El somni dels koolarrabulloo

Deia Einstein que la realitat no és res més que una il·lusió persistent, molt en consonància amb el principi de relativitat que va universalitzar. En certa manera, el reconeixement d’aquesta il·lusió ens porta a una indefugible incertesa i facilita que, si no és que acordem ignorar-la per seguretat, posem en qüestió qualsevol cosa, el menys important i el més sagrat.

Ve a conte aquesta introducció filosòfica de l’extraordinària seguretat amb que som capaços de defensar les posicions més diverses i sovint oposades, sobre qualsevol aspecte de la nostra existència. I és que la fermesa ens dóna seguretat, malgrat la lleugeresa inherent dels coneixements en que es fonamenta. David H. Wolpert, un científic de la Nasa tècnic en computació, afirma que l’univers està més enllà de les possibilitats de comprensió de qualsevol intel·lecte inclòs dins del propi univers, per poderós que sigui, quelcom que molts ja sospitàvem. És com dir que sempre hi haurà quelcom que serem incapaços de conèixer, el que passa és que Wolpert, a més, ho sosté amb arguments matemàtics, i sembla que ha elaborat una prova que demostra que, siguin quines siguin les lleis físiques que regeixen l’univers, sempre hi haurà fets que els seus habitants no podran comprendre, ni predir, ni tant sols conèixer.

Ja fa temps que com humans varem baixar del pedestal i assumir que no som el centre de l’univers, que som una espècie més de les que poblen el planeta Terra, que no ho sabem tot i que mai arribarem a saber-ho, al menys en vida, perquè més enllà ningú pot assegurar res. Però cal tirar endavant, així que la ficció de la veritat sempre ha estat present en tots els actes dels humans, tant abans, quan la coneixíem per boca dels déus, com després que Galileu, Darwin, Einstein i la Nasa ens rebaixessin al lloc que ens correspon.

Durant molts segles la fe i la creença han estat el motor del progrés. Calia un far, una línia d’actuació, un marc de referència estable que permetés un progrés continuat, entenent per tal la superació constant dels estats de dificultat de que la natura proveeix a totes les espècies vivents. Per això és impossible saber si la direcció triada és la correcte. Posar el carro davant dels bous no és tant estrany en ciència, ni tant inútil. Formular una hipòtesi i després demostrar que és veritat. Vet aquí el que han fet sempre la majoria de científics. La hipòtesi, abans que triomfés la raó, no era altra cosa que la fe, la creença en allò que podia donar una explicació segura i estable de l’univers. Després, sovint la fe ha estat substituïda per la intuïció. En qualsevol cas, treballar amb hipòtesis sempre és millor que llançar-se al buit a veure què trobem, tot i que la direcció que triem, sovint, és un camí sense retorn.

I no és que l’evidència hagi ajudat gaire a l’hora de triar el camí. A fi de comptes, l’evidència sols ho és per al que la formula, i sols a ell li pot fer el paper d’hipòtesi a partir de la qual treballar i intentar entendre l’entorn, que no l’univers, el qual, com hem dit, resta fora del nostre abast. També, el joc de la fe i de la intuïció al llarg de la història, ha portat a camins divergents en el coneixement humà, i allò que a uns ens sembla evident, d’altres ni tant sols s’ho plantegen.

Daisy Bates, una antropòloga irlandesa que va passar més de trenta anys entre els aborígens australians, estudiant les seves condicions de vida, que intentà millorar amb no gaire fortuna, i les seves creences, explica que en algunes tribus era desconeguda la relació entre la còpula i la concepció, de forma que creien que els infants, abans de néixer, habitaven el món dels somnis, una espècie de llimbs, i que quan la mare somiava amb ells, quedava embarassada. En algunes tribus, com els koolarrabulloo, aquest somni corresponia al pare. La còpula, per ells, no era altra cosa que un entreteniment –la qual cosa, d’altra banda, també és força freqüent en alguns individus del mon desenvolupat. Malgrat que aquesta creença es circumscriu a algunes tribus australianes, dona fe que allò que sembla evident, no ho és per a tothom, i la diversitat d’apreciació porta a una diversitat de camins que sols la globalització dels darrers 150 anys ha aconseguit unificar en una visió més o menys homogènia, a despit de la impossibilitat de demostrar-ne la seva major certesa sobre altres vies de coneixement.

En algun moment del nostre passat els aborígens australians van emprendre una via de coneixement diferent de la que ha triomfat a occident, i al final s’han retrobat. De ben segur, els missioners, els colonitzadors o el primer que passés per allà, els va fer veure que els nens no venen de Paris ni del món dels somnis, i que l’acte sexual té unes conseqüències més enllà del plaer. Però no va caldre que els koolarrabulloo refessin el camí, en varen tenir prou en assumir l’evidència dels altres. És del que es tracta. És totalment impossible refer el camí que ens porta a creure unes coses i negar-ne d’altres, però res impedeix que agafem un nou trencall i acceptem noves evidències i nous punts de vista. Perquè, què caram! ens podem equivocar, oi?