El part de la Sra. Hobbes i les ganes de manar

El divendres sant de 1588, la Sra. Hobbes, Middleton de soltera, es va posar de part. Encara no li tocava, i el seu fill Thomas naixeria prematurament, posant en perill la seva pròpia vida i la de sa mare. Sembla que va ser un part llarg i complicat, però finalment mare i fill varen sobreviure. El nen, en Thomas Hobbes, tingué durant tota la seva vida un estat de salut precari, però va viure 91 anys, cosa gens freqüent en aquella època. Tanmateix, el vell Hobbes no deixava d’assenyalar que va néixer en una època arriscada, plena d’incerteses, en mig del pànic que provocava entre els habitants del sud d’Anglaterra la imminent invasió espanyola. Li agradava explicar, a tothom qui el volgués escoltar, que ell era “fill de la por”, per haver nascut en un moment d’incertesa i de pànic per la guerra imminent.

Probablement Hobbes no recordava, o no volia recordar, que a l’abril de 1588 la tant temuda armada espanyola encara no s’havia fet a la mar, malgrat la invasió d’Anglaterra es venia preparant a la Cort espanyola de Felip II des de feia mesos. Els agents anglesos n’estaven ben assabentats i probablement els rumors i la por corrien entre la població ja des del mateix començament d’any, propiciats pel temor evident de la cort anglesa davant la que preveien com a superioritat aclaparadora dels espanyols.

I al final, com és sabut, la Grande y Felicísima Armada, coneguda com a Armada Invencible, va fer llufa a la primera de canvi, gràcies a l’acció combinada dels temporals marítims del Golf de Viscaia i Mar del Nord, i de la incompetència dels seus comandaments, encapçalats pel duc de Medina Sidonia que, com ell mateix reconegué, no era home de guerra ni de mar.

Tomas Hobbes visqué més èpoques d’incertesa. Avui podríem dir, com llavors, que tothom qui ha viscut prop de cent anys, ha estat testimoni, al menys, d’una guerra, i Hobbes ho fou de la guerra civil entre el Parlament i el rei Carles I, que acabà amb l’execució del monarca i el govern de Thomas Cromwell. Hobbes era un home prudent, i intentà nedar entre dues aigües, sense prendre partit, però això no era fàcil i acabà tenint problemes amb tots els bàndols, a més de amb l’església. A aquesta no li agradà gens que afirmés que el poder del monarca no provenia de Déu.

I és que Hobbes es plantejà des de ben aviat la naturalesa de l’estat i l’encaix de l’home dins la societat. En definitiva, com és que l’home decidí un dia sortir del seu estat de naturalesa i organitzar-se socialment? Hobbes no fou el primer en preguntar-s’ho, ni molt menys, però plantejà el tema d’una forma innovadora, introduint el concepte de contracte social.

Creia Hobbes que, en estat de naturalesa, l’home estava sempre en guerra de tots contra tots (bellum erga omnes). Afirmava, com el llatí Plauto, que “l’home és un llop per a l’home” (homo homini lupus), i que en estat salvatge no feia altra cosa que barallar-se, fins al punt que l’ésser humà vivia en una por constant de morir i en la necessitat de lluitar contínuament.

D’acord amb Hobbes, l’organització de l’home en societats i grups organitzats obeiria a la necessitat de protegir-se, establint unes normes de convivència i una autoritat que les fes complir. A aquest pacte dels homes per organitzar-se socialment i dotar-se d’unes normes de convivència l’anomenà contracte social.

D’aquesta manera, justificava no sols l’estructura social i l’entramat de l’estat, sinó el poder mateix del monarca, com a subjecte imbuït de potestats atorgades pels homes a través del contracte social, per a regir la seva vida i regular les relacions humanes i socials. A fi de comptes, què caram, la cosa es reduïa a explicar perquè sempre hi ha algú que mana.

Alguns veuen certa semblança amb Maquiavelo i el seu Príncep, però no és el cas. Maquiavelo es limitava a explicar els mecanismes pràctics del poder, i a aconsellar al príncep sobre la forma de mantenir-s’hi i exercir-lo. Hobbes anava més enllà, volia explicar l’origen mateix del poder del monarca.

Totes aquestes idees les explicà detalladament en una obra anomenada Leviatan, que segurament seria el llibre de capçalera de molts governants de llavors i d’ara, si fossin capaços d’entendre’l. Perquè, si bé és cert que Hobbes tingué problemes amb l’Església, un dels principals poders públics de la seva època (i de moltes altres), per gosar posar en dubte l’origen diví del poder absolut, els reis i prínceps de tota mena ho aprofitaren per fer-se imprescindibles. Diguem que el monarca, gràcies a Hobbes, no sols ho era per la gràcia de Déu (aquesta dèria no s’extingí fins a la mort de Franco), sinó que, a més, era necessari per a la salut i la pau dels seus súbdits.

“O jo o el caos”, asseguren avui en dia tota mena de dictadors. I no sols els dictadors es vénen amb aquesta idea. També els polítics més o menys democràtics de tots els països asseguren ser necessaris per a treure el país d’una crisi, per assolir un objectiu com, per exemple, la independència o un millor finançament, guanyar unes eleccions més fàcilment que un altre candidat del mateix partit, o per a regenerar la vida política, que de bones intencions n’hi ha per a tots els gustos. És com si tornessin els temps insegurs de l’Armada Invencible i els ciutadans necessitessin una ma ferma que els guiés.

Hobbes no es dedicà mai a la política, però si ho hagués fet no hauria estat mai un dictador, perquè, si d’una banda justificava el poder, d’altra li conferia la missió sagrada de preservar la seguretat i la llibertat de l’individu. I la llibertat, per bé que cadascú l’entén a la seva conveniència, casa malament amb les dictadures. Ara que, com sempre passa, cadascú llegeix les idees dels altres com més li convé, i Hobbes és una bona excusa per als Chávez de torn, els Bush, els Mugabe i molts altres. I també, com no, per a tots els demòcrates que, a més, es consideren imprescindibles. És clar que pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir, i cada quatre anys el poble passa comptes del compliment del contracte.