Fins on som catalanistes?

Recordo que quan estava a la universitat, a finals dels setanta -d’això fa mitja vida- en tots el cursos, el primer dia de classe, es reproduïa la mateixa polèmica a quasi totes les aules: les classes les farem en català o en castellà? Aclareixo que aquesta pregunta sols la feien els professors catalans. Si el professor era de parla castellana, simplement es posava a donar les classes en castellà i a ningú se li acudia protestar.

Doncs bé, quan es donava a triar als alumnes, sempre passava que quasi tots demanàvem que es fes en català, excepte dos o tres, a vegades només un, que exigien que es fes en castellà, perquè deien no entendre l’idioma i, a fi de comptes, deien, el castellà l’enteníem tots i el català no. A partir d’aquí normalment s’establia una forta discussió entre els partidaris d’una llengua i els de l’altra, que acostumava a durar quasi tota la classe i que no sempre guanyàvem els catalans. Tot s’ha de dir, en els cassos que vaig conèixer directament, els alumnes que no entenien el català sempre eren vinguts de fora de Catalunya expressament per a cursar la carrera i portaven molt poc temps aquí.

El que vull destacar d’aquells records és que, sinó se’ns preguntava, tant ens feia que la classe es fes en castellà, però quan algú de forma expressa intentava impedir que es fes en català, reaccionàvem tots a una per a defensar les classes en català, certament no sempre amb èxit.

Ignoro si a les facultats d’avui es continua discutint sobrer la llengua, però em diu el meu fill, -que trenta anys més tard que jo també és a la universitat-, que moltes classes es donen en castellà. Tot plegat lliga amb aquest costum tan arrelat entre els catalans de fer servir en primer lloc la llengua dels nostres interlocutors. Majoritàriament, quan ens parlen en castellà responem en castellà. Sempre estem disposats a canviar de llengua per a no molestar a qui parla amb nosaltres. Algunes persones diuen que això és símptoma de bona educació, d’amabilitat i empatia. Com que coneixem les dues llengües, què ens costa facilitar les coses al que parla amb nosaltres sense entendre el català? Jo no diré que no sigui tot això, però en el fons hem de reconèixer que és ben injust. La parla de la nostra terra és la que és, el català, i està molt bé que, a més, tots coneguem bé el castellà; de fet, és convenient i necessari. El que no és just és que sigui precisament la llengua de la terra la que sempre hagi d’afluixar enfront de les demès.

Tanta amabilitat sovint és entesa com una obligació, i quan això passa és quan reaccionem. No ens importa doblegar-nos i renunciar a la nostra llengua per entendre’ns amb qui no la vol conèixer, sempre i quan ho fem per pròpia voluntat. Si ens hi volen obligar, la cosa és diferent, llavors tots som catalanistes.

I és que, en el fons, molts de nosaltres som més catalanistes com més espanyolistes són al davant. La majoria ni tant sols s’ha llegit l’estatut, però ai si en els tomben! Segurament que no hauríem demanat millorar el finançament de Catalunya, no ens hauria preocupat gens, però ja que ho han fet els partits, de cap manera admetrem una retallada (una retallada de quina xifra?) Els catalans de peu hem començat a pensar que Catalunya és una nació quan des de Madrid ens ho han negat.

I així passa que, sovint, des de fora no s’adonen que per a fer-nos callar n’hi hauria prou en deixar-nos tranquils, perquè nosaltres solets ens posem la mordassa, per educació, això sí, perquè educats i empàtics ho som molt. Aleshores, per a mesurar el nostre catalanisme el que cal és, en realitat, mesurar l’anticatalanisme que se’ns oposa. Deu ser que, en el fons, se’ns barregen el catalanisme i l’amor propi.

Necessitem l'aeroport corporatiu

L’Anoia és una de les comarques més deprimides de Catalunya, fa temps que ens en lamentem i més que ho farem amb els temps que corren. Per això, de cap manera podem deixar escapar qualsevol oportunitat de millora, de crear ocupació i de creixement econòmic, per petita que sigui, que es pugui presentar. És més que una necessitat, és una obligació, perquè les coses encara es poden posar molt dures i no potser que defugim la part de responsabilitat que ens toca a tots plegats. El futur aeroport d’empresa de Catalunya és una oportunitat per a l’Anoia, i especialment per a la Conca d’Òdena, una oportunitat de les que sols es donen una vegada a la vida. Segurament no és la solució a tots els mals, no hi ha una vareta màgica que ens tregui del forat de la nit al dia, però si aconseguim que es quedi a Òdena, ajudarà, de ben segur, en major o menor mesura, a la reactivació econòmica d’aquest territori.

Per això, si finalment l’aeroport d’empresa no és per a l’Anoia, al menys que no sigui per culpa nostra. Si el tren s’escapa, que no sigui perquè fem tard a l’estació. Afortunadament, el consens entre ajuntaments, sectors econòmics i l’anomenada societat civil sembla bastant ampli envers al reconeixement de la necessitat d’aquesta infraestructura. Convindria que tinguéssim present que, ara mateix, la defensa del territori passa per la defensa del corporatiu.

Alguns tòpics sobre política

L’esport preferit en alguns àmbits, abastament reflectit en tota mena de fòrums i comentaris a internet, és el de parlar malament dels nostres polítics. Sembla que la teva opinió no val gran cosa sinó aprofites qualsevol oportunitat per escometre contra tota mensa de governs –el de la ciutat, el de la Generalitat, el de l’Estat-; no fem altra cosa que alimentar els tòpics més estesos sobre la política, oblidant-nos sovint que la política i els polítics no són altra cosa que una extensió de nosaltres mateixos. Perquè els polítics són on són i són com són per la nostra voluntat o per la nostra indiferència, que sovint ve a ser el mateix. Com que, afortunadament, no sembla que la democràcia desmereixi els nostres desitjos de viure en pau i prosperitat, caldria que per honradesa i essent conseqüents amb aquesta voluntat, deixéssim d’alimentar alguns dels tòpics sobre la classe política que no tenen altra finalitat que embrutar la que hauria de ser la més digna de les professions. Entre aquests tòpics hi ha els següents:

Tot ho fan per guanyar vots

Sens dubte una de les principals preocupacions dels polítics és i ha de ser guanyar les eleccions. Al meu entendre política i democràcia no poden viure separades. Elegim als polítics per a que governin al nostre gust. Si ens satisfà l’acció del polític que hem elegit, nosaltres hauríem de ser els primers interessats en que conservi el càrrec, i no ens ha de sorprendre que ell mateix dediqui una part del seu temps a conrear els vots dels electors. A fi de comptes li hem donat feina i hauríem d’esperar que posi un mínim d’interès en conservar-la, ja que treballa per nosaltres.

Prometen molt i no fan res

A veure, prometen molt, sovint més coses de les que realment poden complir. En certa manera, és una conseqüència d’aquesta necessitat d’aconseguir vots. De tota manera, aquí hauria d’entrar en joc el nostre propi interès en la cosa política, perquè si un polític ens defrauda, si tenim la percepció que ens ha enganyat, la nostra obligació, si d’alguna manera tenim interès en la governabilitat d’aquest país, és fer-lo fora en les següents eleccions, que per això són. I d’altra banda, també una certa responsabilitat hi tenim nosaltres mateixos quan ens deixem enganyar. A hores d’ara, ja hauríem de saber distingir el què es possible i sensat del què no és altra cosa que demagògia. No s’hi val a deixar-nos regalar les oïdes.

Tots els polítics són iguals

És potser el tòpic més estès sobre els polítics i també el més fals de tots. Com podem dir que tots els polítics són iguals? Si fos així, tan faria votar a un partit o a un altre. Els polítics són tots iguals en una dictadura, en la que, de fet, deixen de ser polítics i no són altra cosa que funcionaris del règim. Però és inadmissible que en una democràcia que diem respectar considerem iguals a tots els polítics. El ventall d’opcions polítiques i personals és ampli, no votem tots el mateix i els debats polítics, la baralla dialèctica, les propostes i contrapropostes són continus en democràcia. Sols cal que acceptem que les propostes o les polítiques que no ens satisfan poden ser les volgudes per un altre sector de la població. Aquest és el tòpic més repetit quan ens emprenyem amb un polític o amb un partit determinat, però sempre hi ha altres opcions a l’hora d’elegir.

Només procuren per ells

Aquest fins i tot és ofensiu. És clar que hi ha algun polític pocavergonya. La política exigeix una fortalesa d’ànim que normalment no s’exigeix a la majoria de la població. És allò de que l’oportunitat fa al lladre. Però realment tots els col·lectius humans es veuen afectats, en major o menor mesura, per l’oportunitat de delinquir, i no per això cal estigmatitzar-los com si de bandes de lladregots es tractés. Prou que hem conegut sovint que algun empleat de banca ha posat mà a la caixa, i no per això em pensat mai que al banc sols hi treballin lladres (ejem!, altra cosa és el que podem pensar dels banquers). Dels polítics deshonestos ja se n’encarrega la justícia, però hem de reconèixer, amb la mà al cor, que la immensa majoria són honrats, i que els que surten als diaris són quatre gats que l’han feta molt grossa. Per tant, si a pensar per ells ens referim a quelcom delictiu, ja he dit que és un tòpic fals i injust, i si del que es tracta és de que sols procuren guanyar vots i quedar bé, ja hem parlat d’aquest tòpic més amunt.

Hi ha altres tòpics i falsedats sobre la política que caldria desbrossar per coherència, però, en el fons, no caldria puntualitzar tan si ens adonéssim que la política no és cosa de polítics, la política és cosa de ciutadans, de tots plegats. En democràcia necessitem la política i els polítics; no potser que menystinguem la dignitat d’un element tan important de les nostres vides.

¡Libros malditos!

El País del 20/04/2009 ha publicat un article sobre la diada de Sant Jordi de 1939, tot just acabada la guerra incivil. Una curiositat interessat, que m’ha portat a remenar en la premsa igualadina de l’època, ben minsa, per cert. Probablement la gent no estava gaire per llibres, perquè la gana es feina notar, però algú encara tenia ganes d’opinar sobre el què cal llegir, així que en el “Diario de Igualada” del 22 d’abril de 1939, “Año de la Victoria”, es publica a primera plana (la primera de només de dues) el text sense firma que transcric tot seguit.

Domingo, fiesta del Libro. Aniversario del traspaso del Príncipe de los Ingenios Españoles. Festividad de San Jorge, Caballero de Cristo, Patrón de Cataluña. Feliz coincidencia a subrayar en esta hora de Unidad.

