Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bajanades. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bajanades. Mostrar tots els missatges

Quan un té un mal dia...

0 comentaris
Hi ha coses que fan ràbia, com que al sortir del treball el primer dia després de les vacances, que sempre resulta complicat, t’aparegui una obra d’art al lateral del cotxe amb forma de ratllada feta amb algun objecte punyent, des del davant fins al darrera. No t’alegra precisament el dia. Això em va passar a mi ahir mateix, així que descriuré breument les meves reaccions. La primera, de sorpresa. La segona, una sèrie concatenada de renecs especialment dedicats a tot el santoral que, per respecte a la gent de missa, no repetiré. La tercera, un seguit de “bons desitjos” a l’autor de la gracieta, a tots els seus avantpassats i a tota la seva parentela fins al tercer grau de consanguinitat. A tots ells, el meu “carinyo” i consideració, i les plagues d’Egipte si pot ser. Ara que ja ha passat un dia i he tingut temps de comptar fins a 15.000, ja no escanyaria ningú, sempre, és clar, que per a la seva tranquil·litat i la meva, l’artista desconegut continuï anònim.

La cosa és que jo sóc del bon pa i, encara que pogués, difícilment prendria represàlies, però em vaig emprenyar i vaig seguir de mala lluna fins que es va acabar el dia. Hi ha qui reacciona pitjor amb coses com aquestes, fins i tot amb assumptes més banals. Si, per exemple, jo no fos del bon pa i, per contra, patís algun desequilibri que em fes especialment agressiu, podria haver reaccionat molt més negativament del que ho vaig fer.

Un mal dia el té tothom, i un mal dia et pot amargar la resta de la teva vida, o la dels altres. Sempre hi ha algú, generalment molt pacífic, que reacciona malament davant un embús de trànsit prolongat i es llança incomprensiblement contra el vehicle del davant o contra algun vianant. Sempre hi ha, també, qui maltracta a qui li és més proper, qui insulta tot i tothom, qui li dóna per trencar coses o, el que és pitjor, per trencar cares. I hi ha qui arrossega algun ressentiment ocult que esclatarà a la mínima, o qui ho farà pagar a aquells que li resultin més vulnerables.

Ara que ja no estic enrabiat, em dóna per imaginar coses. Imagino, per exemple, que en lloc de ser un modest funcionari, sóc un directiu de Standard&Poor’s, i que el mateix dia en que estic enfadat amb el món sencer, he de prendre una decisió sobre la qualificació del deute sobirà d’un país. Com que imaginar és gratis, no m’estic de res. Imagino també que sóc el Conseller d’Interior, i que després de contemplar la “gracieta“ del cotxe, he de decidir si dissolc una manifestació o desallotjo la Plaça de Catalunya. També em puc imaginar que sóc un dirigent mundial que ha de considerar si una provocació d’un altre país mereix o no una resposta bèl·lica. O que sóc el President d’un Tribunal que aquella mateixa tarda ha d’avaluar i qualificar una tesi doctoral. O un Conseller que ha d’autoritzar o no un ERO, o imposar o no una multa.... Podria ser un guàrdia municipal amb un talonari de multes a la mà, que comença la ronda en un mal dia.

I si fos inspector d’Hisenda? I si fos el governador del Banc Central Europeu i ara, per pebrots, no em donés la gana de comprar deute sobirà espanyol o italià, sols perquè m’han fet enfadar? I si fos dentista i fes cara de molt emprenyat?

Dit així, sembla que el món sencer depengui de que uns quants es llevin amb un peu o amb un altre. Quan érem joves, crèduls i idealistes, el materialisme històric ens explicava que aquestes coses no podien passar, que tot el que al món passava era producte de la lluita de classes i de les relacions econòmiques entre elles, de tal manera que l’ésser humà individual poca cosa hi podia fer. Així, les dictadures no les feien els dictadors, ni les guerres les originaven els polítics o els militars, sinó els interessos econòmics de les classes poderoses. Per això, quan Stalin n’afusellava uns quants, no n’era gens culpable, sinó que tot plegat era el devenir inevitable de la lluita del proletariat per a fer-se amb les regnes de la societat. I Hitler tampoc devia ser responsable d’aniquilar mitja humanitat.

Diran el que vulguin, però moltes persones haurien sobreviscut si Hitler o Stalin haguessin mort al néixer, o si, governant com ho van fer, no haguessin trobat qui els tragués de polleguera. De paranoics n’hi ha a tot arreu, i a més tenen una especial facilitat per a arribar al poder. N’hi ha que de poder no en tenen però estan molt tocats i amb una arma esdevenen molt perillosos. N’hi ha que cerquen el paradís matant tanta gent com poden. I n’hi ha que estan molt centrats i per això els elegim per a que regeixin els nostres destins, sempre, és clar, que no els posem nerviosos. Potser això explica que els paguem tant bé. Un mal dia per ells podria ser pitjor per a nosaltres.

I segueixo imaginant. Si ahir a la tarda hagués estat responsable del botó nuclear...



L'estafa

0 comentaris
He rebut avui mateix, no fa ni mitja hora, un correu suposadament provinent d’una caixa d’estalvis, requerint-me per a que introdueixi “de nou” les dades del meu compte que, pel que sembla, ha estat desactivat per raons de seguretat. Es tracta, com és evident, d’un cas de phishing, un mètode per a adquirir fraudulentament les dades bancàries dels incauts suplantant la personalitat d’una entitat bancària o d’una persona o empresa de confiança. No cal dir que l’he esborrat immediatament, però en rebo sovint. Com que no aspiro a ser una excepció, entenc que això passa cada dia a molta gent, i que alguns hi cauen. Per poques que siguin les víctimes, el negoci és rodó perquè no precisa de cap inversió. N’hi ha prou amb un enviament massiu de correus i amb prendre les precaucions suficients com per a no deixar rastre uns minuts després. En mitja hora, posem pel cas, es poden buidar molts comptes corrents.

El que sorprèn és que tractant-se d’una estafa tan coneguda, que ni tan sols requereix de més explicacions, sigui tan efectiva. Això lliga amb la pervivència d’algunes formes d’enredar més velles que l’anar a peu i que segueixen practicant-se sense escrúpols i amb èxit. Quan vaig néixer, i ja fa molts anys, ja era vella l’estafa de l’estampeta, i encara n’hi ha cassos. En vaig conèixer un fa ben poc, el d’una senyora que va comprar per un bon pessic un feix de retalls de diari a una persona suposadament disminuïda, pensant que tot eren bitllets de cent euros. I va tenir la barra de denunciar-ho. De fet, aquest és un cas d’estafador estafat i la víctima inspira poca compassió, però no puc deixar de preguntar-me com és que a aquestes alçades encara hi hagi qui cau en aquests paranys.

Serà que, en el fons, la majoria som més ingenus del que volem pensar? A mi em sembla que no cauria mai en aquestes coses, però no sé si el meu enteniment estarà sempre en forma i com m’ho prendré un altre dia. Hi ha moltes més estafes per les que els anys no passen. El de la “gallina blanca”, l’estafa piramidal que ja funcionava fa cinquanta anys, segueix rendint. Vegis sinó el que està passant amb els publicitats pagarés de la Nova Rumasa. I vegis com va acabar i les conseqüències que va tenir el cas Madoff als Estats Units. A les Rambles els trilers continuen fent el seu negoci sense que els manquin clients, i fora de mercat es poden adquirir encara màquines que fabriquen bitllets o transformen en or qualsevol metall. Hi ha experimentats empresaris que segueixen caient en l’estafa de les “cartes nigerianes”.

En les donem de llestos. Aquestes coses, com els mals dolents, sols passen als altres. Però passen i els altres resulten ser molts. Potser també en formem part i no ho sabem. És que no som, de fet, uns ingenus? Els pagarés de la Nova Rumasa no van servir per a invertir en aquelles empreses que pensaven els compradors, sinó per a solucionar els problemes d’altres empreses del mateix grup. Aquest cap de setmana, com passa en cada cita electoral, molts votants d’aquest país han vist com el vot que van dipositar a les urnes anava a parar a altres candidats als quals no havien votat. I no passa res perquè això ho tenim tant assumit que fins i tot és legal. I és que, de fet, també és legal comprar papers de diari a preu del paper-moneda. Això de l’estampeta ja s’ha vist que no passarà mai de moda. I sinó que ho diguin a l’anònim elector gironí d’ERC que va acompanyar el seu vot d’una estampeta de Sant Josep Maria Escrivà de Balaguer. Una estampeta que ha fet el miracle de deixar la formació independentista fora del consistori gironí.

Millor, doncs, que no ens creguem tan savis i assumim que, en el fons, tots ens deixem enredar. Si ens en sortim amb els correus enganyosos, no som tan afortunats amb les comissions bancàries, però aquestes són legals. I si el nostre vot no serveix per res, ens farem la il·lusió que tot és molt legítim i molt democràtic. Encara que, com diu en Pere Mas a Catalunya Ràdio, de fet, tot és molt confús.

Una veritat complicada

0 comentaris
Diuen que la realitat és tossuda i que, per molt que t’hi esforcis, la vesteixis, l’amaguis o la desmenteixis, sempre acaba passant factura. Altres versions diuen el mateix de la veritat, i un podria pensar que, al cap i a la fi, es tracta de la mateixa cosa. És el que el sentit comú sembla asseverar i el que, en qualsevol cas, el diccionari confirma. Segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, el terme veritat significa, entre d’altres accepcions, allò que realment és, realitat.

És per això que si hom pressuposa d’algú que sempre o quasi sempre diu la veritat, també dona per reals les coses que diu. I si ho repeteix força, aquesta veritat, ergo realitat, es reforça amb el convenciment que tal persona no afirmaria taxativament aquestes coses si no fossin reals, ergo si no digués veritat. És clar que tot aquest embolic penja de l’atribució, sempre subjectiva, d’una doble dosi de sinceritat i infal·libilitat a qui proclama allò que vol que creguem.

El resum de tot plegat és que, partint de la premissa que tal persona és de fiar (pel seu prestigi, per la seva popularitat, per la seva simpatia, pel que sigui), tot allò que diu és veritat i ha de ser cregut mentre no es demostri el contrari. Si a sobre ho diu fort i clar i ho repeteix un cert nombre de vegades, serà acceptat com a veritat irrefutable. I arribats a aquest punt, ho he de dir: que ningú es doni per al·ludit, si-us-plau, que a casa nostra tots som bons minyons i sempre diem la veritat, encara que no sigui la mateixa.

