Una Diada estranya

Al final resulta que el més destacable d’aquesta Diada haurà estat el boicot d’ICV a la cantant israeliana Noa (que encara no sabem si és proisraeliana, propalestina, les dues coses o cap d’elles), l’escridassada dels treballadors de Nissan i Roca als polítics que fan l’ofrena a Rafel de Casanova (treballadors als que preocupa més arribar a finals de mes que tenir un bon estatut), un referèndum a Arenys de Munt (que encara s’ha de fer i en el que sols votaran els habitants del municipi, cal suposar), i una sentència del Tribunal Constitucional que encara ha de venir (i que no se sap com serà), relativa a un Estatut que hem llegit quatre gats.

Té raó la Pilar Rahola en el seu article d’avui a La Vanguardia, quan diu que aquest país és fantàstic i que, al cap i a la fi, el circ es munta per a distreure al personal, no per a resoldre problemes. Si jo fos un observador estranger, afegiria que és un país de pandereta, perquè a hores d’ara ja no sabem si som nacionalistes, independentistes, catalanistes, tot a l’hora, el primer sí però el segon no, el primer i el tercer, o res de tot plegat. O potser els que no ho saben són els que mouen el “cotarro”, perquè la majoria de catalans crec que s’identifiquen més amb els treballadors de Nissan i Roca que amb els insignes pregoners de les essències pàtries.

Diu la Rahola que, un any més, celebrem la Diada sense saber on anem ni quina societat tenim. Cal que ho aclarim. Tot això no ho saben els organitzadors del circ, que munten la Diada per al seu lluiment. Els demès, els que som convidats de pedra en aquest muntatge, sabem on som i què volem abans que res. Llàstima que els actors d’aquest espectacle no se n’adonin, podrien fer país de veritat.