El pecat original del Tribunal Constitucional

Quin més quin menys, tots els règims democràtics tenen els seus òrgans de control constitucional, i és normal que sigui així, perquè algú ha de vetllar per a que les lleis que aprova el poder legislatiu s’adeqüin a la Constitució que s’entén emanada del poble. Aquest òrgan, que a Espanya anomenem Tribunal Constitucional, té en cada país les seves pròpies peculiaritats, però en tots ells se li pressuposa una imparcialitat absoluta.

Cal suposar que el control de constitucionalitat l’ha de dur a terme amb total objectivitat, la qual, d’altra banda, cal exigir al poder judicial en tots els àmbits. Aquesta objectivitat és predicable i exigible de tots els seus membres, per la qual cosa, per exemple, no és acceptable que un magistrat sigui del PSOE o del PP; no sols que militi en aquests o altres partits polítics, sinó que pateixi d’una específica predisposició envers una ideologia política determinada.

Dit això, és evident que el Tribunal Constitucional espanyol no assoleix, ni de lluny, els estàndards d’objectivitat exigibles, no perquè els seus il·lustres components tinguin cap problema de professionalitat, qüestió sobre la qual no em veig en cor d’opinar, sinó perquè, de gust o a desgrat, es troba al bell mig de la lluita política. Els partits polítics, PSOE i PP principalment, es barallen per a moure els seus peons dins el tribunal, a l’objecte d’aconseguir sentències favorables als seus interessos, i precisament el fet que els magistrats esdevinguin peons de les forces polítiques els inhabilita moralment per a exercir amb objectivitat la seva funció.

El propi sistema d’elecció dels magistrats, que d’altra banda no difereix essencialment de la resta de països occidentals, possibilita la lluita d’interessos polítics entre els partits, fins el punt que arribem a parlar dels magistrats del PSOE , als quals anomenem progressistes, o dels magistrats del PP, dels que diem que són conservadors. Tot plegat fa que qui té la darrera paraula sobre les lleis d’aquest país hagi assolit cotes de desprestigi inèdites en altres països. I aquí afegiria que, per molt bona feina que faci en gran nombre d’assumptes que passen desapercebuts per a l’opinió pública, per exemple en els recursos d’empara, el Tribunal ja no es pot recuperar d’aquesta imatge decebedora. Fins i tot les forces polítiques altres que el PSOE o el PP passen olímpicament del Tribunal i comparteixen l’escepticisme de la ciutadania sobre el seu valor i efectivitat, probablement perquè han estat bandejades del repartiment de places que els dos grans partits estatals s’han atribuït en aquest òrgan.

No és, doncs, que el Tribunal Constitucional espanyol pateixi de cap tara congènita que l’impedeixi realitzar amb efectivitat la seva tasca de control. Les dificultats per actuar li venen a l’alt tribunal del seu encaix en la lluita política d’aquest país. Així, tots els defectes d’aquest tribunal cal atribuir-los no al propi tribunal, no als seus membres, que també en deuen tenir però no venen a conte, sinó al joc imprudent i obsessiu de les forces polítiques per a fer-se un tribunal a mida dels seus interessos. Inevitablement, en aquest joc són els propis jugadors qui han d’elegir l’àrbitre. No hi ha altra solució, i així ho han entès tots els països amb òrgans de control constitucional. Si arreu funciona és per la responsabilitat i el sentit de país de les forces polítiques presents als parlaments respectius, i si aquí no funciona és precisament per tot el contrari. Ara mateix, el Tribunal porta més d’un any sense la preceptiva renovació de part dels seus membres, sols perquè PSOE i PP han estat incapaços de pactar en un assumpte d’estat com aquest. I si mai aconsegueixen un acord, serà per a un nou repartiment de places i no per a l’elecció dels magistrats de reconegut prestigi i imparcialitat que exigeix la llei.

No és estrany, doncs, que en un assumpte com l’Estatut de Catalunya, ningú esperi una sentència justa i objectiva. És a dir, que a Catalunya el debat no està en saber si és constitucional o no l’Estatut, sinó en quina mesura el Tribunal Constitucional el retallarà. Donem per suposat que ho farà, amb la qual cosa donem la raó a aquells que des d’un principi han afirmat que l’Estatut no s’ajusta a la Constitució (PP, Defensor del Poble, etc.) i és que, de fet, això ja no importa i potser no ha importat mai. Segurament que com a conseqüència del propi pecat original del Tribunal, ens hem posat tàcitament d’acord per a atribuir-li un paper merament polític, de forma que ja no es tracta de discernir jurídicament si l’Estatut s’ajusta o no al text constitucional, sinó si l’Estat, mitjançant els instruments jurídics que té a l’abast, retallarà els drets que li corresponen a Catalunya com a nació.

En aquestes condicions, i tal com van els trets, no m’estranyaria que la Sentència de l’Estatut, que sempre sembla imminent, no acabés de sortir mai, per impotència dels propis magistrats, abocats a jugar en el terreny de la política i no en el de la justícia constitucional.