El miratge d'Arenys de Munt

És de justícia reconèixer que el referèndum sobre la independència que aquest cap de setmana ha celebrat el municipi d’Arenys de Munt ha estat un èxit per als seus organitzadors. Dic això, reconeixent que jo esperava un altre resultat, i consti que no és el mateix esperar que desitjar. Si hagués apostat, ho hauria fet per una alta participació i per una victòria del sí no tan aclaparadora, però victòria al cap i a la fi.

De tota manera, tampoc crec que el resultat justifiqui l’optimisme del món independentista. M’explicaré. El 41 % de participació és una dada que en qualsevol elecció hauríem considerat pobre, ja que significa que a més de la meitat dels ciutadans amb dret a vot no l’interessa o l’interessa poc el que en pugui resultar del procés electoral. Cert que sol haver-hi un segment d’abstenció que en un procés electoral normal o en determinats referèndums, pot obeir a la consigna abstencionista d’algun partit, però a Arenys de Munt l’abstenció no la propugnava ningú, ni tant sols el no, i en canvi l’única campanya que ha tingut lloc ha estat a favor del sí (no crec que el circ de la Falange es pugui considerar campanya per al no, i a més, en conjunció amb l’oposició de l’Estat, més aviat ha esdevingut en companya per al sí)

No pretenc, ni molt menys, deslegitimar el resultat. Me’l crec, malgrat que tot el procés ha estat mancat de les garanties que el procediment electoral “legal” estableix. Sense haver-hi participat i sense ser-ne testimoni, tot plegat dóna la impressió que s’ha portat bé. Tanmateix, si Arenys fos Catalunya, resultaria que prop del 40 % dels electors catalans estarien a favor de la independència, i la resta en contra. Sóc així de contundent perquè assolir la independència exigeix un grau de mobilització i un interès definit de la població, sense els quals seria impossible. No concebo que qui vol la independència s’abstingui a l’hora de decidir. Per això assimilo abstenció i vot en contra o, si es vol, contraposo als vots favorables la suma d’indiferència i vots en contra.

Amb aquestes dades la independència, ara com ara, no seria possible. Si, gràcies al ressò d’aquesta iniciativa, la consulta es fa en altres pobles, els resultats poden ser semblants o no. Però si el 40% d’Arenys és important, on els sectors sobiranistes, si jutgem per la composició política de l’Ajuntament, tenen força pes, la cosa pot diferir molt en altres llocs, i especialment a Barcelona i tota l’àrea metropolitana, on es concentra la majoria de població catalana. Per això crec que el referèndum d’Arenys ha donat el millor resultat possible per una consulta d’aquestes característiques en les circumstàncies actuals, el més alt de tots els resultats que es puguin donar a tot Catalunya, però que es queda curt si vol representar la voluntat majoritària del poble català, i que, a més resulta difícilment aplicable al conjunt del Principat.

Amb tots els respectes, a la independència li queda encara molt de camí. Té al seu favor, tot s’ha de dir, que el govern espanyol i els mitjans de comunicació estatals hi juguen a la contra, i això sempre motiva. Però interpretar la consulta d’Arenys en clau nacional ens porta a un miratge perillós. La consulta d’Arenys no és la consulta que tot Catalunya necessita per a assolir la independència. Deixant de banda el fet que s’ha permès votar als ciutadans de 16 i 17 anys, que en una consulta “legal” n’estarien privats, en el conjunt de Catalunya ni tots els nacionalistes són independentistes, ni representen a una majoria aclaparadora de la ciutadania, com es podria pensar dels resultats d’Arenys.

Ho saben prou bé els principals partits nacionalistes que han donat suport a la consulta, CIU i ERC, però especialment CIU, que té l’ànima dividida per un sector sobiranista i un altre d’autonomista. I sabent-ho i a més participant del govern en una bona colla d’institucions, resulta irresponsable festejar iniciatives que no són, de moment, altra cosa que un brindis al sol, forçant la legalitat que com a governants estan obligats a respectar i fer respectar, a risc de comprometre seriosament la seva credibilitat i la del sistema polític que els ha donat i els donarà opció de governar. Se’n diu jugar amb les cartes marcades, anar a missa i repicar, governar i oposar-se a la vegada. És aixecar expectatives que el sistema no podrà complir, sabent-ho i coneixent-ne les conseqüències. En el fons, sembla que tots plegats tinguem por de passar per botiflers.

En definitiva, benvinguts siguin els resultats d’Arenys, però encara cal tenir present que:

• Arenys de Munt és un miratge en el que no s’ha de caure, a risc de fotre’ns una patacada. Una majoria de catalans, actualment, no vol la independència. Veurem en quin percentatge la vol el dia que es pugui consultar a tot Catalunya.
• El compromís de la classe política a favor d’aquesta consulta és d’una hipocresia de manual i d’una irresponsabilitat palmària. Recolzar i alenar des de les tribunes públiques allò que un mateix no pot o no vol -i no podrà o no voldrà- donar allà on governa o governarà, no té altre nom. Tret que es vulgui muntar un circ per a distreure al personal.

En qualsevol cas, el que és innegable és que a Catalunya, encara que no sigui majoritari, hi ha un sentiment sobiranista que no pot ser ignorat. Hi és i és nombrós, encara que no tant com el ressò mediàtic ens podria fer creure. Ignorar-lo és irresponsable, sobrevalorar-lo també.