L'estafa

He rebut avui mateix, no fa ni mitja hora, un correu suposadament provinent d’una caixa d’estalvis, requerint-me per a que introdueixi “de nou” les dades del meu compte que, pel que sembla, ha estat desactivat per raons de seguretat. Es tracta, com és evident, d’un cas de phishing, un mètode per a adquirir fraudulentament les dades bancàries dels incauts suplantant la personalitat d’una entitat bancària o d’una persona o empresa de confiança. No cal dir que l’he esborrat immediatament, però en rebo sovint. Com que no aspiro a ser una excepció, entenc que això passa cada dia a molta gent, i que alguns hi cauen. Per poques que siguin les víctimes, el negoci és rodó perquè no precisa de cap inversió. N’hi ha prou amb un enviament massiu de correus i amb prendre les precaucions suficients com per a no deixar rastre uns minuts després. En mitja hora, posem pel cas, es poden buidar molts comptes corrents.

El que sorprèn és que tractant-se d’una estafa tan coneguda, que ni tan sols requereix de més explicacions, sigui tan efectiva. Això lliga amb la pervivència d’algunes formes d’enredar més velles que l’anar a peu i que segueixen practicant-se sense escrúpols i amb èxit. Quan vaig néixer, i ja fa molts anys, ja era vella l’estafa de l’estampeta, i encara n’hi ha cassos. En vaig conèixer un fa ben poc, el d’una senyora que va comprar per un bon pessic un feix de retalls de diari a una persona suposadament disminuïda, pensant que tot eren bitllets de cent euros. I va tenir la barra de denunciar-ho. De fet, aquest és un cas d’estafador estafat i la víctima inspira poca compassió, però no puc deixar de preguntar-me com és que a aquestes alçades encara hi hagi qui cau en aquests paranys.

Serà que, en el fons, la majoria som més ingenus del que volem pensar? A mi em sembla que no cauria mai en aquestes coses, però no sé si el meu enteniment estarà sempre en forma i com m’ho prendré un altre dia. Hi ha moltes més estafes per les que els anys no passen. El de la “gallina blanca”, l’estafa piramidal que ja funcionava fa cinquanta anys, segueix rendint. Vegis sinó el que està passant amb els publicitats pagarés de la Nova Rumasa. I vegis com va acabar i les conseqüències que va tenir el cas Madoff als Estats Units. A les Rambles els trilers continuen fent el seu negoci sense que els manquin clients, i fora de mercat es poden adquirir encara màquines que fabriquen bitllets o transformen en or qualsevol metall. Hi ha experimentats empresaris que segueixen caient en l’estafa de les “cartes nigerianes”.

En les donem de llestos. Aquestes coses, com els mals dolents, sols passen als altres. Però passen i els altres resulten ser molts. Potser també en formem part i no ho sabem. És que no som, de fet, uns ingenus? Els pagarés de la Nova Rumasa no van servir per a invertir en aquelles empreses que pensaven els compradors, sinó per a solucionar els problemes d’altres empreses del mateix grup. Aquest cap de setmana, com passa en cada cita electoral, molts votants d’aquest país han vist com el vot que van dipositar a les urnes anava a parar a altres candidats als quals no havien votat. I no passa res perquè això ho tenim tant assumit que fins i tot és legal. I és que, de fet, també és legal comprar papers de diari a preu del paper-moneda. Això de l’estampeta ja s’ha vist que no passarà mai de moda. I sinó que ho diguin a l’anònim elector gironí d’ERC que va acompanyar el seu vot d’una estampeta de Sant Josep Maria Escrivà de Balaguer. Una estampeta que ha fet el miracle de deixar la formació independentista fora del consistori gironí.

Millor, doncs, que no ens creguem tan savis i assumim que, en el fons, tots ens deixem enredar. Si ens en sortim amb els correus enganyosos, no som tan afortunats amb les comissions bancàries, però aquestes són legals. I si el nostre vot no serveix per res, ens farem la il·lusió que tot és molt legítim i molt democràtic. Encara que, com diu en Pere Mas a Catalunya Ràdio, de fet, tot és molt confús.