Dificultades circunstanciales harán que mañana el mercado de libros no adquiera la importancia numérica que alcanzaba otros años; no obstante, siempre es agradable hablar de aquello que es objeto de nuestra preferencia.

¿Qué más agradable que hablar de libros para los que les amamos i les tratamos como si fueran seres dotados de sensibilidad, con vida y alma?

¡Cuánto bien nos han hecho los libros! ¡Qué de sabios consejos nos han dado en momentos de dudas y vacilaciones! ¡Cuántas horas amargas han endulzado con su amistad nunca desmentida! ¡Qué reconfortante su compañía en horas de soledad! ¡Benditos libros!

Pero, ¡cuánto mal han hecho, también! ¡De cuántas catástrofes han sido causa! ¡Cuántas vidas han envenenado!

Porque si es verdad, como tanto se ha repetido, que un buen libro es el mejor de los amigos, también es cierto, aunque no se haya dicho tanto, que el libro malo es el peor de los enemigos. Un enemigo hipócrita, falaz, que deslumbra a sus víctimas con el falso brillo de las grandes utopías redencionistas; que esgrime las grandes frases hueras que hablan de libertad, de justicia, de amor entre todos los hombres, para terminar conduciéndolos a la locura i al crimen.

No nos cansaremos de propagar el libro sano, que nos ayuda a cultivar nuestra inteligencia y a forjar nuestro carácter, que es un instrumento de amor y de prosperidad.

Pero tampoco cejaremos nunca en combatir al libro malo, que hace su obra destructora, lenta, pero segura, como la carcoma.

¡Libros malditos!

Al libro, al folleto, al periódico inspirados por el odio satánico del marxismo asiático, debemos la enorme tragedia pasada.

Ellos envenenaron el alma de nuestras multitudes; ellos encendieron la tea revolucionaria que redujo a cenizas nuestros templos; ellos armaron el brazo de los asesinos; ellos despertaron monstruosos apetitos de odio, de sangre, de lujuria…

¡Mil veces malditos libros!

Ese daño inmenso que ha hecho el libro malo, el libro rojo, el libro arma de odio, tenemos el deber de contrarrestarlo con la propagación del libro bueno, del libro amigo, del libro instrumento de amor, de cultura verdadera, que ha de ayudarnos eficazmente al definitivo rescate espiritual de la Patria.

Segons l’autor d’aquell pamflet, les males lectures varen portar a la tragèdia de la guerra. Tenint en compte qui la va començar i el resultat posterior, jo dia que al bàndol guanyador més aviat li sobrava “odio satánico” i li mancava gust per la lectura.

La diada de Sant Jordi hauria de ser festa

La diada de Sant Jordi hauria de ser festa, al menys a Catalunya. Jo diria que poques festes com aquesta són sentides amb tanta intensitat. Fins i tot els que no llegeixen mai es compren un llibre aquell dia, i el més antipàtic és capaç de regalar una rosa. Una vegada a l’any, al menys, som capaços de dir amb un gest que estimem algú. Hi ha alguna altra festa que ens sacsegi més que aquesta, alguna de la que es pugui dir que a la majoria ens motiva?

Se’m dirà que el nombre de festes ha de ser reduït forçosament, perquè així ho exigeix l’economia. Doncs bé, sols cal que fem algun canvi i seguirem tenint el mateix nombre de festes. Per exemple, per dir-ne alguna, el 15 d’agost, festivitat de l’Assumpció. Realment, gaire gent creu que es tracta d’una festa necessària, tret del més piadosos que, sospito, no són gaires? A més, cau a mig agost, quan la majoria de gent ja fa vacances. O una altra, el 8 de desembre, festa de la Immaculada Concepció. Una altra festa religiosa que, sinó fos perquè permet un pont llarg amb el dia de la constitució, seria apreciada per quatre gats que, a fi de comptes, igualment podrien anar a missa.

I n’hi ha d’altres que es podrien canviar per Sant Jordi. Més d’un trauria la festa de la Constitució, la de la Hispanitat o l’11 de setembre. En realitat, segur que podríem trobar una festa que, sense ofendre ningú, a la majoria de la gent no l’importés canviar per la de Sant Jordi.

És ben veritat que la de Sant Jordi, d’inici, és una festa religiosa, com la majoria, però relativa a un sant del que ni tant sols l’església està segura que existís. El que és clar és que l’element religiós d’aquesta festa ha resultat àmpliament superat per l’element civil i cultural, fins i tot pel romàntic. I francament, quan el dia de Sant Jordi veig el carrer ple de gent comprant llibres i roses, em sento més català que mai, jo que, generalment, no estic per romansos.

(10+2)*5

Esgotador, delirant, aclaparador, un dia d’aquells que quan s’acaba dius “Per fi!”. Moltes persones patim dies d’aquests de quan en quan, jornades en les que la feina es complica molt. M’han parlat de sistemes per a la racionalització del treball, formes d’autoorganitzar-se per a l’optimització del temps, i formes per a acabar la jornada sense estar totalment estressat.

Voltant per la xarxa, m’he trobat amb el que algú ha anomenat el mètode (10+2)*5. És una forma d’administrar el temps de treball. La cosa consisteix en treballar seguit durant deu minuts, a continuació fer dos minuts de descans, i després tornar-hi deu minuts més, així durant tota una hora. A l’acabar aquest temps, haurem treballat durant cinquanta minuts i descansat durant deu, amb la peculiaritat de que aquests deu minuts de descans s’hauran distribuït al llarg d’una hora. Diuen que això fa més suportable el treball, que facilita la concentració i que, per tant, et fa més eficient. Així que m’he dit: “Octavi, no t’ho pensis més i prova-ho”. I ho he provat.

A les vuit del matí m’he posat a redactar un informe, llarg, delicat i complicat. A les vuit i deu he parat, m’he aixecat de la cadira, he donat un parell de voltes pel despatx, he sortit al corredor i he procurat dir alguna frase amable a les persones més properes, i quan han passat dos minuts, m’he tornat a seure davant l’ordinador i he continuat. “Tot va bé”, he pensat. M’ha donat ocasió de seguir sense entrebancs un parell de vegades més. Però ja en la tercera tanda la cosa s’ha complicat. Una trucada m’ha tingut al telèfon durant dotze minuts. Quan he penjat no he sabut què fer, descanso, o continuo treballant en el meu informe fins a completar els deu minuts de treball efectiu? He continuat. I quan per fi m’he aixecat de la taula, m’arriba una visita que em té quasi bé mitja hora entretingut en una història de mai acabar, interrompuda un parell de vegades per sengles trucades d’altres persones. Quan acabo m’aixeco i dic: “Ara sí, em toquen dos minuts de descans, o he d’acumular els que no he fet? No, sols en faré dos perquè sinó m’endarrereixo de feina”. He aprofitat per anar al lavabo.

Quan torno al despatx m’està esperant una altra visita, i després una altra. A meitat de la segona, i després de vàries interrupcions per trucades telefòniques, se’m reclama l’informe. “Encara no l’he acabat, em falta poc”. “És urgent”, m’adverteixen des de direcció. Així que em desfaig de la visita, segueixo. No paro quan hem toca, perquè ja m'he descomptat i no sé quants minuts de descans porto perduts. Abans d’acabar l’informe hem truquen set vegades més, rebo altres quatre visites i una bronca fenomenal perquè algú no ha fet bé la seva feina, o potser he estat jo, ja no ho sé. Se’m fan les dotze i no he esmorzat.

Així que lliuro l’informe, esmorzo d’una rampellada i m’hi torno a posar. He de preparar uns quants documents més. Escric durant deu minuts, m’aixeco de la cadira i acte seguit m’avisen per a una reunió immediata. Trenta minuts de reunió. Tornem-hi. Per on anava? A sí, preparava un nou escrit, però em truquen i ho he de deixar de nou. Set minuts, torno a començar, em tornen a trucar, descanso dos minuts (sencers!), una altra visita, més trucades, una altra bronca, quinze minuts cercant un expedient perdut,.....

I arriben les tres, tinc mal de cap, se que he acabat un informe, el demès són feines començades, .... A pastar amb el mètode! Me’n vaig a dinar i demà serà un altre dia.

Natural, bo; artificial, dolent.

Ja fa temps que el tema dels aliments transgènics es passeja pels medis i és objecte de moviments a favor i en contra (més en contra que a favor, crec), fins i tot de normes que els autoritzen o que, per contra, els prohibeixen totalment, segons de quin país estiguem parlant. I és que el tema s’ho val. Estem parlant de pura manipulació genètica per a obtenir espècies vives modificades en un sentit més o menys convenient. Confesso que a mi em fa una certa angúnia, i suposo que deu tractar-se d’un sentiment molt estès. La manipulació genètica sempre ha estat objecte de les fantasies més terrorífiques; monstres i mutants han proliferat en la nostra imaginació des de pel·lícules i novel·les de ciència ficció de tots els temps.

Una mica, es tracta de la por al poder, a envair un espai reservat als déus. I no tant en el fons, és la història de sempre; els aliments “naturals”, pel fet de ser-ho, sempre seran millors que els manipulats genèticament, podríem dir-ne que artificials. Certament els disbarats que es poden fer en genètica són molts i les conseqüències d’una actuació imprudent en aquest camp poden ser nefastes per al medi. Ho tinc clar, no tinc cap dubte de la possibilitat d’aquestes conseqüències si no s’actua correctament en el camp de la genètica. Tant clar com les conseqüències que es poden derivar d’una mala conducció motoritzada, d’una construcció deficient dels edificis o les infraestructures, o de la mala planificació del creixement urbanístic, per no esmentar molts altres perills.

I tanmateix, seguim conduint lliurement i en cap manera estan prohibides la construcció o la urbanització, mentre tals activitats es duguin a terme dins d’uns paràmetres generalment acceptats com a convenients o necessaris. Tot això ve a compte d’una conversa que recentment he tingut amb un conegut, sobre el tema dels transgènics. Parlant de la forta oposició que desperten en alguns àmbits, i veient que la seva postura era també de total oposició, li he preguntat perquè exactament són dolents els aliments transgènics. La seva resposta ha estat la mateixa que quasi automàticament la majoria de nosaltres pronunciem quan se’ns planteja: perquè no són naturals.