El muntatge no està malament, però tot se’n va avall si l’oient malfia. En realitat el mecanisme es basa en una certa dosi de bona voluntat, la que necessitem per a no posar en dubte el missatge original. La bona fe, com el valor en la guerra, es pressuposa a quasi tothom. La veritat a no tants, sols als que criden més.

Saben els que es dediquen al noble art de la demagògia que la insistència és una virtut, i coneixen bé el teorema de Thomas: si les persones defineixen les situacions com a reals, aquestes esdevenen reals en les seves conseqüències. Una proposició formulada pel teòric de la sociologia William I. Thomas l’any 1928, que ve a significar que les persones adapten la seva conducta a allò que perceben com a real, encara que no ho sigui. I si una teoria a la que s’atribueix un cert grau de veracitat és dita i repetida un gran nombre de vegades, adquireix credibilitat suficient com per a que les persones a qui va destinada obrin en conseqüència. Si se’m permet que finalment sigui directe, diré que això serveix per a guanyar eleccions o per a fer-les perdre, per a obtenir el poder o per a mantenir-lo.

Doncs siguem malfiats!, pensem alguns. No és fàcil quan el missatge no admet prova en contrari. Amb això de la credibilitat, a alguns se’ls suposa innata i a d’altres se’ls nega per sistema. Al contrari del dret penal, en sociologia però en política més que enlloc, has de demostrar que ets innocent, i acaba passant que la veritat la fan els mentiders i la beneeixen els homes i dones de bona voluntat, mentre la realitat rau amagada en els papers perquè no interessa a ningú.

Ho repeteixo. Aquí tots diem la veritat, però no la mateixa. La realitat és als papers, però és clar, qui se’ls llegirà?

Crònica del Gran Salt Enrere

0 comentaris

De les Actes de l’Acadèmia. 12 de desembre de 2020


Benvolguts col·legues, il·lustres acadèmics,

Mai com ara qui els parla ha sentit una necessitat tan gran d’adreçar-se amb orgull als membres d’aquesta institució per a fer palès l’enaltiment i l’elogi de la trajectòria social d’aquests temps. Temps de joia, temps de prosperitat, temps de progrés, temps d’agraïment, tot s’ha de dir, per la cívica i clarivident sensibilitat de la ciutadania envers les solucions necessàries per a sortir del pou de la decadència econòmica i moral en que, temps era temps, aquesta societat s’havia vist immersa.

Recordaran els presents com, fa tot just deu anys, l’ombra de la crisi ofuscava i destruïa l’horitzó de progrés que el poble precisava. No podran oblidar la incertesa de l’atur, la misèria de la recessió, l’igualitarisme mediocre i la manca d’estímul per a encarar els reptes de l’economia. I no els passarà per alt que en aquell marc, els més injustament castigats foren els grups i estaments que de sempre havien estat el motor del progrés i la inversió. Quan més mancava el diner, més se’l castigava.

Un sistema que sempre havia funcionat, el del capital com a origen i destí, l’alfa i l’omega de la riquesa, i el d’una àmplia classe productora, transformadora de béns amb el seu treball i consumidora final, entrà en una inusitada decadència per obra i gràcia de l’ambició desfermada d’amplis sectors de població que, enlluernats per les proclames redemptores i socialitzants d’una intel·lectualitat ufana i ensimismada, arribaren a creure en una il·lusori repartiment de la riquesa generada per anys de prosperitat. La idea perversa de que el treball tenia dret a la reversió del benefici en el mateix grau que el capital s’estengué entre una societat delerosa de béns de consum. Es posà en qüestió la importància de l’empresari com a veritable productor de riquesa i el seu dret a gaudir en propietat de l’excedent generat pel sistema, i un desig d’igualitarisme en el benestar s’escampà irresponsablement i temerària entre els que sempre havien estat productors. Molts cregueren que hi hauria casa per a tothom, molts pensaren que podien gastar com el rics, i amb la complicitat d’especuladors i institucions financeres, cresqué desfermada la bombolla immobiliària de tant mal record, fins al seu esclat.

El que vingué després ho recordem amb tristesa. Atur, misèria, estancament, crisi de valors..... Afortunadament, aquest és un gran poble, i de l’adversitat en sap aprendre les lliçons. Ben aviat s’aixecaren veus assenyades que proclamaren l’evident: que no hi hauria treball fins que els empresaris no invertissin, i que la inversió sols ve si és capaç de generar riquesa. Comprengueren aquestes ments preclares, i així ho proclamaren, que no hi hauria creació de llocs de treball si no hi havia beneficis per a l’empresari, i que en aquest ordre de coses procedia una dràstica reducció d’impostos a aquells que eren capaços de generar riquesa. Al contrari del que sostenien les veus minvants d’una esquerra caducada, calia reduir fins on fos possible, suprimir-la fins i tot, la càrrega fiscal als més rics per tal que invertissin l’estalvi en la creació de noves empreses. Per contra, la massa de productors, la que havia estat classe obrera i després classe mitjana, havia de mantenir i, fins on fos possible, augmentar els seus impostos. Altrament, no hauria estat possible el sosteniment dels serveis públics.

Un bon pas encaminat a la sortida de la crisi, que ben aviat donà els seus fruits. Els empresaris contribuïen a l’interès públic creant llocs de treball i generant riquesa, que els revertia en exclusivitat per a crear, en part, noves empreses i emprendre nous negocis. Els treballadors assolien un major grau d’estabilitat en el treball i, per tant, de seguretat econòmica, i contribuïen al manteniment dels serveis amb els seus impostos, desterrant la nefasta costum de prendre per gratuït tot el que el sector públic pot oferir.

Comprengueren els ciutadans que una contínua reivindicació salarial no feia altra cosa que destorbar l’equilibri econòmic de l’empresa i, en conseqüència, la seva pròpia estabilitat laboral, i no tardaren en desterrar qualsevol ambició de transformació de les seves condicions de treball. La negociació col·lectiva es bandejà, sàviament, de la pràctica laboral i el sindicalisme acabà adquirint el seu sentit més pràctic i eficient: el de transmissor de les directrius de l’empresa envers els treballadors, i de portaveu d’aquests en les seves relacions amb l’empresari. El delegat de classe, aquella figura de la nostra infància, recobrava el seu paper.

És simptomàtic que la mateixa societat posà les coses en el seu lloc pel que fa als delegats sindicals, que de representants legítims dels treballadors durant els anys de prosperitat, passaren a ser titllats com a aprofitats i ganduls en plena crisi. En tota mena de fòrums i debats, en articles d’opinió i en comentaris diversos de la premsa digital, l’obrer no tingué embuts en qualificar als que havien estat els seus representants com a veritables obstacles del progrés. El dret de vaga no és ja res més que una figura retòrica de la Constitució i caldrà replantejar-se en un futur gens llunyà la conveniència del seu manteniment formal.

Comprengué també el ciutadà fins a quin punt el pes de l’administració ha estat un llast per al bon funcionament de l’ordre establert. Les teories constitucionalistes adreçades a una general extensió de drets a totes les capes de la població, havien donat lloc a la cobertura global de serveis com la sanitat o l’educació, esprement fins la sacietat les arques de l’administració que, no ho oblidem, es nodreixen dels diners del ciutadà. La fal·làcia d’equiparar l’accés universal als serveis a la seva gratuïtat havia portat a l’administració a un dèficit galopant que posava en perill la seva pròpia existència. I és la mateixa societat qui ha posat les coses al seu lloc. En front dels que proclamaven que l’obra pública generava treball i dinamitzava l’activitat econòmica, els més sensats van advertir que calien impostos per a finançar-la, redundant finalment en contra dels creadors de riquesa i treball, és a dir, els empresaris. Sàviament, la societat va empènyer cap a la reducció de la inversió pública fins a fer-la pràcticament inexistent. Les infraestructures, tan necessàries per al normal funcionament del país, poden ser construïdes perfectament per la iniciativa privada i finançades pels seus usuaris. El mateix cal dir de tots els serveis públics en general.

S’emprengué, doncs, la gran reforma de l’administració que l’havia de transformar en el que finalment ha arribat a ser: la garant del bon funcionament de l’economia i la pau social. S’ha desfet a l’estat del paper protector que se li havia atribuït durant tant de temps, se la desproveït de qualsevol caràcter garantista i se la reduït a la mínima expressió per tal que exerceixi amb plena dedicació el paper real al qual està cridat al servei de la societat: el de vigilant i controlador del correcte funcionament d’aquest esquema econòmic que lliurement ens hem imposat, el de mantenir cada classe al seu nivell i cada individu a la seva classe.

Ha calgut per aquest motiu desproveïr-se d’una abundant legislació i normativa que amb l’excusa de preservar el medi ambient, l’equilibri territorial o drets de difícil concreció, no feia altra cosa que obstaculitzar la inversió empresarial. Finalment, és ara el bon criteri de l’inversor, acostumat a sospesar pros i contres i coneixedor dels riscos reals i importants, qui assumeix la càrrega de vetllar per a l’equilibri entre els interessos de la comunitat i els legítims interessos empresarials.

És important també la feina que s’ha fet amb l’extinta classe funcionarial. Era insostenible la càrrega que suposava per a la societat el manteniment d’uns privilegis per part dels servidors públics que, a la pràctica, els feien immunes a les directives polítiques i obstaculitzaven el normal desenvolupament de la tasca governamental sota el pretext d’una legalitat per la qual es creien obligats a vetllar. S’ha fet el que s’havia de fer. Els funcionaris són ara, tots sense excepció, càrrecs de confiança. Ho són en tan que la seva permanència en el càrrec depèn exclusivament de la confiança que en ells dipositi l’autoritat que l’ha contractat, i poden ser acomiadats com qualsevol altre treballador, és a dir, lliurement i gratuïta. No cal dir que això ha redundat en una eficàcia mai vista en l’administració. La política es pot exercir ara en la seva plenitud, sense entrebancs ni obstacles legals. I una vegada més, ha estat la pròpia societat qui ha marcat el camí envers aquesta mesura. Eren no poques les veus que s’aixecaven contra el manteniment del règim estatutari dels funcionaris. El ciutadà ha comprès que si confiava el suficient en un polític com per a votar-lo, ho feien també en la confiança que empraria tots els recursos públics de que disposés, inclosos els personals, en el bé del país. I els funcionaris, ara, són fidels servidors dels polítics.

