Cas Gurtel. Quan les coses passen perquè sí

L’article 426 del Codi Penal diu textualment: La autoridad o funcionario público que admitiere dádiva o regalo que le fueren ofrecidos en consideración a su función o para la consecución de un acto no prohibido legalmente, incurrirá en la pena de multa de tres a seis meses. És a dir que si a mi, pel fet de ser funcionari públic, em regalen una ampolla de conyac, i l’accepto, estaré incurs en un delicte que el codi anomena de cohecho, i que jurisprudencialment rep el nom de cohecho impropio, que significa acceptar els regals a canvi de res, únicament en consideració al meu càrrec, o a canvi de fer quelcom que no estigui prohibit legalment (i que per tant podria o hauria de fer igualment sense regal).

Jo no sóc partidari d’acceptar cap mena de regal que tingui a veure amb la meva feina, perquè és delicte, perquè el conyac no m’agrada i perquè, què caram, també tinc principis, però es veu que hi ha qui no té tantes manies i no li fa res, per exemple, vestir-se de gorra pel fet de tenir un càrrec públic. És clar que, amb la interpretació que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana ha fet del precepte esmentat, els regals a un funcionari o autoritat pública no són altra cosa que actes sense motiu aparent i que, per tant, no són susceptibles de ser enjudiciats penalment.

Diu la Sala, en un auto força llarg i amb el vot particular d’un dels seus magistrats, que si bé hi ha força indicis que els regals efectivament varen existir (i en aquest sentit desestima part dels recursos del Sr. Camps i companyia), no hi ha indicis suficients de que els vestits fossin regalats en consideració a la funció dels seus receptors ni per a la consecució d’un acte no prohibit legalment.

Deia Leibniz (Leipzig, 1646 – Hannover, 1716) que totes les coses passen per un motiu o altre. Concretament, el seu principi de “raó suficient” afirmava que no es produeix cap fet sense que existeixi una raó suficient per a que sigui així i no d’una altra manera, i que tot allò que considerem atzarós o contingent, ens ho sembla perquè no disposem d’un coneixement acabat de les causes que ho motiven. Això ja m’ho deia l’avi sense saber-ne res de la filosofia alemanya del segle XVII. “Sempre hi ha una raó, Octavi”, i ho sabia prou bé l’inspector Colombo, que sempre acabava trobant un mòbil per al delicte i enxampava al culpable al final de l’episodi.

Però ni Leibniz, ni el meu avi, ni l’inspector Colombo varen tenir mai present que les coses també passen perquè sí, que al President de la Generalitat Valenciana se li regalen vestits fets a mida no perquè tingui el càrrec que té, no pel seu poder de decisió i d’influència, sinó per pur caprici de la naturalesa. Ho ha deixat ben clar el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, que en un exercici de lògica creativa, ha muntat un sil·logisme inèdit des dels temps de Leibniz, estructurat de la manera següent:

Premissa 1: El President de la Generalitat Valenciana i altres càrrecs d’aquella comunitat, tots ells del PP, han rebut regals d’uns senyors determinats.

Premissa 2: Els autors dels regals estan imputats en vàries causes obertes per corrupció, que tenen a veure amb el suborn de càrrecs públics del PP per a obtenir determinats beneficis econòmics.

Conclusió (sorprenent): res indica que els regals al Sr. Camps i companyia tinguessin a veure amb els seus càrrecs públics ni tinguessin la finalitat d’obtenir res.

I recordem que la resolució del TSJ no és una sentència, sinó un Auto que impedeix al jutge instructor seguir investigant. Leibniz, de fet, no s’hauria estranyat gens; si no ho entenem, és perquè ens falta prou coneixement. Per exemple, que els Srs. Correa i altres, de quan en quan, fan regals al primer que passa, i si aquest resulta ser el President de la Generalitat Valenciana, doncs què hi farem! No sé què hauria pensat l’inspector Colombo, però si que sé què hauria dit el meu avi: “no n’hi ha un pam de net”.