Dels pobles "civilitzats" i dels "salvatges"

En un passatge de La tendresa dels llops, l’única i excel·lent novel·la publicada per l’escriptora escocesa Stef Penney, un dels personatges creu haver descobert indicis de llenguatge escrit dels indis del Canadà, quan és creença general que les diverses llengües indígenes del nord d’Amèrica eren exclusivament orals i no tenien escriptura. Amb una certa tristesa, aquest personatge diu que si s’hagués sabut que els indis tenien un llenguatge escrit, probablement haurien estat tractats d’una altra manera, s’entén que millor.

No hi havia pensat mai, però ben mirat és probable que fos així. Fent una ullada general a la història de les civilitzacions, no n’hi ha cap que pugui ser qualificada com a tal i que no tingués la seva pròpia escriptura. En certa manera, és com si aquest fos un estadi superior de l’evolució de les llengües, aparellat a un més gran desenvolupament cultural i social. Mirem-ho des del punt de vista pràctic. Em serà més fàcil transmetre coneixements a una pluralitat de persones mitjançant documents escrits, reutilitzables una i altra vegada, que no fent-ho oralment de persona a persona. En termes de grup social, la primera de les opcions és la més útil.

Hi ha o hi ha hagut força pobles sense llenguatge escrit. Tots ells podrien ser qualificats més o menys de “primitius”, per bé que aquesta expressió pot semblar simplista o despectiva. El que és cert és que els grups socials sense escriptura són petits, mentre que els estats, els imperis i en general les civilitzacions tenen o han tingut totes elles una cultura escrita. Parlem, d’una banda, de les tribus índies del nord d’Amèrica i d’algunes del centre i sud, i de molts pobles de l’Àfrica negra o de l’extrem orient asiàtic, mentre que de l’altra banda parlem de les cultures clàssiques i posteriors d’Europa, orient mitjà i Àsia.

La creença en una superioritat natural dels pobles “civilitzats” o lletrats, respecte dels “salvatges” o illetrats, ha justificat l’espoli, l’esclavatge i l’explotació pura i dura dels homes i dones i dels recursos del que hem anomenat “tercer món”, i ha donat peu a tota mena de teories racistes per a justificar, suposadament, la dominació i fins i tot l’extermini dels pobles primitius.

Així que els pobles que sempre ens hem cregut “civilitzats”, en front dels que hem considerat com a “salvatges”, potser hem estat, en realitat, víctimes d’un autèntic miratge. Hem vist els nostres pensaments i els nostres coneixements escrits en un pergamí o en un paper, i hem pensat que això, el suport físic d’aquestes idees, les feia superiors a aquelles que no perduren físicament més enllà de la transmissió oral. Més o menys, ve a ser com considerar que allò que llegim en un llibre és superior a allò que l’avi ens explicava a cau d’orella en la nostra infantesa. De ben segur que la paraula oral no s’escampa tant ràpidament com la paraula escrita, i probablement el progrés en un cas i en l’altra tindrà ritmes diferents, però no és convenient valorar el missatge per l’aspecte del missatger.

Sense infravalorar la importància del llegat escrit de les idees, no estaria de més prestar atenció al llegat oral de les cultures, les que siguin, les més “primitives” i les “civilitzades”, i potser descobriríem allò que ha portat a alguns idealistes a conviure amb els pobles més senzills de la terra. I qui sap què hauria passat si des d’un primer moment haguéssim deixat de banda l’escriptura. Probablement no hauríem anat a la Lluna, no tindríem grans ciutats i potser ens moriríem de gana. Segurament viuríem malament, però no puc saber si seríem millors o pitjors.

0 comentaris :: Dels pobles "civilitzats" i dels "salvatges"

Publica un comentari