I en aquesta reforma de l’administració, que constitueix una autèntica refundació, hi ha contribuït en gran mesura l’activitat constant, precisa i convençuda dels que han assenyalat públicament cada inversió, infraestructura, nou servei, cada activitat pública de l’administració que generés despesa en primer terme, com un acte contrari als interessos públics, fruit del malbaratament i l’ambició dels polítics, cada equipament com innecessari i costós. Nogensmenys, l’activitat d’aquest col·lectiu ha impartit, si més no, pedagogia, obrint els ulls als que creien en el fals miratge dels equipaments i serveis públics com a béns al servei del ciutadà. Des de quan una biblioteca produeix riquesa? Des de quan un pont, un centre esportiu o la urbanització d’un carrer contribueixen al creixement econòmic, si el ciutadà no ha de pagar per a usar-los?

I no oblidem, per últim, la solució del gran problema immigratori. D’una banda, perquè ha comportat una reducció important de l’atur, i d’altra perquè, si més no, ha contribuït a la recuperació de la nostra identitat cultural. Quan els immigrants han marxat s’han reduït les xifres de l’atur. És innegable que si es redueix el volum de la població activa, l’atur es redueix en termes absoluts. I així ha estat des de la Gran Deportació. Certament, els immigrants han fet el seu paper i els estarem agraïts per sempre per la seva aportació al treball i al creixement econòmic d’aquest país quan feien falta. Després, quan ja no eren necessaris, se’ls invità a marxar. Que no hi hagi suspicàcies, que ningú ho interpreti com a xenofòbia o racisme. Sabem on són, sabem on viuen, i quan els necessitem els tornarem a cridar. Segur que si els ho demanem tornaran per a fer les feines ingrates que alguns d’aquí no volen fer. Gràcies, moltes gràcies senyors i senyores immigrants.

Com poden veure, estimats col·legues, el món ha fet un gran canvi. S’han restablert els valors que durant segles van impulsar Europa i el món civilitzat cap el progrés i la cultura. La societat igualitària, naturalment, però la igualtat dins les classes i no entre classes. Per fi, l’ordre s’ha imposat. La majoria de la població té treball i subsisteix. Una massa heterogènia d’empleats i d’aturats, de pobres i d’empobrits, s’ha transformat finalment en la gran classe social obrera, en una massa de productors igualats en el seu nivell econòmic. I és que, al cap i a la fi, hi ha hagut l’autèntic repartiment de la riquesa. Als rics, com a veritables motors de l’economia del país, com a impulsors del progrés i el creixement econòmic, els correspon el benefici. Als treballadors, el treball i la producció. És com sempre havia estat abans de la bombolla. La naturalesa, i l’home com a amo i senyor del món, són savis.

I arribats a aquest punt, cal que ens plantegem ja, sense complexes ni prevenció de cap classe, el salt definitiu, l’impuls final cap a la gran societat del futur. Cal que d’una vegada per totes ens preguntem per a què serveix la política, si els nostres governants s’han convertit en gestors. Cal que ens plantegem què hem de fer amb les lleis i reglaments que es varen imposar per a garantir l’exercici d’uns drets que ja no ho són. Cal que d’una vegada per totes mirem al nostre interior i ens fem la gran pregunta: podem arriscar-nos a malmetre tota aquesta feina amb els requisits que ens imposa una democràcia caduca?

És hora que d’una vegada per totes substituïm aquest vell sistema democràtic pel lideratge fort, contundent i eficaç d’un Guia. Cal que les velles institucions cedeixen el pas a un únic partit que centralitzi en el seu líder la responsabilitat de guiar el poble per a l’únic camí que porta a la prosperitat. És hora, senyores i senyors, de fer el Gran Salt Enrere.


(Dempeus, els assistents aplaudeixen unànimement els discurs)



Les cuixes i els antiespanyols, al diccionari

0 comentaris
Acabo de llegir una estupenda notícia a El Periódico d’avui. La Real Academia Española, la que “limpia, fija y da esplendor” a l’idioma castellà, acaba d’incorporar al Diccionario de la Real Academia Española, entre d’altres, tres paraules llargament esperades: “muslamen”, “abducir” i “antiespañol”. Vegem com les defineix:

Muslamen: 1. m. coloq. Esp. Muslos de una persona, especialmente los de mujer.

Abducir: 1. tr. Alejar un miembro o una región del cuerpo del plano medio que divide imaginariamente el organismo en dos partes simétricas.
2. tr. Dicho de una supuesta criatura extraterrestre: Apoderarse de alguien.
MORF. U. m. en la voz pasiva.
3. tr. Dicho de una persona o de una creación humana: Suscitar en alguien una poderosa atracción. Conseguía abducir a los lectores con sus novelas.

Antiespañol, la: 1. adj. Contrario a todo lo relacionado con España. Apl. a pers., u. t. c. s.


La primera és important perquè és prou coneguda l’estimació que al món ibèric en general, i en particular a les espanyes, es té d’aquesta part tant noble del cos humà, especialment del de la dóna, com sàviament indica el diccionari. Han corregut en aquest país rierols de tinta i una riuada de babes, especialment masculines, enaltint l’elegància, l’estilisme, el suau contorn, el...deixonses de les cuixes.... Se n’ha parlat tant, se n’han fet tant bones pel·lícules (per quilos, als anys setanta) per a recordar al Cine de Barrio... Hi ha tant mascle ibèric que ho donaria tot per a “limpiar, fijar y dar esplendor” a un bon muslamen, tant abduït per aquests móns de Déu, que ja tocava que la paraula de marres entrés per la porta gran a l’idioma de Cervantes.

I parlant d’abduïts, havent-n’hi tants com n’hi ha, també és de justícia que s’incloguin al diccionari. El contrari seria ignorar un fenomen social de dimensions considerables, el de tots aquells que veuen el que no hi ha, escolten el que no s’ha dit i creuen en el que no existeix. Deixem de banda al govern. Em referia als que, des de la meseta y aledaños han descobert la veritable cara dels catalans, els que oprimim al poble (llegeixi’s castellanoparlants), prohibim les tradicions més nostrades (matar bèsties i tot això) i volem apoderar-nos dels diners dels bons espanyols. Com a extraterrestres que som, ens hem fet un estatut i hem abolit els toros, ves quina cosa aquests visitants! I hem abduït al govern de les espanyes, al de Catalunya, al d’Andorra la Vella i al de l’escala de casa meva, fins a dominar tots els nivells del poder. Ens endurem una bona part de les riqueses dels espanyols i cap terrícola ho podrà impedir!

I conseqüents com són els il·lustres acadèmics, han conclòs que la paraula que no podia faltar era antiespañol, que d’això sí que n’hi ha per aquestes terres. L’estrany és que no l’hagin posat com a sinònim de traïdor, però tot arribarà. La Real Acadèmia té els seus temps, com el Tribunal Constitucional, i a la t encara no hi ha arribat.

El que em pregunto és si no hi haurien d’incloure també el terme anticatalán, perquè mira que d’anticatalans a les espanyes n’hi deuen haver més que antiespanyols al Principat. Ara que, potser han estat tots abduïts per unes bones cuixes i no se n’adonen.

Ser un bon déu costa un ull de la cara

0 comentaris
Odin era el més important dels déus de la mitologia nòrdica. Extrec de l’Enciclopèdia Catalana: “Déu suprem de l'antiga religió nòrdica, corresponent al saxó Wodan i a l'antic alt alemany Wuotan. Procedent, segons sembla, d'una tradició religiosa pregermànica, el seu nom va vinculat amb una idea de 'furor' que és a la base de l'endevinació poètica (en llatí, vates). Fill de Borr i de Bestla, pare de Bardl, en el panteó germànic figura com a "pare universal", "governador del cel i de la terra" i "Creador", però manca dels trets olímpics de les divinitats supremes dels altres pobles indoeuropeus. En ell abunden els caràcters funests; el seu poder (limitat només pel fat) deriva d'un suprem saber màgic, aconseguit en la font de Mimir, en canvi d'un ull (fet paral·lel al dels ciclops d'altres mitologies). Exercita la seva potència en el bé i el mal, coneix l'esdevenidor de totes les coses i fundà la civilització dels homes. Els romans l'identificaren amb Mercuri (d'on el nom anglès Wednesday en comptes del llatí Mercurii dies conservat en les llengües romàniques).”

D’Odin cal dir que, a banda d’altres virtuts, era un déu ben informat, o pretenia ser-ho. Odin tenia dos corbs, Huginn i Muninn. El primer representa al pensament i el segon la memòria. Cada dia, de bon matí, el déu enviava als dos corbs a donar un tomb pel món, fins al vespre, quan tornaven i li explicaven tot el que havien vist. Diu la tradició que Odin patia molt perquè un dia els corbs no tornessin, perquè llavors perdria el coneixement del món i el record de les coses que havien passat. Val a dir que tenia plena confiança en el que li deien els dos animals. Tot i així, empès pel desig de conèixer fins al darrer detall la vida dels mortals, dels seus súbdits, a fi de comptes, Odin arribà a l’extrem de recórrer el món disfressat de pelegrí, per a fer-se’n una idea. D’aquesta forma s’acostà al pou de Mimir, per a beure’n l’aigua miraculosa que li havia de permetre descobrir tot el sofriment i els problemes dels homes i els déus. Beure d’aquesta aigua li costà literalment un ull de la cara, que quedà al fons del pou. Era el peatge que havia de pagar per a arribar a conèixer com era el món que governava.

Dels déus actuals no es pot negar que també tenen desig de conèixer el món que els envolta, més que res perquè ara els déus es presenten a les eleccions i, com aquell que ven un producte, cal conèixer les necessitats del client per a saber què se li pot oferir. O sigui que, ja que això dels corbs ha passat de moda, ara es fan enquestes, es llegeixen diaris, es participa a les xarxes socials i alguns van al mercat de la Boqueria. No és el mateix. Odin sols tenia una font d’informació, els dos corbs fidels, i tampoc se’n refiava massa, perquè sortia ell mateix a veure el món, amb un sol ull, però ja feia el fet. Avui són tants els missatgers, que al final acabes escoltant sols als que t’agraden, i així els va als que avui són déus o creuen ser-ho. El món per un costat, els déus per un altre, i un bon nombre de corbs que tots grallen diferent. Ser un bon déu costa un ull de la cara i pocs estan disposats a fer l’esforç de pagar-lo (o d’escoltar tothom).

