Jordi Pujol: IVA + responsabilitat

Jordi Pujol publica avui un article a La Vanguardia sobre l’IVA, unes inicials que representen idees, valors i actituds. Al marge de la seva militància política i de les diferències polítiques i ideològiques que cadascú pugui tenir amb l’expresident de la Generalitat, la seva és una opinió que sempre cal tenir en compte, es comparteixi o no, perquè representa, d’una banda, a una part molt important de la població d’aquest país i, d’una altra, el seny, la claredat i la responsabilitat. No en va, fins i tot aquells que compartim poc del seu pensament, acostumem a tractar-lo de President, malgrat el temps que fa que deixà el càrrec.

Em sembla a mi que tot el que diu sobre idees, valors i actituds ho podria subscriure qualsevol polític de qualsevol partit que, a més, fes gala d’un altre dels elements que Pujol esmenta en el seu article, la responsabilitat. I dic això conscient que aquests elements no sempre es troben en les paraules de Pujol, però que, en qualsevol cas, cal tenir presents i agrair en moments en que la societat catalana i la classe política s’enfronten al dilema de com actuar abans o després de la tan esperada i tan temuda sentència del Tribunal Constitucional.

De tot el dit per Jordi Pujol, em quedo amb allò que menys ha tractat, la responsabilitat. És clar que cal un sentiment de país, una bona política, una societat ben articulada i equilibrada, i un compromís ferm, però també és força important el que anomena l’hàbit de la responsabilitat, el sentit d’actuar responsablement.

Aquest hàbit, malauradament, s’esmuny a gran velocitat entre les grapes de la cobdícia política. Davant d’un repte com el que representa l’esperat -i temut- desenllaç de l’Estatut, la nostra classe política es disposa a fer-hi front amb l’únic càlcul polític d’assolir el poder perdut o de mantenir el poder guanyat. Sembla que tot s’hi val, no per a defensar l’Estatut, sinó per a treure rèdit polític de la situació esdevinguda. No es estrany, doncs, que representants polítics de tots els partits, inclòs el del president Pujol, es despengin amb idees de caveguet o solucions clarament impossibles però l’enunciat de les quals comporta algun rèdit polític.

S’ha sentit de tot i força. Algú ha proposat un govern de coalició PSC-PSOE, com si el PSC no fos al govern. Hi ha qui parla de fer un nou referèndum, com si no haguéssim escarmentat del primer (una participació semblat o inferior seria un verdader desastre). Hi ha qui demana que simplement no es faci cas de la sentència, com si no hi fos, saltant-nos d’una tacada l’estat de dret que sempre hem defensat. Algun imaginatiu proposa canviar la Constitució, per a fer-la compatible amb l’Estatut (que potser porten tres anys sense llegir diaris, aquests?). A d’altres els sembla que si l’Estatut no és possible, ens n’oblidem, seguim com estàvem i aquí no ha passat res, no fos que els companys de Madrid s’enfadessin. Els que sempre han defensat la independència continuen defensant-la i proposen que la reclamem activament, oblidant-nos de l’Estatut (serà que creuen més possible la independència que l’Estatut?). Manifestacions preventives o reactives, manifestacions per l’Estatut o per la independència, i qualsevol pel seu cantó.

Sobre tanta xerrameca, sols la veu de Pujol, aquesta vegada sí, ha parlat amb responsabilitat. No dóna solucions, no proposa res, que de propostes ja en comencen a sobrar, però reclama idees, valors, actituds, i també responsabilitat, el que més es troba a faltar en aquests moments. Si això hi fos, la resposta dels catalans, quan toqui, seria una sola i es sentiria des de molt lluny. Si això falta, si falta especialment la responsabilitat, la resposta dels catalans serà la de sempre, dispersa i minoritària.