El FROB i els dubtes del President

El Consell Consultiu ha dictaminat que el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), creat pel govern Zapatero, envaeix les competències de la Generalitat sobre les caixes d’estalvi. L’actuació lògica del govern català en aquest cas hauria de ser la interposició d’un recurs d’inconstitucionalitat, per a defensar les pròpies competències. És el que sempre han fet els governs successius de Catalunya i d’altres comunitats quan el govern de l’Estat ha dictat normes que ultrapassen les seves competències i envaeixen les de les comunitats autònomes.

Tanmateix, el govern de la Generalitat s’ho està pensant. Dona la impressió que no s’acaba de decidir per la interposició del recurs. El mateix Montilla diu que el govern “exercirà les accions pertinents per a salvaguardar les nostres competències”, i que la interposició del recurs no és el primer que cal fer. Es tractaria, pel que sembla, d'obrir un període de sis mesos en què Generalitat i Estat negociarien una sortida per evitar el recurs al Constitucional.

Segurament que hi ha una raó per a aquesta actitud, i potser fins i tot es tracta d’una raó vàlida, però, com sempre en el tripartit, no se sap o no es vol explicar, donant un munt d’arguments a l’oposició convergent per a recordar i destacar la dependència del PSC respecte del PSOE, el seguidisme d’ERC i la irrellevància d’ICV.

El President de la Generalitat no és un home que destaqui per les seves habilitats comunicatives, i allà on hauria de dir el què i el com sols diu el “ja veurem”. Podria ser que el zel en la salvaguarda de les nostres competències ens fes perdre una norma necessària o convenient per als interessos no sols espanyols, sinó específicament catalans. Si fos així, seríem com el gos de l’hortolà, que ni menja ni deixa menjar. Però fins i tot en aquest cas és obligació del govern de la Generalitat defensar les pròpies competències, que, a fi de comptes, són les de Catalunya. Si el què vol el President és no deixar passar l’oportunitat de posar ordre en les caixes, podria explicar clarament que això és el que pretén la negociació amb el govern de l’Estat. Altrament, li posa fàcil a l’oposició l’acusació de sucursalisme i, sobre tot, li atorga el paper d’única defensora dels interessos catalans, un paper que, per lògica democràtica, hauria de correspondre al govern de la Generalitat.