Diuen que la realitat és tossuda i que, per molt que t’hi esforcis, la vesteixis, l’amaguis o la desmenteixis, sempre acaba passant factura. Altres versions diuen el mateix de la veritat, i un podria pensar que, al cap i a la fi, es tracta de la mateixa cosa. És el que el sentit comú sembla asseverar i el que, en qualsevol cas, el diccionari confirma. Segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, el terme veritat significa, entre d’altres accepcions, allò que realment és, realitat.
És per això que si hom pressuposa d’algú que sempre o quasi sempre diu la veritat, també dona per reals les coses que diu. I si ho repeteix força, aquesta veritat, ergo realitat, es reforça amb el convenciment que tal persona no afirmaria taxativament aquestes coses si no fossin reals, ergo si no digués veritat. És clar que tot aquest embolic penja de l’atribució, sempre subjectiva, d’una doble dosi de sinceritat i infal·libilitat a qui proclama allò que vol que creguem.
El resum de tot plegat és que, partint de la premissa que tal persona és de fiar (pel seu prestigi, per la seva popularitat, per la seva simpatia, pel que sigui), tot allò que diu és veritat i ha de ser cregut mentre no es demostri el contrari. Si a sobre ho diu fort i clar i ho repeteix un cert nombre de vegades, serà acceptat com a veritat irrefutable. I arribats a aquest punt, ho he de dir: que ningú es doni per al·ludit, si-us-plau, que a casa nostra tots som bons minyons i sempre diem la veritat, encara que no sigui la mateixa.
El muntatge no està malament, però tot se’n va avall si l’oient malfia. En realitat el mecanisme es basa en una certa dosi de bona voluntat, la que necessitem per a no posar en dubte el missatge original. La bona fe, com el valor en la guerra, es pressuposa a quasi tothom. La veritat a no tants, sols als que criden més.
Saben els que es dediquen al noble art de la demagògia que la insistència és una virtut, i coneixen bé el teorema de Thomas: si les persones defineixen les situacions com a reals, aquestes esdevenen reals en les seves conseqüències. Una proposició formulada pel teòric de la sociologia William I. Thomas l’any 1928, que ve a significar que les persones adapten la seva conducta a allò que perceben com a real, encara que no ho sigui. I si una teoria a la que s’atribueix un cert grau de veracitat és dita i repetida un gran nombre de vegades, adquireix credibilitat suficient com per a que les persones a qui va destinada obrin en conseqüència. Si se’m permet que finalment sigui directe, diré que això serveix per a guanyar eleccions o per a fer-les perdre, per a obtenir el poder o per a mantenir-lo.
Doncs siguem malfiats!, pensem alguns. No és fàcil quan el missatge no admet prova en contrari. Amb això de la credibilitat, a alguns se’ls suposa innata i a d’altres se’ls nega per sistema. Al contrari del dret penal, en sociologia però en política més que enlloc, has de demostrar que ets innocent, i acaba passant que la veritat la fan els mentiders i la beneeixen els homes i dones de bona voluntat, mentre la realitat rau amagada en els papers perquè no interessa a ningú.
Ho repeteixo. Aquí tots diem la veritat, però no la mateixa. La realitat és als papers, però és clar, qui se’ls llegirà?
És per això que si hom pressuposa d’algú que sempre o quasi sempre diu la veritat, també dona per reals les coses que diu. I si ho repeteix força, aquesta veritat, ergo realitat, es reforça amb el convenciment que tal persona no afirmaria taxativament aquestes coses si no fossin reals, ergo si no digués veritat. És clar que tot aquest embolic penja de l’atribució, sempre subjectiva, d’una doble dosi de sinceritat i infal·libilitat a qui proclama allò que vol que creguem.
El resum de tot plegat és que, partint de la premissa que tal persona és de fiar (pel seu prestigi, per la seva popularitat, per la seva simpatia, pel que sigui), tot allò que diu és veritat i ha de ser cregut mentre no es demostri el contrari. Si a sobre ho diu fort i clar i ho repeteix un cert nombre de vegades, serà acceptat com a veritat irrefutable. I arribats a aquest punt, ho he de dir: que ningú es doni per al·ludit, si-us-plau, que a casa nostra tots som bons minyons i sempre diem la veritat, encara que no sigui la mateixa.
El muntatge no està malament, però tot se’n va avall si l’oient malfia. En realitat el mecanisme es basa en una certa dosi de bona voluntat, la que necessitem per a no posar en dubte el missatge original. La bona fe, com el valor en la guerra, es pressuposa a quasi tothom. La veritat a no tants, sols als que criden més.
Saben els que es dediquen al noble art de la demagògia que la insistència és una virtut, i coneixen bé el teorema de Thomas: si les persones defineixen les situacions com a reals, aquestes esdevenen reals en les seves conseqüències. Una proposició formulada pel teòric de la sociologia William I. Thomas l’any 1928, que ve a significar que les persones adapten la seva conducta a allò que perceben com a real, encara que no ho sigui. I si una teoria a la que s’atribueix un cert grau de veracitat és dita i repetida un gran nombre de vegades, adquireix credibilitat suficient com per a que les persones a qui va destinada obrin en conseqüència. Si se’m permet que finalment sigui directe, diré que això serveix per a guanyar eleccions o per a fer-les perdre, per a obtenir el poder o per a mantenir-lo.
Doncs siguem malfiats!, pensem alguns. No és fàcil quan el missatge no admet prova en contrari. Amb això de la credibilitat, a alguns se’ls suposa innata i a d’altres se’ls nega per sistema. Al contrari del dret penal, en sociologia però en política més que enlloc, has de demostrar que ets innocent, i acaba passant que la veritat la fan els mentiders i la beneeixen els homes i dones de bona voluntat, mentre la realitat rau amagada en els papers perquè no interessa a ningú.
Ho repeteixo. Aquí tots diem la veritat, però no la mateixa. La realitat és als papers, però és clar, qui se’ls llegirà?
0 comentaris :: Una veritat complicada
Publica un comentari a l'entrada