li donés permís per a actuar, o sigui que anà a veure al pare abat, que no era altre que Sant Benet.

-“Pare, m’he adonat que el germà Plàcid ha caigut al llac i crida molt, com si no sabés nedar i s’estigués ofegant. Em doneu el vostre permís per anar a salvar-lo?”.

-“I és clar, fill meu, tens la meva benedicció. Ves i treu-lo de l’aigua.”

I sant Maure, diligent com era, posà cos i ànima en el salvament de Sant Plàcid, sense recordar, aixelabrat com era, que ell tampoc no sabia nedar. Però vet aquí el miracle, que proveït de la benedicció de sant Benet, corregué al llac, s’hi tirà de cap i nedà fins on el germà Plàcid feia els darrers esgarips, l’agafà fortament i el tragué de l’aigua, salvant-lo d’una mort imminent. Després hi caigué: “Òndia, però si jo no sé nedar i no he tingut por ni m’he ofegat! Deu ser un miracle”.

Hi ha força variants en l’explicació d’aquesta història. En algunes Sant Plàcid no era pas un monjo del monestir, sinó un nen. En d’altres, és Sant Benet qui s’adona de l’accident i crida a Sant Maure per a que actuï (per algun motiu no ho podia fer ell). I en algunes Sant Plàcid camina sobre les aigües, per contes de nedar. Sigui una o altre la realitat dels fets, o cap ni una, sorprèn que el germà Maure necessités el permís del pare abat per a salvar a una persona en perill, o que Sant Benet no pogués fer ell mateix la feina si tanta urgència hi havia, i posats a fer miracles, ell mateix podia córrer sobre les aigües. És clar que abans havia estat l’abat del monestir de Vicovaro, on sembla que no era gaire estimat, fins al punt que els monjos havien intentat enverinar-lo, farts de l’austeritat en que els obligava a viure. Potser va pensar que si es posava a l’aigua, algú se les empescaria per a que no en sortís. I per alguna cosa, també, del monestir de Vicovaro no en va sortir cap sant, mentre que en el de Subiaco se n’hi concentraren una bona colla. Per cert, que Sant Benet és el fundador de l’Ordre Benedictina i de la Regla que porta el seu nom, una regla que han seguit i segueixen una quantitat important dels monestirs catòlics d’arreu del món.

L’escena del llac i el salvament és la que representa el quadre reproduït, obra de Juan Correa de Vivar, un pintor espanyol de la primera meitat del segle XVI que dedicà la seva vida a pintar temes religiosos, i que s’exposa al Museu del Prado. Si Juan Correa visqués als nostres temps, podria pintar la mateixa escena, però sense llac. Per exemple, un sacerdot demanant permís al bisbe per a servir als pobres, als malalts de sida, a les dones víctimes de la violència de gènere, als refugiats d’aquest món. I veuríem si el bisbe o el sacerdot feien el miracle o canviaven el desenllaç de l’escena del llac: Sant Plàcid ofegant-se en pau, després de rebre la benedicció i el confort espiritual de Sant Benet i de Sant Maure. Això si, uns i altres anirien al cel.

Una Diada estranya

5 comentaris
Al final resulta que el més destacable d’aquesta Diada haurà estat el boicot d’ICV a la cantant israeliana Noa (que encara no sabem si és proisraeliana, propalestina, les dues coses o cap d’elles), l’escridassada dels treballadors de Nissan i Roca als polítics que fan l’ofrena a Rafel de Casanova (treballadors als que preocupa més arribar a finals de mes que tenir un bon estatut), un referèndum a Arenys de Munt (que encara s’ha de fer i en el que sols votaran els habitants del municipi, cal suposar), i una sentència del Tribunal Constitucional que encara ha de venir (i que no se sap com serà), relativa a un Estatut que hem llegit quatre gats.

