Iconòduls i iconoclastes

Des de primera hora del matí, una gernació de persones s’havia aplegat davant la porta de Calcis, l’entrada més solemne al gran palau de Constantinopla. Havia corregut la veu que l’emperador, en la seva fal·lera per desfer-se de les imatges sagrades més venerades pel poble, faria retirar aquell dia la imatge de Jesús que presidia l’entrada. Corria l’any 726 de la nostra era i Lleó III l’Isàuric regia els destins de l’imperi bizantí. Des de feia un temps l’emperador estava obsessionat en abolir el culte a les imatges sagrades, en un desig de recuperar l’essència del cristianisme primitiu, que ell considerava que s’havia perdut en una perillosa deriva cap a la idolatria. Una tasca gens fàcil, com no trigaria en adonar-se’n.

Quan els soldats van agafar la imatge de Jesús i la van retirar del seu setial, un esclat de fúria es va produir entre els creients congregats en aquell lloc. Ben aviat les protestes i els crits es traduïren en cops i empentes. Alguns llençaren pedres i, finalment, els ganivets feren acte de presència. Els soldats, massa pocs per a contenir aquella turba exasperada, hagueren de retirar-se, no sense deixar sobre les llambordes els cossos sagnants de dos dels seus companys.

Lleó III va comprendre aquell dia que no li resultaria gens fàcil la supressió de les imatges. "Voler no és poder", va pensar, quan en solemne cerimònia va donar sepultura als soldats morts a mans del poble exaltat. "A sant de què m’he de posar en aquests merders", probablement es va preguntar en més d’un moment. L’emperador no era un home de lletres. Sempre havia estat un soldat, endurit durant anys en les lluites contra els enemics de les fronteres orientals de l’imperi. Allà havia conviscut amb àrabs i jueus, dues religions que no practicaven el culte a les imatges.

Islam, judaisme i cristianisme constituïen i constitueixen les religions monoteistes per excel·lència i, pensant-ho fredament, als déus, si són únics, no els calen noms ni imatges perquè, a fi de comptes, no hi ha cap possibilitat de confusió. Un déu únic no s’ha de distingir d’un altre déu, perquè no n’hi ha cap més. Així que el déu de l’Islam, el del judaisme i el dels cristians són únics i, per tant, incompatibles entre sí, tret que es tractés del mateix déu. Si sols hi ha un déu, perquè posar-li nom o posar-li cara? Quan Moisés va trobar Déu en uns esbarzers que cremaven li va preguntar qui era i, per tota resposta, va obtenir "jo sóc el que sóc". Original i concloent. "Val, gràcies per aclarir-m’ho", degué pensar Moisés. A l’Islam a Déu se l’anomena Alà, que simplement vol dir això, Déu. I en el cristianisme, Déu no té altre nom que Déu.

I pel que fa a les imatges, ni el judaisme ni l’islam tenen representacions de Déu, ni falta que els fan. Tampoc el cristianisme les tenia en un principi. Però ben aviat s’anaren consolidant els dogmes i les doctrines de la trinitat, de Déu encarnat com a home en Jesús, i l’estatus especial de la Verge Maria. I a Jesús sí que el podien representar perquè era humà, igual que la seva mare. Tot recreant les peripècies humanes del fill de Déu i de la Verge, es tornà, en certa manera, als usos de la mitologia clàssica. A Déu li havien passat coses a la terra; com a home, s’havia encarnat en una persona que tenia nom, Jesús, i tenia una mare a la que es venerava, i que, a sobre, era verge. Tot això era perfectament representable, no tardà en formar part dels frescos de les catacumbes i dels temples més antics del cristianisme, i fou objecte de veneració pels cristians quasi des del principi. En aquesta deriva cap a la imatgeria, potser hi tingué quelcom a veure el fet que el cristianisme s’estengué cap a occident sobre els substrat de les religions clàssiques politeistes de Grècia i Roma, i adquirí el reconeixement oficial com a religió d’un imperi que fins aquell moment havia tingut el paganisme com a cultura i filosofia de vida.

No sé si Lleó III es feia totes aquestes reflexions. De fet, era un home rude i amb pocs coneixements filosòfics ni històrics. Però també era un home extremadament religiós i permeable a la influència dels ascetes orientals de l’època. O sigui que el rei va decidir donar un tomb radical i perillós a les pràctiques religioses de l’imperi, entrant en un terreny que no li corresponia controlar, el de la religió, reservat als patriarques orientals i, al menys sobre el paper, al lideratge del Papat.

Sembla, a més, que les derrotes dels seus exèrcits en les fronteres de l’imperi i, fins i tot, una violenta erupció volcànica a l’illa de Tera, foren interpretades per l’emperador com una mostra de l’ira divina per la idolatria dels seus fidels.

Tanmateix, l’incident de la porta de Calcis el convencé que els canvis s’haurien d’implantar gradualment, sense imposicions i promulgant decrets i edictes que, més que obligar al poble, l’eduquessin sobre les virtuts de la iconoclàstia. Un monarca prudent, malgrat la seves fortes conviccions religioses i la poca cultura que se li atribueix.

