La sentència que ve

El País dóna avui algunes pistes de per on pot anar la sentència de l’Estatut. Ja se sap que en aquest país tant les deliberacions del Tribunal Constitucional com els secrets de sumari, com més secretes són més públiques es fan, o sigui que, en principi, seria convenient creure’s el que diu avui aquest diari, més si tenim en compte que acostuma a ser el receptor de quasi totes les filtracions suposadament prohibides.

Sembla que l’escull principal entre "conservadors" i "progressistes" (algun dia caldrà veure quin sentit té aplicar-los aquests qualificatius), es troba en la forma d’entendre el terme nació, l’obligatorietat de conèixer el català, els "drets històrics" i els "símbols nacionals". Hi ha altres aspectes que el Tribunal podria titllar d’inconstitucionals però on l’enfrontament entre ambdós sectors, pel que es veu, no és tant fort.

En definitiva, tal com van les coses, el que pot passar és que:

a) Un Estatut que ha estat aprovat pels parlaments de Catalunya i d’Espanya i aprovat en referèndum pels catalans, sigui greument retallat (quantitativament i qualitativament) per un tribunal de 12 persones "conservadores" i "progressistes" elegides pels principals partits espanyols.

b) Que es suprimeixi l’essència mateixa de l’Estatut, pel que fa al reconeixement de la identitat catalana, és a dir, que no se’ns reconegui com a nació, que no es reconegui al nostre idioma un statuts jurídic, si més no, igual a l’espanyol, i que els símbols nacionals de Catalunya, que segons l’article 8 de l’Estatut són la bandera, la festa i l’himne, siguin maltractats i bandejats com a símbols nacionals.

c) Que a més de posar en qüestió la pròpia identitat de Catalunya, es retalli tot allò que, en definitiva, havia d’augmentar el nostre autogovern respecte de l’Estatut de Sau.

No són opcions alternatives. Tot això passarà si finalment la sentència va pel camí que avui apunta El País, un camí que, per altra banda, està en la ment de la majoria com el més probable.

Jo no sóc partidari de manifestacions preventives ni mesures de pressió abans de que surti la sentència. Crec en les formes, i considero que cal guardar-les, i a més em sembla que els membres del Tribunal Constitucional són més susceptibles a les pressions polítiques que els vénen dels partits que els han nomenat que no a les que vinguin del carrer.

Però quan surti la sentència, si finalment és tot el desfavorable que hom prediu, la reacció dels polítics catalans i la dels ciutadans de Catalunya, amb el seu Govern al davant, no pot ser neutra. Si ens conformen amb resignació cristiana i democràtica, haurà estat un solemne fracàs d’aquest país, i una gran, enorme, presa de pèl per als catalans.

Perquè, si després del camí que portem, amb un Estatut consensuat per les forces polítiques, retallat considerablement al Parlament Espanyol amb la paciència i resignació dels partits polítics catalans que l’han promogut, aprovat en referèndum pel poble català, permetem que al final quedi en res, més valdrà que ens posem el termòmetre per a saber què caram volem.