Té raó la Pilar Rahola en el seu article d’avui a La Vanguardia, quan diu que aquest país és fantàstic i que, al cap i a la fi, el circ es munta per a distreure al personal, no per a resoldre problemes. Si jo fos un observador estranger, afegiria que és un país de pandereta, perquè a hores d’ara ja no sabem si som nacionalistes, independentistes, catalanistes, tot a l’hora, el primer sí però el segon no, el primer i el tercer, o res de tot plegat. O potser els que no ho saben són els que mouen el “cotarro”, perquè la majoria de catalans crec que s’identifiquen més amb els treballadors de Nissan i Roca que amb els insignes pregoners de les essències pàtries.

Diu la Rahola que, un any més, celebrem la Diada sense saber on anem ni quina societat tenim. Cal que ho aclarim. Tot això no ho saben els organitzadors del circ, que munten la Diada per al seu lluiment. Els demès, els que som convidats de pedra en aquest muntatge, sabem on som i què volem abans que res. Llàstima que els actors d’aquest espectacle no se n’adonin, podrien fer país de veritat.

Quan l'ofici més vell del món ens ve de nou

0 comentaris
Que a aquestes alçades ens adonem que hi ha un problema amb l’ofici més vell del món, no té perdó. Un ofici més vell que “l’anar a peu”, com diu el Conseller Nadal. No pot ser que ens vingui de nou. Quelcom deu tenir la prostitució que ningú ha estat capaç de posar-hi fre, ni en aquest país ni en cap altre, ni sota un règim ni sota un altre, ni en èpoques modernes ni en èpoques passades. És evident que la ciutat de Barcelona, però no sols ella, té un problema d’imatge, i també de salubritat, higiene i seguretat públiques, relacionat amb la prostitució, i cal fer alguna cosa, però no és de rebut que sols pensem en Santa Bàrbara quan trona.

El Sr. Hereu té un problema, exactament el mateix que tenen altres alcaldes, ja siguin del PSC, de CIU, d’ERC, d’ICV o del PP. Té el Sr. Trias la solució? Segur que no. El debat sobre la prostitució té varis fronts i les postures i la intensitat de les reaccions són diverses. Sembla que hi ha consens en que es tracta d’una forma d’explotació de la dóna sense cap possible justificació i, per tant, la solució última seria la seva eradicació. Però això és impossible; crec que el temps ho ha demostrat abastament, i així s’obre un altra porta: la de la legalització.

Si hi hem de conviure, procurem, al menys, minorar-ne els efectes indesitjats. La simple tolerància és el que tenim, i ja hem vist a on porta: la prostitució al carrer, la insalubritat, la inseguretat per a les prostitutes i els clients, l’explotació pura i dura de la dona, el tràfic de persones, ... No funciona. Hi ha una altra possibilitat, la legalització. Ja sé que sobre això no hi ha consens. De fet, hi ha arguments poderosos per a oposar-hi, i el més important és força contundent: com podem pensar en legalitzar l’explotació de la dona?, és que l’hem de considerar admissible?

Alguns països, com Holanda, han superat aquest debat i el dilema moral que comporta, tirant pel dret: es tracta d’escollir el mal menor. Ja que no podem evitar que la prostitució existeixi, procurem controlar-la fins on sigui possible, i això passa per treure-la del carrer i confinar-la a immobles i instal·lacions expressament destinats a aquesta finalitat, com qualsevol altra activitat econòmica. A més, lluitem contra l’explotació per terceres persones convertint-la en una professió més, subjecte a les lleis laborals i als controls sanitaris pertinents. Regulem-ne els preus i cobrem impostos. Ull!, no es tracta de convertir a l’Estat en proxeneta, sinó d’evitar que terceres persones es facin riques amb l’explotació de la dona.