La veritat des de Madrid

0 comentaris
Curiositats del diccionari. L’Institut d’Estudis Catalans defineix en el seu diccionari la veritat de la següent forma:

1. Conformitat amb allò que és, ha estat o serà.
2. Coneixença, idea, d’una cosa conforme al que ella és.
3. Allò que realment és, realitat.
4. Proposició que no es pot negar racionalment.

En canvi, el diccionari de la Real Academia Española la defineix de la següent manera:

1. Conformidad de las cosas con el concepto que de ellas forma la mente.
2. Conformidad de lo que se dice con lo que se siente o se piensa.

Com que no vull faltar a la veritat ni que es cregui que dic mentida, aclareixo que ambdós diccionaris ofereixen més accepcions per a aquest terme, però fan referència a sentits figurats, a frases fetes o a significats que no tenen res a veure amb el concepte de veritat que ara ve al cas. En qualsevol cas, he utilitzat les primeres definicions d’aquest concepte.

El que m’interessa assenyalar és que, mentre en català la veritat ve definida com quelcom aliè a la percepció humana, en el sentit que coincideix amb la realitat i és la que és amb independència del que cregui la persona, en castellà el concepte de veritat té relació directa amb la idea que el subjecte té de la realitat. Vegi’s que en català la veritat “és allò que és, ha estat o serà”, mentre que en castellà és la “conformidad de las cosas con el concepto que de ellas forma la mente”, la “de lo que se dice con lo que se siente o se piensa”, i per tant és un concepte relatiu.

O sigui que si algú, en castellà, em diu quelcom que no coincideix amb la realitat però sí amb el que ell sent o pensa, m’està dient la veritat, mentre que si m’ho diu en català, menteix encara que no se n’adoni. Deu ser per això que alguns donen per bo tot el que sobre Catalunya es diu en els mitjans de Madrid, perquè coincideix amb el que senten o pensen, i en canvi als d’aquí ens semblen falsedats com un temple, ja que tenim “coneixença, idea” de Catalunya conforme al que és. Això sí, com que ho creuen de veritat, no els podem titllar de mentiders. Serà per això que alguns van donar per bo allò de respectar un Estatut que sortís del Parlament de Catalunya, perquè el que ho va dir, pobret, s’ho creia.

El diluvi farà net

0 comentaris
Tanta feina com tenim amb l’estatut, la independència, les vegueries, l’empadronament dels immigrants......, i ara pretenen que ens preocupem de l’atur! És que no saben el què és important per als catalans de peu? No s’adonen que més que viure i treballar, i alguns fins i tot menjar, el que més ens importa és que ens diguin que som una nació o que volem ser de tal o qual vegueria? (i algun dia ja ens explicaran què són i per a què serveixen...). Ara resulta que, enfeinats com estàvem en trobar el sexe dels àngels, ve un obscur funcionari de l’INE i no se li acut altra cosa que esbombar per la xarxa que l’atur ja supera el 20% de la població activa. Tant feliços com érem gaudint de l’optimisme indestructible d’en Zapatero! I això que al govern no se li pot negar bona voluntat, perquè sembla que, per a no disgustar-nos i donar-nos més maldecaps dels que ja tenim, pensaven esperar uns quants dies per a fer-ho públic.

A aquestes alçades de la pel·lícula, si per tal de distreure’ns ens han de sortir amb temes que no ens importen (crisi? a qui l’importa la crisi si tenim l’estatut per resoldre?), ja podem plegar. I com que l’estatut no té solució, ni amb bona ni amb mala voluntat, la independència sols la volen uns quants, les vegueries se’n parla i a ningú importen i la crisi ningú sap com arreglar-la, ni sembla que n’hi hagi ganes, em pregunto jo, pobre de mi, si no seria millor una solució a l’estil bíblic, d’aquelles de fer taula rasa i començar de nou. Com el diluvi, vull dir.

I és que avui m’he assabentat d’una notícia més important que qualsevol altra. Un grup d’exploradors evangelistes xinesos i turcs han descobert el que queda de l’arca de Noè al cim de l’Ararat. A que ningú s’ho pensava que finalment la trobarien? Eh!, què me’n dieu ara, descreguts, més que descreguts! Qui ho deia que no existia l’arca, que això del diluvi era una camama?

Que com ho saben que és la veritable arca de Noè? No n’hi ha dubte, els arguments i les proves són irrefutables. S’hi ha trobat una estructura de fusta amb diversos compartiments, alguns dels quals estan separats amb portelles també de fusta. Això, evidentment, són compartiments per al bestiar, i com que un corral en una zona despoblada diuen que no és probable, aquests valents exploradors han arribat a la sàvia conclusió que sols es podia tractar d’una barca, que es veu que això sí que hi pot ser a 4.000 metres d’alçada sobre el nivell del mar. I com que l’únic mariner conegut per aquelles contrades és el bo de Noè, la barca havia de ser seva per força i molt havia de ploure per a portar-la fins allà dalt.

Per què és important aquesta notícia, us preguntareu. Doncs mira, perquè si hi ha hagut un diluvi n’hi pot haver un altre. Diu la Bíblia que això del diluvi era per a fer net de tanta grolleria i tant pecat. Què millor per a netejar que força aigua! El cas és que una gran calamitat va acabar amb totes les demès. Per a ser clars, si et tallen el cap se’n va la migranya. Doncs si no podem, ni sabem, ni volem resoldre tot aquest merder de l’estatut, de l’organització territorial del país, de la corrupció, de les llengües i les nacions, i estem cansats de pensar tant, deixem que l’atur pugi i pugi, que l’estat (i tots plegats amb ell) s’empobreixi i s’empobreixi, i esperem el desastre amb cristiana resignació. Al final, el vent, o l’aigua, o la misèria s’ho emportaran tot, però en els desastres sempre hi ha algú que se’n surt, que ha estat previsor i ha fet una barca per ell i els seus mentre els altres badaven i que, quan tot se n’ha anat en orris, es queda d’amo i senyor del que ha quedat.

No som res....

0 comentaris

Parlen els diaris, aquests dies, que ha estat desenterrat un home que va morir fa set segles. Aquell pobre home el van enterrar pràcticament sense res, sols amb el que sembla un hàbit senzill de frare, i en una banyera. A sobre, com que no hi cabia, li van serrar els peus. I ara, set-cents anys després, el treuen de la banyera i el porten a reparar en un taller de restauració de mobles. No som res, o això sembla, però aquell senyor era ni més ni menys que el rei de la Corona d’Aragó, Pere II el Gran, i està clar que en vida fou més que qualsevol dels seus súbdits, si més no més poderós, més ric i diuen que més alt. Així que les coses es poden entendre de moltes maneres, segons com s’expliquin.

El fascinant d’aquest assumpte és que la tomba de Pere el Gran és l’única d’un rei de la Corona d’Aragó que no ha estat profanada fins a l’actualitat, i tenim per tant la seguretat que el senyor de la banyera és qui ha de ser, a diferència de les tombes reials de Poblet, on reposen la majoria de monarques catalans, en que les restes han estat profanades, manipulades i literalment barrejades. Jo sóc un apassionat de la història i trobo força interessant la investigació que s’està duent a terme, però com que sóc de mena rara, m’he anat a fixar en un petit detall. Resulta que les despulles del rei han estat traslladades al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, amb seu a Valldoreix, per a analitzar-les i estudiar-les, i això fa que torni al començament i repeteixi que no som res, o com a molt un moble.

No és una crítica, ni molt menys. Per a restaurar a les persones hi ha els hospitals i les clíniques, però sols serveixen per als vius. Els morts se’ls tracta a les funeràries quan són recents, i bàsicament per a poder-los enterrar amb una certa dignitat. Els morts més antics precisen d’altres treballs, que tenen molt d’investigació però també de restauració, ja que normalment es pretén que es conservin força temps en l’estat en que se’ls troba, i si pot ser millor.

O sigui que si estàs mort i han passat cinc-cents anys o més, pots aspirar a que et tractin com una calaixera antiga o una gerra de la dinastia Ming, és a dir, com un moble més o menys valuós que val la pena conservar.

Admetem que els vius som quelcom més que objectes, al menys des que va desaparèixer l’esclavatge, però després de morts no serem altra cosa que un “bé moble”, a més d’un record. Diu el Codi Civil (art. 32), que la personalitat civil s’extingeix per la mort de les persones, amb la qual cosa dedueixo que al morir deixes de ser persona i no et queda altre remei que ser “cosa”. El mateix Codi Civil (art. 333) assenyala que totes les coses que són o poden ser objecte d’apropiació es consideren com a béns mobles o immobles, i és indubtable que un cadàver pot ser objecte d’apropiació, com també és evident que no és un bé immoble, amb la qual cosa queda clar que, així que et mores, per molt que se’t recordi i se’t plori, ets un moble, que per raons sanitàries no pots tenir al menjador de casa, sinó és en forma de cendres i en una urna funerària.

Així que preciso les meves paraules: som molt bons, però no serem res.

P.D. Es pot consultar un dossier de premsa sobre l’exhumació del cadàver en aquest enllaç.

Tornar enrere, segons Dollo

0 comentaris
Louis Antoine Marie Joseph Dollo, un paleontòleg belga d’origen francès, que va néixer a Lille el 1857, va fer una important aportació a la teoria de l’evolució, per bé que poc coneguda. Segons Dollo, l’evidència indica que els principals passos evolutius, una vegada fets, no es fan mai enrere. A aquest principi se l’ha anomenat Llei de Dollo, per bé que, que jo sàpiga, no ha estat mai demostrada, si no és que en tenim suficient en comprovar que mai hem observat un pas enrere en l’evolució. Les afirmacions de Dollo venen a dir que els grans passos evolutius estan formats per una munió de passos petits. Que aquesta seqüència, esdevinguda a l’atzar, s’inverteixi exactament també per atzar és força improbable. Improbable no és el mateix que impossible, però potser es necessitaria més temps que tota l’edat de l’univers per a que això succeís.

A grans trets, aquesta llei ve a dir que és quasi impossible que mai tornem a ser cromagnons, australopitecs o qualsevol dels nostres avantpassats homínids, o que un pardalet esdevingui altre cop un dinosaure, si fem cas de les teories que els posen dins la mateixa rama evolutiva. Per a que això passés, caldria que tots i cadascun dels petits passos evolutius, exactament cadascuna de les micro i macro mutacions que han fet els sers vius com són avui en dia, es repetissin exactament en sentit invers, una rere l’altra, suposant, és clar, que cap d’elles resultés irreversible. Per això, tot i que poden aparèixer petits “retrocessos”, en general l’evolució segueix un únic sentit.