Jo, que sóc torrecollons de mena, faig una altra pregunta, que em sembla obvia: i perquè, si no són naturals, no poden ser bons? Més àmpliament, perquè quan un producte no és natural, segons la representació que ens fem del que anomenem natural, no pot ser bo? Vagi per endavant que, com ja he dit, a mi els aliments transgènics em fan una certa angúnia que, d’altra banda, jo mateix considero bastant irracional, però no voldria quedar com un defensor dels transgènics perquè no ho sóc, com tampoc en sóc detractor. Simplement, crec que els transgènics, si s’elaboren bé, poden constituir un gran avanç per a l’agricultura i per a l’alimentació en general. Per principi, no veig com ha de ser nociu reforçar genèticament una espècie per a fer-la més resistent a les malalties, o simplement més productiva. I si realment hi ha uns efectes nocius, serà perquè aquesta manipulació genètica no s’ha dut a terme adequadament, però no perquè sigui intrínsecament dolenta. A fi de comptes, és que el blat tradicional és més natural que el manipulat? És que algú coneix algun lloc on el blat broti i visqui de forma natural, sense que l’hagi plantat ningú? Fa segles que varem començar a manipular la natura. Va ser en el precís moment en que varem baixar dels arbres i varem fabricar la primera eina de pedra

En un post anterior a aquest he parlat de dogmes de fe en la defensa del territori i del medi ambient. Doncs bé, en el fons de les nostres pors no hi ha altra cosa que un dogma de fe, una creença absoluta i cega en que el natural és millor que el que anomenem “artificial”. Això es manifesta en molts aspectes de la vida quotidiana. Per exemple, és molt estesa la creença de que els medicaments homeopàtics són millors que els altres, perquè són “naturals”, cosa que, a priori, em sembla molt discutible (que siguin naturals, vull dir); en aquest cas, per davant de l’eficiència del medicament posem el seu caràcter suposadament natural. O en altres qüestions; per exemple, és molt estesa la creença que el pa elaborat en un forn de llenya és més bo que el fabricat en un altre de més, diguem-ne, industrial, quan a la majoria de nosaltres ens és absolutament impossible distingir-ne el sabor si no se’ns ha explicat abans la diferència. O la llet de vaca, o els cogombres per allisar la pell, o l’aigua de la font que no ha estat embotellada (sembla que si surt directament de la terra ha de ser bona per força; jo diria que, al contrari, quasi segur que tindrà algun tipus de contaminació).

En definitiva, crec que l’activitat humana pot ser bona o dolenta, en funció del seu resultat i les seves conseqüències, però sense prejudicis previs, perquè per als dogmes de fe ja tenim la religió. De fet, sempre he pensat que l’estat més natural de l’home és el salvatge. Com més animals, més naturals. És natural morir-se de tifus o de gana, és natural passar fred o ser devorat per les feres. El demès és humà i, per tant, artificial. Perquè hauria de ser dolent?

Dogmes de fe en la defensa del territori

Fa anys en dèiem ecologia, ara en diem defensa del territori. No és ben bé el mateix, ja ho sé, però ambdues expressions tenen com a element comú, en major o menor mesura, la necessitat de preservar el medi ambient, l’element natural en l’existència de tot plegat. Però malgrat que no són forçosament termes contradictoris, ecologia, territori i medi ambient no són el mateix, i el fet de fer-ne un agregat, d’unificar-ho tot sota una mateixa concepció del que hauria de ser el nostre modus vivendi, ens porta sovint a plantejaments clarament contradictoris.

Per definició, l’ecologia estudia la interrelació entre els éssers vius i llur medi. Entenem l’equilibri ecològic com la preservació d’aquestes relacions en un cert grau d’estabilitat. Desequilibrar la balança tindrà conseqüències per al medi i, per tant, també per als ésser vius, conseqüències que no són forçosament dolentes o bones, sinó és que adoptem com a dogma de fe la inamobilitat de l’estatus de cadascun dels bàndols d’aquesta relació. Assumim que amb les nostres accions interactuem en el medi, i quan aquesta actuació és negativa per a una espècie o ecosistema particular, en termes de supervivència, considerem nefasta l’activitat humana. Tanmateix, al llarg de tota la història de la terra, el medi ambient ha canviat constantment. Milers d’espècies han aparegut i desaparegut, generalment amb l’ajuda d’altres espècies. Hi ha, en general, un equilibri ecològic, però el platet de la balança és molt més gran del que estem disposats a acceptar. Molt bé, calia adoptar un criteri, una línia d’actuació, i hem decidit que tot el que tendeixi a trencar l’equilibri més immediat, l’estatus visible a cada moment en la relació dels éssers vius amb llur medi, és negatiu i, per tant, “antiecològic”. És un primer dogma de fe, al meu entendre, probablement necessari, però ens és impossible saber, des d’una perspectiva global, històrica, si la defensa d’aquest equilibri no constitueix, en realitat, un acte desestabilitzador, un desequilibri. Sols caldria que ens preguntéssim si la nostra pròpia existència com a espècie no és fruit, entre d’altres factors, de la desaparició o transformació de moltes altres espècies. Podem donar una resposta segura i concreta a aquesta pregunta?

Dit això, el medi ambient és el que és, és a dir, el medi en el que es desenvolupa l’existència. Com agredim al medi ambient? Doncs, per convenció, hem establert des de sempre que una agressió al medi ambient és aquella que, precisament, el fa més inhabitable per a les espècies vives. Per a quines?, ens podem preguntar, perquè en la natura quan un hi guanya sempre n’hi ha un altre que perd. També per necessitat, hem adoptat un segon dogma de fe. Una agressió al medi ambient és aquella que d’alguna manera perjudica la supervivència de l’ésser humà. Espero que la majoria dels que es consideren defensors del medi ambient (i jo m’hi incloc) estiguin d’acord amb això. A fi de comptes, hi ha molt camp per a la polèmica i el desacord a l’hora de definir la idoneïtat de l’existència humana.

I també hem establert un tercer dogma de fe. Defensa del territori és igual a defensa del medi ambient. Potser en aquest cas el dogma no està tan generalment acceptat. Però, al menys a casa nostra, la majoria de moviments en defensa del medi es diuen defensors del territori. Fent una representació ideal de com ha de ser el territori en un àmbit geogràfic concret –una comarca, un municipi, etc-, qualsevol actuació humana que en un cert grau d’importància incideixi sobre el medi serà considerada una agressió al territori, en la mesura que destorba la imatge prèviament dissenyada. Així, actuacions que en el passat, quan ens dèiem ecologistes i no defensors del territori, constituïen fins i tot mitjans per a la defensa del medi ambient, com l’energia eòlica, han esdevingut ara, per mor de la transformació de la defensa del medi en defensa del territori, en autèntiques bèsties negres del neoecologisme.

El cas és que es tendeix a concebre el territori com un àmbit deslligat dels seus habitants, jutjant la conveniència o disconformitat de les activitats humanes en funció de la seva incidència sobre el medi físic. Les idees de territori i medi ambient es solapen i es revesteixen d’ecologia. I l’ésser humà, on queda? Perquè si integrem les persones en el territori, com jo crec que hauria de ser, en la defensa del territori hauríem d’incloure la defensa dels llocs de treball, del benestar personal, dels serveis i les infraestructures que, precisament, possibiliten la pròpia existència humana. No voldria amb això desqualificar els moviments, plataformes i corrents que actualment pretenen defensar el territori, perquè crec que molts tenen una raó de ser. Però caldria deixar de banda els dogmes i pensar que el medi som tots.

I caldria també que ens desféssim d’una vegada d’aquest enfrontament entre el que és “natural” i el que és “artificial”. Perquè la conclusió de tot plegat és que, generalment, qualsevol acte humà és més pervers com més “artificial” i, ben mirat, ningú sap perquè.

Realment algú pot donar una resposta concreta i objectiva de per què el natural és millor que el que anomenem “artificial”? Algú sap perquè és més desitjable el primer que el segon?

Algú negocia el finançament?

Al pas que anem les negociacions sobre el finançament de Catalunya no acabaran mai. Dic “el finançament de Catalunya” i no de les autonomies perquè, malgrat que el govern de l’estat no es cansa de repetir que aquest és un tema nacional, que afecta a totes les comunitats autònomes, i és de suposar que per això consulta i reconsulta hipotèticament amb tots els governs autonòmics, és ben clar que l’origen de tots els moviments que en matèria de finançament s’han produït en aquest país des que existeix l’estat de les autonomies, ha estat sempre en l’aspiració de la part catalana d’anivellar la balança fiscal. Sempre hem començat a parlar-ne nosaltres, i sempre s’ha arribat a un acord que, en major o menor mesura, satisfeia o no a la resta de comunitats. En qualsevol cas, el motor originari de qualsevol negociació sobre finançament ha estat l’aspiració catalana d’anivellar de forma justa la balança entre els recursos que Catalunya aporta a l’estat i els que rep. Naturalment, la discrepància sempre ha estat en les xifres d’aquests recursos.

Així que deixem-nos de romanços, que aquí la cosa és entre el govern de Madrid i el de Barcelona. A fi de comptes, des de Catalunya sempre hem vist amb mals ulls allò del “café para todos”. El que passa és que el govern de l’estat no pot obviar el flanc obert amb les altres autonomies. El govern Zapatero ha estat fustigat amb força per la dreta espanyolista sempre que aquesta n’ha tingut ocasió, acusant-lo de connivència amb separatismes de tota mena, i és conscient que qualsevol cessió que, aparentment, pugui afavorir a Catalunya, no farà altra cosa que treure-li vots a les Espanyes.

Crec sincerament que com més temps passa, més difícil serà aconseguir un acord satisfactori sobre finançament, i quan dic satisfactori vull dir que ho sigui per una quantitat raonable de catalans. El moment que fou considerat com a “legal”, el que l’Estatut marcava, ja ha passat amb escreix. La polseguera que el propi estatut aixecà impedí, probablement, al govern Zapatero rematar la feina amb el finançament. I, com diuen, passat el dia passat el sant. Ara ja quasi ningú s’escandalitza que el termini marcat per l’estatut no es complís. Resignadament, la majoria de polítics es refermen en la necessitat de negociar i en l’esperança que aviat es resoldrà. Els ciutadans, majoritàriament, ens fixem més en la immediatesa de les tribulacions que la crisi econòmica escampa a tort i a dret.

