Preparant la mani (II)

Ens en sortirem de donar una resposta unitària a l’eventual retallada de l’Estatut? Amb tots els respectes per als esforçats organitzadors de manifestacions ciutadanes i iniciatives parlamentàries, el tema serà un èxit clamorós o un fracàs estrepitós, però no se m’acudeixen termes migs. Si del que es tracta és de defensar Catalunya, res pot sortir bé si la unitat de les forces catalanes no és absoluta, i aquesta unitat, mal que els pesi a alguns, ha d’incloure a tota la família socialista. D’altra forma, no passaria de ser una reivindicació més de les forces nacionalistes, com ja n’ha viscut moltes aquest país, i que a Madrid sempre veuen com la rabieta típica dels catalans que, tard o d’hora, acaba passant. El govern socialista difícilment podria obviar una contestació ferma dels socialistes del PSC.

I relacionat amb el caràcter unitari d’aquesta resposta, difícilment el tindrà si se’ls demana a convergents i socialistes que surtin al carrer a demanar la independència, com sembla que des d’alguns sectors es reclama. El mateix Heribert Barrera, al qual s’ha demanat, a l’igual que als altres expresidents del Parlament, que encapçali la manifestació, reclama que amb aquesta es posi de manifest la incapacitat de la via estatutària cap a la sobirania nacional. Una actitud força conseqüent amb l’ideari polític d’ERC, però per aquest camí la unitat serà difícil d’aconseguir, fins i tot entre els propis partits catalanistes.

I una altra qüestió no menys important. Ja que tothom sembla d’acord en que la resposta catalana ha de materialitzar-se en una gran manifestació, ara la pregunta és quan tindrà lloc. Carod-Rovira s’ha pronunciat per una manifestació preventiva. Es tractaria de deixar clara la ferma voluntat del poble català abans que el Tribunal Constitucional emetés la tant esperada sentència, ja que un cop aquesta hagi estat pronunciada ja no hi haurà res a fer. En definitiva, per dir-ho clar i català, es tracta de dir-li al Tribunal Constitucional el que esperem d’ell, exigir-li que a l’hora de pronunciar-se no tingui en compte el text constitucional sinó la voluntat dels catalans. D’això se’n diu exercir pressió sobre els jutges, i si finalment es fa així, serà un retret que sentirem abastament a tot l’Estat. De fet, qui primer ha contestat Carod-Rovira ha estat l’Ana Mato del Partit Popular, i avui mateix en Manuel Chaves pel PSOE.

D’altres són partidaris de manifestar-se després de la Sentència, per exemple ICV, o el mateix PSC, que encara no ha dit quina serà la seva postura, però que en qualsevol cas no es vol posicionar fins que no en conegui el contingut. La raó és clara: podem fer moltes suposicions, però no sabem encara què dirà el Tribunal Constitucional. I si la Sentència fos plenament favorable per a l’Estatut? Encara que això, a aquestes alçades, s’ho creuen ben pocs.

I una darrera reflexió. Es faci la manifestació abans o després, Catalunya no es pot permetre un fracàs estrepitós en aquest assumpte. Una resposta que no sigui unitària, que no aplegui a quasi tots els partits polítics catalans (seria il·lusori comptar amb el PP) i a la gran majoria de la societat civil catalana, passarà i s’oblidarà. I l’èxit o el fracàs, aquesta vegada, no depèn de Madrid sinó de la societat catalana i dels partits polítics catalans.