Ser un bon déu costa un ull de la cara

Odin era el més important dels déus de la mitologia nòrdica. Extrec de l’Enciclopèdia Catalana: “Déu suprem de l'antiga religió nòrdica, corresponent al saxó Wodan i a l'antic alt alemany Wuotan. Procedent, segons sembla, d'una tradició religiosa pregermànica, el seu nom va vinculat amb una idea de 'furor' que és a la base de l'endevinació poètica (en llatí, vates). Fill de Borr i de Bestla, pare de Bardl, en el panteó germànic figura com a "pare universal", "governador del cel i de la terra" i "Creador", però manca dels trets olímpics de les divinitats supremes dels altres pobles indoeuropeus. En ell abunden els caràcters funests; el seu poder (limitat només pel fat) deriva d'un suprem saber màgic, aconseguit en la font de Mimir, en canvi d'un ull (fet paral·lel al dels ciclops d'altres mitologies). Exercita la seva potència en el bé i el mal, coneix l'esdevenidor de totes les coses i fundà la civilització dels homes. Els romans l'identificaren amb Mercuri (d'on el nom anglès Wednesday en comptes del llatí Mercurii dies conservat en les llengües romàniques).”

D’Odin cal dir que, a banda d’altres virtuts, era un déu ben informat, o pretenia ser-ho. Odin tenia dos corbs, Huginn i Muninn. El primer representa al pensament i el segon la memòria. Cada dia, de bon matí, el déu enviava als dos corbs a donar un tomb pel món, fins al vespre, quan tornaven i li explicaven tot el que havien vist. Diu la tradició que Odin patia molt perquè un dia els corbs no tornessin, perquè llavors perdria el coneixement del món i el record de les coses que havien passat. Val a dir que tenia plena confiança en el que li deien els dos animals. Tot i així, empès pel desig de conèixer fins al darrer detall la vida dels mortals, dels seus súbdits, a fi de comptes, Odin arribà a l’extrem de recórrer el món disfressat de pelegrí, per a fer-se’n una idea. D’aquesta forma s’acostà al pou de Mimir, per a beure’n l’aigua miraculosa que li havia de permetre descobrir tot el sofriment i els problemes dels homes i els déus. Beure d’aquesta aigua li costà literalment un ull de la cara, que quedà al fons del pou. Era el peatge que havia de pagar per a arribar a conèixer com era el món que governava.

Dels déus actuals no es pot negar que també tenen desig de conèixer el món que els envolta, més que res perquè ara els déus es presenten a les eleccions i, com aquell que ven un producte, cal conèixer les necessitats del client per a saber què se li pot oferir. O sigui que, ja que això dels corbs ha passat de moda, ara es fan enquestes, es llegeixen diaris, es participa a les xarxes socials i alguns van al mercat de la Boqueria. No és el mateix. Odin sols tenia una font d’informació, els dos corbs fidels, i tampoc se’n refiava massa, perquè sortia ell mateix a veure el món, amb un sol ull, però ja feia el fet. Avui són tants els missatgers, que al final acabes escoltant sols als que t’agraden, i així els va als que avui són déus o creuen ser-ho. El món per un costat, els déus per un altre, i un bon nombre de corbs que tots grallen diferent. Ser un bon déu costa un ull de la cara i pocs estan disposats a fer l’esforç de pagar-lo (o d’escoltar tothom).