El burro català

En Montilla ha anat a Madrid per a fer les paus amb el PSOE després que les relacions entre els socialistes espanyols i el PSC hagin passat per una temporada de sotracs, com a conseqüència de la llarga negociació del finançament i, de pas, per a llençar el missatge, que focalitza en el PP però que s’entén adreçat a les forces polítiques espanyoles, inclòs el PSOE, de que a Catalunya creix la desafecció cap a la resta de l’estat cada vegada que hi ha brots d’anticatalanisme. És el que ja he dit en altres ocasions: la intensitat del sentiment catalanista és inversament proporcional a l’anticatalanisme que es respira a la resta de l’estat. És com dir, mira, els catalans no volem estar on no ens estimen, o sigui que vosaltres mateixos.

Tot plegat està molt bé, però resta pendent de resoldre el veritable sentiment nacionalista d’aquest poble. Si poguéssim decidir per nosaltres mateixos sense cap interferència, és a dir, decidir lliurement sense cap trava administrativa ni política i, a més, sense que hi ajudessin els espanyolistes de fora, què faria aquest país? El que cadascú faria ja ho sabem cadascun de nosaltres, però el què en sortiria del conjunt és una incògnita, i a la dificultat de resoldre aquesta incògnita hi ajuda, precisament, el seny català, un fre d’emergència que ens impulsa a defugir l’aventura i la incertesa.

És a dir, que posats en situació de triar per la plena sobirania o per a seguir com estem, la postura dels catalans podria ser com la de l’ase de Buridan, que amb ganes de beure i menjar i col·locat a igual distància d’un cubell d’aigua i una pila de palla, acabà morint de set i gana per la seva indecisió a l’hora d’escollir. Jean Buridan, filòsof francès del segle XIV, afirmava que un individu que ha de fer front a dos o més comportaments possibles, ha d’escollir sempre el més gran, el més bo, el millor en tots els sentits. Això és fàcil de dir i difícil de fer, i els seus crítics el varen ridiculitzar amb la faula de l’ase de Buridan ja explicada.

Així que si els catalans, posats entre la incertesa de la plena sobirania i la seguretat del seguir com estem, hem d’optar, com deia Buridan, pel comportament millor, d’aquí cent anys encara hi serem, debatent-nos entre el què som i el què volem ser. És clar que la situació de Catalunya no és la mateixa que la de l’ase del filòsof, perquè així com aquella es trobava en una situació equidistant, igual de lluny o de prop de l’aigua i de la palla, els catalans ens trobem ara ben acomodats en un dels platets de la balança, i del que es tracta és de decidir si fem o no el salt cap a l’altre costat. O sigui que no morirem de gana, però podríem morir-nos d’ensopiment mentre ens debatem entre quedar-nos o marxar, sinó és que, com avisa Montilla, des de fora ens van donant empentes.

I tot parlant d’ases, aquest llarg “que me’n vaig” i no acabar de marxar mai ens porta també a ser l’ase dels cops d’una Espanya que veu en la “insolidaritat”, la “cobdícia” i el “complex de superioritat” dels catalans una bona excusa per a explicar-se per què d’altres territoris de l’Estat no assoleixen un nivell de benestar suposadament semblant al de Catalunya.

A l’ase de Buridan, en funcions d’ase dels cops, li podria passar com a un altre mamífer il·lustre d’aquest país, un burro que alguns anomenen del Godall, d’altres d’Alcanar i d’altres del Quildo. El seu amo va arribar a la conclusió que li seria més rendible si el podia acostumar a no menjar, i la bèstia, quan s’hi va haver acostumat, es va morir de gana. D’aquí cent anys encara ens ho estarem pensant i ja no ens faran cas. Llavors sí que ja ens haurem mort, però no de gana sinó d’insignificància.

No és estrany, doncs, que en aquest país haguem adoptat el burro com a símbol de la identitat catalana. Encara no sabem el què volem ser, però sí que sabem prou bé el què som.