Tot això que dic ja ha estat pensat per algú o altre en molts moments, no és res de nou, i resta pendent de la superació del debat entre tolerància i legalització. Però no sembla que, a l’horitzó, s’albiri cap altra solució. És indubtable que la legalització porta aparellades força dificultats i conflictes, com alguns dels que apunta la premsa avui mateix: moltes de les prostitutes que exerceixen al carrer són immigrants sense papers i difícilment es podrà legalitzar la seva feina, poques persones estan disposades a tolerar que en les cases i pisos dels seus veïns s’exerceixi la prostitució, etc. Però són aquests problemes els que cal solucionar i no acontentar-nos en el “no s’hi pot fer res”, ni en el “no hi fan res” sense aportar solucions. I si a sobre hi posem la política pel mig, això ja no ho arregla ningú.

En qualsevol cas, la regulació proposada hauria de venir de la mà d’una llei, i aquesta sembla que sigui la proposta de l’Alcalde de Barcelona. Però al marge que l’Estat vulgui anar o no per aquest camí, i no sembla que el Govern Zapatero tingui intenció de posar-se a la feina, l’ajuntament no pot defugir la seva responsabilitat pel que fa a la seguretat als carrers, la salubritat i higiene, i la imatge de la ciutat. Barcelona hauria de començar per fer complir l’ordenança cívica que va aprovar fa un temps i, si cal, modificar-la o introduir-ne de noves per a treure la prostitució dels carrers, al menys fins on sigui possible. Passar-li la responsabilitat al govern de l’Estat és tirar pilotes fora i no voler reconèixer que hi ha un problema de coherència en el govern municipal. I si l’oposició municipal té una idea millor o pitjor, o si en té alguna, ja va essent hora que l’expliqui.

El Pacte Nacional per a les Infraestructures

1 comentaris

El Govern de la Generalitat acaba de donar llum verda al Pacte Nacional per a les Infraestructures, un document que enumera les actuacions prioritàries a Catalunya en els àmbits de la mobilitat, l’aigua, els residus, l’energia, les telecomunicacions i el sòl per activitats productives fins a l’any 2020. La referència dels acords del Govern diu textualment:
  • Proposa un total de 130 mesures, cadascuna amb un llistat complet de projectes, distribuïts entre els sis àmbits d'intervenció.
  • Preveu 100.000 milions d'euros d'inversió conjunta de l'Estat i la Generalitat en infraestructures de Catalunya.
  • Proposa les infraestructures necessàries per donar servei a una població prevista de 8 milions de persones l'any 2020, així com les prioritats i els criteris d'inversió i de gestió.
  • Aposta pel transport públic, especialment el ferroviari, complementant-ho, quan no sigui possible, amb una xarxa d'autobús competitiva.
  • Dota Catalunya d'una àmplia xarxa de sòl industrial, de serveis empresarials i d'instal·lacions logístiques, que faciliti la instal·lació de les empreses en condicions de plena accessibilitat a les xarxes de comunicacions i de serveis.
  • Promou el sòl per a usos agraris i la seva eficiència, amb l'objectiu d'incrementar la capacitat de producció alimentària del país, impulsant els regadius.
  • Garanteix l'abastament d'aigua, tot preveient les infraestructures de sanejament, abastament i reutilització.
  • Promou el màxim aprofitament dels residus, considerant-los un recurs, i desenvolupa xarxes territorials d'infraestructures de tractament.
  • Assegura el subministrament energètic a la població i als sectors econòmics, atorgant suficiència energètica a totes les demarcacions.
  • Garanteix la connectivitat arreu del territori a les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).
Diu el Govern que aquest document neix del consens entre els principals sectors econòmics, socials, polítics i institucionals de Catalunya. Cal suposar que ben aviat es farà públic el contingut textual del pla, però crida l’atenció que s’hagi aconseguit el consens necessari, cosa que em costa de creure, sinó és que es tracta més d’una voluntat que d’una realitat. Perquè també diu el Govern que s’apresta a signar el Pacte amb el major nombre possible d’agents socials i econòmics, i llegeixo entre línies que aquest consens no és gens segur.

