Tornar enrere, segons Dollo

Louis Antoine Marie Joseph Dollo, un paleontòleg belga d’origen francès, que va néixer a Lille el 1857, va fer una important aportació a la teoria de l’evolució, per bé que poc coneguda. Segons Dollo, l’evidència indica que els principals passos evolutius, una vegada fets, no es fan mai enrere. A aquest principi se l’ha anomenat Llei de Dollo, per bé que, que jo sàpiga, no ha estat mai demostrada, si no és que en tenim suficient en comprovar que mai hem observat un pas enrere en l’evolució. Les afirmacions de Dollo venen a dir que els grans passos evolutius estan formats per una munió de passos petits. Que aquesta seqüència, esdevinguda a l’atzar, s’inverteixi exactament també per atzar és força improbable. Improbable no és el mateix que impossible, però potser es necessitaria més temps que tota l’edat de l’univers per a que això succeís.

A grans trets, aquesta llei ve a dir que és quasi impossible que mai tornem a ser cromagnons, australopitecs o qualsevol dels nostres avantpassats homínids, o que un pardalet esdevingui altre cop un dinosaure, si fem cas de les teories que els posen dins la mateixa rama evolutiva. Per a que això passés, caldria que tots i cadascun dels petits passos evolutius, exactament cadascuna de les micro i macro mutacions que han fet els sers vius com són avui en dia, es repetissin exactament en sentit invers, una rere l’altra, suposant, és clar, que cap d’elles resultés irreversible. Per això, tot i que poden aparèixer petits “retrocessos”, en general l’evolució segueix un únic sentit.

Des que Darwin ens feu adonar que les coses no surten del no res, sinó que són fruit de l’evolució, sabem que una cosa porta a l’altra i que tot té conseqüències. Per això, quasi sense voler, l’evolucionisme impregna pràcticament totes les facetes de la vida, no sols les biològiques. Actuem com a conseqüència d’actes anteriors, pensem i raonem en funció d’experiències prèvies, i el nostre caràcter és d’una manera o altra segons què ens passa en cada moment. Evolucionem, en el sentit genèric de canvi. Que anem endavant o enrere és una altra cosa, massa relativa com per a assegurar res.

I si reconeixem una continuïtat evolutiva a la nostra personalitat, des de la tendra infantesa fins a la senectut decrèpita, perquè no reconèixer també que la Llei de Dollo opera amb plenitud al llarg de la nostra vida? En l’ordre físic es poden fer meravelles, i a un senyor o una senyora se’ls pot donar l’aparença física que es vulgui, però 20 anys sols es tenen una vegada, i sols una vegada es pensa i se sent com un jove de 20 anys. Tret, és clar, que passés allò que Dollo considera tan improbable, i és que tot el que al llarg de la vida ens ha fet com som, es donés altra cop en sentit invers.

La conclusió és que tot allò que pugui tenir un sentit evolutiu pateix de la irreversibilitat de Dollo, sempre que no concretem massa, és clar. Les persones no tornen a ser mai el que eren, però respecte d’un tema determinat un pot donar voltes als seus pensaments i tornar sobre les seves passes, per exemple en política, o en gustos artístics, o en sentiment religiós. És el conjunt el que no és reversible.