Des que Darwin ens feu adonar que les coses no surten del no res, sinó que són fruit de l’evolució, sabem que una cosa porta a l’altra i que tot té conseqüències. Per això, quasi sense voler, l’evolucionisme impregna pràcticament totes les facetes de la vida, no sols les biològiques. Actuem com a conseqüència d’actes anteriors, pensem i raonem en funció d’experiències prèvies, i el nostre caràcter és d’una manera o altra segons què ens passa en cada moment. Evolucionem, en el sentit genèric de canvi. Que anem endavant o enrere és una altra cosa, massa relativa com per a assegurar res.

I si reconeixem una continuïtat evolutiva a la nostra personalitat, des de la tendra infantesa fins a la senectut decrèpita, perquè no reconèixer també que la Llei de Dollo opera amb plenitud al llarg de la nostra vida? En l’ordre físic es poden fer meravelles, i a un senyor o una senyora se’ls pot donar l’aparença física que es vulgui, però 20 anys sols es tenen una vegada, i sols una vegada es pensa i se sent com un jove de 20 anys. Tret, és clar, que passés allò que Dollo considera tan improbable, i és que tot el que al llarg de la vida ens ha fet com som, es donés altra cop en sentit invers.

La conclusió és que tot allò que pugui tenir un sentit evolutiu pateix de la irreversibilitat de Dollo, sempre que no concretem massa, és clar. Les persones no tornen a ser mai el que eren, però respecte d’un tema determinat un pot donar voltes als seus pensaments i tornar sobre les seves passes, per exemple en política, o en gustos artístics, o en sentiment religiós. És el conjunt el que no és reversible.

Sant Josep, el meu sant preferit

0 comentaris
Jo no sóc de sants ni de rosaris, però m’encanta Sant Josep, no perquè me’n digui, que també, sinó perquè sempre m’ha semblat el menys repel·lent de tots els sants que superpoblen les esferes celestials. Com és això? Doncs perquè tal com el descriuen els evangelis i les tradicions, era un home molt discret, tant que ni tant sols va fer en vida els miracles que sants de tota mena acostumaven a fer en l’antiguitat (d’això se n’ha perdut la mena. O no. Ara en diuen sanadors)

A veure si ens entenem. Als sants de l’església catòlica se’ls atribueix miracles a tort i a dret. Els dels primers temps del cristianisme són reconeguts tots per les ganes de fer-se matar per la seva religió (de la forma més rebuscada, per cert: decapitats, escorxats, enterrats vius, rostits a la brasa...), i per curar a tota mena de malalts, sense ni tant sols prestar el jurament hipocràtic. I els de l’edat mitjana i posteriors són tots uns puritans i uns fanàtics (ui!, què he dit!). S’ha pujat als altars persones que no tingueren cap mania en portar a la foguera bruixes i heretges i tot el que s’hi assemblés. Però són sants, és clar, perquè la Inquisició era Santa per decret papal. I els més moderns, o són màrtirs altra cop, no per la seva religió sinó per la seva política, o són de la corda de Sant Josep Maria Escribà, i està tot dit.

A Sant Josep, en canvi, se’l va fer sant pels mèrits del seu fill, que és com si a mi hem fessin magistrat quan el meu fill acabi la carrera de Dret. En el fons, però, crec que se l’ha premiat per a la seva extraordinària comprensió i bonhomia, i segur que d’això en tenia, sinó no s’explica que acceptés fàcilment l’autoria de l’Esperit Sant en la concepció del seu fill, cosa que els sants d’avui en dia no acceptarien fàcilment sense una prova d’ADN.

I no se’n sap res més. Cap miracle, al menys en vida. Cap prèdica. Cap rebel·lió ni cap sermó. Ni tant sols se sap quan va morir. M’agrada. Un home discret, sense pretensions ni ganes de posar-se en embolics. I el detall de la vara florida, molt bo. O sols és cosa dels Pastorets? És igual, és força poètic. Tots els Joseps hi hauríem de pensar a l’hora de casar-nos.

En un viatge que vaig fer a Palestina amb la meva parella, ja fa uns anys, el guia que varem contractar ens va anunciar que visitaríem la fusteria de Sant Josep. Òndia! mira, això em feia gràcia. Vaig pensar que potser hi tindrien un ribot, un xerrac, quatre fustes i uns claus, la mena d’eines que acostumen a tenir els fusters, encara que no crec que haguessin durat dos mil anys. Quan hi varem ser va resultar que es tractava d’una cova, al darrera de l’església de la Nativitat de Natzaret. Una cova petita, humida i fosca, sense res. Una fusteria ben diferent de la del meu cunyat, que també és fuster, però que no es dedica a fer gots i culleres de fusta sinó portes per a pisos (o ho feia quan en aquest país es construïen pisos).

Realment Sant Josep era una persona humil, discreta, pobre i tolerant. I això que els evangelis li atribueixen una descendència directa del rei David, per la cosa de donar un llinatge a la família. I també extraordinàriament fidel a la seva esposa, la qual cosa, al cap i a la fi, és el que li ha permès pujar als altars (home!, doncs així jo també podria ser sant). Ah! i m’he deixat que era molt treballador, no en va se l’ha fet patró dels treballadors i se l’anomena també “Sant Josep Obrer”, a diferència dels altres, que potser no treballaven. I protector contra els dubtes. És a dir, que si dubtes de quelcom, t’encomanes a Sant Josep i veuràs les coses més clares. Ell, per cert, no en tingué gaires de dubtes quan li van dir que allò de la seva dona era cosa de l’Esperit Sant. I finalment, el 1920 el Papa Benet XV el va declarar patró contra el comunisme, cosa que, per cert, no sé quina explicació pot tenir.

I un darrer detall. Tan enamorat estava de la seva dóna, que sovint al seu nom s’hi afegeix el de Maria, i així tenim tots els Joseps Maria que volten i revolten per aquests móns de Déu. En el meu cas el meu padrí va considerar que amb Josep ja estava bé, perquè se’n deien no sé quants parents seus que havien mort tràgicament (era molt alegre, el meu padrí!).

En fi, que felicitats a tots els Joseps, Pepets i Pepitos, i de retruc també als Octavis.

El país de les meravelles

0 comentaris
Abans de llegir el diari d’avui, tenia pensat un article llarg i pesat per a publicar en el bloc sobre temes que no interessen a ningú. Ho confesso, ja l’he escrit i el dia que el bloc em sembli poc avorrit potser el publicaré. El cas és que m’he adonat que l’actualitat és tan espatarrant, és tan singular aquest país, que els fets parlen per sí sols i més val no fer-ne massa comentaris, no fos cas que ens caigués la cara de vergonya.

O sigui que em limitaré a transcriure alguns apunts que he extret de la premsa d’avui.
  • Una eurodiputada compara la lògica dels toros amb la d’un home que mata a coces a la seva dona. Aclareixo que ha anat al Parlament a defensar la ILP per a prohibir les curses de braus, però ha aconseguit que se li emprenyés tothom, partidaris i detractors dels toros.
  • Un càrrec municipal del PSC li diu a la Mònica Terribes que és una “malfollada” per tal com li ha fet l’entrevista al President Montilla. Aquest tio li volia fer una favor al President?
  • Una fallada informàtica bloqueja els jutjats de tot Catalunya. No sé on és la notícia, els jutjats estan bloquejats des de sempre. Com poden notar que falla la informàtica, si mai ha anat bé?
  • La Conselleria d’Interior i la d’Economia es tiren els plats pel cap, a compte de les inspeccions a les instal·lacions elèctriques. Jo em pensava que un tripartit era un govern de tres partits, no un govern per a cada partit.
  • El marit de la Sandra Bullock li podria haver estat infidel (no és d’aquest país, però la notícia és tan important que no me’n puc estar de dir-la)
Però de veritat de veritat, que el que més m’ha impressionat és descobrir que el president d’Ibercaja es diu Amado Franco. Ho dic amb tots els respectes per aquest senyor, que no conec de res i l’existència del qual desconeixia fins avui mateix. A més, cadascú porta el nom que els seus progenitors o els seus padrins han tingut l’ocurrència de posar-li, i aquest bon home segur que no ho va triar això, el dia que va néixer, en l’any llunyà de 1945. Val que en aquella època a alguns els convenia estar bé amb el règim, però fillets de Déu!, hi ha noms que haurien de ser delicte, i pares que s’ho haurien de fer mirar.

Vaja, que aquest país no ens l’acabarem mai.

Els meus pecats

0 comentaris

Tot remenant entre llibres vells que tinc per casa, m’he trobat a les mans amb el catecisme que em vaig haver d’aprendre de memòria per a fer la primera comunió, ja fa una eternitat. Jo no sóc creient ni ateu, més aviat em considero agnòstic, la qual cosa, més o menys, ve a significar que no em preocupa el més enllà perquè per molt que m’hi esforci en vida, mai en trauré l’entrellat. El que sigui, ja m’ho trobaré. Però diuen que la curiositat va matar al gat, i jo no me n’he pogut estar de donar una ullada als preceptes que diu el catecisme catòlic que he de complir.

No em preocupen els manaments, perquè jo no mato, no robo, no desitjo la dona de l’altre...., i en general sóc bona persona. El que passa és que he descobert els set pecats capitals, els he llegit al catecisme, i m’ha entrat el cangueli. Són, ni més ni menys, que la luxúria, la golafreria, l’avarícia, la mandra, l’ira, l’enveja i la supèrbia.

Em sembla que sóc pecador i reincident de tots i cadascun d’aquests pecats. Tinc entès que hi ha pecats venials i pecats mortals, que els primers són menys greus i es paguen amb pena de purgatori, i els segons són greus i comporten la pena de les flames infernals per a tota l’eternitat, si no és que abans et penedeixes, obtens el perdó i fas penitència. No sé ben bé si els pecats capitals són a la vegada venials o mortals, però això de capitals em sona a principals, i em preocupa, encara que sigui agnòstic. Perquè ser agnòstic no vol dir desentendre’s de tot. Per prudència, millor estar bé amb tots els déus.

Tot indagant per internet, he esbrinat que el terme “capitals”, en el cas de pecats, es refereix més aviat als pecats dels quals deriven tots els demès. És a dir, que l’avarícia és un pecat capital perquè porta a cometre altres pecats, que podrien ser venials o mortals. O sigui que tot i ser un pecador de la pradera, potser això meu no és tant greu.

