Fent companyia al gat

L’any 1871 el criador anglès Harrison Weir va presentar al Crystal Palace de Londres la primera exposició mundial de gats. Era la primera vegada que, en certa manera, s’oficialitzava la manipulació d’una espècie animal per a assolir variacions d’aspecte i morfologia més o menys belles, en funció dels gustos humans. No es tractava d’una exposició de bestiar per a mostrar-ne els exemplars més forts i productius, era una mostra d’animals sense utilitat aparent, dels quals hom esperava i espera únicament un cànon determinat de bellesa i comportament i que ens faci companyia.

No sé com va començar aquesta història i perquè no ha passat el mateix, per exemple, amb les gallines o els vedells, que, a fi de comptes, també són animals domèstics. Acabo de llegir en el número d’aquest mes de la revista Investigación y Ciencia un treball sobre la domesticació del gat. A casa meva hi viu un gat que forma part de la família, i m’ha semblat força interessant esbrinar com pot ser que un animal que hauria de ser al camp caçant ratolins s’ha adaptat tan perfectament a la companyia dels humans.

Sembla que la domesticació dels gats començà aproximadament fa 10.000 anys a l’Orient Mitjà. De fet, és patent la presència de gats a la vida familiar dels egipcis i dels antics mesopotamis. Fins i tot en algunes cultures antigues assolí un cert grau de divinitat i els egipcis, per exemple, els donaren sepultura momificant-los com si d’humans es tractés. Això ja no ho fem. De fet, si no ens momifiquem nosaltres mateixos, difícilment ho farem amb el gat. Però és ben cert que el meu gat –un gat persa que, en realitat, és més de la meva filla que de ningú- forma part de la família com un més de nosaltres i com a tal l’estimem i el respectem.

Aleshores, si tractem així a un animal domèstic, com és que no fem el mateix amb un porc, per exemple, o amb una gallina, els quals tard o d’hora acaben a la cassola d’un bon dinar? Doncs perquè, pel que es veu, hi ha dues classes d’animals domèstics: els que hem domesticat nosaltres per a que ens proporcionin aliment i/o ens ajudin a la feina, i els que s’han domesticat sols.

Dels primers els éssers humans van copsar ben aviat la seva utilitat com a font de proteïnes i com a eina de treball. Les vaques, els bous, les cabres, les gallines, les llames, els porcs, foren capturats per l’home des del començament del Neolític per a criar-los al seu costat i estalviar-se la incertesa i els perills de la cacera. Potser per això, perquè sempre els hem vist com una font d’aliment, mai els hem estimat ni els hem integrat a la família, llevat dels gustos peculiars d’algunes persones.

El gat, curiosament, no ha estat mai una font d’alimentació per l’home, que coneguem. De fet, cap utilitat pràctica es pot trobar en tenir un gat a casa, perquè els ratolins, si hi fossin, també es poden fer fora a cops d’escombra. Únicament ens pot proporcionar companyia, la mateixa que nosaltres a ell. D’alguna manera, el gat ens va triar. No és que l’home primitiu sortís a caçar gats per a menjar-los o fer-los treballar, és que el gat va venir a nosaltres.

Aquesta és la teoria dels investigadors que signen el treball que publica la revista aquest mes, força convincent al meu entendre. En algun moment de la nostra història com a humans, devíem resultar atractius per als gats. Els investigadors sostenen que probablement es devien apropar a l’home quan aquest començà a emmagatzemar el gra i la farina, i a criar rates involuntàriament. Els gats devien trobar en l’entorn de l’home una font d’alimentació, per les deixalles que aquest produïa i pels rosegadors que l’acompanyaven. I, a més, no devia trobar en l’home una reacció hostil. En certa manera, viuen amb nosaltres pel servei que els prestem.

Ja que no ens fan servei, que no ens agraden per menjar i no serveixen per a treballar, res impedeix que els estimem simplement per la companyia que ens fem mútuament, i fins i tot que perdem el temps en embellir-los i en criar races de les que a la naturalesa no en trobaríem ni rastre.

En definitiva, els gats són amb nosaltres perquè ells van voler, la qual cosa em fa pensar que, des del seu punt de vista, els animals de companyia podem ser nosaltres i no ells. I les gallines són amb nosaltres perquè les varem obligar. Vet aquí la diferència.