Paràsits de la tele

Qui no té feina el gat pentina. Ja al final de les vacances, per aquella cosa de la mandra i el desig de no fer i no pensar, m’he passat una bona estona de la tarda vagarejant sense rumb per la programació televisiva. És aquella hora en la que a la tele fan documentals sobre animals salvatges, que tothom diu mirar i ningú veu. També en fan d’altres de programes a aquesta hora, en els que la fauna és ben diferent.

I això em va passar, precisament, que d’un bonic documental sobre lleons de la sabana que mengen gaseles per dinar, vaig passar sense adonar-me’n, a les lladelles urticants del fill d’una folklòrica. Durant una bona part de la tarda (3 hores!) emeten per una cadena privada un programa diguem-ne que d’actualitat social. És a dir, que durant tres hores una sèrie de persones que semblen saber-ho tot d’allò i d’aquells de qui parlen, ens il·lustren sobre el més interessant d’una sèrie de personatges que, pel que sembla, reuneixen un seguit de mèrits dignes de reconeixement. Per exemple, són exparelles de la parella actual d’algun cantant o d’algun torero, o són veïns o amics de l’ànima de l’actual parella de l’ex del germà d’algun parent de no recordo ja qui.

En aquest programa tan didàctic, els conductors del documental són ni més ni menys que l’ex d’un torero i algunes persones més que passen per periodistes o quelcom semblant. Tot plegat, d’un nivell intel·lectual molt elevat. Doncs bé, gràcies a aquest programa he sabut que el fill d’una reconeguda folklòrica d’aquest país té lladelles. Per si algú no sap què és això, us diré que, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, es tracta d’un insecte paràsit de l'home de l'ordre dels anoplurs (Phthirus pubis), semblant al poll però de cos més curt i ample, anomenat també poll del pubis. "Ladilla", en castellà, i així sabrem tots de què parlem.

Sembla que la notícia l’ha donada un amic de l’ànima de l’amoïnat portador d’aquests animalons. És clar, per a què hi són, sinó, els amics? Es nota que el reportatge era seriós, perquè anava acompanyat d’una profusió d’imatges en les que es mostrava abastament com l’individu en qüestió lluitava per treure’s la picor de l’entrecuix i, d’altra banda, tots els participants cridaven molt i s’interrompien contínuament.

Tot plegat molt interessant i molt edificant. I aleshores, un dubte em va assaltar, de cop, com un rampell. I si tot plegat no era real? I si totes aquelles persones "no són d’eixe món"? Ben mirat, no semblaven humanes, perquè jo, de fet, no conec ningú així. I si són alienígenes? I si formen part d’un programa secret maquinat per éssers d’un altre planeta, amb la finalitat d’esborrar qualsevol indici d’intel·ligència humana i fer-nos així més vulnerables al seu afany de conquesta?

Afortunadament ja he acabat les vacances. Tot i així, el programa deu ser nociu de veritat, perquè em sembla que alguna cosa m’ha quedat, sinó, perquè hauria de pensar jo en les lladelles d’aquest senyor?