Perquè resulta que amb tot això ens ha caigut una crisi a sobre, i amb aquesta excusa, seriosa, tot s’ha de dir, el govern de Madrid ho té més fàcil per a no afluixar la mosca. A sobre, l’aspecte polític de la negociació és complicat. D’una banda, un govern central que no pot cedir gaire per por que se’l titlli de “venut” als catalans (sols cal seguir alguns fòrums d’internet per a adonar-se’n); d’una altra banda, un govern de la Generalitat complicat. Complicat perquè en el tripartit hi conviuen sensibilitats diferents envers aquest problema. El PSC està en el dilema d’un trencament amb el PSOE, en el que hi tindria molt a perdre electoralment, i l’acceptació d’un pacte pel finançament imposat per Madrid que rebria el rebuig de totes les altres forces catalanes, incloses les que conviuen en el tripartit. L’acusació de sucursalisme seria automàtica. I Esquerre Republicana de Catalunya? Corre el perill de veure’s desbordada pel soberanisme oportunista d’una part de Convergència actualment al capdavant del partit, si accepta un pacte a la baixa. Segurament la posició més còmode dins del govern de la Generalitat és la d’Iniciativa perquè, passi el que passi, sempre hi acaba perdent.

En l’oposició al govern de la Generalitat la situació també és més còmode. Convergència, mentre sigui a l’oposició, s’ho manegarà per a semblar més soberanista que Esquera Republicana, o ho intentarà, i per a fer-ho s’oposarà sempre a qualsevol pacte sobre finançament que no hagi negociat ella directament. Ja ningú sembla recordar el pacte Mas-Zapatero que va acabar amb les negociacions de l’Estatut, en les que va cercar un plat de mongetes que finalment no s’ha pogut menjar.

I el PP? Bé, fora de Catalunya esgrimirà sempre el fantasma català, mentre que aquí se les apanyarà per a passar desapercebut.

De tan complicat, se m’acut que potser, en el fons els nostres polítics i els d’allà no volen, en realitat, arribar a cap acord. Els catalans de peu ens en anem oblidant de mica en mica i si la crisi hi ajuda, doncs millor. Fins i tot em pregunto si, realment, hi ha algú negociant.

La sang blava ja no és tan espessa

Els investigadors de la Universitat de Santiago de Compostela Gonzalo Alvarez, Francisco Ceballos i Celsa Quinteiro han publicat un estudi científic a la revista “Plos One”, segons el qual la rama espanyola de la dinastia reial dels Àustries s’hauria extingit per un excés de consanguinitat. Recordem que la dinastia dels Àustries s’inaugurà a Espanya amb el casament de Felipe “El Hermoso” amb Juana “La Loca”, i acabà amb Carles II “El Hechizado”, que no tingué descendència. D’un guapo i una boja, s’anà a parar a un encantat. Realment, sembla que estaven abocats al fracàs, per allò de que qui mal comença mal acaba.

De tota manera, entre mig regnaren varis monarques que massa encantats no estaven. En temps de Carles I, fill de la boja i del formós, i especialment en els de Felip II, fill de l’anterior, l’imperi espanyol s’estengué per tots els confins del món, fins que hom pogué dir que a l’imperi mai es posava el sol. També durant els segles XVI i XVII les arts plàstiques i la literatura varen brillar amb llum pròpia dins del que llavors es coneixia per “occident cristià”. I algun mèrit devien tenir en tot això els monarques absoluts de l’època.

Així que no és que fossin simples, ni ximples per naturalesa tampoc, però acabaren sent-ho perquè s’hi van esforçar. Tractant-se de monarquies absolutes –per contraposició a les monarquies constitucionals actuals, no a les monarquies més absolutes encara dels primers borbons-, el poder i la legitimitat els venia de Déu. Tots ells eren reis per la gràcia de Déu, i venint-los el poder de tan amunt, no era qüestió de contaminar la sang blava –que per alguna cosa deu tenir el color diferent de les altres- amb la plebea, més pròpia de gent senzilla i sense classe, del “populacho”, vaja.

El mateix article científic que he esmentat ens ofereix un esquema del llinatge dels Àustries durant la seva estada a Espanya. Realment, l’embolic de parentesc entre tots els membres de la casa reial és aclaparador. Qui diantre és el cosí de qui? A primera vista, jo diria que tots els casaments es varen fer entre parents més o menys propers. I això que sols hi són representats els membres reials que, ells mateixos o la seva descendència, van assolir la corona. No hi ha, per tant, la munió de fills i germans que, malgrat que no arribaren mai al tro, no deixaren de barrejar-se (i combinar-se) entre sí. I no diguem ,ja, la quantitat ingent d’infants que moriren prematurament. Un poti-poti de déu n’hi do.


Així que es tracta d’un grup d’individus, singulars per l’origen diví del seu poder, diuen que de sang diferent a la de la resta de mortals, i que per pròpia naturalesa es troba per sobre de les limitacions en drets i deures que la convivència social imposa als éssers humans. Tan especials, tan singulars eren, que caldria considerar-los com a un espècie única, diferenciable de la resta dels mamífers i, en particular, diferent de l’espècia humana, ja que per dret diví ostenta unes característiques singulars que els posen en una situació de preeminència absoluta. I com a tota espècie, ja sigui animal o vegetal, tard o d’hora li arriba la seva fi. La selecció natural va acabar amb l’espècia dels àustries espanyols. En altres països la selecció no va ser tan natural.

També, com passa sempre a la natura, l’espècie dels àustries, al desaparèixer, deixà el camp lliure a d’altres espècies per a ocupar el seu lloc. És el cas dels Borbons, que no és que fossin nous a la plaça, sinó que fins llavors ocupaven altres contrades, França principalment. És el mateix que va passar entre Neardenthals i Cromagnons, uns mil·lennis abans. Se sap que durant un temps els aborígens europeus neardenthals convisqueren, en termes cronològics, amb els cromagnons, homo sapiens actuals, fins que els primers, més primitius, també s’extingiren. Els neardentahls, de fet, duraren més que els àustries, perquè no eren tan tiquismiquis a l’hora d’aparellar-se

No sé jo si els àustries eren gaire primitius, però gaire espavilats no serien, sinó es varen adonar a temps que cal renovar la maquinària de quan en quan per a que el negoci perduri.

A la nova espècie que ocupà el terreny de l’anterior se la coneix amb el nom de rama espanyola dels Borbons. Mamífers, homínids també i, com els altres, dotats de l’alè diví que els legitima, han demostrat tenir una amplada de mires més extensa. Per comparar, els àustries varen governar aquest país des de 1506, quan Felipe “El Hermoso” va ser reconegut com a rei consort, fins al 1700, amb la mort de Carles II “El Hechizado”, 194 anys i 6 reis, mentre que els Borbons porten 309 anys i 10 reis. Tot s’ha de dir, en aquest temps hi ha hagut dues breus repúbliques i una llarga dictadura, una espècie de monarquia molt més nociva.

I així com pel que sembla i diuen els nostres científics, en el cas dels àustries es produí una degeneració progressiva i evident que acabà amb el pobre encantat, en el cas dels borbons sembla que la barreja no ha estat tan intensa i, per tant, el grau de consanguinitat és molt més petit, tot i que reconeixen els científics que no s’han dut a terme estudis concloents en aquest sentit. Quan aquest estudis es facin, la situació pot resultar incòmode. Com es fa això, s’entrevista a una infanta i se li pregunta si els seus pares eren germans? No sembla gaire respectuós. A veure si algun científic massa embalat acabarà acusat d’ultratge a la Corona! Que els hi diguin als del Jueves, que per reproduir imatges de la natura, per poc els cau el pèl.

Al que anava. Segurament que aquest menor grau de consanguinitat entre els borbons es deu a que, cada vegada amb major grau, els individus joves de la dinastia s’aparellen amb mascles o femelles d’altres espècies, fins i tot amb plebeus o plebees. Són els aires moderns de la monarquia, més “campexana”, més “senzilla”, més..... no sé. Això, o és que l’espècie ha crescut tant que la sang blava ja no és tan espessa.

Així que, per aquest camí, potser l’actual dinastia reial d’aquest país es salvarà de la selecció natural i, com que sóc home de pau i no vull mal a ningú, espero que es salvi també d’altres seleccions no tan naturals però més humanes. Però espero amb delit, això sí, que es faci l’estudi biològic-antropològic i científic del carall sobre les relacions de parentesc entre els homínids borbons, i encara més, i segurament més útil, un estudi antropològic que expliqui perquè, entrats ja en el segle XXI, funcionem encara amb aquesta rampoina d’institucions.

El Papa veta una ambaixadora nordamericana

Al Papa no li ha agradat que l’administració Obama designés com a ambaixadora a la Santa Seu una defensora de la investigació amb cèl·lules mare i del dret a l’avortament. Es tracta de Caroline Kennedy, filla del desaparegut president Kennedy, únic president catòlic que han tingut els Estats Units. Sembla que ja són tres els candidats vetats pel Vaticà, i veurem quan acabarà.

En dret internacional es reconeix la potestat dels governs de donar la seva conformitat als diplomàtics d’altres països que vulguin acreditar-se en representació dels seus respectius governs. És el que en diuen el placet. Per tant, el Vaticà, com a estat sobirà reconegut internacionalment, està en el seu dret de donar o no la conformitat als ambaixadors d’altres països. El que mi no em quadra, amb tots els respectes per la figura del Papa i la seva autoritat reconeguda, tan la política com l’espiritual, és el motiu pel qual el Vaticà no accepta a la Sra. Kennedy com a ambaixadora nordamericana a la Santa Seu. Certament, la defensa de la investigació amb cèl·lules mare i del dret a l’avortament no són qualitats que l’església pugui apreciar, però estem parlant de la relació entre estats. La Sra. Kennedy ha de representar el seu país sobirà davant el govern d’un altre país sobirà, no davant l’església.

Una de les característiques del dret internacional i de la relació entre estats és, precisament, la reciprocitat. Es respon amb la mateixa moneda. El que tu fas per mi jo ho faig per tu. Per això, l’expulsió d’un ambaixador estranger per un estat, sempre va seguida de la de l’ambaixador propi en aquell estat. Si l’administració Obama, seguint aquests criteris de reciprocitat, no acceptés al nunci de la Santa Seu perquè, com podem suposar, és contrari al reconeixement del dret a l’avortament i a la investigació amb cèl·lules mare, no acabaríem mai. Les opinions de la Sra. Kennedy no són ben acollides en el si de l’església, però als Estats Units d’Amèrica, teòricament, existeix una separació total entre església i estat. És un estat laic, com d’altres, com pretén ser-ho el nostre, per exemple. Se li podria indicar al representant del Vaticà que no és ben rebut en el país perquè no respecta el dret d’un estat laic a decidir la seva política en matèria d’avortament, d’investigació, de drets humans o del que sigui, i això acabaria esdevenint la cançó de l’enfadós perquè, al final, les relacions diplomàtiques entre ambdós països acabarien sent impossibles.

