Preparant la mani

El 9 d’agost de 2006 va entrar en vigor l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Fa tres anys, i amics i detractors s’afanyen a fer balanç. Llegeixo a la web de la Generalitat que en aquest temps s’han aprovat 32 lleis que despleguen l’Estatut, i que 13 projectes de llei es troben en fase de tramitació parlamentària. No sols això. L’acord sobre finançament que s’ha assolit recentment és també un element de desenvolupament de l’Estatut, al marge de les consideracions que hom pugui fer sobre la seva adequació al text estatutari.

Podríem dir que la màquina ja marxa a tot ritme i parar-la resulta complicat. I tanmateix, el risc d’una frenada sobtada hi és i es mantindrà, al menys, fins que el Tribunal Constitucional emeti la tant esperada sentència. De fet, per a sincerar-nos amb nosaltres mateixos, caldria que reconeguéssim que des de la seva mateixa entrada en vigor, sabem que l’alt tribunal retallarà l’Estatut, una retallada que s’afegirà a la que, amb força intensitat, va tenir lloc al Congrés dels Diputats. És a dir, que del que va aprovar el Parlament de Catalunya i el poble català en referèndum ja no en quedarà gran cosa.

S’acosten, doncs, pels que ens agrada seguir la política, temps força interessants, perquè la imminència de la sentència comporta també la imminència de la resposta catalana, i arriba el moment en que les forces polítiques, i els polítics a nivell personal, s’hauran de retratar i escollir terreny de joc.

Els catalans, de fet, som un poble previsor. En aquests tres anys hem mirat de desenvolupar aquest estatut tan fràgil que tenim, per allò de que el que està fet ja està fet. I ara ens preparem per a la gran manifestació, perquè sabem ja, ho hem sabut sempre, que la sentència no ens serà favorable. Un dia o altre el Tribunal Constitucional decidirà fer pública la sentència. Probablement la llegiran i marxaran de vacances tot seguit, o de baixa mèdica per depressió, perquè també és ben clar que no satisfarà a ningú, i els il·lustres magistrats sortiran per la porta del darrera del tribunal amagant el cap sota l’ala i titllats, alhora, de rancis espanyolistes i de traïdors a Espanya.

Molts dubtes hi ha encara sobre el dia després de la sentència. El més immediat és el que fa referència a la gran manifestació que s’està preparant. Si cal omplir algun imprès per a demanar a la Delegació del Govern l’autorització per a manifestar-se, a hores d’ara tindria totes les seves caselles en blanc. Perquè, a veure, resumint el que sabem i el que no sabem, la cosa queda així:

El que sabem:

- Que ens manifestarem

- Que la iniciativa ha estat d’Omnium Cultural

El que no sabem:

- Contra què ens manifestarem, o què reivindicarem. Mentre uns volen reivindicar la integritat de l’estatut, d’altres reclamen la plena sobirania o la independència.

- Qui es manifestarà. Probablement depengui de la resposta al punt anterior. No veig al PSC ni al CIU manifestant-se per la independència, ni als expresidents de Catalunya, als quals s’ha proposat que encapçalin la marxa. Ara que també podria ser que hi participessin tots i a l’hora de la veritat quedessin ben descol·locats

- Quan ens manifestarem. El normal seria esperar a que hi hagi sentència, perquè es suposa que la manifestació constitueix la reacció a la mateixa, però si anem a reivindicar la independència, no cal esperar. Ja ens podíem haver manifestat fa tres anys. L’11 de setembre podria esdevenir una data simbòlica, però em sembla que al Tribunal Constitucional encara no hi haurà ningú disposat a donar la cara, o potser encara faran vacances. De fet, fins i tot podria tarda un any més.

I quants serem? Doncs al menys un milió, perquè avui en dia no ets res si organitzes una mani i no arribés al milió. Això no vol dir que calgui contar als manifestants, simplement has de repetir a tort i a dret que allà hi havia, al menys, un milió de persones, o dos, o tres.

I després de tot plegat, l’endemà de la mani, tot el seu lloc una altra vegada i aquí no ha passat res, que els catalans no volem merder. Això sí, la carpeta catalana, el "problema catalán", que diuen a Madrid des de fa cent anys, no s’ha tancat ni es tancarà mai. Que ho sàpiguen.