Sant Josep, el meu sant preferit

Jo no sóc de sants ni de rosaris, però m’encanta Sant Josep, no perquè me’n digui, que també, sinó perquè sempre m’ha semblat el menys repel·lent de tots els sants que superpoblen les esferes celestials. Com és això? Doncs perquè tal com el descriuen els evangelis i les tradicions, era un home molt discret, tant que ni tant sols va fer en vida els miracles que sants de tota mena acostumaven a fer en l’antiguitat (d’això se n’ha perdut la mena. O no. Ara en diuen sanadors)

A veure si ens entenem. Als sants de l’església catòlica se’ls atribueix miracles a tort i a dret. Els dels primers temps del cristianisme són reconeguts tots per les ganes de fer-se matar per la seva religió (de la forma més rebuscada, per cert: decapitats, escorxats, enterrats vius, rostits a la brasa...), i per curar a tota mena de malalts, sense ni tant sols prestar el jurament hipocràtic. I els de l’edat mitjana i posteriors són tots uns puritans i uns fanàtics (ui!, què he dit!). S’ha pujat als altars persones que no tingueren cap mania en portar a la foguera bruixes i heretges i tot el que s’hi assemblés. Però són sants, és clar, perquè la Inquisició era Santa per decret papal. I els més moderns, o són màrtirs altra cop, no per la seva religió sinó per la seva política, o són de la corda de Sant Josep Maria Escribà, i està tot dit.

A Sant Josep, en canvi, se’l va fer sant pels mèrits del seu fill, que és com si a mi hem fessin magistrat quan el meu fill acabi la carrera de Dret. En el fons, però, crec que se l’ha premiat per a la seva extraordinària comprensió i bonhomia, i segur que d’això en tenia, sinó no s’explica que acceptés fàcilment l’autoria de l’Esperit Sant en la concepció del seu fill, cosa que els sants d’avui en dia no acceptarien fàcilment sense una prova d’ADN.

I no se’n sap res més. Cap miracle, al menys en vida. Cap prèdica. Cap rebel·lió ni cap sermó. Ni tant sols se sap quan va morir. M’agrada. Un home discret, sense pretensions ni ganes de posar-se en embolics. I el detall de la vara florida, molt bo. O sols és cosa dels Pastorets? És igual, és força poètic. Tots els Joseps hi hauríem de pensar a l’hora de casar-nos.

En un viatge que vaig fer a Palestina amb la meva parella, ja fa uns anys, el guia que varem contractar ens va anunciar que visitaríem la fusteria de Sant Josep. Òndia! mira, això em feia gràcia. Vaig pensar que potser hi tindrien un ribot, un xerrac, quatre fustes i uns claus, la mena d’eines que acostumen a tenir els fusters, encara que no crec que haguessin durat dos mil anys. Quan hi varem ser va resultar que es tractava d’una cova, al darrera de l’església de la Nativitat de Natzaret. Una cova petita, humida i fosca, sense res. Una fusteria ben diferent de la del meu cunyat, que també és fuster, però que no es dedica a fer gots i culleres de fusta sinó portes per a pisos (o ho feia quan en aquest país es construïen pisos).

Realment Sant Josep era una persona humil, discreta, pobre i tolerant. I això que els evangelis li atribueixen una descendència directa del rei David, per la cosa de donar un llinatge a la família. I també extraordinàriament fidel a la seva esposa, la qual cosa, al cap i a la fi, és el que li ha permès pujar als altars (home!, doncs així jo també podria ser sant). Ah! i m’he deixat que era molt treballador, no en va se l’ha fet patró dels treballadors i se l’anomena també “Sant Josep Obrer”, a diferència dels altres, que potser no treballaven. I protector contra els dubtes. És a dir, que si dubtes de quelcom, t’encomanes a Sant Josep i veuràs les coses més clares. Ell, per cert, no en tingué gaires de dubtes quan li van dir que allò de la seva dona era cosa de l’Esperit Sant. I finalment, el 1920 el Papa Benet XV el va declarar patró contra el comunisme, cosa que, per cert, no sé quina explicació pot tenir.

I un darrer detall. Tan enamorat estava de la seva dóna, que sovint al seu nom s’hi afegeix el de Maria, i així tenim tots els Joseps Maria que volten i revolten per aquests móns de Déu. En el meu cas el meu padrí va considerar que amb Josep ja estava bé, perquè se’n deien no sé quants parents seus que havien mort tràgicament (era molt alegre, el meu padrí!).

En fi, que felicitats a tots els Joseps, Pepets i Pepitos, i de retruc també als Octavis.