És difícil, a un any vista de les eleccions, que se sumin a aquest consens els partits de l’oposició, però quan una cosa és difícil vol dir que encara és possible. Caldrà jutjar el contingut del pacte quan en tinguem coneixement exacte (quines són les 130 mesures anunciades i el llistat complet de projectes), però no se’ns hauria d’escapar que un pla com aquest, si és capaç de tirar endavant amb un consens ampli, es convertirà en un valuós instrument per al desenvolupament econòmic del país, si som capaços de d’entendre la despesa pública com una inversió i no com un malbaratament, al marge que els projectes siguin els adequats o no.

Naturalment, ni la societat ni els agents polítics, econòmics o socials, tenen cap obligació d’assumir les propostes del govern, especialment si no les consideren idònies, necessàries, convenients o possibles, però, com sempre, correm el perill que, pel que fa als partits, posin l’interès polític per davant de l’interès general, un pecat que té tots els colors de l’espectre polític.

I un altre perill. Aquest país nostre és un país ple d’enginyers i advocats sense títol. Vull dir que tots ens veiem en cor de carregar-nos qualsevol pla que se’ns proposi per qualsevol govern, sense més armes que l’autosuficiència i el convenciment irreflexiu que govern i funcionaris són tots plegats una colla de tanoques. És la manifestació del no a tot sense cap alternativa. Sols cal veure algunes de les reaccions que es van donar a Igualada amb motiu de la recent visita del Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, en la qual va explicar els plans del Departament pel que fa a les inversions en infraestructures de l’Anoia per als propers anys. Com que en aquesta comarca i en d’altres som especialistes en combatre qualsevol pla que vingui del Departament del Sr. Nadal, potser, al menys a la Conca d’Òdena, el podríem començar a nomenar ja com a Pacte Comarcal per a la Plataforma Anti-Infraestructures.

Aquest país va malament

0 comentaris

"Aquest país va malament perquè una colla d’insolvents sols pensen en barallar-se". Amb tots els respectes per als polítics de qualsevol banda, això ho diu molta gent al carrer, amb aquestes paraules o semblants. Naturalment, el que la gent diu al carrer no és exactament el que els analistes de qualsevol color expliquen a les tertúlies, els suplements dominicals i als seus blocs (im)personals. Tots coincideixen en la primera part de la frase. A ningú se li escapa que aquest país va malament, i quan diem que va malament, el comú dels mortals entenem que va econòmicament malament, perquè el que preocupa a la gent és, per sobre de tot, l’atur, la incertesa pel futur, la cistella de la compra, els llibres de l’escola, com arribar a final de mes....

La segona part de la frase, que al carrer comparteix més gent de la que els analistes polítics són capaços d’albirar, l’han transformada els responsables de les forces polítiques en un joc absurd de paraules, l’escatèrgoris de la política. Tan se val acceptar pop com animal de companyia, com que el govern crea atur o que l’oposició no té cap pla. A la fi, com tots els jocs, serveix tant sols per a passar l’estona. El trist de tot plegat és que quan acabem de jugar aquest país serà una ruïna econòmica i potser social.

En dies com avui, en que diversos diaris coincideixen en que l’economia va de mal en pitjor i que en tenim per temps, resulta depriment veure com ningú, absolutament ningú, te un pla. La manca d’un pla, s’ha de dir clarament, és una catàstrofe, perquè implica que ningú sap què fer, o que alguns no ho saben i a d’altres no els importa. No sé que és pitjor, però jo crec que això darrer és el que passa. El govern no sap què fer, immers en la resignació del que fa el què pot, o sap, i no està obligat a més, i l’oposició –i entengui’s per oposició aquells partits que no participen del govern- creu més interessant desgastar al govern que proposar alternatives o solucions.