Probablement, a fi de mantenir la necessària harmonia entre l’estat i una institució tan poderosa com l’església, el govern nordamericà acabarà trobant un candidat que li faci el pes al Vaticà. Serà la solució més pràctica i més assenyada, però no la més justa perquè, a la fi, la relació bilateral entre ambdós països acaba descompensada i l’església hauria d’aprendre que, per bé o per mal, els temps en que era totpoderosa s’estan acabant. Algú li hauria de fer veure al Sant Pare que, més enllà de les disquisicions teològiques i dels embolics de la cúria, hi ha el món real.

Demà serà un altre dia

S’acaben els dies de festa i, com sempre, un s’adona que no ha fet ni la meitat del que tenia previst. Em refereixo a aquells propòsits que, uns dies abans de les vacances o de minivacances com les de Pasqua, acostumo a fer-me: arreglar el jardí, endreçar el garatge, acabar un llibre que s’està fent pesat, millorar l’aspecte d’aquest bloc, reparar algun desgavell, coses que sempre cal fer i que acaben quedant per al dia de demà. I malgrat que a Igualada tenim un dia més de festa, no n’hi ha hagut prou per a fer-ho tot.

Demà serà un altre dia i tot s’arreglarà. A fi de comptes, cal estar amatent al que és urgent i, pel que fa a la resta, tot ho farem i acabarem d’hora. Casualment, en una d’aquestes activitats que hom duu a terme davant la pantalla de l’ordinador, precisament per a no fer-ne d’altres més convenients, he anat a petar a un dels Assajos que Montaigne va escriure entre 1568 i 1592, any en que va morir. Es titula, precisament, Demà serà un altre dia. Montaigne fou un autèntic blocaire de l’època, si se’m permet aquesta llicència. Va escriure sobre tot i contínuament. És una obra desorganitzada, on Montaigne escriu a cada moment sobre allò que, precisament aquell dia, té ganes de parlar. Essent com era una persona de cultura extensa i brillant, mai deixà de banda la seva experiència individual, que combinava hàbilment amb un profund coneixement dels clàssics. I a més té el mèrit d’escriure i publicar lliurement en una època en que no era fàcil exposar sense risc opinions massa personals. Val a dir que, en general, deixà de banda els temes més perillosos.

A Demà serà un altre dia, Montaige esmenta com Plutarc refereix que el poeta Rústic, representant a Roma una de les seves pròpies obres, va rebre una carta de l’emperador i va esperar per a obrir-la fins que acabés l’espectacle. A Montaigne això li sembla bé, i a mi també, perquè denota un cert sentit de la responsabilitat del poeta envers la tasca que està duent a terme en aquells moment, l’oferiment del seu art als oients. Malament hauria quedat si hagués deturat l’espectacle i s’hagués posat a llegir l’epístola imperial mentre el seu públic esperava. Es tracta, doncs, de deixar algunes coses per a després perquè d’altres no poden ser interrompudes i, des d’aquest punt de vista, cal considerar-les més importants. No és el cas de les meves vacances, ja ho dic ara. Si no he endreçat el garatge és perquè he trobat ocupacions més interessants, però no més importants.

Montaigne també alerta que aquest deixar per a demà pot esdevenir en indiferència, el vici contrari de la curiositat. I és que el poeta Rústic també podia haver provocat algun perjudici al demorar la lectura de la carta. No sabem que deia aquella famosa missiva, però Montaigne esmenta a continuació varis episodis suposadament històrics en que, pel fet que algun personatge va deixar d’actuar amb diligència, va ocasionar greus perjudicis militars o polítics. En un personatge públic, imbuït de grans responsabilitats, diferir la informació que se li brinda pot esdevenir en greus conseqüències igualment públiques. És el cas d’Arquias, un tirà espartà que, mentre es trobava en un banquet, va rebre una carta on se l’informava d’una conjura contra seu. Com que l’home s’ho passava bé, sense llegir la carta la va deixar en un costat tot dient “deixem els assumptes seriosos per a demà”. Pocs minuts després fou assassinat.

Com no podria ser d’altra manera, Montaigne no arriba a cap conclusió sobre la conveniència o no de deixar algunes coses per a demà, o més ben dit, n’ofereix una de gens compromesa: “Podem deixar establert, en conclusió, que en les accions humanes és difícil donar preceptes encertats el fonament dels quals sigui la raó, ja que l’atzar juga un paper important en totes elles”.

Un autèntic blocaire no ho hauria fet millor. Essent com són la majoria de blocs un simple aparador dels nostres raonaments i dels nostres dubtes, no cal cercar-hi solucions, sinó sols pensaments i opinions, més dubtes que resultats.

Com que Montaigne ha estat molt il·lustratiu però poc útil, miro d’encarar la qüestió des d’una vessant més pràctica, la del treball. M’ha cridat l’atenció una encertada col·laboració que el Toni Olivé ha publicat fa pocs dies al diari digital Anoiadiari.Cat, El mètode Matosas. Parla d’assumptes distribuïts en dues carpetes, la dels assumptes que el temps resoldrà i la dels assumptes que el temps ha resolt. Els papers, senzillament, viatgen de la primera carpeta a la segona. Aquesta anècdota s’ha explicat de varis personatges, entre ells del mateix Franco, en versió “calaixos”, però l’important és que respon a aquesta cultura de que, algunes coses, cal deixar-les perquè ja s’arreglaran soles. I no dubto que és així en molts casos. Hi ha temes delicats que és millor no tocar i que, amb el temps, s’aniran enfocament sols. Per exemple, mort Franco, tota la classe política de la transició es va posar d’acord en que no era el moment d’afrontar la recuperació de la memòria històrica i la recuperació de la dignitat de les víctimes del franquisme perquè, probablement, perillaria la pròpia transició. Trenta anys després, ja fa temps que toca, però aquest no és ara el tema.

Podríem dir que en casos com aquest és una qüestió de responsabilitat deixar algunes coses per a demà. En molts altres casos, és més una qüestió de comoditat. No endreço el garatge perquè no en tinc ganes, ja ho faré demà.

Hi ha un terme que s’està posant de moda per a definir l’acció de deixar per al futur activitats o situacions que un ha d’atendre, per altres situacions més irrelevants i agradables, procastinació. En alguns àmbits es considera aquesta actitud com un trastorn del comportament. La procastinació pot tenir lloc per evitació, quan hom evita començar una tasca per por al fracàs; per activació, quan una tasca es dilata fins que no hi ha cap més remei que dur-la a terme; per indecisió, quan hom intenta realitzar una tasca però es perd en pensar la millor manera de dur-la a terme sense acabar-se de decidir; i per valevergisme, quan l’individu no té cap interès en realitzar activitats que no li agraden. En el cas del meu garatge, es tracta d’activació; tard o d’hora, no tindré altra remei que endreçar-lo.

No deixis per a demà el que puguis fer avui, una dita que el meu pare em repetia molt sovint. N’hi ha una altra que trobo a internet, la coneguda per llei dels dos minuts: “si pots fer una tasca en menys de dos minuts, fes-la ara mateix, però si creus que necessitaràs més de dos minuts per a fer-la, anota-la a la llista de properes accions”. Des d’un punt de vista de la planificació de la pròpia activitat, no és una mala recomanació, sempre que anotar no signifiqui procastinar. Si més no, el més fàcil ho faràs d’immediat, deixant de banda que sigui o no el més agradable.

I en el món professional, a la feina, què voleu que us digui? Caldrà fer el què es pugui, però planificant el suficient per a aconseguir els objectius de productivitat i eficiència necessaris. Com és lògic, penso en la meva feina concreta. Si em poso a fer tot allò que puc acabar en dos minuts, en faré moltes de coses, però si les faig seguides, deixaré de banda assumptes més complexes però més importants i urgents. Les recomanacions són interessants com a principi orientatiu, però després que cadascú concreti com pugui. A fi de comptes, Montaigne s’adonà del problema però no trobà la solució. Així doncs, no sé encara quan arreglaré el garatge.

Un parell de fatxendes

Avui he deixat de mirar quadres, per a fixar-me en una fotografia, una imatge esgarrifosa, de les que posen els pèls de punta. Dos fatxendes d’uniforme, d’aspecte xulesc i desafiant, entonen un himne feixista. Probablement a un d’ells l’haureu conegut de seguida, un senyor que va governar aquest país “per la gràcia de déu” i d’un milió de morts, el cabdill d’uns quants, en Franco, “Paquito” per als seus camarades. I l’altre és en Millan Astray, el fundador de la legió espanyola, un individu que exhibia per medalles les seves ferides de guerra, un autèntic “novio de la muerte”, de la mort dels altres, s’entén.

El que fascina d’aquesta fotografia és que, sense mostrar imatges de violència, fa més por que tot un escamot d’afusellament. La fotografia és de data incerta, però d’abans de la guerra, de quan aquests individus tenien encara el deure de servir a l’ordre constitucional establert pel poble espanyol. Podeu imaginar l’escena? Intento posar-me en el paper d’un eventual espectador d’aquell moment, d’algun testimoni que involuntàriament fos present en aquella reunió de camarades, potser del mateix fotògraf. Una colla de fatxendes reunits en fraternal camaraderia, entonen himnes a la mort, a la dels altres. La mirada desafiant dels dos personatges principals d’aquest sainet glaça el cor de l’espectador. Aquests fatxendes, la imatge pura de la força bruta i la negació de qualsevol intel·ligència, es van atribuir la sagrada missió de salvar la pàtria, la seva, i així li ha anat a aquest país.

Transcorreguts 70 anys i un milió de morts, en aquest país encara calen esforços i heroismes per a restituir en el seu lloc la dignitat de les víctimes, mentre els botxins, individus com els de la foto, són honorats en monuments, panteons i esglésies. Cal encara demostrar que no es cerca venjança ni rancúnia quan es vol treure als morts de les cunetes. Resulta que parlar de les víctimes és remoure el passat innecessàriament, i parlar dels botxins, en canvi, és història. Ves per on! I és greu que quan sembla que la dinàmica de la recuperació de la memòria històrica, per fi, comença a obrir-se pas entre la societat, vagin sortint un grapat de pseudohistoriadors i polítics de la dreta més rància que emprenen la tasca de falsejar el passat per a justificar l’injustificable. Amb l’excusa dels errors que, sens dubte, la República va cometre (i també dels que no va cometre), s’intenta justificar el que tornen a anomenar “Alzamiento Nacional”, com si hagués estat quelcom necessari i inevitable, quan en realitat, la guerra civil i el franquisme, la mort fratricida i la salvatge repressió que va seguir, la misèria i el retard, la tirania i la manca de llibertat que va comportar aquell “Alzamiento”, no foren altra cosa que el resultat del deliri, la bronca, la ignorància i la borratxera d’aquells energumens de la foto, i del seu lligam de circumstàncies amb el sector més reaccionari de la dreta i de l’església.