L’artífex d’aquest invent fou Sant Gregori Magne, que va ser Papa amb el nom de Gregori I entre els anys 590 i el 604. La vida d’aquest home és interessant. Descobreixo a la Viquipèdia que tingué per besavi al Papa Fèlix III i per avi al Papa Fèlix IV, i a més dues ties monges. Algú, en aquella família, es va passar pel forro allò del celibat, però eren altres temps. Nascut a Roma el 540, es veu que va tenir una sòlida formació intel·lectual i que va començar dedicant-se a la política, fins a assolir el càrrec de prefecte de Roma el 573. Més o menys, avui seria una espècie d’alcalde. Diu la seva biografia que va ocupar poc aquest càrrec i que deixà la política per a dedicar-se a la religió, fent-se monjo i transformant la seva residència familiar en un monestir. Tot i així, la política no li devia ser aliena, perquè va anar ascendint dins l’església, fins a convertir-se en secretari del Papa Pel·lagi II i més tard, a la mort d’aquell, en Papa Gregori I.

No sé en quin moment de la seva vida Sant Gregori va elaborar la seva llista de pecats capitals, però segurament que la barreja de religió i política que fou la seva vida hauria afavorit que la llista, fins i tot, fos més llarga.

I ara que ja sé qui té la culpa d’aquesta llista de pecats que m’angoixa, m’agradaria saber què passa si els comets i resulta que sí, que la religió catòlica, apostòlica i romana és la verdadera (que ja seria casualitat, però no se sap mai). Dant descriu l’inframón amb tot detall en la guia turística que amb el títol de Divina Comèdia, va escriure entre el 1304 i el 1321 sobre el l’infern, el purgatori i el món celestial.

Però anem per parts, perquè abans d’alarmar-me amb el què em pot passar l’endemà del dia en que la guinyi, potser és millor que repassi els meus actes i comprovi si sóc tan pecador com crec. Per això, el millor és que faci una fitxa amb cadascun dels pecats capitals, en la que hi consti la descripció del pecat, la pena que li correspon i aquelles coses meves que potser es podrien malinterpretar com un pecadet d’aquests. He trobat, a més, a Internet un llistat de dimonis que diuen que es cuiden de cadascun d’aquests pecats i que, per tant, a l’Infern deuen dirigir com a encarregats la secció corresponent.

L’arquebisbe Peter Binsfeld va publicar el 1589 el resultat de les seves investigacions sobre aquest tema, enumerant els dimonis que tenen al seu càrrec cadascun dels set pecats capitals. Es veu que són els següents:

Luxúria: Asmodeu
Golafreria: Beelzebú
Avarícia: Mammon
Mandra: Belfegor
Ira: Amon
Enveja: Leviatan
Supèrbia: Llucifer

No conec aquests individus, però els noms són suggerents, especialment el “mamon” encarregat de l’avarícia. Belfegor em sona a un fantasma que voltava pel Louvre en una pel·lícula d’època, Amon a déu egipci, Leviatan a monstre citat per Hobbes, i Llucifer a personatge dels Pastorets.

Per sobre d’aquests dimonis, i com a encarregat del departament de pecats capitals, s’hi trobaria el dimoni Baphomet. Binsfeld anomenà, a més, a dos altres tipus de dimonis: els íncubes, que eren dimonis mascles que tenien relacions sexuals amb dones que dormien, i els súcubes, dimonis femella que feien el mateix amb els homes. Ves a saber quina mena de somnis tenia el tal Binsfeld per a que se li ocorregués això. Jo potser me les he de veure amb l’Asmodeu o el Beelzebú, però juro i perjuro que els íncubes i els súcubes no els conec. En Binsfeld, que era un marrano, que somiés el que volgués!

Pel que fa al càstig que correspon a cada pecat, ens podem guiar per la Divina Comèdia i per l’obra d’Ernst y Johanna Lehner, que el 1971 van publicar un tractat sobre dimonis (The Picture Book of Devils, Demons and Witchcraft), en el que detallaven el càstig específic que cada pecat té a l’infern. Ignoro les fonts d’aquests senyors, però els càstigs que descriuen són més severs que els que proposa Dant. Val a dir que, en aquest aspecte, preferiria l’infern de Dant al del matrimoni Lehner.

I ara anem per feina, que ja estic impacient per veure si sóc gaire pecador.

Golafreria

Diuen que és el consum excessiu de menjar o beguda, sense necessitat. Jo sempre havia identificat al golafre amb el menjador compulsiu, gent molt grassa que tot el dia endrapen i no se’n poden estar. Però si es tracta de menjar de més, sense necessitat, home!, doncs què voleu que us digui... Jo sóc dels que mengen postres encara que se m’hagi acabat la gana. O sigui que sóc golafre i pecador, perquè he de rematar tots els àpats amb un gelat, o unes natilles, o.... Ostres!, les maduixes amb nata d’aquests migdia! I de fet, a les revisions periòdiques m’ho diu ben clar: sobrepès, sinònim de golafreria.

El culpable de que sigui golafre és el tal Beelzebú. Això li hauré d’explicar al meu metge quan em torni a dir que m’he d’aprimar. A la Divina Comèdia es castiga als golafres fent-los passar gana, com és de suposar. Als golafres se’ls obliga a transitar entre dos arbres carregats de fruita, a la qual no poden accedir perquè no hi arriben. Ara mateix, el càstig no em sembla massa horrorós, a no ser que substituïm la fruita per les natilles, però en fi, ja es veurà. Ernst y Johanna Lehner, en canvi, diuen que als golafres se’ls condemna a menjar rates, gripaus, sargantanes i serps. Bé, qui sap, pot ser m’hi acostumaria.

Avarícia

L’avarícia o cobdícia és l’adquisició de riqueses en excés. No sé ben bé què vol dir això. Significa que els rics són tots un avariciosos? Sembla que, en realitat, es tracta del que té fal·lera per acumular riquesa, que és tan com dir que si ets ric sense voler, com de naixement, no ets avariciós. Complicat, tot plegat. Jo no sóc ric, però si de fal·lera per a ser-ho es tracta, doncs ja m’agradaria! Dec ser pecador, perquè encara no he arribat a aquell punt en que pugui dir: “ja tinc prous diners i no en vull més”.

I van dos pecats. El càstig que em pertoca, segons Dant, és el d’agenollar-me en una pedra i recitar de memòria els exemples d’avarícia i les seves virtuts oposades. Em sona a càstig d’escola, i a més no és per a tota l’eternitat, perquè Dant situa als avariciosos en el purgatori, i del purgatori se’n surt tard o d’hora. Però vaja, no deixa de ser un pecat, jo no deixo de ser un pecador, i no deixa d’haver-hi càstig per a la cobdícia. Per cert que Ernst y Johanna Lehner diuen que el càstig consisteix en col·locar-te en oli bullent, i a això sí que no m’hi acostumaria.

El dimoni que porta aquests assumptes és el meu amic Mammon. No el conec, però el nom em sona tant que ja és com si fóssim amics de tota la vida. El dia que ens trobem al purgatori segur que la seguirà mam... vull dir..... Ull!, que aquest és un altre pecat.

Mandra

Per si hi ha algun despistat que encara no ho sàpiga, és allò que sentim la majoria a l’hora de llevar-nos. Diu la doctrina que constitueix un pecat quan conscientment i sense resistir-nos, sentim desgana de fer allò que estem obligats a fer. Potser el que va escriure aquesta definició pensava en termes més espirituals, però a mi em sona a la mandra d’anar a treballar, de llevar-nos, de pagar els impostos, d’esforçar-nos en el que sigui..... Caram, que tiri la primera pedra el que no sigui mandrós! Jo ho sóc, o sigui que un altre pecat en el meu haver, i van tres.

Segons Ernst y Johanna Lehner, als mandrosos se’ls tira a una fossa amb serps. Serà perquè et mosseguin, dic jo. I després? Et treuen i t’hi tornen a tirar? I així per tota l’eternitat? No he estat capaç de trobar quin càstig assigna Dant als mandrosos. Potser és que, en el fons, el florentí va pensar que això ja era massa i que la mandra no és pecat.

El dimoni encarregat dels mandrosos és Belfegor. I recordo una sèrie antiga de televisió, dels temps de la tele en blanc i negre, en que Belfegor era un fantasma que voltava pels corredors del Louvre matant vigilants de nit. Què tindrà que veure aquest fantasma amb la mandra?

Ira

Mira, això ho tinc clar. M’emprenya molt, n’estic fins el gorro, de tanta trucada oferint-me serveis de telefonia, d’internet, de banca,.... L’últim que m’ha trucat, ara mateix, sap molt bé en que consisteix el pecat d’ira, si és que m’ha escoltat, és clar, perquè potser ja en té les orelles curtides. N’estic fins els c.....! Se me’n fot el càstig, l’infern, el dimoni i la mare que els va parir! Entesos?

El càstig és el desmembrament, i el desmembrador és el dimoni Amon. I què? Si l’enganxo el desmembro i li foto el telèfon pel cul, home!

Enveja

Consisteix en desitjat allò que és d’un altre, generalment béns materials. Per exemple, tan de bo jo tingués els calés que un paio que no sap en què gastar-se’ls ha pagat per un Picasso. I en conec algun que totes li ponen. Eps, que jo no prendria res de ningú, eh!, però m’agradaria tenir-ho, vaja que sí! Enveja sana, però enveja, al cap i a la fi. Si no es pot distingir entre l’enveja sana i l’enveja dolenta, aleshores sóc un envejós i un pecador.

Com a envejós, Ernst y Johanna Lehner em submergirien en aigua gelada, i Dante em cosiria els ulls amb fil i agulla. El dimoni que porta això, per cert, és en Leviatan, que Thomas Hobbes va descriure com un monstre amb un poder descomunal que simbolitzava ni més ni menys que la “matèria, forma i poder d’una república eclesiàstica i civil”. A san Gregori Magne se li haurien arrissat els cabells.

Supèrbia

Se l’identifica com el desig de ser més gran o més important que els demès, en la creença que tot el que un fa és millor que el que fan els demès. D’aquests en conec uns quants, i alguns són uns autèntics carallots als que fins i tot jo podria donar alguna lliçó. Potser és que jo també peco de supèrbia. Si és així, el que m’espera, segons el matrimoni Lehner, és el turment de la roda. Per cert que aquest parell deuen ser una mica viciosos, amb tant turment!