Serà que la cosa no té remei? Hi ha qui pensa que en economia les coses, tard o d’hora, s’arreglen soles, i probablement tingui raó. El fotut de tot plegat és pel camí cauen governs, cauen països i, sobre tot , cau la gent.

Miracles a preu fet

0 comentaris

El 10 de setembre de 1947 La Vanguardia publicava a la tercera pàgina una notícia segons la qual en un poble anomenat Los Cerricos, en el terme municipal d’Oria, província d’Almeria, la Verge Maria s’havia aparegut a una nena, a la vora d’un camí. Sembla que la Verge seia sobre un turonet i, al passar la nena, li va dir "Adiós, niña", amb la qual cosa sabem que, sinó era la Verge, al menys es tractava d’una persona ben educada. Com en totes les històries d’aparicions miraculoses, les d’abans, la protagonista va ser una nena i sols ella va veure realment a la Verge. També, com sempre, un grup de gent s’ho va creure cegament, malgrat que no van veure res.

La premsa espanyola dels anys 40 és plena d’històries com aquesta, unes històries que han proliferat sempre en èpoques de misèria, ignorància i incertesa. Però ja fa uns anys que aquest fenomen es torna a donar, i no són ja pobres pastorets o nenes orfes les que troben la Verge mentre van a la font a buscar aigua, sinó algunes persones adultes que fan de la credulitat de la gent una font de negoci inesgotable. El que no ha canviat és que la Verge s’aparegui sempre a una sola persona. L’esquema sempre és el mateix, una persona diu que veu la Verge i que hi parla, ho predica als quatre vents, la gent comença a pelegrinar al lloc on aquella persona ha muntat la paradeta, i les aparicions es succeeixen indefinidament, sempre el mateix dia i en hores d’oficina; s’hi posen unes paradetes de records i s’admeten donatius per a mantenir el culte o construir una catedral. Així s’ha fet el Palmar de Troya. Tot i així, tanta és la fe de les persones que s’hi acosten, que algunes fins i tot diuen veure allò que en un principi sols està reservat als elegits. Recordo un reportatge de la televisió espanyola sobre unes suposades aparicions de la Verge a l’Escorial, que es venen succeint ininterrompudament des de fa uns anys i que donen vida a vàries famílies, segurament que fins que s’hagin assegurat la jubilació. S’hi mostrava algunes persones que asseguraven haver vist un resplendor, una figura borrosa, una llum, que sens dubte era la Verge, cosa que en principi sols estava reservada a la mestressa del negoci. És el que passa quan es mira el sol sense la protecció d’unes ulleres fosques, o quan s’és massa crèdul.

El cas és que aquests tipus d’aparicions no es donen mai davant d’un gran públic, mai hi ha una massa diversa de gent que sigui testimoni de tals miracles, la qual cosa probablement no fa sinó augmentar la incredulitat dels descreguts -la meva no, perquè sóc genèticament escèptic, podríem dir que pateixo d’incredulitat congènita- Els miracles massius i espectaculars són cosa d’un passat molt remot, de les èpoques de l’antic testament i de mitologies vàries dels pobles antics. Ni tant sols la societat medieval, tant propensa als miracles, fou mai testimoni d’esdeveniments de l’envergadura de la separació de les aigües del Mar Mort o la multiplicació dels pans i els peixos, successos aquests que, a més, foren explicats per persones que visqueren molts anys després que tinguessin lloc.

A risc de semblar blasfem, em sembla que ajudaria a creure en aquestes coses que, un bon dia, al balcó del Vaticà fos la Verge qui sortís a fer la benedicció urbi et orbi, o que Déu Nostre Senyor es mostrés al bell mig de Times Square per a dir-nos quatre paraules. A la fi, tot es redueix a creure, la qual cosa és fàcil perquè evita molts maldecaps.

