Si fallen els déus....

A vegades les coses es torcen i, si resulta que has estat innocent i refiat, se’t queda una cara de tonto de les que fan època. A nivell personal, ho pairàs més bé o més malament, però si la cosa té transcendència pública, a l’astorament i el desconcert caldrà afegir el ridícul. Doncs bé, ni més ni menys que això és el que ha passat al Palau de la Música amb la gestió del Sr. Millet. Perquè deixem-nos d’històries, que a toro passat tots som molt llestos i ara ens omplirem la boca de profundes reflexions sobre el funcionament de les institucions, sobre la manca de control dels gestors públics i dels diners que administren, i sobre les deficiències estructurals de l’administració pública, però tot plegat es redueix a un cas d’avarícia i de robatori continuats, i a una ceguera irresponsable i un excés de confiança en una o vàries persones a les quals, incomprensiblement, atorguem tota la credibilitat i confiança únicament perquè “és dels nostres”. I quan dic “dels nostres”, no em refereixo a la persona com a integrant d’un partit polític i membre d’un club determinat, sinó a un individu que, per la seva posició social, es dona per descomptat que ostenta una honradesa innata i indiscutible. És l’esfera dels déus, on els errors, la misèria i la maldat no existeixen i, per tant, no es discuteix.

Així que, a mi, el més destacable del cas Millet em sembla que és la cara de tontos que els ha quedat a tots aquells que durant anys han permès, amb la seva ignorància i deixadesa, que els fons públics i privats destinats al sosteniment d’una entitat senyera de la cultura catalana, servissin per a construir piscines privades, pagar costoses vacances familiars i, fet i dit, engreixar un considerable patrimoni personal.

I mira, de gent que posa mà a la caixa sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà. Alguns duren més i altres menys, però generalment tots acaben caient. Però trenta anys són molts anys com per a badar tota l’estona, o sigui que, com que presumeixo que de lladres no n’hi ha tants, sols em queda pensar que, sorprenentment, alguns poden ser tontos i ignorants durant tres llargues dècades. I és que, com he dit, això és el què té el pensar que els déus no poden fallar, que quan se’ls desmunta la corona se’t posa una cara de tonto de les que fan història.

I ja posats a fer, em pregunto si, a més dels que ja han quedat retratats, no n’hi haurà algun altre que, un dia d’aquests, pugui quedar igualment bocabadat si al Sr. Millet se li acut agafar un avió i sortir tranquil·lament del país sense que ningú li digui res. Total, malgrat les evidències i que fins i tot ha confessat públicament, aquest senyor, de moment, no està encausat, és a dir, la justícia no té res contra ell. Serà que de l’Olimp encara no l’han fet fora i, malgrat tot, ningú pot creure que aquest senyor fugi. “Noooo...., què va, un senyor com ell no ho faria mai!”.