No en va, el fundador la de legió ha passat a la història amb les seves més cèlebres expressions: "Muera la inteligencia" i "Viva la muerte" (la dels altres, és clar).

Catòlics practicants no creients

Conec una persona que per quaresma no menja carn. Això no tindria res d’estrany, si no fos perquè no és catòlica practicant, i ni tan sols té una creença religiosa específica, segons ella mateixa confessa. I aleshores em dono compte que aquesta és una pràctica més estesa del que a mi em semblava. Molta gent segueix costums netament religiosos, únicament pel que té de tradició, i no perquè obeeixi a una creença íntima.

Segons una enquesta que publica avui el diari Público, sols el 29,2 % d’espanyols majors d’edat es declara catòlic practicant, el 51,3 % diu que és catòlic no practicant, el 8,9 % no creient, el 7,6 % ateu, i el 2,1 % creu en altres religions. El diari no aclareix on és el 0,9 % que resta, però no sembla significatiu. L’enquesta és més extensa, i s’ha preguntat també sobre diversos aspectes de la creença religiosa (si Jesús era fill de Déu, si va néixer d’una verge, si es creu en el diable, etc.). De tot plegat es dedueix que del 51,3 % que es declara catòlic no practicant, sols un 7 % podria ser considerat catòlic en termes més o menys ortodoxes. La resta són classificats “administrativament” com a catòlics, i prou. Molta gent es considera catòlica únicament pel fet que es tracta de la religió majoritària en el país. És una manera de dir que no són protestants, o que no són musulmans, o de qualsevol altra religió.

I tanmateix, malgrat que pel que sembla l’esperit laic és àmpliament majoritari en la nostra societat, conservem i cultivem usos i costums d’arrel religiosa sense ni tan sols qüestionar-nos-ho. Segons una altra enquesta publicada pel País el juliol de 2008, els casaments civils eren llavors aproximadament la meitat de tots els que es celebren arreu d’Espanya. Vol dir que una part important dels que es declaren catòlics no practicants, segueixen casant-se per l’església, una pràctica netament religiosa. I encara hi ha molta gent que bateja als seus fills i fins i tots els organitza una primera comunió, malgrat no ser catòlics practicants. I, no cal dir-ho, la immensa majoria de funerals tenen lloc en una església.

Molts de nosaltres defensem un estat plenament laic. Jo diria que cap dels partits polítics amb un cert pes a la vida pública s’oposa al plantejament d’un estat separat de l’església, i això casa amb una realitat social, la de que la població espanyola, majoritàriament, no creu que la religió hagi de sobrepassar l’àmbit privat, i també amb la realitat social de que la població, com hem vist, sols pot ser considerada veritablement catòlica en una molt petita part, però no quadra amb molts dels usos socials que sense ni qüestionar-s’ho, segueix una part molt important de la població.

Deu ser que som així de contradictoris, però mentre que majoritàriament hem fet fora de nosaltres l’essencial de la religió, en conservem l’extern, l’intranscendent però, tanmateix, el més vistós.

I així com molts hem estat conscients d’aquesta contradicció, l’hem assumit i hem actuat en conseqüència o no, la majoria de nosaltres ni tan sols s’ha plantejat de qüestionar altres aspectes de la vida en societat d’origen netament religiós. Per exemple, la celebració de la Pasqua, i em refereixo al fet de fer festa, no a les celebracions litúrgiques. L’Estat es declara laic, la societat també, però ningú qüestiona, i dubto que en molt temps ho arribi a fer, la conveniència de fer festa per Pasqua. I no hi ha dubte que és una festa ben religiosa, ni més ni menys que la commemoració de la mort i resurrecció de Jesús. Algú pot imaginar que el Govern, essent conseqüent amb la poca religiositat de la societat espanyola, suprimeixi les festes de Pasqua? Ni de lluny. Això no ho farà ningú, com tampoc suprimir les de Nadal ni, en general, la majoria d’altres festes laborals, quasi totes en commemoració d’algun sant o santa o d’algun fet religiós. Fins i tot les Festes Majors dels pobles i ciutats de tot l’Estat commemoren la festivitat del sant patró de la vil·la. I és clar que la societat no demanarà que es suprimeixin, una mostra més de la contradicció que ens acompanyarà encara durant algunes generacions. Hauríem d’afegir una nova categoria a les enquestes, la de catòlics practicants no creients.

Un món en formació...

Illa de Pico, Azores, estiu de 2008. La natura es retorça, s’estira i es contrau, una terra nascuda del mar encara jove, i una vida que brolla de l’inhòspit. Som petits per a un món tan gran...

El mandat del poble

Avui m’he entretingut a llegir l’acta del Ple de l’Ajuntament d’Igualada del dia 17 de febrer d’enguany. Està penjada a Internet, a la web municipal, i per tant és fàcilment consultable per a qualsevol ciutadà. Jo en aquell Ple no hi era, com a públic, vull dir, i per tant tot el que en conec és per referències. Recordareu que es tracta d’aquell ple al qual assistiren una munió de ciutadans per a fer saber a l’equip de govern el seu desacord amb l’ampliació de les zones blaves.

No diré que es tracti d’una lectura entretinguda, però si que resulta interessant conèixer les intervencions dels representants polítics al Consistori, a l’hora de debatre la moció presentada per CIU sobre aquest tema. No em posaré a desqualificar el contingut d’aquestes intervencions perquè, al menys pel que es desprèn de l’acta, totes, francament, em semblen prou correctes, s’hi estigui o no d’acord. Però m’ha cridat l’atenció, i m’incita a reflexionar, la repetitiva insistència de l’Alcaldia en assumir que la gestió municipal, naturalment, comporta un desgast polític que pot ser més o menys important, el qual, malgrat tot, ell assumeix amb el convenciment que la seva gestió és la que, en aquests moments, convé a la ciutat. Accepto que potser simplifico el tema, però m’ha semblat entendre que l’equip de l’Entesa fou elegit, en el seu moment, per a governar el municipi, i que en compliment d’aquest encàrrec, duu a terme la política que, al seu parer, resulta més adient per a Igualada. malgrat que pugui comportar un desgast polític considerable. És a dir, que corren aquest risc perquè estan convençuts de fer el millor per a la ciutat, i no els importen les conseqüències polítiques d’aquesta gestió.

Des d’aquest punt de vista, hi he d’estar d’acord. Gosaria a dir, si em permeteu, que gairebé caldria aplaudir aquesta actitud. Fixeu-vos, un governant al qui no importa perdre la popularitat, potser les eleccions, si aconsegueix dotar al poble d’una política encertada, rigorosa i eficient. Satisfer unes necessitats del poble que ningú sabia que tingués. Igualada necessita més zones blaves, el que passa és que els igualadins no ho saben. Doncs jo els les dono, i encara que ara no les vulguin, a la llarga reconeixeran la seva utilitat. La història m’absoldrà, no sé quan, però ho farà, deu pensar.

La reflexió que em vull fer (ja em començo a semblar al Joan Torras, que sempre té motius per a reflexionar), és si aquesta és o no una postura legítima. I confesso que sóc incapaç d’arribar a una conclusió definitiva, així que intentaré trobar una solució conjuntural.

Comencem pel principi. Uns polítics determinats, del color que siguin, guanyen unes eleccions i, per tant, reben l’encàrrec de gestionar els afers públics durant, al menys, quatre anys. Passat aquest temps, es passaran comptes i, si no s’ha treballat bé, simplement es canviarà de polític.

El polític elegit té l’obligació de donar compliment a aquest encàrrec, un encàrrec que té un contingut mínim, el del programa que el portà al govern. Per tant, el primer que cal esperar dels nostres polítics és que compleixin amb aquest encàrrec, i específicament amb el seu contingut mínim. Aquests contingut mínim tindrà, naturalment, els matisos que es derivin de la situació de majoria o de minoria del govern. Són, per tant, matisos indirectament derivats del resultat electoral i, per tant, formen part del propi mandat.

El problema està en allò que no forma part explícitament del mandat, és a dir, allò que no era especificat al programa, al menys de forma suficientment concreta. És clar que la gestió municipal comportarà l’adopció de mesures i projectes no previstos inicialment però que venen imposats per la pròpia dinàmica del creixement local o, simplement, pel dia a dia de la ciutat. Aquí l’Alcalde o el Regidor, o tot l’equip de govern, hauran de comprometre el seu prestigi en mesures que no eren al contracte electoral però que poden ser convenients per a la ciutat. Se l’han de jugar, simplement.

L’alcalde pot entendre que una mesura és absolutament necessària per a la ciutat, l’ampliació de les zones blaves, per exemple, ja que d’això estem parlant. Si tan convençut n’està, i té uns estudis tècnics que ho corroboren, la seva obligació en dur-ho a terme. Què passa si els ciutadans no volen, si de forma clara i evident demostren un rebuig majoritari a aquestes mesures? Per exemple recollint 10.750 signatures en contra, inclosa tota l’oposició municipal. Aleshores què ha de fer l’alcalde, seguir la seva consciència o la dels ciutadans?

--Tinc estudis que em donen la raó!, dirà l’Alcalde, i segur que els té. Segur, també, que es podrien haver redactat estudis en un altre sentit.

No voldria enfocar la qüestió des d’un punt de vista ètic, però cal tenir present que la majoria de dictadors d’aquest planeta han demostrat sempre tenir un fort convenciment moral i una forta determinació, a l’hora d’establir que la seva voluntat era, naturalment, més important que la dels seus súbdits. Jo sé que el Sr. Aymamí no és un dictador, em sembla que ho sap tothom. Però també sé que la raó, sovint, viu en un costat i pertany a l’altre.

El primer mandat del polític, el més important, per sobre del seu programa, és servir al poble. Servir al poble implica acceptar els riscos polítics que es puguin derivar de la seva gestió i, per tant, adoptar mesures impopulars quan calgui. Però ull, les mesures absolutament impopulars, no les que molesten a un sector de la població sinó les que reben el rebuig unànime dels ciutadans, no tenen cap legitimitat, ni tan sols la del propi convenciment de l’alcalde d’estar actuant en benefici de la ciutat. I ja comença a ser hora que es doni compte que la ciutadania li ha expressat molt clarament, més enllà dels colors polítics, que no està gens d’acord amb l’ampliació de les zones blaves, diguin el que diguin els informes tècnics encarregats pel govern.