Diu l’església que Llucifer va pecar de supèrbia, al voler ser superior a Déu, i per això ara és qui porta els assumptes dels que pequen del mateix. El conec dels Pastorets, junt amb el seu col·lega Satanàs i les Fures de l’Infern. En fi, que si cal ja ens veurem les cares en el més enllà.

Luxúria

L’he deixada pel final i no sé perquè. Diuen que és el pecat produït pels pensaments excessius de naturalesa sexual. El càstig per als luxuriosos i viciosos de tota mena consisteix en l’asfíxia per foc i sofre. Això deu fer mal, però a algun encara li agradaria. Se’n cuida un tal Asmodeu, un dimoni al que li van les temptacions de la carn.

I jo.....d’això......sóc pecador......, de fet no, però.......Ui, que tard que és! En parlem un altre dia, sinó això s’allarga massa.

El que m’ha quedat clar és que els pecats capitals me’ls menjo tots set, la qual cosa vol dir que si hi ha infern i purgatori, ho tinc clar. Pare, perdoneu-me perquè he pecat. I molt!!

La neu ja ho té, això

0 comentaris
Potser perquè sóc simple, jo penso que a l’hivern ha de fer fred, a l’estiu calor, vent a la tardor i han de brotar les floretes a la primavera i cantar els ocellets. I també penso que si neva o plou tindrem molèsties que haurem de suportar. El temps, com el futbol, és així. Conformisme? Caram, realisme!

Per això, tot i que algunes crítiques crec que són justificades, la majoria de coses que es diuen, respecte als serveis públics, quan cau una nevada, em semblen exagerades. Probablement si visquéssim en alguns indrets del Pirineu, o en algun país nòrdic, estaríem força acostumats a les incomoditats que ara ens semblen tant insuportables. També és cert que els serveis públics estarien més preparats per a fer front a situacions com la de la nevada d’aquests dies.

Però som on som. En aquest país cau una nevada d’aquestes de quan en quan. Sempre ens ve de nou perquè no és habitual, i exigir a l’administració que disposi d’uns mitjans preventius força costosos i que s’utilitzaran ben poc, em sembla, si més no, abusiu. Ja m’agradaria a mi que el meu carrer fos netejat per la maquinària de l’ajuntament a primera hora del matí, tot just quan cau la primera volva de neu! Però no pot ser i m’he d’aguantar. No hi haurà, perquè no hi pot ser, una màquina per a cada carrer.

És clar que cal exigir-li a l’Ajuntament i a l’administració de la Generalitat un cert grau de prevenció. No pot ser que sempre ens agafi, com es diu vulgarment, amb els pixats al ventre, però hi haurà una part d’incomoditat que hem d’estar disposats a suportar, perquè aquest no és un país de neus i en tot no es pot estar.

I deixem-nos de murgues, que els impostos no donen per tant!

Teoria de l'estupidesa

1 comentaris
En Mario Cipolla (1922-2000) va ser un historiador de l’economia que proporcionà grans aportacions a aquesta disciplina. Tanmateix, aquest intel·lectual italià és especialment conegut per la seva impressionant teoria sobre l’estupidesa. Sí, d’això se’n pot fer una teoria, i val a dir que resulta força interessant. En una obra anomenada Allegro ma non troppo, Cipolla formula les que al seu entendre són les cinc lleis fonamentals de l’estupidesa:
  1. Inevitablement, qualsevol de nosaltres subestima sempre el nombre d’individus estúpids en circulació.
  2. La probabilitat que una persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica seva.
  3. Una persona és estúpida si provoca danys a altres persones o grups de persones sense obtenir cap guany per a ella mateixa, o fins i tot perjudicant-se ella mateixa.
  4. Les persones no estúpides sempre subestimen el potencial nociu de la gent estúpida; obliden constantment que en qualsevol moment, en qualsevol lloc i en qualsevol circumstància, associar-se amb individus estúpids constitueix invariablement un error que costa car.
  5. Una persona estúpida és el tipus de persona més perillosa que pugui existir.
Al meu entendre, la més important d’aquestes lleis és la tercera, ja que defineix clarament l’estupidesa i permet qualificar, per tant, postures que d’altra manera sols podríem titllar d’absurdes o incoherents.

Sembla que Cipolla no anava molt en serio quan va escriure el seu tractat sobre l’estupidesa. Diuen que més aviat es tractava d’una broma que va obtenir més ressò del que esperava. El cas és que, sigui broma o vagi de debò, no trobo la forma de rebatre aquestes cinc lleis, perquè d’actituds que tenen com a únic objectiu perjudicar a d’altres persones sense obtenir-ne cap guany en veiem tots els dies, i més si llegim els diaris. De la segona llei deduïm que qualsevol pot ser un estúpid, que això no depèn de la capacitat intel·lectual, ni de la posició econòmica, ni del bagatge cultural, ni de la religió, ni de l’aparença, ni del sexe, ni dels astres..... N’hi ha prou amb un punt de maldat.

Això de perjudicar als demès sense obtenir-ne guanys és, naturalment, relatiu, ja que l’estúpid no es té per tal i, pel que sembla, creu que el fet de causar un perjudici a l’altre ja li suposa, de per si, un benefici per a ell mateix. Sempre anem a parar al mateix lloc, se’m dirà, però és que resulta inevitable pensar en la política. Un polític o un partit han de procurar sempre perjudicar al seu rival polític? Maquiavelo potser respondria amb un sí rotund. La majoria dels polítics d’aquest país ho creuen així fermament, siguin del color que siguin. Perjudicar l’altre comporta restar-li vots potencials, i la pèrdua de vots per uns és la suma per altres, semblen pensar. No sempre aquesta és una actitud estúpida, encara que és possible que ni se n’adonin. A fi de comptes, hi ha iniciatives de partit que, de dur-se a terme, comportarien un perjudici per a una grup més o menys important de persones ( i segur que tothom en té més d’una al cap). En aquest sentit, en la mesura que tombar la iniciativa del contrari suposa un bé social, i per tant per al propi subjecte, no es pot considerar una estupidesa.

Com tots tenim tendència a autojustificar-nos i justificar de cara als demès els nostres actes, i els polítics, a més, en tenen necessitat perquè els hi va el càrrec i/o la carrera, resulta força dificultós destriar les actituds polítiques intel·ligents de les estúpides. No ens posaríem d’acord en establir la demarcació entre ambdues polítiques, però sí que, a un nivell personal, podem delimitar les diverses formes de fer política. A fi de comptes, a l’hora de votar no ens hem de posar d’acord amb ningú, n’hi ha prou que escoltem la nostra consciència.

Aplicant criteris econòmics de costos i beneficis, Cipolla fa una classificació en quatre tipus de persones:
  • Desgraciat: el que es perjudica a ell mateix, beneficiant als demès. Sembla estrany, però encara hi ha persones així, encara que no a la política. Col·loquialment, també se’ls anomena burros, però a vegades, simplement, són bones persones.
  • Intel·ligent: és el que es beneficia a si mateix i als demès. Són els que ens convenen.
  • Bandit: el que obté beneficis per a si mateix, perjudicant als demès. D’aquests n’hi ha pocs, però poderosos.
  • Estúpid: el que causa pèrdues als demès i a ell mateix a la vegada. Més concretament, el que vol perjudicar a l’altre encara que es perjudiqui a si mateix.
Com deia aquell, pels seus actes els coneixereu. O sigui que per a qualificar a una persona, examinem els seus actes per a veure si són desgraciats, intel·ligents, bandits o estúpids. Tot i així, caldrà tenir en compte que la majoria de persones actuen d’una forma o altra segons les circumstàncies, a vegades força assenyades i a vegades prou desgraciades, excepte els estúpids, que Cipolla considera que sempre actuen igual, és a dir, estúpidament.

D’altra banda, entre els bandits també podríem fer distincions:
  • Bandits intel·ligents: que obtenen més benefici que no els cost que causen en els demès.
  • Bandits estúpids: els que causen més perjudici que el benefici que obtenen. També els podríem anomenar destralers.
  • Bandits perfectes: obtenen per a ells mateixos un benefici igual al cost que causen als demès.
Per últim, Cipolla assenyala que les persones estúpides, en general, no actuen racionalment, en el sentit que els seus actes estan mancats d’intel·ligència i el propòsit de perjudicar les fa imprevisibles. És que passa, per exemple, amb els fanàtics, una expressió extrema de l’estupidesa. És difícil lluitar-hi perquè no responen a amenaces ni advertiments. Tan els fa rebre un fort perjudici, fins i tot morir. De fet, els estúpids són més perilloses que els bandits, ja que aquests, al menys, obtenen un benefici per a ells mateixos, amb la qual cosa el conjunt de la societat no se’n ressent tant en termes de costos i beneficis globals. Els estúpids, en canvi, causen danys sense obtenir cap benefici. La proliferació d’estúpids comporta un cost enorme per a la societat.

Tornant a la política, no gosaré qualificar en aquest bloc a cap polític dins dels grups esmentats, ni cap de les seves activitats, però no puc reprimir la temptació d’enumerar alguns fets dels que parlen els diaris que, al meu entendre, podrien ser clarament qualificats de desgraciats, intel·ligents, bandits o estúpids, segons el color (polític) de la lent amb la que es mirin:
  • La proposta d’un pacte impossible o el rebuig d’una entesa factible per a sortir de la crisi.
  • La transformació des de l’espanyolisme del debat dels toros en un debat sobre nacionalisme que ningú havia plantejat des d’aquí.
  • La utilització de la justícia i dels jutges com a armes polítiques.
  • La formulació d’un planejament urbanístic sense comptar amb el recolzament necessari, o la formulació d’un planejament urbanístic impossible de dur a terme, o el torpedeig de qualsevol planejament que vingui de l’adversari polític, encara que suposi un cost per a la ciutat.
Etc, és clar.

Diuen que suprimiran als jubilats

0 comentaris

Després de passar la ITV anual d'aquest cos (in)humà que arrossego amunt i avall des de fa 53 anys, constato que, com era d’esperar, el cap, el tronc i les extremitats segueixen units i són al seu lloc, que el pes continua anomenant-se sobrepès, que les tares de naixement encara hi són (i hi seran per sempre), que la vista i l’oïda no han millorat i, si més no, han envellit una mica més, i que, en general, tot segueix el seu curs, la qual cosa, per sí sola, ja és d’agrair, vist el panorama.

