Tanta feina com tenim amb l’estatut, la independència, les vegueries, l’empadronament dels immigrants......, i ara pretenen que ens preocupem de l’atur! És que no saben el què és important per als catalans de peu? No s’adonen que més que viure i treballar, i alguns fins i tot menjar, el que més ens importa és que ens diguin que som una nació o que volem ser de tal o qual vegueria? (i algun dia ja ens explicaran què són i per a què serveixen...). Ara resulta que, enfeinats com estàvem en trobar el sexe dels àngels, ve un obscur funcionari de l’INE i no se li acut altra cosa que esbombar per la xarxa que l’atur ja supera el 20% de la població activa. Tant feliços com érem gaudint de l’optimisme indestructible d’en Zapatero! I això que al govern no se li pot negar bona voluntat, perquè sembla que, per a no disgustar-nos i donar-nos més maldecaps dels que ja tenim, pensaven esperar uns quants dies per a fer-ho públic.
A aquestes alçades de la pel·lícula, si per tal de distreure’ns ens han de sortir amb temes que no ens importen (crisi? a qui l’importa la crisi si tenim l’estatut per resoldre?), ja podem plegar. I com que l’estatut no té solució, ni amb bona ni amb mala voluntat, la independència sols la volen uns quants, les vegueries se’n parla i a ningú importen i la crisi ningú sap com arreglar-la, ni sembla que n’hi hagi ganes, em pregunto jo, pobre de mi, si no seria millor una solució a l’estil bíblic, d’aquelles de fer taula rasa i començar de nou. Com el diluvi, vull dir.
I és que avui m’he assabentat d’una notícia més important que qualsevol altra. Un grup d’exploradors evangelistes xinesos i turcs han descobert el que queda de l’arca de Noè al cim de l’Ararat. A que ningú s’ho pensava que finalment la trobarien? Eh!, què me’n dieu ara, descreguts, més que descreguts! Qui ho deia que no existia l’arca, que això del diluvi era una camama?
Que com ho saben que és la veritable arca de Noè? No n’hi ha dubte, els arguments i les proves són irrefutables. S’hi ha trobat una estructura de fusta amb diversos compartiments, alguns dels quals estan separats amb portelles també de fusta. Això, evidentment, són compartiments per al bestiar, i com que un corral en una zona despoblada diuen que no és probable, aquests valents exploradors han arribat a la sàvia conclusió que sols es podia tractar d’una barca, que es veu que això sí que hi pot ser a 4.000 metres d’alçada sobre el nivell del mar. I com que l’únic mariner conegut per aquelles contrades és el bo de Noè, la barca havia de ser seva per força i molt havia de ploure per a portar-la fins allà dalt.
Per què és important aquesta notícia, us preguntareu. Doncs mira, perquè si hi ha hagut un diluvi n’hi pot haver un altre. Diu la Bíblia que això del diluvi era per a fer net de tanta grolleria i tant pecat. Què millor per a netejar que força aigua! El cas és que una gran calamitat va acabar amb totes les demès. Per a ser clars, si et tallen el cap se’n va la migranya. Doncs si no podem, ni sabem, ni volem resoldre tot aquest merder de l’estatut, de l’organització territorial del país, de la corrupció, de les llengües i les nacions, i estem cansats de pensar tant, deixem que l’atur pugi i pugi, que l’estat (i tots plegats amb ell) s’empobreixi i s’empobreixi, i esperem el desastre amb cristiana resignació. Al final, el vent, o l’aigua, o la misèria s’ho emportaran tot, però en els desastres sempre hi ha algú que se’n surt, que ha estat previsor i ha fet una barca per ell i els seus mentre els altres badaven i que, quan tot se n’ha anat en orris, es queda d’amo i senyor del que ha quedat.
A aquestes alçades de la pel·lícula, si per tal de distreure’ns ens han de sortir amb temes que no ens importen (crisi? a qui l’importa la crisi si tenim l’estatut per resoldre?), ja podem plegar. I com que l’estatut no té solució, ni amb bona ni amb mala voluntat, la independència sols la volen uns quants, les vegueries se’n parla i a ningú importen i la crisi ningú sap com arreglar-la, ni sembla que n’hi hagi ganes, em pregunto jo, pobre de mi, si no seria millor una solució a l’estil bíblic, d’aquelles de fer taula rasa i començar de nou. Com el diluvi, vull dir.
I és que avui m’he assabentat d’una notícia més important que qualsevol altra. Un grup d’exploradors evangelistes xinesos i turcs han descobert el que queda de l’arca de Noè al cim de l’Ararat. A que ningú s’ho pensava que finalment la trobarien? Eh!, què me’n dieu ara, descreguts, més que descreguts! Qui ho deia que no existia l’arca, que això del diluvi era una camama?
Que com ho saben que és la veritable arca de Noè? No n’hi ha dubte, els arguments i les proves són irrefutables. S’hi ha trobat una estructura de fusta amb diversos compartiments, alguns dels quals estan separats amb portelles també de fusta. Això, evidentment, són compartiments per al bestiar, i com que un corral en una zona despoblada diuen que no és probable, aquests valents exploradors han arribat a la sàvia conclusió que sols es podia tractar d’una barca, que es veu que això sí que hi pot ser a 4.000 metres d’alçada sobre el nivell del mar. I com que l’únic mariner conegut per aquelles contrades és el bo de Noè, la barca havia de ser seva per força i molt havia de ploure per a portar-la fins allà dalt.
Per què és important aquesta notícia, us preguntareu. Doncs mira, perquè si hi ha hagut un diluvi n’hi pot haver un altre. Diu la Bíblia que això del diluvi era per a fer net de tanta grolleria i tant pecat. Què millor per a netejar que força aigua! El cas és que una gran calamitat va acabar amb totes les demès. Per a ser clars, si et tallen el cap se’n va la migranya. Doncs si no podem, ni sabem, ni volem resoldre tot aquest merder de l’estatut, de l’organització territorial del país, de la corrupció, de les llengües i les nacions, i estem cansats de pensar tant, deixem que l’atur pugi i pugi, que l’estat (i tots plegats amb ell) s’empobreixi i s’empobreixi, i esperem el desastre amb cristiana resignació. Al final, el vent, o l’aigua, o la misèria s’ho emportaran tot, però en els desastres sempre hi ha algú que se’n surt, que ha estat previsor i ha fet una barca per ell i els seus mentre els altres badaven i que, quan tot se n’ha anat en orris, es queda d’amo i senyor del que ha quedat.
0 comentaris :: El diluvi farà net
Publica un comentari a l'entrada