Misteris amb resposta i misteris insondables

És sabut que alguns misteris no els resoldrem mai, perquè són intrínsecament indesxifrables. Com que de petit vaig estudiar en un col·legi de capellans, recordo perfectament que el catecisme de l’església catòlica afirmava taxativament que la Santíssima Trinitat era (és) un misteri que l’home (i la dona) no podrà mai resoldre, i que, en qualsevol cas, n’hi ha prou en creure’s cegament, perquè sí, allò de les tres persones en una (que pensar massa no és bo). Bé, hi ha més misteris, no tan transcendentals, igualment irresolubles: el funcionament del sistema operatiu Windows, que es penja quan vol i perquè vol sense motiu aparent, la roba que els capellans puguin portar o no sota la sotana, la vida més enllà de la mort o el com potser que els avions volin o els vaixells flotin, amb el que arriben a pesar.

Ben mirat, tots ells tenen, sinó una resposta, al menys un indici o, si més no, un mètode per a ignorar-los. El tema de la Santíssima Trinitat, per exemple, és qüestió de fe, t’ho creus i ja està, o sigui que deixa de ser un misteri, i pels que no ens ho creiem, naturalment, tampoc hi ha volta de full. El funcionament de Windows, desgraciadament, no s’arregla amb la fe, però per sort tenim el remei universal, en la seva versió senzilla de reiniciar l’ordinador, que funciona quasi sempre, o amb la més complicada i emprenyadora, de reinstal·lar tot el reinstal·lable. Pel que fa a la sotana dels capellans, se’ls pot preguntar, encara que jo no gosaria. Sobre la vida en el més enllà, si et manca fe, pots, al menys, tenir esperança, o solucions imaginatives, com la de l’espiritisme o la reencarnació, o més planeres, com el “s’ha acabat i ja està”. I respecte dels avions i vaixells, cal preguntar als enginyers, que encara que no els entenguem, ens donaran alguna explicació.

Tot això ve a compte de com s’ho fan alguns per a conèixer la veritable voluntat del poble, entès aquest en sentit genèric, com el conjunt de membres de la comunitat. Dic jo que aquí hi ha misteri, encara que la seva ubicació pot diferir en funció del subjecte. M’explicaré. Alguns afirmen rotundament que els catalans, o els igualadins, o els espanyols, o els morenos, o els grassos i baixets, volem tal o qual cosa, i ho diuen sense ni tant sols haver-ho preguntat, imbuïts d’una ciència infusa que els permet entrar en el cor i el cervell de tots els ciutadans d’aquest país. Aquí el misteri es troba en saber com s’ho fan. D’altres, amb més dades que els anteriors perquè alguna cosa sí que han preguntat, si més no pel fet d’haver estat elegits, creuen saber-ho tot, especialment el que convé al poble, que no és exactament el que vol aquest. És el “tu digues el què vulguis, que jo sóc més gran i sé el que et convé”. Això pot funcionar, al menys, durant quatre anys.

La resposta al què vol el poble és tant variable i incerta, que jo no gosaria pas formular-la, tot i que l’escenari públic és ple d’entesos en la matèria disposats sempre a donar resposta a aquesta qüestió. Sí que sé de ben segur que no m’agrada que ningú doni per suposada la meva voluntat. Si no m’ho han preguntat, com sap ningú si estic o no per la independència?. Si no m’ho han preguntat, com pot algú dir que estic fart d’aquest govern o d’aquesta oposició?. Si ningú m’ho pregunta, com pot dir algú que no vull que m’apugin segons quins impostos? (encara que aquesta sigui la pregunta més fàcil de totes).

I quan parlo de preguntar, no em refereixo a la moixiganga sobiranista d’Arenys de Munt, sinó a les preguntes de veritat, aquelles en les que hi ha en joc quelcom més que un espectacle fet a major glòria dels que no aconsegueixen guanyar les eleccions. Preguntar per decidir, vet aquí la pregunta de veritat. Si el de que es tracta és de saber el què vol el poble català, siguem pràctics. No ho podem preguntar directament, perquè el marc legal no ens ho permet, al menys des de les administracions, que és l’únic escenari amb unes certes garanties; un marc legal que cal recordar que en el seu moment va ser escollit per la majoria de ciutadans, però que naturalment és susceptible de modificació per les vies legals i democràtiques establertes. Però l’opció independentista, que és perfectament legal, pot estar i de fet hi és, representada en el Parlament, tant en el català com en l’espanyol. Si no, qui ha escollit als diputats d’ERC, o qui escollirà als de Reagrupament?

Pot passar que el poble català, a l’hora de les eleccions, atorgui una majoria prou àmplia a les opcions independentistes, com per a que hom pugui pensar racionalment i amb coherència que l’electorat ha escollit majoritàriament la via de la independència. Si això passa, no ho podran ignorar ni els governs espanyols ni els catalans. Però si no és així, caldrà reconèixer que una majoria igualment àmplia de catalans no està, ara com ara, per aquesta feina. Tirar pel dret i convocar consultes que ningú ha demanat per aconseguir allò que no s’aconsegueix a les eleccions, és com aquell infantil “doncs ara no jugo!” de quan es perd. I ja se sap que si es juga sol, no es pot perdre, però mai es guanya.

El misteri de la voluntat popular té respostes taxades, i qualsevol inventiva que hi posem no serà altra cosa que trencar les regles del joc. Ara com ara, el que no falla mai, a nivell global, s’entén, són les eleccions, perquè a nivell particular sí que fallen, precisament quan es perden i no s’accepta. Pel que fa a les consultes, no pot ser que les organitzi la part més interessada de totes, l’única que té interès en preguntar i en que la resposta sigui una de molt determinada. Que una consulta per la independència la organitzin els independentistes al marge de qualsevol procediment, ha portat i portarà a que sols hi participin els organitzadors i els de la seva corda, perquè, en el fons, ningú s’hi juga res i no passa de ser una mica més de propaganda. Fins i tot els més motivats s’obliden sovint d’anar als mítings.

Ara que, si del que es tracta és de reivindicar el dret a decidir, la cosa és diferent. No és el mateix dir que tenim dret a decidir si volem ser independents, que dir que ho volem ser i no ens deixen. Però si el que volem és decidir que serem independents, no cal tanta xerrameca ni tant espectacle. D’aquí un any hi haurà eleccions, i els catalans podrem votar lliurement a qui voldrem, fins i tot a qui posi la independència en el seu programa. És la solució al misteri de Windows en versió senzilla, el reinici del sistema, sols que de forma programada cada quatre anys.

Dir que allò no valdrà i muntar la berbena al carrer té molt d’alternatiu però molt poc de democràtic. I estaria bé que tota la colla de polítics que tant comprensius es mostren amb aquest espectacle, reflexionessin en quin és el seu paper en tot aquest joc, perquè si la política es fa al carrer i no als escons del Parlament, ens haurem de preguntar què hi van a fer i si val la pena elegir-los. Total, al portal de casa han muntat un xiringuito per a que votin els meus, i així segur que guanyem. Per a què necessitem, doncs, als partits i als polítics?