De les Actes de l’Acadèmia. 12 de desembre de 2020
Benvolguts col·legues, il·lustres acadèmics,
Mai com ara qui els parla ha sentit una necessitat tan gran d’adreçar-se amb orgull als membres d’aquesta institució per a fer palès l’enaltiment i l’elogi de la trajectòria social d’aquests temps. Temps de joia, temps de prosperitat, temps de progrés, temps d’agraïment, tot s’ha de dir, per la cívica i clarivident sensibilitat de la ciutadania envers les solucions necessàries per a sortir del pou de la decadència econòmica i moral en que, temps era temps, aquesta societat s’havia vist immersa.
Recordaran els presents com, fa tot just deu anys, l’ombra de la crisi ofuscava i destruïa l’horitzó de progrés que el poble precisava. No podran oblidar la incertesa de l’atur, la misèria de la recessió, l’igualitarisme mediocre i la manca d’estímul per a encarar els reptes de l’economia. I no els passarà per alt que en aquell marc, els més injustament castigats foren els grups i estaments que de sempre havien estat el motor del progrés i la inversió. Quan més mancava el diner, més se’l castigava.
Un sistema que sempre havia funcionat, el del capital com a origen i destí, l’alfa i l’omega de la riquesa, i el d’una àmplia classe productora, transformadora de béns amb el seu treball i consumidora final, entrà en una inusitada decadència per obra i gràcia de l’ambició desfermada d’amplis sectors de població que, enlluernats per les proclames redemptores i socialitzants d’una intel·lectualitat ufana i ensimismada, arribaren a creure en una il·lusori repartiment de la riquesa generada per anys de prosperitat. La idea perversa de que el treball tenia dret a la reversió del benefici en el mateix grau que el capital s’estengué entre una societat delerosa de béns de consum. Es posà en qüestió la importància de l’empresari com a veritable productor de riquesa i el seu dret a gaudir en propietat de l’excedent generat pel sistema, i un desig d’igualitarisme en el benestar s’escampà irresponsablement i temerària entre els que sempre havien estat productors. Molts cregueren que hi hauria casa per a tothom, molts pensaren que podien gastar com el rics, i amb la complicitat d’especuladors i institucions financeres, cresqué desfermada la bombolla immobiliària de tant mal record, fins al seu esclat.
El que vingué després ho recordem amb tristesa. Atur, misèria, estancament, crisi de valors..... Afortunadament, aquest és un gran poble, i de l’adversitat en sap aprendre les lliçons. Ben aviat s’aixecaren veus assenyades que proclamaren l’evident: que no hi hauria treball fins que els empresaris no invertissin, i que la inversió sols ve si és capaç de generar riquesa. Comprengueren aquestes ments preclares, i així ho proclamaren, que no hi hauria creació de llocs de treball si no hi havia beneficis per a l’empresari, i que en aquest ordre de coses procedia una dràstica reducció d’impostos a aquells que eren capaços de generar riquesa. Al contrari del que sostenien les veus minvants d’una esquerra caducada, calia reduir fins on fos possible, suprimir-la fins i tot, la càrrega fiscal als més rics per tal que invertissin l’estalvi en la creació de noves empreses. Per contra, la massa de productors, la que havia estat classe obrera i després classe mitjana, havia de mantenir i, fins on fos possible, augmentar els seus impostos. Altrament, no hauria estat possible el sosteniment dels serveis públics.
Un bon pas encaminat a la sortida de la crisi, que ben aviat donà els seus fruits. Els empresaris contribuïen a l’interès públic creant llocs de treball i generant riquesa, que els revertia en exclusivitat per a crear, en part, noves empreses i emprendre nous negocis. Els treballadors assolien un major grau d’estabilitat en el treball i, per tant, de seguretat econòmica, i contribuïen al manteniment dels serveis amb els seus impostos, desterrant la nefasta costum de prendre per gratuït tot el que el sector públic pot oferir.
