Fidel Castro va fer famosa una frase, l’any 1953, quan el jutjaven per la seva participació en l’assalt a la caserna de Moncada, durant la dictadura de Batista: “Condenadme, no importa, la historia me absolverá”. Castro es defensava ell mateix i aquestes són les paraules finals del seu al·legat. Quan, uns anys més tard, la dictadura castrista va substituir a la de Batista, el règim comunista de l’illa caribenca va esgrimir una i altra vegada la cita del seu líder per a justificar la manca de llibertats. És com dir, “ja sé que ara no m’enteneu, però a la llarga comprendreu que ho faig per al vostre bé”.
La cosa encara dura i Fidel Castro s’ha convertit, si no m’equivoco, en el dictador que porta més temps al poder, superant fins i tot al recentment finiquitat Gadafi. Bé, oficialment està retirat des que es va posar malalt, però que el substitueixi el seu germà i romangui a l’ombra no canvia gran cosa.
La veritat és que aquesta excusa de que el temps els donarà la raó ha estat esgrimida incansablement per tota mena de dictadors i de no tant dictadors, però si ens hi fixem bé, l’absolució de la història no arriba mai, sinó tot el contrari. Algú recorda una dictadura que hagi estat justificada i beneïda temps després que hagi acabat? Ni tant sols la franquista, malgrat els franquistes que encara es fan notar als mitjans de la caverna. No hi ha antecedents d’absolucions històriques.
Però és molt nostre això de que el temps posarà cadascú al seu lloc, variable local de “la història m’absoldrà” o “la història et condemnarà”. I a més és més pràctic. No tant sols serveix per a justificar la postura personal de no baixar del burro, sinó per a amenaçar al contrincant amb el judici implacable de la història. D’una banda, permet enrocar-se en una postura, una idea, una política, una decisió o el que sigui, sense més raonament que el “jo ja sé el que és bo i tard o d’hora us en donareu compte”, i de l’altra advertir que “tu no em fas cas, però ja t’ho trobaràs”, una actitud que en ocasions permet demorar les batalles perdudes a un temps futur en que, se suposa, les circumstàncies et donaran la raó i demostraran que aquell que ha resolt tan inadequadament estava equivocat.
Fixem-nos que en aquest àmbit ja no es tracta de dictadures. Quan un arriba al poder per mitjans democràtics obté un xec per a fer i desfer, impulsar o frenar, el que honestament consideri convenient per al benestar públic. Són accions o omissions de govern que seran ben acollides per uns i rebutjades per altres, amb major o menor intensitat. Quan es fa o desfà contra corrent o contra un parer majoritari, o al menys contra una forta oposició, el recurs al temps per a carregar amb la raó és habitual, generalment perquè no hi ha altra forma de convèncer.
Pot ser que el que governa en positiu, endavant, és a dir, “fent coses”, tingui èxit i el temps li doni la raó. Molts no creien que tal o qual projecte reeixís, que aquella iniciativa acabés portant treball i prosperitat, o que aquell equipament esdevingués necessari, útil i apreciat, però al final el temps ha posat les coses al seu lloc i s’ha demostrat que qui ho va crear o impulsar tenia raó, mentre que qui ho volia impedir s’equivocava.
Pot passar al revés, que s’acabi demostrant la inutilitat, el despropòsit i el malbaratament que comporta aquella infraestructura o aquell projecte, com està passant en alguns cassos. Diguem, doncs, que al que fa quelcom en positiu li pot sortir bé la jugada o no, en funció de moltes circumstàncies, i serà reconegut o no en funció de l’èxit o el fracàs.
I el que governa en negatiu, el que elimina, frena o impedeix per motius legítims, obeint un programa de govern, una forta convicció o, a vegades, una tossuda obcecació, té les mateixes possibilitats d’encertar-la o no però, sentint-ho molt, ni la història ni el temps aniran en auxili seu si les circumstàncies globals no milloren. I si milloren, ningú li donarà les gràcies perquè haurà estat malgrat ell. Sigui o no així, aquesta acostuma a ser la reacció pública. Això pot ser força injust, però quan passat un temps les coses empitjoren o sols es mantenen, sortirà amb tota seguretat algú que preguntarà per què es va deixar perdre aquella oportunitat, per què no es va construir aquell equipament, per què es va suprimir aquell servei o per què no es va fer tot el possible per a mantenir-lo.
És exigir la prova diabòlica, la de demostrar la pròpia innocència i no la culpabilitat. Quan es crea es pot demostrar que s’ha fet malament. Quan es destrueix sols es pot conjecturar sobre el que hauria passat si no s’hagués desfet. La història no absol mai ningú, però el temps sempre posa tothom al seu lloc. El que passa és que no ens posa mai al lloc que voldríem, i el que governa en negatiu ho té pitjor.