El seu regnat acabà més o menys pacíficament, pel que fa a aquesta qüestió, el 741. Durant el mateix, la idea de la iconoclàstia s’anà consolidant, a la vegada que creava forts debats en el sí de l’església i de la noblesa i no pocs enfrontaments. En principi, Lleó III havia obtingut el suport de l’aristocràcia oficial i d’un sector del clergat, però la gran majoria de teòlegs i de monjos s’hi varen oposar, a més, també, d’una forta oposició del poble, especialment a la part occidental de l’imperi. I, d’altra banda, el papat i l’església oficial de Roma s’hi oposaren també rotundament.

O sigui que, si bé en comparació amb períodes posteriors, el regnat de Lleó III fou relativament pacífic, no li mancaren ensurts i tingué que reprimir vàries revoltes que, amb penes i treballs, anà vencent. En qualsevol cas, en aquest període quedaran plenament configurats els dos bàndols de la contenda: iconoclastes i iconòduls.

En resum, la iconoclàstia condemnava la realització de qualsevol imatge sense vida que representés a Jesús o als sants, i per tant, qualsevol representació pictòrica o escultòrica al respecte. Per als iconoclastes, l’ús d’imatges religioses constituïa un retorn a les pràctiques paganes, condemnades ja a l’antic testament. Consideraven que la imatge no podia representar l’essència divina de Jesús i, per tant, no era altra cosa que un ídol.

Per la seva banda, els iconòduls consideraven que el manament bíblic de prohibició de les imatges de Déu havia estat superat per la encarnació humana de Jesús, ja que si Déu s’havia encarnat en matèria visible, la seva representació gràfica o escultòrica era, de fet, la representació del mateix Déu. I un altre argument de pes hi afegien: les coses de Déu no corresponen a l’emperador sinó als teòlegs i als patriarques.

A la mort de Lleó III el succeí el seu fill Constantí V (741-775), menys prudent i menys diplomàtic, que emprengué una forta creuada contra els partidaris de les imatges i que va establir com a dogma la prohibició de les mateixes, fins al punt de convocar el primer concili iconoclasta. Constantí lluità fortament contra l’oposició dels monestirs, en els que la devoció icònica era més forta. Sembla que en la seva campanya destruí monestirs, relíquies i imatges. Es diu també que per a castigar als monjos rebels, els va fer desfilar per l’hipòdrom agafats cadascun de la mà d’una dona, per a fer-los violar els seus vots de castedat.

En qualsevol cas, alternant períodes de més o menys tolerància, la rivalitat entre iconòduls i iconoclastes es mantingué al llarg de varis regnats, fins al 843, en que Teodora, com a regent del seu fill Miquel III, va proclamar definitivament la restauració de les imatges.

Al llarg de tota aquesta època de rivalitats, podem distingir dos períodes iconoclastes. El primer, que va començar amb Lleó III i l’incident de la porta de Calcis, va acabar amb la restauració de les imatges per Irene, que fou proclamada santa de l’església ortodoxa per aquest motiu. El fill de Constantí V, Lleó IV (775-780), intentà una certa mediació sense sortir-se’n. A la seva mort va assumir el poder la seva esposa Irene, com a regent del seu fill Constantí VII, massa jove per a regnar.

Irene era una fervent partidària de les imatges i no dubtà en restaurar el seu culte i en convocar a aquest efecte un concili eclesiàstic que ho fes possible. A la vegada, va fer les paus amb el Papa i l’església de Roma. La Irene era una persona de fort caràcter i disposada a fer el que fes falta, no sols per a restaurar la ortodòxia, sinó per a mantenir-se al poder a qualsevol preu. Va reprimir amb sang i fetge totes les revoltes que es van produir a l’imperi, tan les dels iconoclastes com les dels nobles partidaris de posar al poder al seu fill. Perquè aquesta és una altra. El seu fill Constantí VII arribà, finalment, a una edat en la que li tocava ja assumir el tron, i algú devia aconsellar a la reina regent que la millor forma per a evitar-ho era declarar-lo inútil per a governar. Un advocat li hauria indicat a la reina els passos legals per a declarar incapaç al seu fill, però d’advocats en aquella època no en gastaven, així que el consell el degué rebre d’algun carnisser. El cas és que ordenà que al seu fill el ceguessin i, és clar, un cec no podia ser el rei de l’orient cristià. Tothom ho comprengué i ara és una santa més de les que omplen els altars de l’església ortodoxa grega.

La veneració de les imatges durà tot el seu regnat i el dels seus successors, fins al 815, en que l’emperador Lleó V l’Armeni instaurà un nou període d’iconoclàstia que ja no acabaria fins al 843. Les derrotes davant els búlgars convenceren a l’emperador de que calia restaurar la iconoclàstia per a evitar el càstig diví. Ja un mes abans de la seva coronació, un grup de soldats havia obert el sarcòfag de l’emperador Constantí V, implorant-li que tornés per a salvar l’imperi ("Baixa, Manel!")

A Lleó V el succeïren Miquel II i Teòfil, i a la mort d’aquest la seva esposa Teodora, com a regent de l’hereter Miquel III. Amb Teodora, altra volta una mare regent, es restaurà definitivament el culte a les imatges el 843. Ella també és santa, és clar.

De llavors ençà, dins l’església cristiana no hi ha hagut cap moviment d’importància vers la supressió de les imatges, si bé és cert que l’aparició de les esglésies protestants de la Reforma comportaren en el seu àmbit una notable disminució de la imatgeria i el retorn a una certa austeritat iconogràfica. El culte a les imatges, en tot cas, resta present en l’àmbit cristià sense aparença de minvar.