Ma-ma

Peter F. MacNeilage, un professor de psicologia de la universitat de Texas, assegura que l’origen de la parla humana es troba en l’evolució de la síl·laba, és a dir, en l’alternança entre consonant i vocal. Ja que les paraules estan formades per síl·labes, i que aquestes, més o menys, es podrien considerar com les unitats fonològiques que formen el mot, no sembla estrany considerar que la síl·laba ha tingut un paper important en la formació del llenguatge humà. Això ho explica en un article que aquest mes publica la revista Investigacion y Ciencia.

Tanmateix, el sorprenent de les opinions de MacNeilage és que proposa que l’articulació de la síl·laba, a la vegada, correspon a una modificació evolutiva de l’hàbit de mastegar. Vaja, que el menjar ens ha portat a la parla. Diu aquest professor que en la paraula mama cada síl·laba comença pel so de la consonant [m] i acaba amb el de la vocal [a]. El so [m] es forma al moure cap amunt el maxil·lar inferior i tancar els llavis per a impedir el flux d’aire des dels pulmons. Per a emetre el so [a] la mandíbula baixa, se separen els llavis i l’aire surt lliurement. Aquests moviments de barra són exactament els mateixos que els mamífers fem per a mastegar el menjar des de fa 200 milions d’anys.

Interessant. Sempre he pensat que en això de l’evolució humana la gana i el jeure amb la parenta o el manso hi tenen molt a veure, i aquest senyor de Texas no fa sinó confirma-ho, al menys pel que fa al menjar, i abona la creença de que el que mastega poc i endrapa de pressa, parla poc i pensa menys. En qualsevol cas si una cosa hem fet els mamífers des d’un bon començament, és mamar, que d’aquí ens ve el nom, i això és menjar. Seguint el fil de les opinions del professor texà, que ja em comencen a sonar, si més no, exòtiques, se m’acut que quan els mamífers comencem a menjar carn o vegetal, i això és després d’un període de lactància, és quan comencem a mastegar, i que si en aquell moment “inventem” la parla, ho devem fer imitant l’acte de mastegar i produint, ves per on, un so o síl·laba semblant a ma, que quan el repetim queda en mama. Casualment, aquest és el nom que des d’un bon començament donem a la primera font d’alimentació que l’ésser humà troba a l’aterrar en aquest món.

Ja ho sé, m’he estès amb un explicació totalment inversemblant i increïble, però arribo a un punt en el que penso que potser la parla va sortir de la necessitat de menjar. Si l’hem inventat per això, i ha evolucionat per a aconseguir tot el que necessitem o desitgem (també per a jeure amb la parenta o amb el manso), és possible que gran part del llenguatge que utilitzem actualment sobri, perquè es refereixi a temes que com a espècie animal són banals i inútils. És clar, això també deu passar amb el llenguatge escrit, com aquest article sense cap ni peus. Deixem-ho.