Comprengueren els ciutadans que una contínua reivindicació salarial no feia altra cosa que destorbar l’equilibri econòmic de l’empresa i, en conseqüència, la seva pròpia estabilitat laboral, i no tardaren en desterrar qualsevol ambició de transformació de les seves condicions de treball. La negociació col·lectiva es bandejà, sàviament, de la pràctica laboral i el sindicalisme acabà adquirint el seu sentit més pràctic i eficient: el de transmissor de les directrius de l’empresa envers els treballadors, i de portaveu d’aquests en les seves relacions amb l’empresari. El delegat de classe, aquella figura de la nostra infància, recobrava el seu paper.
És simptomàtic que la mateixa societat posà les coses en el seu lloc pel que fa als delegats sindicals, que de representants legítims dels treballadors durant els anys de prosperitat, passaren a ser titllats com a aprofitats i ganduls en plena crisi. En tota mena de fòrums i debats, en articles d’opinió i en comentaris diversos de la premsa digital, l’obrer no tingué embuts en qualificar als que havien estat els seus representants com a veritables obstacles del progrés. El dret de vaga no és ja res més que una figura retòrica de la Constitució i caldrà replantejar-se en un futur gens llunyà la conveniència del seu manteniment formal.
Comprengué també el ciutadà fins a quin punt el pes de l’administració ha estat un llast per al bon funcionament de l’ordre establert. Les teories constitucionalistes adreçades a una general extensió de drets a totes les capes de la població, havien donat lloc a la cobertura global de serveis com la sanitat o l’educació, esprement fins la sacietat les arques de l’administració que, no ho oblidem, es nodreixen dels diners del ciutadà. La fal·làcia d’equiparar l’accés universal als serveis a la seva gratuïtat havia portat a l’administració a un dèficit galopant que posava en perill la seva pròpia existència. I és la mateixa societat qui ha posat les coses al seu lloc. En front dels que proclamaven que l’obra pública generava treball i dinamitzava l’activitat econòmica, els més sensats van advertir que calien impostos per a finançar-la, redundant finalment en contra dels creadors de riquesa i treball, és a dir, els empresaris. Sàviament, la societat va empènyer cap a la reducció de la inversió pública fins a fer-la pràcticament inexistent. Les infraestructures, tan necessàries per al normal funcionament del país, poden ser construïdes perfectament per la iniciativa privada i finançades pels seus usuaris. El mateix cal dir de tots els serveis públics en general.
S’emprengué, doncs, la gran reforma de l’administració que l’havia de transformar en el que finalment ha arribat a ser: la garant del bon funcionament de l’economia i la pau social. S’ha desfet a l’estat del paper protector que se li havia atribuït durant tant de temps, se la desproveït de qualsevol caràcter garantista i se la reduït a la mínima expressió per tal que exerceixi amb plena dedicació el paper real al qual està cridat al servei de la societat: el de vigilant i controlador del correcte funcionament d’aquest esquema econòmic que lliurement ens hem imposat, el de mantenir cada classe al seu nivell i cada individu a la seva classe.
Ha calgut per aquest motiu desproveïr-se d’una abundant legislació i normativa que amb l’excusa de preservar el medi ambient, l’equilibri territorial o drets de difícil concreció, no feia altra cosa que obstaculitzar la inversió empresarial. Finalment, és ara el bon criteri de l’inversor, acostumat a sospesar pros i contres i coneixedor dels riscos reals i importants, qui assumeix la càrrega de vetllar per a l’equilibri entre els interessos de la comunitat i els legítims interessos empresarials.
És important també la feina que s’ha fet amb l’extinta classe funcionarial. Era insostenible la càrrega que suposava per a la societat el manteniment d’uns privilegis per part dels servidors públics que, a la pràctica, els feien immunes a les directives polítiques i obstaculitzaven el normal desenvolupament de la tasca governamental sota el pretext d’una legalitat per la qual es creien obligats a vetllar. S’ha fet el que s’havia de fer. Els funcionaris són ara, tots sense excepció, càrrecs de confiança. Ho són en tan que la seva permanència en el càrrec depèn exclusivament de la confiança que en ells dipositi l’autoritat que l’ha contractat, i poden ser acomiadats com qualsevol altre treballador, és a dir, lliurement i gratuïta. No cal dir que això ha redundat en una eficàcia mai vista en l’administració. La política es pot exercir ara en la seva plenitud, sense entrebancs ni obstacles legals. I una vegada més, ha estat la pròpia societat qui ha marcat el camí envers aquesta mesura. Eren no poques les veus que s’aixecaven contra el manteniment del règim estatutari dels funcionaris. El ciutadà ha comprès que si confiava el suficient en un polític com per a votar-lo, ho feien també en la confiança que empraria tots els recursos públics de que disposés, inclosos els personals, en el bé del país. I els funcionaris, ara, són fidels servidors dels polítics.
