Escèptic, no incrèdul

He de confessar que no em crec quasi res de tot el que té quelcom d’extraordinari, sobretot si tracta de conspiracions, esdeveniments fantàstics, miracles, utopies, o rebuscades explicacions de fets que poden ser explicats de forma molt més senzilla. Sóc un incrèdul? No m’ho sembla, però he de reconèixer que alguns em tenen per tal, de tant veure la meva cara d’escepticisme cada vegada que m’expliquen històries que qualifico d’increïbles.

A mi m’agrada més considerar-me escèptic, que vol dir, simplement, no que no cregui en quelcom, sinó que en dubto. I és que sóc un fervorós seguidor del principi de la navalla d’Ockham, d’acord amb el qual l’explicació més simple és la més probable. Això significa que és possible que ens visitin individus d’un altre planeta, que els esperits dels morts vagaregin pels racons d’alguna casa, que l’Elvis Presley encara sigui viu o que la mort de Michael Jackson sigui deguda a una conspiració de la CIA i la màfia calabresa, però tot plegat és molt poc probable, o sigui que, en principi, no m’ho crec.

Aquests són exemples extravagants, però algunes idees circulen amplament per la xarxa i pels mitjans, se’ls atribueix una credibilitat sorprenent, i fan referència a supòsits certament molt improbables, si els contrastem amb les probabilitats de que tinguin una explicació molt més simple i racional. Algunes són molt conegudes: que l’arribada a la Lluna va ser un muntatge de la NASA, com si fos impossible que l’home hagués anat a la Lluna; que l’11-S va ser una conspiració de l’administració americana per a dominar el món, com si fos estrany que hi haguessin prou fanàtics en aquest món per a fer barbaritats d’aquest calibre; o que la princesa Diana va tenir un accident perquè així ho va voler la família reial anglesa. Tot plegat molt pintoresc, però a nivell més casolà la cosa continua. Alguns pensen que una mà oculta i centralista envia immigrants cap a Catalunya per a dissoldre la identitat catalana, com si els immigrants no anessin allà on perceben que es podran guanyar la vida; d’altres veuen la mà del govern socialista en les indagacions de la policia, quan afecta a membres del seu partit, com si en tots els partits no hi hagués un cert nombre de pocavergonyes; algunes persones pensen que a l’Estat espanyol s’intenta sempre esprémer als catalans, i des de l’estat espanyol molts pensen que els catalans no parem de robar-los. I alguns es pensen que el veí del primer primera els roba la correspondència de la bústia.

Les coses comencen a anar malament quan fem més cas del que sols és possible que no del que és probable. I no serà que no hi hagi una àmplia tradició d’escepticisme en la història de la humanitat, però sempre atreu el més morbós i el més inquietant. A la Grècia clàssica l’escepticisme es va constituir com a una escola de pensament amb força influència, i Guillem d’Ockham, al segle XIV, introduí l’important matís de la simplicitat. Per què afegir conceptes estranys i suplementaris a allò que pot ser explicat per ell mateix? Per què complicar les coses si poden ser més senzilles? Aquesta formulació de l’escepticisme m’agrada, però sobre tot la contundència amb que la remata el filòsof anglès del segle XVIII David Hume, un gran exponent de la raó i l’utilitarisme. Hume va tenir un problema amb l’església, bàsicament dialèctic, perquè en l’Anglaterra del seu temps ja no era fàcil acabar a la foguera. A Hume se’l va titllar d’ateu, per qüestionar la veracitat dels miracles. Sobre la resurrecció de Jesús va gosar a comparar les possibilitats que un home torni d’entre els morts o que el testimoni que afirma haver-lo vist s’equivoqui. Com que no voldria que l’exemple ofengués ningú, ho diré d’una altra manera. És més probable que una nau extraterrestre hagi aterrat en un camp de blat una fosca nit, o que l’únic que afirma haver-lo vist s’equivoqui?

Paradoxalment, l’escepticisme també pot esdevenir en el seu contrari, perquè els contraris, com és sabut, es toquen. Alguns dubten de tot allò que fan o diuen els demès, i sols confien en la seva pròpia habilitat i percepció, fins al punt que l’escepticisme en vers els altres es converteix en una fe cega en un mateix, en una autoestima exagerada. En algunes persones això acaba tenint caràcter patològic, però també en les societats es dona aquest fenomen.

Alguns grups socials pensen que són millors en tot. Un exemple extrem el podem tenir en les teories del nazisme. D’altres, sense anar tant lluny, simplement pensen que sols estan millor, i no confien en els altres. I pot ser que tinguin raó, sinó es deixen portar per l’exclusivisme i la superioritat, com pensar que sols no tindríem crisi, que el món ens estima més a “nosaltres” que a “ells”, que som més treballadors o que ens ho mereixem més, el que sigui. És possible que tot això i més coses siguin veritat? Sí. Fins a on es probable? Al meu entendre caldria suposar massa coses com per a que això fos veritat: que genèticament som més treballadors, que som més simpàtics que els demès, que la crisi econòmica mundial es culpa de l’estat centralista, o que som més bons en tots els conceptes. Tot plegat és molt suposar. Com també és molt suposar que la majoria pensem el mateix.