Aquests sistema, imperfecte com és, té una cosa que no tenen d’altres, i és que quan la gent vota, guanya l’opció majoritària. És de lògica política i matemàtica. Altra cosa son les aliances pre o post electorals, que acaben configurant el govern de torn i que, més bé o més malament, venen a representar el conjunt de les voluntats polítiques més o menys afins dels electors. El resultat no sempre és a gust de tothom, especialment per als que es queden fora del govern, però el que és indiscutible és que si una opció política no obté la majoria de vots, és que no obté la majoria d’adhesions dels electors o, dit d’una altra manera, és que els electors, majoritàriament, no li atorguen la seva confiança.
Tot això és tant sabut que ja resulta avorrit, però a aquestes alçades, encara que sembli estrany, cal recordar-ho de tant en tant. Ve a compte aquesta reflexió de la quantitat exagerada d’exabruptes i desqualificacions que es venen llençant des d’alguns sectors contra el sistema polític en general, blasmant de la seva suposada inutilitat, tot plegat perquè, ves per on, determinades opcions no aconsegueixen mai la victòria en els comicis.
Tot plegat em recorda una mica aquelles baralles d’infantesa, aquell “doncs ara no jugo!” de quan perds, o “aquest joc és una m...”. I és que sols cal seguir alguna mostra a l’atzar de les entrades de blocs i comentaris de tota mena que fan referència a la independència de Catalunya, o a als comentaris que acompanyen les notícies dels diaris digitals quan s’aborda aquest tema, o algunes proclames delirants que circulen per les xarxes socials. Ja sabem que la democràcia és imperfecta, que aquest sistema té molt a millorar i que hi ha uns dèficits de participació ciutadana, però caldria que, de quan en quan, féssim un ús responsable de la matèria gris. Si les opcions independentistes, que n’hi ha, no guanyen els comicis, deu ser perquè la gent no les vota. Fins i tot en Perogrullo admetria l’extraordinària simplicitat d’aquest fet. I si la gent no les vota, suposant que vota lliurement, deu ser perquè no vol atorgar-li la confiança. És o no?
I tanmateix els il·luminats per la clarividència divina i el coneixement absolut del que convé al poble (que no del que el poble vol), no paren de dir-nos que el sistema no funciona, que ells no juguen perquè la independència no guanya mai, i que cal trencar les regles del joc per a que Catalunya sigui sobirana. És a dir, segurament el que deuen voler és que deixem de votar, perquè quan ho fem ells no guanyen mai. Això s’assembla massa al que propugnen, des de l’extrem oposat, els senyors de camisa blava i boina vermella, i té poc a veure amb la sobirania.
El problema de tot plegat és que precisament aquestes actituds extremes són les que dificulten el trànsit cap a la independència, perquè francament, independència sense democràcia no és dret a decidir sinó decidir sense dret. Al contrari dels que donen per segur que la majoria de catalans volen la independència encara que no ho sàpiguen, jo no m’atreviria a fer pronòstics, però en qualsevol cas em sembla que la majoria de catalans som prou assenyats com per a escollir les vies més democràtiques. A despit que se’m faci veure el contrari, jo sostinc que una quantitat important de catalans votarem a favor de la independència el dia en que aquesta sigui realment una possibilitat posada en joc a través d’una consulta decisòria, i que si de fer el numeret es tracta, que no ens hi busquin, ni tant sols per a votar en contra, perquè ara com ara l’opció per la independència continua essent al Parlament i a les urnes.
Tot això és tant sabut que ja resulta avorrit, però a aquestes alçades, encara que sembli estrany, cal recordar-ho de tant en tant. Ve a compte aquesta reflexió de la quantitat exagerada d’exabruptes i desqualificacions que es venen llençant des d’alguns sectors contra el sistema polític en general, blasmant de la seva suposada inutilitat, tot plegat perquè, ves per on, determinades opcions no aconsegueixen mai la victòria en els comicis.
Tot plegat em recorda una mica aquelles baralles d’infantesa, aquell “doncs ara no jugo!” de quan perds, o “aquest joc és una m...”. I és que sols cal seguir alguna mostra a l’atzar de les entrades de blocs i comentaris de tota mena que fan referència a la independència de Catalunya, o a als comentaris que acompanyen les notícies dels diaris digitals quan s’aborda aquest tema, o algunes proclames delirants que circulen per les xarxes socials. Ja sabem que la democràcia és imperfecta, que aquest sistema té molt a millorar i que hi ha uns dèficits de participació ciutadana, però caldria que, de quan en quan, féssim un ús responsable de la matèria gris. Si les opcions independentistes, que n’hi ha, no guanyen els comicis, deu ser perquè la gent no les vota. Fins i tot en Perogrullo admetria l’extraordinària simplicitat d’aquest fet. I si la gent no les vota, suposant que vota lliurement, deu ser perquè no vol atorgar-li la confiança. És o no?
I tanmateix els il·luminats per la clarividència divina i el coneixement absolut del que convé al poble (que no del que el poble vol), no paren de dir-nos que el sistema no funciona, que ells no juguen perquè la independència no guanya mai, i que cal trencar les regles del joc per a que Catalunya sigui sobirana. És a dir, segurament el que deuen voler és que deixem de votar, perquè quan ho fem ells no guanyen mai. Això s’assembla massa al que propugnen, des de l’extrem oposat, els senyors de camisa blava i boina vermella, i té poc a veure amb la sobirania.
El problema de tot plegat és que precisament aquestes actituds extremes són les que dificulten el trànsit cap a la independència, perquè francament, independència sense democràcia no és dret a decidir sinó decidir sense dret. Al contrari dels que donen per segur que la majoria de catalans volen la independència encara que no ho sàpiguen, jo no m’atreviria a fer pronòstics, però en qualsevol cas em sembla que la majoria de catalans som prou assenyats com per a escollir les vies més democràtiques. A despit que se’m faci veure el contrari, jo sostinc que una quantitat important de catalans votarem a favor de la independència el dia en que aquesta sigui realment una possibilitat posada en joc a través d’una consulta decisòria, i que si de fer el numeret es tracta, que no ens hi busquin, ni tant sols per a votar en contra, perquè ara com ara l’opció per la independència continua essent al Parlament i a les urnes.
0 comentaris :: Dret a decidir o decidir sense dret
Publica un comentari a l'entrada