I en aquesta reforma de l’administració, que constitueix una autèntica refundació, hi ha contribuït en gran mesura l’activitat constant, precisa i convençuda dels que han assenyalat públicament cada inversió, infraestructura, nou servei, cada activitat pública de l’administració que generés despesa en primer terme, com un acte contrari als interessos públics, fruit del malbaratament i l’ambició dels polítics, cada equipament com innecessari i costós. Nogensmenys, l’activitat d’aquest col·lectiu ha impartit, si més no, pedagogia, obrint els ulls als que creien en el fals miratge dels equipaments i serveis públics com a béns al servei del ciutadà. Des de quan una biblioteca produeix riquesa? Des de quan un pont, un centre esportiu o la urbanització d’un carrer contribueixen al creixement econòmic, si el ciutadà no ha de pagar per a usar-los?
I no oblidem, per últim, la solució del gran problema immigratori. D’una banda, perquè ha comportat una reducció important de l’atur, i d’altra perquè, si més no, ha contribuït a la recuperació de la nostra identitat cultural. Quan els immigrants han marxat s’han reduït les xifres de l’atur. És innegable que si es redueix el volum de la població activa, l’atur es redueix en termes absoluts. I així ha estat des de la Gran Deportació. Certament, els immigrants han fet el seu paper i els estarem agraïts per sempre per la seva aportació al treball i al creixement econòmic d’aquest país quan feien falta. Després, quan ja no eren necessaris, se’ls invità a marxar. Que no hi hagi suspicàcies, que ningú ho interpreti com a xenofòbia o racisme. Sabem on són, sabem on viuen, i quan els necessitem els tornarem a cridar. Segur que si els ho demanem tornaran per a fer les feines ingrates que alguns d’aquí no volen fer. Gràcies, moltes gràcies senyors i senyores immigrants.
Com poden veure, estimats col·legues, el món ha fet un gran canvi. S’han restablert els valors que durant segles van impulsar Europa i el món civilitzat cap el progrés i la cultura. La societat igualitària, naturalment, però la igualtat dins les classes i no entre classes. Per fi, l’ordre s’ha imposat. La majoria de la població té treball i subsisteix. Una massa heterogènia d’empleats i d’aturats, de pobres i d’empobrits, s’ha transformat finalment en la gran classe social obrera, en una massa de productors igualats en el seu nivell econòmic. I és que, al cap i a la fi, hi ha hagut l’autèntic repartiment de la riquesa. Als rics, com a veritables motors de l’economia del país, com a impulsors del progrés i el creixement econòmic, els correspon el benefici. Als treballadors, el treball i la producció. És com sempre havia estat abans de la bombolla. La naturalesa, i l’home com a amo i senyor del món, són savis.
I arribats a aquest punt, cal que ens plantegem ja, sense complexes ni prevenció de cap classe, el salt definitiu, l’impuls final cap a la gran societat del futur. Cal que d’una vegada per totes ens preguntem per a què serveix la política, si els nostres governants s’han convertit en gestors. Cal que ens plantegem què hem de fer amb les lleis i reglaments que es varen imposar per a garantir l’exercici d’uns drets que ja no ho són. Cal que d’una vegada per totes mirem al nostre interior i ens fem la gran pregunta: podem arriscar-nos a malmetre tota aquesta feina amb els requisits que ens imposa una democràcia caduca?
És hora que d’una vegada per totes substituïm aquest vell sistema democràtic pel lideratge fort, contundent i eficaç d’un Guia. Cal que les velles institucions cedeixen el pas a un únic partit que centralitzi en el seu líder la responsabilitat de guiar el poble per a l’únic camí que porta a la prosperitat. És hora, senyores i senyors, de fer el Gran Salt Enrere.