Vist que el ritme d’envelliment és el previst i habitual a l’espècie humana en els països desenvolupats, suposo que arribaré a l’edat de jubilació en un estat suficient de conservació que em permeti, si més no, viatjar amb l’Inserso, jugar a la petanca, ballar molt, anar al cafè, veure les obres municipals i criticar a l’Ajuntament. O no, perquè he sentit a dir que, ja que no gosa suprimir les pensions, el govern ha optat per a suprimir als jubilats.

Sí, que m’ho ha dit una persona d’aquelles que sempre estan ben informades, llegeixen molt el diari i saben de lletra. Es veu que això de retardar l’edat de jubilació és per a que hi hagi menys jubilats, que els que quedin cobrin la pensió durant menys temps i que una part dels que ara cobren continuïn pagant. M’ho ha dit així el meu conegut, i també que hi ha un pla diabòlic del govern per anar retardant la jubilació progressivament, de forma que, d’aquí un temps, sols es puguin jubilar aquells que arribin als 90 anys.

Es veu que més enllà dels 90 enfilar-se a una bastida o traginar les bombones de butà amunt i avall es veu com difícil i complicat. I els que treballem en tasques més sedentàries tampoc ens hi veurem per a escatir què caram hi posa en aquesta lletra tant menuda de la pantalla. És més, més enllà dels 90 durarem quatre dies, si hi arribem, i sortirem baratets.

Home, ara com ara i seguint un ritme pausat de degradació, potser sí que hi arribaré als 90, i amb sort podré cobrar la primera paga de la jubilació, no sé la segona. El que sí que està clar és que, de rendir, rendiré poc, encara que vaja, tampoc gastaré gaire. I a Benidorm hi sortiran perdent, perquè els quatre que quedin per a viatjar amb l’Inserso em sembla a mi que ja no estaran per aquestes mogudes.

De tota manera, un altre amic que sap de números m’ha dit que, si la cosa segueix com ara, d’aquí un temps no hi haurà diners per a pagar les pensions a tots els jubilats, amb la qual cosa podria ser que plegués als 65 sense cobrar un duro.

Jo, que sóc optimista i m’han ensenyat a confiar en els que manen, penso que segurament es tracta d’un alarmisme exagerat, que en el fons no tenen intenció de treure ni pensions ni jubilats, i que el que hem de fer és treballar més i millor sense fer preguntes, que el que després ens donin benvingut serà.

Però per si de cas, el que sí que demanaré és que, a la feina, em donin una lupa per a veure la pantalla (que això més que lletres semblen formigues!), una cadira de rodes, un vas per a la dentadura i una estona per a prendre les píndoles. No és demanar massa, si amb això l’estat s’estalvia la meva jubilació. Ah!, i que si em moro a mig redactar un informe, me’l paguin sencer. Això seria un detall.


P.D.

Que diu un altre amic, que sap tant de lletres com de números, que per què perdo el temps en escriure aquestes xorrades, si en política hi ha tantes coses de que parlar. Mira, amic meu, passa que hi ha coses que quan hi penso em venen tantes ganes de riure que no em puc concentrar, i jo sóc molt seriós, saps?

Dels pobles "civilitzats" i dels "salvatges"

0 comentaris
En un passatge de La tendresa dels llops, l’única i excel·lent novel·la publicada per l’escriptora escocesa Stef Penney, un dels personatges creu haver descobert indicis de llenguatge escrit dels indis del Canadà, quan és creença general que les diverses llengües indígenes del nord d’Amèrica eren exclusivament orals i no tenien escriptura. Amb una certa tristesa, aquest personatge diu que si s’hagués sabut que els indis tenien un llenguatge escrit, probablement haurien estat tractats d’una altra manera, s’entén que millor.

No hi havia pensat mai, però ben mirat és probable que fos així. Fent una ullada general a la història de les civilitzacions, no n’hi ha cap que pugui ser qualificada com a tal i que no tingués la seva pròpia escriptura. En certa manera, és com si aquest fos un estadi superior de l’evolució de les llengües, aparellat a un més gran desenvolupament cultural i social. Mirem-ho des del punt de vista pràctic. Em serà més fàcil transmetre coneixements a una pluralitat de persones mitjançant documents escrits, reutilitzables una i altra vegada, que no fent-ho oralment de persona a persona. En termes de grup social, la primera de les opcions és la més útil.

Hi ha o hi ha hagut força pobles sense llenguatge escrit. Tots ells podrien ser qualificats més o menys de “primitius”, per bé que aquesta expressió pot semblar simplista o despectiva. El que és cert és que els grups socials sense escriptura són petits, mentre que els estats, els imperis i en general les civilitzacions tenen o han tingut totes elles una cultura escrita. Parlem, d’una banda, de les tribus índies del nord d’Amèrica i d’algunes del centre i sud, i de molts pobles de l’Àfrica negra o de l’extrem orient asiàtic, mentre que de l’altra banda parlem de les cultures clàssiques i posteriors d’Europa, orient mitjà i Àsia.

La creença en una superioritat natural dels pobles “civilitzats” o lletrats, respecte dels “salvatges” o illetrats, ha justificat l’espoli, l’esclavatge i l’explotació pura i dura dels homes i dones i dels recursos del que hem anomenat “tercer món”, i ha donat peu a tota mena de teories racistes per a justificar, suposadament, la dominació i fins i tot l’extermini dels pobles primitius.

Així que els pobles que sempre ens hem cregut “civilitzats”, en front dels que hem considerat com a “salvatges”, potser hem estat, en realitat, víctimes d’un autèntic miratge. Hem vist els nostres pensaments i els nostres coneixements escrits en un pergamí o en un paper, i hem pensat que això, el suport físic d’aquestes idees, les feia superiors a aquelles que no perduren físicament més enllà de la transmissió oral. Més o menys, ve a ser com considerar que allò que llegim en un llibre és superior a allò que l’avi ens explicava a cau d’orella en la nostra infantesa. De ben segur que la paraula oral no s’escampa tant ràpidament com la paraula escrita, i probablement el progrés en un cas i en l’altra tindrà ritmes diferents, però no és convenient valorar el missatge per l’aspecte del missatger.

Sense infravalorar la importància del llegat escrit de les idees, no estaria de més prestar atenció al llegat oral de les cultures, les que siguin, les més “primitives” i les “civilitzades”, i potser descobriríem allò que ha portat a alguns idealistes a conviure amb els pobles més senzills de la terra. I qui sap què hauria passat si des d’un primer moment haguéssim deixat de banda l’escriptura. Probablement no hauríem anat a la Lluna, no tindríem grans ciutats i potser ens moriríem de gana. Segurament viuríem malament, però no puc saber si seríem millors o pitjors.

Fins quan farà fred ?

0 comentaris

Sols veient la fotografia que publica el portal www.3cat24.cat avui mateix, feta a Roda de Ter pel seu autor Esterguti, ja em ve un fred de mil dimonis. I és que aquests dies està fent un fred que pela, tant que no puc deixar de preguntar-me si realment hi ha un escalfament global, o és que tot s’escalfa menys casa nostra, que es refreda per moments.

Sempre ens ve de nou. A l’hivern ha de fer fred, i és el que fa aquests dies, i a l’estiu ha de fer calor, que és que ha fet l’estiu passat. El fotut és que darrerament a l’hivern sols en fa quatre dies de fred, i encara ens sembla massa. Què volem, que tot l’any sigui igual? Tot arribarà, però no cal córrer. La cimera de Copenhague ha estat un fracàs clamorós, i portem camí de convertir aquest planeta en una olla a pressió. Ja cal que ens espavilem a fer fotografies com aquesta, perquè ben aviat ja no serà possible en aquestes latituds.

Aeròbic visual

0 comentaris
Un estudi fet en tres hospitals alemanys ha posat de manifest que els homes que miren pits de dóna viuen més que els altres (!!). Sorprenent. Jo tenia per segur que certes efusions desgasten. Diu la doctora Karen Weatherby que “10 minuts de mirar els encants d’una dona ben dotada és quasi equivalent a un treball de 30 minuts amb exercicis aeròbics”. Per si algú posa en dubte aquesta afirmació, la doctora aclareix que “l’excitació sexual fa bombejar el cor i millora la circulació sanguínia”. Docs vist així, sols de pensar en els experiments que l’afamada doctora deu haver dut a terme per a corroborar aquests fets, ja em bombeja el cor més de pressa i noto que em començo a aprimar.

Això és el que publica el diari digital Diario de Barcelona en la seva edició d’avui, junt amb notícies tant serioses i sorprenents com que els ancians que viuen prop de l’ambulatori van més al metge (qui ho diria!), o que el 20% de solters aprofitaran la festa d’empresa per a lligar (bandarres!). Per cert que no s’aclareix si la senyora estupenda que presideix l’article és la tal doctora, o es tracta d’un regal de l’editorial per a que els internautes tafaners millorem el reg sanguini.

Curiosament, avui mateix un altre mitjà digital, Libertad digital (per favor, no em pregunteu com he anat a parar a aquest mitjà de la caverna!), publica una altra notícia, segons la qual una senyora que s’entretenia mostrant els seus pits al conductors ha acabat essent atropellada per un automobilista encantat. Afortunadament, la senyora en qüestió no ha sofert lesions d’importància, però queda demostrat que no tot és salut en això de mostrar (i contemplar) els encants femenins. És clar que, inflamar, inflama, i si no que li preguntin (via espiritista) al reverent Pere Salsas i Trillas, que ho deixà ben clar en una obra monumental publicada el 1800, titulada Catecismo pastoral y Prontuario moral sagrado de pláticas doctrinales y espirituales sobre todos los puntos de la doctrina cristiana. Explica aquest doctor de l’església que els antics tenien per costum cremar els cadàvers, i que quan els dels homes anaven acompanyats del d’alguna dona, aquells cremaven més de pressa. “Y si una sola mujer y muerta basta para encender tan vivamente a diez hombres ya difuntos, ¿qué no abrasará una mujer viva con la deshonestidad de descubrir pechos, brazos y pies?”. I per si no quedés clar, afegeix “La desnudez de los pechos se puede llamar adulterio, por lo mucho que incita para él”.

Ara ja començo a tenir por. Potser de tant bombejar, el cor se m’encendrà? O potser llegint l’eminent doctora Karen Weatherby sóc infidel a la meva parella? Se m’allargarà la vida, o me l’escurçaran d’un mastegot? Tant de rigor científic m’aclapara, o sigui que mira, el que no mata engreixa, són quatre dies i n’han passat tres, tal dia farà un any i sinó que me quiten lo bailao. A reveure.