Sí senyor, Espanya és el país de les meravelles! Ja va essent hora que traguem pit i exhibim orgullosos els trets definidors de les essències pàtries, aquesta pell de brau que recull totes les virtuts del mascle hispànic, la força de l’home contra la natura, la xuleria castissa, el rosari i l’estoc, el pernil de Jabugo i els callos a la madrilenya, la navalla de Curro Jimènez i l’escopeta de Puerto Hurraco, la sotana i l’esperpent, el Valle de los Caídos i la tertúlia d'ignorants......., i els llibres pels marietes, que aquí som espanyols!!Més val que escombrem la Constitució i la canviem per un recull de les glòries hispàniques, les d’ara, que són tant o més definidores que les d’abans. Vet aquí allò que ens defineix com a espanyols:
- La Fiesta dels toros. “El toro ha nasío pa morir en la plaza”. Sí senyor, d’això de turmentar animals en públic en fem un bien de interés cultural (Aguirre dixit). Perquè després diguin que no tenim, cultura! Ah!, i fins i tot n’hem fet un art, la tauromaquia.
- Fa setanta anys que els nacionales van vèncer als rojos, i encara ens en recordem. Per això permetem que els vençuts, que eren els dolents, segueixin enterrats per les cunetes de la geografia nacional. Los rojos al paredón i al infierno.
- Aquí no hi ha corrupció, i quan n’hi ha serveix per a donar vots. Som així de xulos, val?
- Com que hi ha crisi, donem la culpa als immigrants (“aquests moros que ens prenen la feina”). Algú s’ha de carregar el mort, doncs anem contra el més dèbil i no ens compliquem la vida.
I n’hi ha més, però és que és com el retaule de les meravelles. Com més te’l mires, més hi trobes i més et fascina. Potser no és com per a estar-ne orgullosos, però no es pot negar que és com l’enciclopèdia dels tòpics fets realitat. Ni el surrealisme més absurd de Dalí o de Buñuel podria mai assemblar-se a la realitat sorprenent d’Espanya. Visca l’Espanya cañí!