Benvolguts col·legues, il·lustres acadèmics,
Mai com ara qui els parla ha sentit una necessitat tan gran d’adreçar-se amb orgull als membres d’aquesta institució per a fer palès l’enaltiment i l’elogi de la trajectòria social d’aquests temps. Temps de joia, temps de prosperitat, temps de progrés, temps d’agraïment, tot s’ha de dir, per la cívica i clarivident sensibilitat de la ciutadania envers les solucions necessàries per a sortir del pou de la decadència econòmica i moral en que, temps era temps, aquesta societat s’havia vist immersa.
Recordaran els presents com, fa tot just deu anys, l’ombra de la crisi ofuscava i destruïa l’horitzó de progrés que el poble precisava. No podran oblidar la incertesa de l’atur, la misèria de la recessió, l’igualitarisme mediocre i la manca d’estímul per a encarar els reptes de l’economia. I no els passarà per alt que en aquell marc, els més injustament castigats foren els grups i estaments que de sempre havien estat el motor del progrés i la inversió. Quan més mancava el diner, més se’l castigava.
Un sistema que sempre havia funcionat, el del capital com a origen i destí, l’alfa i l’omega de la riquesa, i el d’una àmplia classe productora, transformadora de béns amb el seu treball i consumidora final, entrà en una inusitada decadència per obra i gràcia de l’ambició desfermada d’amplis sectors de població que, enlluernats per les proclames redemptores i socialitzants d’una intel·lectualitat ufana i ensimismada, arribaren a creure en una il·lusori repartiment de la riquesa generada per anys de prosperitat. La idea perversa de que el treball tenia dret a la reversió del benefici en el mateix grau que el capital s’estengué entre una societat delerosa de béns de consum. Es posà en qüestió la importància de l’empresari com a veritable productor de riquesa i el seu dret a gaudir en propietat de l’excedent generat pel sistema, i un desig d’igualitarisme en el benestar s’escampà irresponsablement i temerària entre els que sempre havien estat productors. Molts cregueren que hi hauria casa per a tothom, molts pensaren que podien gastar com el rics, i amb la complicitat d’especuladors i institucions financeres, cresqué desfermada la bombolla immobiliària de tant mal record, fins al seu esclat.
El que vingué després ho recordem amb tristesa. Atur, misèria, estancament, crisi de valors..... Afortunadament, aquest és un gran poble, i de l’adversitat en sap aprendre les lliçons. Ben aviat s’aixecaren veus assenyades que proclamaren l’evident: que no hi hauria treball fins que els empresaris no invertissin, i que la inversió sols ve si és capaç de generar riquesa. Comprengueren aquestes ments preclares, i així ho proclamaren, que no hi hauria creació de llocs de treball si no hi havia beneficis per a l’empresari, i que en aquest ordre de coses procedia una dràstica reducció d’impostos a aquells que eren capaços de generar riquesa. Al contrari del que sostenien les veus minvants d’una esquerra caducada, calia reduir fins on fos possible, suprimir-la fins i tot, la càrrega fiscal als més rics per tal que invertissin l’estalvi en la creació de noves empreses. Per contra, la massa de productors, la que havia estat classe obrera i després classe mitjana, havia de mantenir i, fins on fos possible, augmentar els seus impostos. Altrament, no hauria estat possible el sosteniment dels serveis públics.
Un bon pas encaminat a la sortida de la crisi, que ben aviat donà els seus fruits. Els empresaris contribuïen a l’interès públic creant llocs de treball i generant riquesa, que els revertia en exclusivitat per a crear, en part, noves empreses i emprendre nous negocis. Els treballadors assolien un major grau d’estabilitat en el treball i, per tant, de seguretat econòmica, i contribuïen al manteniment dels serveis amb els seus impostos, desterrant la nefasta costum de prendre per gratuït tot el que el sector públic pot oferir.
Comprengueren els ciutadans que una contínua reivindicació salarial no feia altra cosa que destorbar l’equilibri econòmic de l’empresa i, en conseqüència, la seva pròpia estabilitat laboral, i no tardaren en desterrar qualsevol ambició de transformació de les seves condicions de treball. La negociació col·lectiva es bandejà, sàviament, de la pràctica laboral i el sindicalisme acabà adquirint el seu sentit més pràctic i eficient: el de transmissor de les directrius de l’empresa envers els treballadors, i de portaveu d’aquests en les seves relacions amb l’empresari. El delegat de classe, aquella figura de la nostra infància, recobrava el seu paper.
