Perspectiva limitada

Les coses són com són, encara que semblin el contrari. Una vella dita assegura que tot depèn del color del cristall amb que es mirin les coses. Els fotògrafs saben prou bé com utilitzar filtres de diversos colors i textures per a assolir efectes que la vista no contempla i, així, una persona de cinquanta anys apareix jovenívola com si en tingués vint-i-cinc, un paisatge degradat pot semblar encisador si ocultem els racons desagradables, i ens creurem que la posta de sòl és d’una illa del pacífic i no de la Barceloneta si no enfoquem els edificis. Manipulant els mecanismes de percepció, obtenim una imatge més o menys desitjada de l’entorn i més o menys irreal, ja que, com hem dit, les coses són com són encara que no ho semblin.

Però no sols de filtres òptics ens servim per esguardar l’entorn. Tots els sentits ens donen una imatge de la realitat, el tacte i la visió principalment, però també l’oïda, sentits que tenen una dimensió que va més enllà de l’estrictament física i que podríem encabir en el camp de l’enteniment. Tot allò que llegim, tot allò que escoltem i tot allò que conscientment mirem, conformen la imatge del món. Així doncs, aquesta imatge serà una o altre segons el que llegim, el que escoltem o el que mirem.

Hermann von Helmholtz, metge i físic alemany del segle XIX, inventor entre d’altres aparells de l’oftalmoscopi, va descriure el procés de la percepció com un procés de caràcter inferencial i constructiu. Utilitzant la informació procedent dels sentits i fent-ne un capmàs amb la que ve de la memòria, es genera una representació interna que no és altra cosa que una hipòtesi del que succeeix a l’exterior.

I a l’hora de formular hipòtesis, el resultat esdevindrà un o altre segons l’origen de les dades. Si el ventall de les fonts d’informació és reduït, la probabilitat que la hipòtesi esdevingui certa minvarà considerablement. I una mostra reduïda és aquella que sols contempla les fonts amigues. Escoltar sols el que volem escoltar és una forma agradable de passar l’estona, però esdevé quasi sempre en un desengany. I potser en coses pitjors, en la creença que els altres no sols estan equivocats, sinó que són bojos, o traïdors, o enemics.

El Quixot creia que el món era un camp de batalla constant, en el que contendien les forces del mal contra aguerrits cavallers defensors de la virtut. Envoltat de llibres de cavalleries i sense llegir ni escoltar res més, el seu món era aquell. El cas del Quixot ratlla la follia, però no és tant estrany. Descrit el procés de la percepció, a cadascú li toca definir el seu àmbit. Em venen al cap, en aquest aspecte, tres àmbits de percepció:

a) El dels que sols s’escolten a ells mateixos. Són els que obtenen una imatge de la realitat més estrambòtica. La hipòtesi que formulen està plena de conspiracions, malentesos i fanatisme. Aferrats a la seva visió personalíssima del món, qualsevol aportació exterior sols pot ser interpretada com assentiment o com a provocació. O estàs amb mi o estàs contra meu. Afortunadament, no és la postura més abundant. Podríem dir que aquestes persones són carn de psiquiàtric. En qualsevol cas, estan predestinades a un xoc cru amb la realitat.

b) El dels que sols s’escolten a ells i als que pensen com ells. Podria semblar que són com els anteriors, però no. La seva percepció de la realitat s’ha forjat no sols de les pròpies aportacions, sinó també de les que, més o menys, pot considerar amigues. El procediment és una mica diferent de l’anterior. D’alguna manera, l’individu ha assolit un cert grau de convenciment envers una determinada percepció de la realitat, i del que es tracta és de refermar-la constantment amb les aportacions d’aquells que, pels mateixos o altres mitjans, han assolit la mateixa convicció. Un grup de persones que en general pensen el mateix sobre una determinada qüestió. No té els components de fanatisme de l’opció anterior i generalment admet el debat i fins i tot la dissidència. Hi ha possibilitats de marxar del grup i que no et titllin de traïdor, encara que això sempre és incert. El perill d’escoltar sempre allò que et plau és de creure’s que aquella és la realitat. Podria passar que m’arribés a creure que la majoria de la gent pensa allò que pensen els meus 51 amics del Facebook, per exemple.

c) I finalment el dels que escolten i llegeixen tothom. Què se’n pot dir d’aquests? Doncs que són els que tenen més possibilitats d’assolir una hipòtesi ajustada a la realitat. Una actitud que és més difícil de mantenir des de la militància política o del compromís ideològic, malgrat que també des d’aquests posicionaments algunes persones han assolit i assoleixen un grau de realisme i pragmatisme digne d’elogi. Fa poc un polític català ha dit en una entrevista: "Catalunya no sóc jo sol i algú que vulgui canviar un país ha de tenir la lucidesa i la humilitat d’entendre’l". Una mostra de realisme formulada des de la militància política i ideològica, que segur que comparteixen d’altres polítics d’aquest país de formacions diverses.

Aquest darrer és el camí que ens cal, sinó volem patacades, perquè al final, quan el poble parla a través de l’únic mecanisme inventat fins a l’actualitat, que és el de les eleccions i la consulta popular, acaba posant les coses al seu lloc i allò que sempre hem llegit o sempre hem escoltat resulta no ser el que creu la majoria. Convindria que féssim nostres les paraules del polític esmentat: Catalunya no sóc jo sol. Per a reconèixer això no cal militar enlloc ni votar a ningú en concret, sols cal un mínim d’humilitat i realisme.