Parlen els diaris, aquests dies, que ha estat desenterrat un home que va morir fa set segles. Aquell pobre home el van enterrar pràcticament sense res, sols amb el que sembla un hàbit senzill de frare, i en una banyera. A sobre, com que no hi cabia, li van serrar els peus. I ara, set-cents anys després, el treuen de la banyera i el porten a reparar en un taller de restauració de mobles. No som res, o això sembla, però aquell senyor era ni més ni menys que el rei de la Corona d’Aragó, Pere II el Gran, i està clar que en vida fou més que qualsevol dels seus súbdits, si més no més poderós, més ric i diuen que més alt. Així que les coses es poden entendre de moltes maneres, segons com s’expliquin.
El fascinant d’aquest assumpte és que la tomba de Pere el Gran és l’única d’un rei de la Corona d’Aragó que no ha estat profanada fins a l’actualitat, i tenim per tant la seguretat que el senyor de la banyera és qui ha de ser, a diferència de les tombes reials de Poblet, on reposen la majoria de monarques catalans, en que les restes han estat profanades, manipulades i literalment barrejades. Jo sóc un apassionat de la història i trobo força interessant la investigació que s’està duent a terme, però com que sóc de mena rara, m’he anat a fixar en un petit detall. Resulta que les despulles del rei han estat traslladades al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, amb seu a Valldoreix, per a analitzar-les i estudiar-les, i això fa que torni al començament i repeteixi que no som res, o com a molt un moble.
No és una crítica, ni molt menys. Per a restaurar a les persones hi ha els hospitals i les clíniques, però sols serveixen per als vius. Els morts se’ls tracta a les funeràries quan són recents, i bàsicament per a poder-los enterrar amb una certa dignitat. Els morts més antics precisen d’altres treballs, que tenen molt d’investigació però també de restauració, ja que normalment es pretén que es conservin força temps en l’estat en que se’ls troba, i si pot ser millor.
O sigui que si estàs mort i han passat cinc-cents anys o més, pots aspirar a que et tractin com una calaixera antiga o una gerra de la dinastia Ming, és a dir, com un moble més o menys valuós que val la pena conservar.
Admetem que els vius som quelcom més que objectes, al menys des que va desaparèixer l’esclavatge, però després de morts no serem altra cosa que un “bé moble”, a més d’un record. Diu el Codi Civil (art. 32), que la personalitat civil s’extingeix per la mort de les persones, amb la qual cosa dedueixo que al morir deixes de ser persona i no et queda altre remei que ser “cosa”. El mateix Codi Civil (art. 333) assenyala que totes les coses que són o poden ser objecte d’apropiació es consideren com a béns mobles o immobles, i és indubtable que un cadàver pot ser objecte d’apropiació, com també és evident que no és un bé immoble, amb la qual cosa queda clar que, així que et mores, per molt que se’t recordi i se’t plori, ets un moble, que per raons sanitàries no pots tenir al menjador de casa, sinó és en forma de cendres i en una urna funerària.
Així que preciso les meves paraules: som molt bons, però no serem res.
P.D. Es pot consultar un dossier de premsa sobre l’exhumació del cadàver en aquest enllaç.
El fascinant d’aquest assumpte és que la tomba de Pere el Gran és l’única d’un rei de la Corona d’Aragó que no ha estat profanada fins a l’actualitat, i tenim per tant la seguretat que el senyor de la banyera és qui ha de ser, a diferència de les tombes reials de Poblet, on reposen la majoria de monarques catalans, en que les restes han estat profanades, manipulades i literalment barrejades. Jo sóc un apassionat de la història i trobo força interessant la investigació que s’està duent a terme, però com que sóc de mena rara, m’he anat a fixar en un petit detall. Resulta que les despulles del rei han estat traslladades al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, amb seu a Valldoreix, per a analitzar-les i estudiar-les, i això fa que torni al començament i repeteixi que no som res, o com a molt un moble.
No és una crítica, ni molt menys. Per a restaurar a les persones hi ha els hospitals i les clíniques, però sols serveixen per als vius. Els morts se’ls tracta a les funeràries quan són recents, i bàsicament per a poder-los enterrar amb una certa dignitat. Els morts més antics precisen d’altres treballs, que tenen molt d’investigació però també de restauració, ja que normalment es pretén que es conservin força temps en l’estat en que se’ls troba, i si pot ser millor.
O sigui que si estàs mort i han passat cinc-cents anys o més, pots aspirar a que et tractin com una calaixera antiga o una gerra de la dinastia Ming, és a dir, com un moble més o menys valuós que val la pena conservar.
Admetem que els vius som quelcom més que objectes, al menys des que va desaparèixer l’esclavatge, però després de morts no serem altra cosa que un “bé moble”, a més d’un record. Diu el Codi Civil (art. 32), que la personalitat civil s’extingeix per la mort de les persones, amb la qual cosa dedueixo que al morir deixes de ser persona i no et queda altre remei que ser “cosa”. El mateix Codi Civil (art. 333) assenyala que totes les coses que són o poden ser objecte d’apropiació es consideren com a béns mobles o immobles, i és indubtable que un cadàver pot ser objecte d’apropiació, com també és evident que no és un bé immoble, amb la qual cosa queda clar que, així que et mores, per molt que se’t recordi i se’t plori, ets un moble, que per raons sanitàries no pots tenir al menjador de casa, sinó és en forma de cendres i en una urna funerària.
Així que preciso les meves paraules: som molt bons, però no serem res.
P.D. Es pot consultar un dossier de premsa sobre l’exhumació del cadàver en aquest enllaç.
0 comentaris :: No som res....
Publica un comentari a l'entrada