És simptomàtic que la mateixa societat posà les coses en el seu lloc pel que fa als delegats sindicals, que de representants legítims dels treballadors durant els anys de prosperitat, passaren a ser titllats com a aprofitats i ganduls en plena crisi. En tota mena de fòrums i debats, en articles d’opinió i en comentaris diversos de la premsa digital, l’obrer no tingué embuts en qualificar als que havien estat els seus representants com a veritables obstacles del progrés. El dret de vaga no és ja res més que una figura retòrica de la Constitució i caldrà replantejar-se en un futur gens llunyà la conveniència del seu manteniment formal.
Comprengué també el ciutadà fins a quin punt el pes de l’administració ha estat un llast per al bon funcionament de l’ordre establert. Les teories constitucionalistes adreçades a una general extensió de drets a totes les capes de la població, havien donat lloc a la cobertura global de serveis com la sanitat o l’educació, esprement fins la sacietat les arques de l’administració que, no ho oblidem, es nodreixen dels diners del ciutadà. La fal·làcia d’equiparar l’accés universal als serveis a la seva gratuïtat havia portat a l’administració a un dèficit galopant que posava en perill la seva pròpia existència. I és la mateixa societat qui ha posat les coses al seu lloc. En front dels que proclamaven que l’obra pública generava treball i dinamitzava l’activitat econòmica, els més sensats van advertir que calien impostos per a finançar-la, redundant finalment en contra dels creadors de riquesa i treball, és a dir, els empresaris. Sàviament, la societat va empènyer cap a la reducció de la inversió pública fins a fer-la pràcticament inexistent. Les infraestructures, tan necessàries per al normal funcionament del país, poden ser construïdes perfectament per la iniciativa privada i finançades pels seus usuaris. El mateix cal dir de tots els serveis públics en general.
S’emprengué, doncs, la gran reforma de l’administració que l’havia de transformar en el que finalment ha arribat a ser: la garant del bon funcionament de l’economia i la pau social. S’ha desfet a l’estat del paper protector que se li havia atribuït durant tant de temps, se la desproveït de qualsevol caràcter garantista i se la reduït a la mínima expressió per tal que exerceixi amb plena dedicació el paper real al qual està cridat al servei de la societat: el de vigilant i controlador del correcte funcionament d’aquest esquema econòmic que lliurement ens hem imposat, el de mantenir cada classe al seu nivell i cada individu a la seva classe.
Ha calgut per aquest motiu desproveïr-se d’una abundant legislació i normativa que amb l’excusa de preservar el medi ambient, l’equilibri territorial o drets de difícil concreció, no feia altra cosa que obstaculitzar la inversió empresarial. Finalment, és ara el bon criteri de l’inversor, acostumat a sospesar pros i contres i coneixedor dels riscos reals i importants, qui assumeix la càrrega de vetllar per a l’equilibri entre els interessos de la comunitat i els legítims interessos empresarials.
És important també la feina que s’ha fet amb l’extinta classe funcionarial. Era insostenible la càrrega que suposava per a la societat el manteniment d’uns privilegis per part dels servidors públics que, a la pràctica, els feien immunes a les directives polítiques i obstaculitzaven el normal desenvolupament de la tasca governamental sota el pretext d’una legalitat per la qual es creien obligats a vetllar. S’ha fet el que s’havia de fer. Els funcionaris són ara, tots sense excepció, càrrecs de confiança. Ho són en tan que la seva permanència en el càrrec depèn exclusivament de la confiança que en ells dipositi l’autoritat que l’ha contractat, i poden ser acomiadats com qualsevol altre treballador, és a dir, lliurement i gratuïta. No cal dir que això ha redundat en una eficàcia mai vista en l’administració. La política es pot exercir ara en la seva plenitud, sense entrebancs ni obstacles legals. I una vegada més, ha estat la pròpia societat qui ha marcat el camí envers aquesta mesura. Eren no poques les veus que s’aixecaven contra el manteniment del règim estatutari dels funcionaris. El ciutadà ha comprès que si confiava el suficient en un polític com per a votar-lo, ho feien també en la confiança que empraria tots els recursos públics de que disposés, inclosos els personals, en el bé del país. I els funcionaris, ara, són fidels servidors dels polítics.