Colla d'inútils

0 comentaris

A vegades no n’hi ha prou amb un inútil per a fer un gran desgavell, i cal la participació d’un advocat de l’Estat, d’una jutgessa, dels dirigents d’algun grup polític, d’algun ministre i de part de la premsa. I dic que cal la participació d’un grapat d’inútils, perquè és de suposar que la finalitat última dels seus actes és precisament la contrària del que els seus actes irreflexius aconsegueixen.

Sempre ho dic: calladets estan més guapos. Volien impedir el plebiscit convocat a Arenys de Munt sobre l’autodeterminació? A aquestes alçades ja haurien de saber que aquestes coses no es poden impedir, sinó és per la força, i llevat que gosin fer-la servir i passin d’inútils a irresponsables, el referèndum es farà, ja sigui a les dependències municipals, al carrer o en algun local privat.

No és que m’hi vagi gran cosa. La ciutat on visc no ha fet cap convocatòria d’aquestes i no sembla que porti camí de fer-la, ho sigui que no em toca votar. Però m’indigna la incompetència aliena. Que cadascú pensi el que vulgui i voti el que li sembli. Jo personalment crec que, al marge de l’elecció que hom esculli, cal tenir l’oportunitat de decidir. D’acord en que la Constitució no ho admet i que el referèndum és il·legal, però aquells que hi estan en contra haurien de saber que el privat és el més desitjat, i que com he dit alguna vegada, el nostre catalanisme és inversament proporcional a l’anticatalanisme o, si es prefereix, a l’espanyolisme dels demès.

D’aquest referèndum, si no s’haguessin aplegat una colla d’inútils que per estar-hi en contra n’han fet propaganda, no se n’hauria parlat gaire. A la fi, no s’hauria tractat gaire més que d’una manifestació folklòrica del catalanisme més compromès però més minoritari. I, tanmateix, els seus promotors han tingut la sort que, precisament aquells que estan en contra del dret a decidir, hagin organitzat una fantàstica campanya propagandística, els actes de la qual resulten més esperpèntics com més s’hi pensa, i sinó fem-ne un recull:

  • La Falange Espanyola, un partit del que no és pot dir precisament que tingui uns objectius democràtics, anuncia una manifestació en contra del referèndum per al mateix dia a Arenys de Munt.
  • Al Conseller d’Interior, Joan Saura, d’ICV, li sembla que la Falange té tot el dret del món a manifestar-se aquell dia i en aquell lloc, sense tenir en compte la probabilitat de que es produeixin incidents. Potser a l’Honorable Conseller li sembla que, si hi ha incidents, seran "legals".
  • Ciudadanos Partido por la Ciudadania presenta una denúncia i requereix a l’Estat per a que impedeixi la celebració del referèndum. Al Sr. Rivera li devia semblar que se n’havia parlat poc.
  • L’Advocat de l’Estat presenta un recurs contra l’acord del Ple d’Arenys de Munt, un acord que es limitava a donar suport a la convocatòria i no pas a organitzar-la. L’Advocat de l’Estat, naturalment, és un funcionari que rep ordres d’algun responsable polític, amb tots els respectes per als funcionaris (que jo també ho sóc).
  • Una jutgessa acorda suspendre l’acord del Ple, una suspensió ajustada a dret, jo això no ho discutiria, però absolutament inútil, perquè el que està suspenent és el recolzament de l’Ajuntament a la convocatòria, però no la convocatòria en si mateixa, que es farà igualment però en alguna dependència que no sigui municipal.

Gràcies a aquesta excel·lent publicitat, porten camí d’organitzar-se altres convocatòries semblants en més municipis, amb la qual cosa a l’Advocat de l’Estat se li gira feina. Com diu molt bé l’historiador i membre de la CUP d’Arenys de Munt Jordi Bilbeny, gràcies als detractors de la consulta el que inicialment s'havia plantejat com "un joc de desinhibició mental" es convertirà en una "votació èpica". Probablement n’està ben cofoi, i en té motius. La campanya els ha sortit gratis.