Miracles a preu fet

El 10 de setembre de 1947 La Vanguardia publicava a la tercera pàgina una notícia segons la qual en un poble anomenat Los Cerricos, en el terme municipal d’Oria, província d’Almeria, la Verge Maria s’havia aparegut a una nena, a la vora d’un camí. Sembla que la Verge seia sobre un turonet i, al passar la nena, li va dir "Adiós, niña", amb la qual cosa sabem que, sinó era la Verge, al menys es tractava d’una persona ben educada. Com en totes les històries d’aparicions miraculoses, les d’abans, la protagonista va ser una nena i sols ella va veure realment a la Verge. També, com sempre, un grup de gent s’ho va creure cegament, malgrat que no van veure res.

La premsa espanyola dels anys 40 és plena d’històries com aquesta, unes històries que han proliferat sempre en èpoques de misèria, ignorància i incertesa. Però ja fa uns anys que aquest fenomen es torna a donar, i no són ja pobres pastorets o nenes orfes les que troben la Verge mentre van a la font a buscar aigua, sinó algunes persones adultes que fan de la credulitat de la gent una font de negoci inesgotable. El que no ha canviat és que la Verge s’aparegui sempre a una sola persona. L’esquema sempre és el mateix, una persona diu que veu la Verge i que hi parla, ho predica als quatre vents, la gent comença a pelegrinar al lloc on aquella persona ha muntat la paradeta, i les aparicions es succeeixen indefinidament, sempre el mateix dia i en hores d’oficina; s’hi posen unes paradetes de records i s’admeten donatius per a mantenir el culte o construir una catedral. Així s’ha fet el Palmar de Troya. Tot i així, tanta és la fe de les persones que s’hi acosten, que algunes fins i tot diuen veure allò que en un principi sols està reservat als elegits. Recordo un reportatge de la televisió espanyola sobre unes suposades aparicions de la Verge a l’Escorial, que es venen succeint ininterrompudament des de fa uns anys i que donen vida a vàries famílies, segurament que fins que s’hagin assegurat la jubilació. S’hi mostrava algunes persones que asseguraven haver vist un resplendor, una figura borrosa, una llum, que sens dubte era la Verge, cosa que en principi sols estava reservada a la mestressa del negoci. És el que passa quan es mira el sol sense la protecció d’unes ulleres fosques, o quan s’és massa crèdul.

El cas és que aquests tipus d’aparicions no es donen mai davant d’un gran públic, mai hi ha una massa diversa de gent que sigui testimoni de tals miracles, la qual cosa probablement no fa sinó augmentar la incredulitat dels descreguts -la meva no, perquè sóc genèticament escèptic, podríem dir que pateixo d’incredulitat congènita- Els miracles massius i espectaculars són cosa d’un passat molt remot, de les èpoques de l’antic testament i de mitologies vàries dels pobles antics. Ni tant sols la societat medieval, tant propensa als miracles, fou mai testimoni d’esdeveniments de l’envergadura de la separació de les aigües del Mar Mort o la multiplicació dels pans i els peixos, successos aquests que, a més, foren explicats per persones que visqueren molts anys després que tinguessin lloc.

A risc de semblar blasfem, em sembla que ajudaria a creure en aquestes coses que, un bon dia, al balcó del Vaticà fos la Verge qui sortís a fer la benedicció urbi et orbi, o que Déu Nostre Senyor es mostrés al bell mig de Times Square per a dir-nos quatre paraules. A la fi, tot es redueix a creure, la qual cosa és fàcil perquè evita molts maldecaps.