I en aquesta reforma de l’administració, que constitueix una autèntica refundació, hi ha contribuït en gran mesura l’activitat constant, precisa i convençuda dels que han assenyalat públicament cada inversió, infraestructura, nou servei, cada activitat pública de l’administració que generés despesa en primer terme, com un acte contrari als interessos públics, fruit del malbaratament i l’ambició dels polítics, cada equipament com innecessari i costós. Nogensmenys, l’activitat d’aquest col·lectiu ha impartit, si més no, pedagogia, obrint els ulls als que creien en el fals miratge dels equipaments i serveis públics com a béns al servei del ciutadà. Des de quan una biblioteca produeix riquesa? Des de quan un pont, un centre esportiu o la urbanització d’un carrer contribueixen al creixement econòmic, si el ciutadà no ha de pagar per a usar-los?
I no oblidem, per últim, la solució del gran problema immigratori. D’una banda, perquè ha comportat una reducció important de l’atur, i d’altra perquè, si més no, ha contribuït a la recuperació de la nostra identitat cultural. Quan els immigrants han marxat s’han reduït les xifres de l’atur. És innegable que si es redueix el volum de la població activa, l’atur es redueix en termes absoluts. I així ha estat des de la Gran Deportació. Certament, els immigrants han fet el seu paper i els estarem agraïts per sempre per la seva aportació al treball i al creixement econòmic d’aquest país quan feien falta. Després, quan ja no eren necessaris, se’ls invità a marxar. Que no hi hagi suspicàcies, que ningú ho interpreti com a xenofòbia o racisme. Sabem on són, sabem on viuen, i quan els necessitem els tornarem a cridar. Segur que si els ho demanem tornaran per a fer les feines ingrates que alguns d’aquí no volen fer. Gràcies, moltes gràcies senyors i senyores immigrants.
Com poden veure, estimats col·legues, el món ha fet un gran canvi. S’han restablert els valors que durant segles van impulsar Europa i el món civilitzat cap el progrés i la cultura. La societat igualitària, naturalment, però la igualtat dins les classes i no entre classes. Per fi, l’ordre s’ha imposat. La majoria de la població té treball i subsisteix. Una massa heterogènia d’empleats i d’aturats, de pobres i d’empobrits, s’ha transformat finalment en la gran classe social obrera, en una massa de productors igualats en el seu nivell econòmic. I és que, al cap i a la fi, hi ha hagut l’autèntic repartiment de la riquesa. Als rics, com a veritables motors de l’economia del país, com a impulsors del progrés i el creixement econòmic, els correspon el benefici. Als treballadors, el treball i la producció. És com sempre havia estat abans de la bombolla. La naturalesa, i l’home com a amo i senyor del món, són savis.
I arribats a aquest punt, cal que ens plantegem ja, sense complexes ni prevenció de cap classe, el salt definitiu, l’impuls final cap a la gran societat del futur. Cal que d’una vegada per totes ens preguntem per a què serveix la política, si els nostres governants s’han convertit en gestors. Cal que ens plantegem què hem de fer amb les lleis i reglaments que es varen imposar per a garantir l’exercici d’uns drets que ja no ho són. Cal que d’una vegada per totes mirem al nostre interior i ens fem la gran pregunta: podem arriscar-nos a malmetre tota aquesta feina amb els requisits que ens imposa una democràcia caduca?
És hora que d’una vegada per totes substituïm aquest vell sistema democràtic pel lideratge fort, contundent i eficaç d’un Guia. Cal que les velles institucions cedeixen el pas a un únic partit que centralitzi en el seu líder la responsabilitat de guiar el poble per a l’únic camí que porta a la prosperitat. És hora, senyores i senyors, de fer el Gran Salt Enrere.
0 comentaris :: Crònica del Gran Salt Enrere
Publica un comentari a l'entrada