Això és com unes eleccions. Em puc posar en la pell d’un candidat i pensar que sóc la persona que el poble necessita, però si no em voten, és que no em volen, i per tant, per bé o per mal, m’agradi o no, i sigui convenient o no als interessos de la societat o als del meu ego personal, no em puc imposar. Ja no ho permet el mecanisme electoral, però aquest raonament hauria de ser el mateix per a un governant conscient del seu paper en aquesta pel·lícula. El mandat que l’ha portat al poder és, principalment, fer la voluntat del poble. És clar que la factura la passarem quan arribi la data de caducitat de la legislatura, però que tingui en compte que aquesta factura va creixent i es nodreix d’errades i desavinences amb els ciutadans, i al final serà tan abultada que potser no la podrà pagar.

Velàzquez, una vella i uns ous ferrats per a sucar-hi pa

Tres coses m’han cridat l’atenció d’aquest quadre, i cap d’elles té massa a veure amb la tècnica pictòrica o amb l’estudi de l’art. Com que molt entès en art no sóc i acostumo a fixar-me en coses que d’altres refusen per intranscendents, en el primer que m’he fixat és que, actualment, es troba a la National Gallery of Scotland d’Edimburg. O sigui que qui vulgui veure’l al natural haurà de viatjar una mica. Jo, que ara mateix no em puc permetre d’anar-hi, em limito a contemplar-lo per Internet, a través de la web del museu.

Què té d’especial, se’m dirà, que una obra de Velàzquez es trobi en una galeria estrangera? És una de les característiques de totes les pinacoteques del món. Acostumen a contenir, al menys les més importants, gran part de l’obra artística d’altres països. La conquesta, el comerç legal i l’il·legal també, o la simple transacció, han estat de sempre el motor que mou les obres d’art per les galeries mundials. Ignoro com aquest quadre arribà a Edimburg, i no voldria pas qüestionar la legitimitat de la seva possessió sense tenir-ne més dades, però, si més no, se’m fa difícil d’imaginar un quadre de Velàzquez en una galeria escocesa. És una qüestió psicològica que em costa d’explicar, perquè, en realitat, jo per aquest quadre no sento res, al menys res que em provoqui recança de veure’l en mans estrangeres. El que passa és que es tracta d’un quadre d’un autor que és quasi el paradigma de l’art pictòric espanyol, aquell que tots, tinguem l’edat que tinguem, hem estudiat a l’escola. Ni tan sols m’imagino la paraula “Velàzquez” pronunciada en anglès. És, per fer una comparació, com llegir el Quixot en català. Mireu, jo no tinc cap problema en llegir a Milton o a Dostoievski en castellà o en català, principalment perquè no sé anglès ni rus, però en canvi no podria suportar llegir en Quixot en català, quan ha estat escrit en una altra llengua que conec i domino, el castellà, i sempre, ens agradi o no, ha estat un símbol de la cultura castellana. Senzillament, no sé imaginar al Quixot i Sancho Panza parlant en català. El mateix em passa amb els quadres de Velàzquez. No els sé imaginar dins l’àmbit cultural anglosaxó, quan la imatge que sempre n’he tingut és la d’un pintor típicament espanyol, m’agradi o no. És com imaginar una plaça de braus a Manhattan. Algú és capaç de visualitzar aquesta imatge? I mira que a mi les “corridas” no m’agraden gens ni mica, en canvi aquest quadre de Velàzquez sí.

L’altra cosa que m’ha cridat l’atenció i que probablement també us semblarà intranscendent, és el títol d’aquest quadre, Vieja friendo huevos. Ho dic en castellà perquè, com ja he explicat, no m’imagino a un Velàzquez català.

Si alguna classificació existís dels títols de les obres d’art, jo d’aquest en diria descriptiu, perquè realment descriu exactament el que es veu. Altres quadres, generalment més moderns, tenen noms més expressius, per a dir-ho d’alguna manera. Per exemple, El crit, d’Eduard Munch, no es diu “un home cridant angoixat en el turó d’Ekeberg, a Oslo”. O El naufragi de l’esperança, del que vaig parlar fa uns dies, no s’anomena “Vaixell anomenat Esperança enfonsant-se entre plaques de gel, al riu Elba”. El títol d’aquests quadres transmet, a l’igual que el de les novel·les, un sentiment, un estat d’ànim, el nom d’un esdeveniment. És difícil que a través del títol d’una novel·la arribem a conèixer el seu argument, tret que es tracti, permeteu-me la broma, d’una novel·la pornogràfica. En el cas del quadre de Picasso Les senyoretes d’Avinyó, suposant que no coneguem l’obra, el podem imaginar de molt diverses maneres: un grup de noies fent un cafè en una terrassa d’Avinyon, dues noies passejant per un boulevart, tres noies assegudes en un banc, etc. O podem ser més rebuscats i imaginar un grup de noies nues, com realment mostra el quadre. Segurament, però, que en la nostra imaginació les noies seran més guapes del que realment mostra la tela. Si el quadre de Picasso es titulés “cinc noies d’Avinyó posant nues i pintades a l’estil protocubista”, trobaríem el títol més descriptiu i ens faríem una idea més aproximada de la pintura abans de veure-la per primera vegada, encara que, segurament, semblaria poc romàntic.

En el cas de la Vieja friendo huevos, el que es mostra es exactament una vella cuinant un parell d’ous ferrats, i no té volta de full, no hi ha lloc per a la imaginació. Jo tinc una teoria casolana, i és que, en general, els quadres dels segles XIX i XX tenen títols més elaborats perquè, ja sigui per la proximitat temporal o per un canvi d’usos dels artistes, hem arribat a conèixer el títol que l’autor els ha donat, mentre que dels quadres d’èpoques anteriors, com els de Velàzquez, n’hem conservat sols l’element material i s’ha perdut l’element literari, el propi títol de l’obra. Així, l’hem hagut d’inventar, a partir del que veiem en el propi quadre, probablement a l’hora de fer inventari de fons i col·leccions. Cabria la possibilitat que Velàzquez no donés nom als seus quadres, però costa d’imaginar que un autor tan prolífic no cerqués la manera de referir-s’hi per un nom quan fos necessari. I el títol purament descriptiu, francament, no s’adiu gaire amb l’espiritualitat que hom suposa en tot artista.

I l’últim que m’ha cridat l’atenció, però no el menys important, són, és clar, els ous ferrats. Uns ous ferrats que són una meravella. A mi, que m’agraden molt, em venen ganes de sucar-hi pa. Uns ous ferrats dels bons, no d’aquells que els de la meva generació menjàvem a la mili, secs com un fregall, sinó dels de rovell rogenc i clara ben blanca, nedant en un mar d’oli bullent dins una cassola de terrissa. Què més es pot demanar, encara que sigui del segle XVII? La senyora del quadre té encara la cullera de fusta a la mà, amb la qual ha procurat que els ous no s’enganxessin, i mira al noi que s’espera, com si l’interrogués: això ja està, en vols un altre?, o, més ben dit, esto ya está, mozo, te preparo otro? Perquè a l’altra mà té un altre ou per encetar, i jo ja li diria sí, buena mujer, prepáreme otro, que éste tiene muy buena pinta.

Sobre la taula, si us hi fixeu bé, veureu que hi ha un plat buit, i un ganivet que s’hi repenja, del que, a més veiem l’ombra sobre la blancor de la vaixella. També podria ser que, aquesta vegada, volguéssim una truita. Si és així, la cosa està clara, com la de l’ou. El trencarà a la vora del plat, abocarà la clara i el rovell dins del recipient i, amb el mateix ganivet, perquè forquilla no n’hi ha, o potser amb la cullera, el remenarà fins a desfer-lo, per a després tirar-lo a la cassola i fer una truita de déu ni do. Fins hi tot hi podria posar una mica de ceba, que també en té sobre la taula. També hi ha un parell de gerres, que podrien tenir oli per a la cassola, i vi per a acompanyar.

Renoi, de tant pensar-hi ja em ve gana. O sigui que deixem-ho. Un altre dia ja parlarem de la llum, del color i del què vulgueu. Jo ara em faré un ou ferrat dels que fan història.

Igualada en deutes, superada en serveis

Si a més de perdre els calés, perdem els papers, ja podem plegar. Des que el Ministeri d’Hisenda ha fet públiques les xifres de l’endeutament local arreu d’Espanya, no paren d’alçar-se veus contra la mala gestió dels governs municipals. I no és això, no senyor. La xifra, per si sola, no diu res. És clar que els ajuntaments estan endeutats, qui no ho està? Algú creu que es poden fer infraestructures, equipaments, prestar serveis, sense endeutar-se? Vaja, potser sí, però aleshores hauríem d’assumir una pujada brutal dels impostos.

El que importa de les xifres és la seva relació amb els serveis que es presten a la ciutadania. Què en fan els ajuntaments dels nostres diners, dels diners de tots? Aquesta és la pregunta important. Hauríem d’assumir que un grau elevat d’endeutament pot ser raonable, si amb ell s’aconsegueix una millor qualitat dels serveis municipals, en general un millor benestar per a la ciutadania. Raonable, és clar, no vol dir escandalós, perquè sempre hi ha un punt de no retorn, a partir del qual val més que l’ajuntament s’oblidi d’ampliar serveis o millorar-los, perquè ja no es pot fer front al deute. És exactament igual que en les famílies, sols que amb magnituds més grosses. Si volem un cotxe, una casa o un pis, quasi sempre ens hem d’endeutar, però si volem un cotxe de luxe o un pis de 400 m2, possiblement no podrem pagar el préstec o la hipoteca.

O sigui que no cal escandalitzar-se a la primera de canvi. Discutim, i és lògic que ho fem, sobre la qualitat dels serveis, qüestionem lícitament la gestió municipal, però no ho fem per sistema, sinó perquè realment hi hagi elements de judici concloents que ens hi aboquin. Centrant-nos en el cas d’Igualada, no em sembla just l’automatisme de la crítica que s’ha aixecat des que s’han sabut les xifres. Igualada és, en termes absoluts i relatius, el municipi més endeutat de la comarca. En temes relatius –endeutament per càpita- és la que fa 8 de la província de Barcelona, però la 46 de tot Catalunya. És una xifra alta, certament, 1.062 € per habitant, però no és correcte sortir en tromba a carregar-nos la gestió de l’Entesa sols perquè l’endeutament és tant alt.

