La rondalla de l'outlet

He sentit a dir que l’ajuntament d’Igualada ha comprat una lupa, molt grossa i molt potent, per a treure’n l’entrellat de la conspiració opositora-republicana-odenenca i no sé què més que s’ha proposat tombar els projectes dels bons governants d’aquesta ciutat. L’enemic de portes endins! És una mica com la conspiració judeo-masònica-separatista dels vells temps, quan els mals del país venien d’una mà oculta, emboscada a la reraguarda, que cercava amb tota la malícia imaginable la maldat i la destrucció de la pàtria.

De fet, la història d’aquest assumpte és ben clara i alliçonadora, com un conte edificant, o com una rondalla, sí, la rondalla de l’outlet:

Resulta que hi havia una vegada una ciutat, cap i casal d’una comarca, i un alcalde i els seu equip que governaven amb minoria. I els bons súbdits de la ciutat venien reclamant des de feia anys al seu alcalde que els ajudés a muntar un centre comercial de fabricants, outlet per als amics, per a poder vendre millor els productes de fàbrica i afavorir a les empreses locals, deien ells.

--Senyor, senyor! Ajudeu-nos! Volem muntar un outlet per a benefici de la ciutat, i us necessitem!

--Ui, ui, no sé...!, deia l’Alcalde, em sembla que no podrà ser, us falten terrenys i no voldreu pas que els posi la ciutat!

I així passaven els anys, els súbdits lamentant-se i implorant, l’Alcalde negant i la crisi galopant.

I vet aquí que els súbdits es buscaren la vida i varen trobar, en el poble veí però a tocar de les portes de la ciutat, un terreny que déu ni do, i un empresari que hi posava els calés, i un Ajuntament que, aquest sí, es prestava a col·laborar.

--Al·leluia!, visca! gràcies siguin donades a la divinitat, que per fi la ciutat tindrà l’outlet!

I els súbdits estaven contents, i saltaven i ballaven, perquè malgrat que el terreny era en un altre municipi, el tenien a la mateixa porta de la ciutat i el podien sentir com a seu. Si més no, la majoria dels habitants de la ciutat ni tan sols tenien clar per on passava la frontera entre els dos termes.

Mentre, en una fosca estança de l’ajuntament, lluny de la mirada dels alegres ciutadans, l’alcalde i el seu petit govern miraven de pair les notícies.

--I ara què?, deia l’Alcalde, els meus súbdits es pensaran que era culpa meva que no tinguessin l’outlet, i això no ho podria suportar! Tan que sempre m’han estimat, a mi , que sempre he fet el bé per la ciutat! No potser que s’ho hagin fet sols, i menys que trobin al poble del costat el que jo no he estat capaç de donar-los!

Així que preguntà al seu petit govern si tenia alguna solució, i un dels seus fidels escuders, el primer cavaller del rei, li digué:

--Senyor, jo us podria aconseguir un terreny dins del nostre terme per a plantar-hi un outlet. Una mica allunyat de la ciutat, això sí, però serà el nostre. Tinc un parent que hi entén, i segur que l’aconseguirà.

Es posaren mans a l’obra, i pocs dies després que s’anunciés l’outlet del poble veí, l’alcalde i el seu petit govern van anunciar a tots els vents que, després de fructíferes gestions, havien trobat un empresari patriota que amb total desinterès (a fi de comptes, una petita requalificació no és gran cosa) estava disposat a muntar un outlet en territori dels nostres, no a “l’estranger”. Un empresari que, ves per on, havia sortit de cop i volta després de llargs anys de no dir ni piu.

I començà una carrera frenètica amb el municipi veí per a veure qui arribava abans a la meta, és a dir, a assolir el gloriós trofeu de la llicència comercial.

Els ciutadans, astorats, no donaven crèdit al què estava passant. Tants anys demanant-ho, i de cop i volta en surten dos?

Algunes veus assenyades li explicaren a l’alcalde i al seu petit govern que, comparant els dos projectes, l’únic que tenia futur era el del poble veí, i que, en el pitjor dels casos, la carrera podia acabar amb dos perdedors. Per activa i per passiva, intentaren fer-li veure que ells volien l’outlet de l'altre poble i li demanaren fervorosament que no l’obstaculitzés, pel bé de la ciutat i de tota la comarca.

Però l’alcalde i el seu petit govern, indignats, replicaren que qui s’estima la ciutat ha de donar suport per força al seu projecte, i amb la pàtria per bandera, no pararen d’insistir que l’únic bo per a la ciutat és el terreny que, generosament, el seu fidel escuder li ha posat a disposició , metafòricament parlant, és clar.

Arribà el gran dia i el trofeu fou pel poble veí, i també pels ciutadans que no havien fet cas de les admonicions del seu bon alcalde i el bon petit govern. Així que l’outlet anà a parar en el terme municipal del costat, a l’entrada mateixa de la ciutat. I quan ja alguns volien fer-li pam-i-pipa a l’alcalde i d’altres, més asserenats, deien que ara cal unificar esforços per a portar endavant el projecte, de forma que resulti en benefici de tota la comarca, una eminència gris del consistori va veure la llum, la veritat de tot plegat, tant clar com l’aigua, l’explicació de les seves desgràcies.

L’alcalde i el seu petit govern no es podien haver equivocat, això és impensable quan de ments privilegiades es parla. Forçosament hi devia haver una conspiració que expliqués la desfeta. A veure, de quin color polític és l’autoritat que ha concedit la llicència comercial a la competència? Ostres!, digueren tots a una, si no és dels nostres! Com no ens n’havien adonat? així és clar, mira per on es tan republicà com alguns de l’oposició! Doncs ja està, jo ho he fet bé, el que passa és que m’han fet la traveta, digué l’alcalde.

I es van comprar una lupa, diuen que per a examinar minuciosament l’expedient de la competència i trobar les pistes de la conspiració. Una lupa tan grossa com una bajanada de campionat. No se sap encara qui serà el brillant detectiu que desmuntarà el tinglado i recuperarà el bon nom de l’alcalde (i del seu petit govern), però ja s’estan rebent suggeriments en el sentit que, més que una lupa, valdria més que adquirissin un telescopi, un de ben potent, per a veure on ha anat a parar la seva credibilitat.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest compte (i l’outlet) ja s’han fos.