Qui estima Catalunya ?

Segurament, si ens posem a cercar-les, trobarem diverses formes de definir el terme nació, i probablement molt abans que trobem la descripció exacte sabrem que som una nació. Tractant-se d’indentitat, no és tant el coneixement com el sentiment qui ens mena. Però si quelcom és segur, és que els individus som el nucli de la nació, de tal manera que aquesta no es circumscriu estrictament a un territori, una llengua, un estat o una religió, sinó que engloba tot això i més. I segurament que perquè som el nucli de la nació, l’estimem, a vegades tant que es converteix en obsessió.

M’agrada dir això perquè tal com bufa el vent, alguns sectors han convertit el sentiment identitari en religió i sembla que s’hagi desfermat una carrera per a veure qui és catalanista i està a favor de la independència, i qui no hi està i per tant és un espanyolista. O blanc o negre, o amb mi o contra mi. Ni tant sols s’admeten termes mitjos. O ara o mai, tot el que no sigui independència és centralisme (espanyol, és clar), i tot el que no la reclami per ara mateix obeeix consignes madridistes (llegeixis PSOE o PP), i els mitges tintes que sempre han anat bé amb l’autonomia i el peix al cove, que s’espavilin i es defineixin, que ja els estan trepitjant el terreny pel costat sobiranista.

Davant d’aquesta deriva cap els extrems, d’un costat i l’altre (perquè l’acció sempre porta reacció), se’m planteja la necessitat de considerar fins quin punt servim la nació o alimentem les pròpies paranoies, i ja que entenc que servir la nació no té sentit sinó s’estima el propi país, especialment al seu component humà, em permeto formular algunes preguntes gens innocents (no tenen perquè ser-ho). Les respostes, que no escriuré, poden ser diverses però aclaridores.

• És estimar al país organitzar des d’una administració pública municipal una patum independentista per a amagar els greus problemes que arrossega el municipi, com tots, i per tant els seus ciutadans ?
• És estimar al país posar per davant dels interessos econòmics i socials del ciutadà el patriotisme obcecat d’un sector minoritari de la població ?
• Estimen al país els polítics que recolzen una o vàries consultes organitzades per grups que no obtenen una confiança significativa de la població en els diversos processos electorals, oblidant el propi programa i sense cap intenció de moure fitxa per la independència quan siguin al govern ?
• Estimen al país els que confonen la democràcia amb l’obligació d’obtenir el que ells volen ?
• És estimar al país crear un conflicte on no n’hi havia, oblidant, perquè per a ells no compten, la majoria de ciutadans que ara mateix té altres preocupacions més immediates en què pensar?

De totes aquestes i moltes altres preguntes cadascú en té la seva resposta. No escriuré la meva, però sí diré que, a la vista del que es fa, es diu i s’escriu aquests dies, crec que la independència és un tema massa important com per a deixar-lo en mans de quatre polítics oportunistes.