Preguntem-nos per la qualitat dels serveis i dels equipaments, i tindrem matèria a dojo per a exercir la crítica, però és ben cert que, al llarg de tots els anys que l’Entesa governa a Igualada, de coses se n’han fet moltes i això s’ha de pagar amb quelcom més que amb impostos. Si se n’han fet massa, és possible que això hagi comportat un major endeutament, però quasi ningú es queixa de que s’hagin fet massa coses, sinó de que s’hagin fet malament. I en aquest aspecte, la crítica justa, raonable, ha de ser per la mala gestió, perquè és evident que l’endeutament, s’hagi treballat bé o malament, hi seria igual.

En el cas d’Igualada, em sembla que l’Ajuntament ha arribat a un punt en el que no pot endeutar-se més, per raons pràctiques i legals. Sols cal veure el nombre de societats municipals que ha anat creant en aquests darrers anys, per a saltar-se les limitacions legals imposades per la normativa estatal en matèria de finançament local. Veurem com s’ho fa per a millorar o ampliar els serveis, més bons o més dolents, que tenim. Però, en qualsevol cas, el que importa no és l’endeutament en sí, sinó la gestió dels fons. En deutes, a fi de comptes, estem igualats amb altres ciutats, la llàstima és que no ho estiguem en serveis.

L'outlet i la política de saldo

Des que la Generalitat s’ha decantat pel projecte d’outlet a implantar a Òdena, s’està aixecant una forta polseguera i s’està entrant en declaracions i punts de vista realment patètics i indignes d’una classe política amb un mínim de vergonya. Els polítics del consistori igualadí, els de l’equip de govern, per a més senyes, s’estan cobrint de glòria amb les seves postures de donzella ofesa i innocent.

I és que ja n’hi ha prou, Igualada no es mereix aquesta vergonya. El procés ha anat com ha anat, ha guanyat Òdena per mèrits propis i pels demèrits del projecte igualadí. Però que no pateixin més el nostre Alcalde i el seu equip de govern, que això ja no els hi retraurem mai més. El que és absolutament impresentable és com, agafant-se al clau roent de la suposada conspiració anti-igualadina, volen salvar les seves vergonyes.

Un polític decent, assenyat i prudent, un polític que governi pel seu poble i no pel seu ego, hauria mostrat el seu suport al projecte odenenc l’endemà mateix de conèixer el veredicte de la Generalitat. Perquè, els agradi o no als Srs. Aymamí i Pàmies, el projecte d’Òdena és tan igualadí com el seu o potser més, i ho saben molt bé. No poden defensar sense que els caigui la cara de vergonya que l’outlet de Can Riba perjudicarà al comerç igualadí i el de Can Roca no. Els innocents ciutadans, a vegades, badem i som prou rucs per a confiar en segons quina mena de polítics, però una roda de molí com aquesta no se l’empassa ni el més ruc dels mortals. Ens haurien d’explicar, quan parlen dels interessos igualadins, a quins igualadins es refereixen concretament.

Aquests senyors tenen mala consciència i cerquen la manera de rentar-se la cara. Allà ells, és el seu problema, però que no ens prenguin per tontos. Les declaracions del nostre alcalde i del seu regidor d’urbanisme són com un manual d’incompetència i poc respecte per a la ciutadania. Tothom coneix la postura de l’Ajuntament, del seu alcalde i del seu govern sobre aquest tema, la seva actitud al llarg d’aquests anys i les maniobres inconfessables d’última hora per a boicotejar el projecte odenenc, el que ells van ser incapaços de tirar endavant durant varis anys. Per qui ens han pres? És que això és de jutjat de guàrdia!

I ara treuen a passejar al president de l’Ubic per a demostrar-nos que, ostres, què dolents els d’Òdena i la Generalitat, que volen perjudicar al comerç igualadí! On era aquest senyor durant tot aquest temps? Que no és d’aquí, ell? Que potser no sap on és Can Roca o Can Riba? Escolti, no pateixi que allà d’electrodomèstics no en vendran. I em sembla que els altres comerciants, els que sí que coneixen la ciutat i els seus voltants, si han de patir, patiran igual per un outlet que per l’altre.

Per favor, que callin d’una vegada, perquè si es creuen el que diuen és que tenim un equip de govern realment incompetent. I si no ho creuen, aleshores val més no dir el que són realment. Que pleguin com més aviat millor i ens deixin tranquils d’una vegada!

P.D. Es veu que al futur outlet, a més de roba, s’hi vendrà també, a preu de saldo, la vergonya d’alguns polítics. A mi em sembla que l‘hauran de regalar perquè, a hores d’ara, ja no val gran cosa.

La rondalla de l'outlet

He sentit a dir que l’ajuntament d’Igualada ha comprat una lupa, molt grossa i molt potent, per a treure’n l’entrellat de la conspiració opositora-republicana-odenenca i no sé què més que s’ha proposat tombar els projectes dels bons governants d’aquesta ciutat. L’enemic de portes endins! És una mica com la conspiració judeo-masònica-separatista dels vells temps, quan els mals del país venien d’una mà oculta, emboscada a la reraguarda, que cercava amb tota la malícia imaginable la maldat i la destrucció de la pàtria.

De fet, la història d’aquest assumpte és ben clara i alliçonadora, com un conte edificant, o com una rondalla, sí, la rondalla de l’outlet:

Resulta que hi havia una vegada una ciutat, cap i casal d’una comarca, i un alcalde i els seu equip que governaven amb minoria. I els bons súbdits de la ciutat venien reclamant des de feia anys al seu alcalde que els ajudés a muntar un centre comercial de fabricants, outlet per als amics, per a poder vendre millor els productes de fàbrica i afavorir a les empreses locals, deien ells.

--Senyor, senyor! Ajudeu-nos! Volem muntar un outlet per a benefici de la ciutat, i us necessitem!

--Ui, ui, no sé...!, deia l’Alcalde, em sembla que no podrà ser, us falten terrenys i no voldreu pas que els posi la ciutat!

I així passaven els anys, els súbdits lamentant-se i implorant, l’Alcalde negant i la crisi galopant.

I vet aquí que els súbdits es buscaren la vida i varen trobar, en el poble veí però a tocar de les portes de la ciutat, un terreny que déu ni do, i un empresari que hi posava els calés, i un Ajuntament que, aquest sí, es prestava a col·laborar.

--Al·leluia!, visca! gràcies siguin donades a la divinitat, que per fi la ciutat tindrà l’outlet!

I els súbdits estaven contents, i saltaven i ballaven, perquè malgrat que el terreny era en un altre municipi, el tenien a la mateixa porta de la ciutat i el podien sentir com a seu. Si més no, la majoria dels habitants de la ciutat ni tan sols tenien clar per on passava la frontera entre els dos termes.

Mentre, en una fosca estança de l’ajuntament, lluny de la mirada dels alegres ciutadans, l’alcalde i el seu petit govern miraven de pair les notícies.

--I ara què?, deia l’Alcalde, els meus súbdits es pensaran que era culpa meva que no tinguessin l’outlet, i això no ho podria suportar! Tan que sempre m’han estimat, a mi , que sempre he fet el bé per la ciutat! No potser que s’ho hagin fet sols, i menys que trobin al poble del costat el que jo no he estat capaç de donar-los!

Així que preguntà al seu petit govern si tenia alguna solució, i un dels seus fidels escuders, el primer cavaller del rei, li digué:

--Senyor, jo us podria aconseguir un terreny dins del nostre terme per a plantar-hi un outlet. Una mica allunyat de la ciutat, això sí, però serà el nostre. Tinc un parent que hi entén, i segur que l’aconseguirà.

Es posaren mans a l’obra, i pocs dies després que s’anunciés l’outlet del poble veí, l’alcalde i el seu petit govern van anunciar a tots els vents que, després de fructíferes gestions, havien trobat un empresari patriota que amb total desinterès (a fi de comptes, una petita requalificació no és gran cosa) estava disposat a muntar un outlet en territori dels nostres, no a “l’estranger”. Un empresari que, ves per on, havia sortit de cop i volta després de llargs anys de no dir ni piu.

I començà una carrera frenètica amb el municipi veí per a veure qui arribava abans a la meta, és a dir, a assolir el gloriós trofeu de la llicència comercial.

Els ciutadans, astorats, no donaven crèdit al què estava passant. Tants anys demanant-ho, i de cop i volta en surten dos?

Algunes veus assenyades li explicaren a l’alcalde i al seu petit govern que, comparant els dos projectes, l’únic que tenia futur era el del poble veí, i que, en el pitjor dels casos, la carrera podia acabar amb dos perdedors. Per activa i per passiva, intentaren fer-li veure que ells volien l’outlet de l'altre poble i li demanaren fervorosament que no l’obstaculitzés, pel bé de la ciutat i de tota la comarca.

Però l’alcalde i el seu petit govern, indignats, replicaren que qui s’estima la ciutat ha de donar suport per força al seu projecte, i amb la pàtria per bandera, no pararen d’insistir que l’únic bo per a la ciutat és el terreny que, generosament, el seu fidel escuder li ha posat a disposició , metafòricament parlant, és clar.

Arribà el gran dia i el trofeu fou pel poble veí, i també pels ciutadans que no havien fet cas de les admonicions del seu bon alcalde i el bon petit govern. Així que l’outlet anà a parar en el terme municipal del costat, a l’entrada mateixa de la ciutat. I quan ja alguns volien fer-li pam-i-pipa a l’alcalde i d’altres, més asserenats, deien que ara cal unificar esforços per a portar endavant el projecte, de forma que resulti en benefici de tota la comarca, una eminència gris del consistori va veure la llum, la veritat de tot plegat, tant clar com l’aigua, l’explicació de les seves desgràcies.

L’alcalde i el seu petit govern no es podien haver equivocat, això és impensable quan de ments privilegiades es parla. Forçosament hi devia haver una conspiració que expliqués la desfeta. A veure, de quin color polític és l’autoritat que ha concedit la llicència comercial a la competència? Ostres!, digueren tots a una, si no és dels nostres! Com no ens n’havien adonat? així és clar, mira per on es tan republicà com alguns de l’oposició! Doncs ja està, jo ho he fet bé, el que passa és que m’han fet la traveta, digué l’alcalde.

I es van comprar una lupa, diuen que per a examinar minuciosament l’expedient de la competència i trobar les pistes de la conspiració. Una lupa tan grossa com una bajanada de campionat. No se sap encara qui serà el brillant detectiu que desmuntarà el tinglado i recuperarà el bon nom de l’alcalde (i del seu petit govern), però ja s’estan rebent suggeriments en el sentit que, més que una lupa, valdria més que adquirissin un telescopi, un de ben potent, per a veure on ha anat a parar la seva credibilitat.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest compte (i l’outlet) ja s’han fos.