Els impostos com a arma política

No sembla que en el moment actual apujar els impostos sigui el més indicat per a insuflar confiança en l’economia d’aquest país, i per descomptat que és totalment impopular, per molt que el President del Govern ens vulgui fer creure que la majoria d’espanyols ho acceptem per un sentit de solidaritat. No he pogut evitar somriure davant d’aquestes paraules; feia molt de temps que ningú intentava que m’empassés una bola com aquesta, i la ingenuïtat del President fins i tot m’ha fet gràcia.

Però el cert és que l’estat té un gran problema amb el dèficit, i si el té l’estat el tenim tots, perquè la inversió pública, ens agradi o no, és el que queda quan el demès se’n va en orris, i sense diners a les arques públiques tampoc no hi ha inversió. O sigui que el dèficit és cosa de tots i les possibles solucions també, i no cosa de quatre polítics als que sempre tenim per incompetents quan les coses van malament.

No em posaré ara a defensar la pujada d’impostos, per varis motius, però especialment perquè no conec prou raons per a fer-ho i, tot s’ha de dir, perquè a mi també em tocarà pagar. Però sortir en tromba a desqualificar les mesures fiscals del govern sense donar cap raó, donant per suposat que una pujada d’impostos sempre és dolenta perquè molesta a tothom, és tan ingenu com la idea de Zapatero de que els espanyols aplaudim aquestes mesures per solidaritat. I a sobre amb mala fe, perquè als polítics que abanderen la protesta se’ls suposa un coneixement de la realitat econòmica i social privilegiat i no se’ls pot titllar d’ingenus.

Marejar la perdiu amb el tema d’impostos, sense explicar d’una banda el perquè i el com, i de l’altra el perquè no i l’alternativa, és jugar a fer política però no solucionar problemes, i aquests creixen, a despit de brots verds que més aviat esdevenen en males herbes, i de mesures de contingència per a tapar forats puntuals. El mateix es pot dir quan la tendència és a la contra i el que es persegueix no és ja la pujada, sinó la retallada d’impostos, com sembla que vol fer la Comunitat de Madrid, no se sap si per anar a la contra del Govern Zapatero, cosa que se li dóna prou bé, o perquè li sembla que les seves arques estan prou sanejades com per, a sobre, reduir ingressos voluntàriament.

O per exemple amb la iniciativa de CIU al Congrés dels Diputats, recolzada pel PP i altres partits de l’oposició, de suprimir el tant denigrat impost de successions. Un impost que efectivament està necessitat d’una reforma en profunditat per a que deixi de ser el que en Sanchez Llibre anomena el “peatge de la mort”, però que durant molts anys va poder ser reformat o suprimit per CIU com a partit governant a Catalunya, sense que mai fes cap pas en aquest sentit. La proposta presentada al Congrés dels Diputats, a més, no té res d’innocent. Tractant-se d’un impost traspassat a les comunitats autònomes, el Govern de la Generalitat podria emprendre la seva reforma o substitució a Catalunya, ja sigui reduint dràsticament les seves tarifes, aplicant bonificacions importants, o simplement deixant de liquidar-lo. Però és clar, això minvaria els ingressos de la Generalitat, motiu pel qual CIU no va fer mai aquest pas quan podia. En canvi, si és el Parlament espanyol qui suprimeix l’impost, l’Estat es veurà obligat a compensar econòmicament a les comunitats autònomes. En definitiva, es tracta de que deixin de pagar uns per a que paguin uns altres. Està molt bé això de vetllar per les finances de Catalunya, però que s’expliqui que precisament és això i no la incompetència, maldat o voracitat recaptatòria del govern de torn el que segueix mantenint el peatge de la mort, tret que assumim tots un mateix grau de responsabilitat.

Hauríem de tenir clar que abaixar impostos o, en ocasions, no apujar-los, és minvar els ingressos de l’administració i assumir el que això comporta de reducció de la inversió pública. Reconegut això, sense judicis de valor a priori, ens podrem plantejar si la mesura és convenient o no. Al cap i a la fi, tot plegat ha esdevingut en un debat sense solucions ni alternatives.