Quan un té un mal dia...

Hi ha coses que fan ràbia, com que al sortir del treball el primer dia després de les vacances, que sempre resulta complicat, t’aparegui una obra d’art al lateral del cotxe amb forma de ratllada feta amb algun objecte punyent, des del davant fins al darrera. No t’alegra precisament el dia. Això em va passar a mi ahir mateix, així que descriuré breument les meves reaccions. La primera, de sorpresa. La segona, una sèrie concatenada de renecs especialment dedicats a tot el santoral que, per respecte a la gent de missa, no repetiré. La tercera, un seguit de “bons desitjos” a l’autor de la gracieta, a tots els seus avantpassats i a tota la seva parentela fins al tercer grau de consanguinitat. A tots ells, el meu “carinyo” i consideració, i les plagues d’Egipte si pot ser. Ara que ja ha passat un dia i he tingut temps de comptar fins a 15.000, ja no escanyaria ningú, sempre, és clar, que per a la seva tranquil·litat i la meva, l’artista desconegut continuï anònim.

La cosa és que jo sóc del bon pa i, encara que pogués, difícilment prendria represàlies, però em vaig emprenyar i vaig seguir de mala lluna fins que es va acabar el dia. Hi ha qui reacciona pitjor amb coses com aquestes, fins i tot amb assumptes més banals. Si, per exemple, jo no fos del bon pa i, per contra, patís algun desequilibri que em fes especialment agressiu, podria haver reaccionat molt més negativament del que ho vaig fer.

Un mal dia el té tothom, i un mal dia et pot amargar la resta de la teva vida, o la dels altres. Sempre hi ha algú, generalment molt pacífic, que reacciona malament davant un embús de trànsit prolongat i es llança incomprensiblement contra el vehicle del davant o contra algun vianant. Sempre hi ha, també, qui maltracta a qui li és més proper, qui insulta tot i tothom, qui li dóna per trencar coses o, el que és pitjor, per trencar cares. I hi ha qui arrossega algun ressentiment ocult que esclatarà a la mínima, o qui ho farà pagar a aquells que li resultin més vulnerables.

Ara que ja no estic enrabiat, em dóna per imaginar coses. Imagino, per exemple, que en lloc de ser un modest funcionari, sóc un directiu de Standard&Poor’s, i que el mateix dia en que estic enfadat amb el món sencer, he de prendre una decisió sobre la qualificació del deute sobirà d’un país. Com que imaginar és gratis, no m’estic de res. Imagino també que sóc el Conseller d’Interior, i que després de contemplar la “gracieta“ del cotxe, he de decidir si dissolc una manifestació o desallotjo la Plaça de Catalunya. També em puc imaginar que sóc un dirigent mundial que ha de considerar si una provocació d’un altre país mereix o no una resposta bèl·lica. O que sóc el President d’un Tribunal que aquella mateixa tarda ha d’avaluar i qualificar una tesi doctoral. O un Conseller que ha d’autoritzar o no un ERO, o imposar o no una multa.... Podria ser un guàrdia municipal amb un talonari de multes a la mà, que comença la ronda en un mal dia.

I si fos inspector d’Hisenda? I si fos el governador del Banc Central Europeu i ara, per pebrots, no em donés la gana de comprar deute sobirà espanyol o italià, sols perquè m’han fet enfadar? I si fos dentista i fes cara de molt emprenyat?

Dit així, sembla que el món sencer depengui de que uns quants es llevin amb un peu o amb un altre. Quan érem joves, crèduls i idealistes, el materialisme històric ens explicava que aquestes coses no podien passar, que tot el que al món passava era producte de la lluita de classes i de les relacions econòmiques entre elles, de tal manera que l’ésser humà individual poca cosa hi podia fer. Així, les dictadures no les feien els dictadors, ni les guerres les originaven els polítics o els militars, sinó els interessos econòmics de les classes poderoses. Per això, quan Stalin n’afusellava uns quants, no n’era gens culpable, sinó que tot plegat era el devenir inevitable de la lluita del proletariat per a fer-se amb les regnes de la societat. I Hitler tampoc devia ser responsable d’aniquilar mitja humanitat.

Diran el que vulguin, però moltes persones haurien sobreviscut si Hitler o Stalin haguessin mort al néixer, o si, governant com ho van fer, no haguessin trobat qui els tragués de polleguera. De paranoics n’hi ha a tot arreu, i a més tenen una especial facilitat per a arribar al poder. N’hi ha que de poder no en tenen però estan molt tocats i amb una arma esdevenen molt perillosos. N’hi ha que cerquen el paradís matant tanta gent com poden. I n’hi ha que estan molt centrats i per això els elegim per a que regeixin els nostres destins, sempre, és clar, que no els posem nerviosos. Potser això explica que els paguem tant bé. Un mal dia per ells podria ser pitjor per a nosaltres.

I segueixo imaginant. Si ahir a la tarda hagués estat responsable del botó nuclear...