Fent miracles pel conducte reglamentari

Sant Plàcid, que era monjo del monestir de Subiaco allà pel segle VI, va sortir un dia a buscar aigua i caigué al llac en un moment de distracció. Sembla que l’home no sabia nedar, o sigui que començà a demanar auxili cridant i gesticulant, mentre brandava per a no enfonsar-se. En això estava, quan s’adonà del què passava Sant Maure, que era un altre monjo del monestir i que voltava prop d’allà. Com que a l’església i a l’exèrcit cal seguir sempre el conducte reglamentari, Sant Maure va entendre que abans de fer res, calia que el seu superior li donés permís per a actuar, o sigui que anà a veure al pare abat, que no era altre que Sant Benet.

-“Pare, m’he adonat que el germà Plàcid ha caigut al llac i crida molt, com si no sabés nedar i s’estigués ofegant. Em doneu el vostre permís per anar a salvar-lo?”.

-“I és clar, fill meu, tens la meva benedicció. Ves i treu-lo de l’aigua.”

I sant Maure, diligent com era, posà cos i ànima en el salvament de Sant Plàcid, sense recordar, aixelabrat com era, que ell tampoc no sabia nedar. Però vet aquí el miracle, que proveït de la benedicció de sant Benet, corregué al llac, s’hi tirà de cap i nedà fins on el germà Plàcid feia els darrers esgarips, l’agafà fortament i el tragué de l’aigua, salvant-lo d’una mort imminent. Després hi caigué: “Òndia, però si jo no sé nedar i no he tingut por ni m’he ofegat! Deu ser un miracle”.

Hi ha força variants en l’explicació d’aquesta història. En algunes Sant Plàcid no era pas un monjo del monestir, sinó un nen. En d’altres, és Sant Benet qui s’adona de l’accident i crida a Sant Maure per a que actuï (per algun motiu no ho podia fer ell). I en algunes Sant Plàcid camina sobre les aigües, per contes de nedar. Sigui una o altre la realitat dels fets, o cap ni una, sorprèn que el germà Maure necessités el permís del pare abat per a salvar a una persona en perill, o que Sant Benet no pogués fer ell mateix la feina si tanta urgència hi havia, i posats a fer miracles, ell mateix podia córrer sobre les aigües. És clar que abans havia estat l’abat del monestir de Vicovaro, on sembla que no era gaire estimat, fins al punt que els monjos havien intentat enverinar-lo, farts de l’austeritat en que els obligava a viure. Potser va pensar que si es posava a l’aigua, algú se les empescaria per a que no en sortís. I per alguna cosa, també, del monestir de Vicovaro no en va sortir cap sant, mentre que en el de Subiaco se n’hi concentraren una bona colla. Per cert, que Sant Benet és el fundador de l’Ordre Benedictina i de la Regla que porta el seu nom, una regla que han seguit i segueixen una quantitat important dels monestirs catòlics d’arreu del món.

L’escena del llac i el salvament és la que representa el quadre reproduït, obra de Juan Correa de Vivar, un pintor espanyol de la primera meitat del segle XVI que dedicà la seva vida a pintar temes religiosos, i que s’exposa al Museu del Prado. Si Juan Correa visqués als nostres temps, podria pintar la mateixa escena, però sense llac. Per exemple, un sacerdot demanant permís al bisbe per a servir als pobres, als malalts de sida, a les dones víctimes de la violència de gènere, als refugiats d’aquest món. I veuríem si el bisbe o el sacerdot feien el miracle o canviaven el desenllaç de l’escena del llac: Sant Plàcid ofegant-se en pau, després de rebre la benedicció i el confort espiritual de Sant Benet i de Sant Maure. Això si, uns i altres anirien al cel.