Teoria de l'estupidesa

En Mario Cipolla (1922-2000) va ser un historiador de l’economia que proporcionà grans aportacions a aquesta disciplina. Tanmateix, aquest intel·lectual italià és especialment conegut per la seva impressionant teoria sobre l’estupidesa. Sí, d’això se’n pot fer una teoria, i val a dir que resulta força interessant. En una obra anomenada Allegro ma non troppo, Cipolla formula les que al seu entendre són les cinc lleis fonamentals de l’estupidesa:

1. Inevitablement, qualsevol de nosaltres subestima sempre el nombre d’individus estúpids en circulació.
2. La probabilitat que una persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica seva.
3. Una persona és estúpida si provoca danys a altres persones o grups de persones sense obtenir cap guany per a ella mateixa, o fins i tot perjudicant-se ella mateixa.
4. Les persones no estúpides sempre subestimen el potencial nociu de la gent estúpida; obliden constantment que en qualsevol moment, en qualsevol lloc i en qualsevol circumstància, associar-se amb individus estúpids constitueix invariablement un error que costa car.
5. Una persona estúpida és el tipus de persona més perillosa que pugui existir.

Al meu entendre, la més important d’aquestes lleis és la tercera, ja que defineix clarament l’estupidesa i permet qualificar, per tant, postures que d’altra manera sols podríem titllar d’absurdes o incoherents.

Sembla que Cipolla no anava molt en serio quan va escriure el seu tractat sobre l’estupidesa. Diuen que més aviat es tractava d’una broma que va obtenir més ressò del que esperava. El cas és que, sigui broma o vagi de debò, no trobo la forma de rebatre aquestes cinc lleis, perquè d’actituds que tenen com a únic objectiu perjudicar a d’altres persones sense obtenir-ne cap guany en veiem tots els dies, i més si llegim els diaris. De la segona llei deduïm que qualsevol pot ser un estúpid, que això no depèn de la capacitat intel·lectual, ni de la posició econòmica, ni del bagatge cultural, ni de la religió, ni de l’aparença, ni del sexe, ni dels astres..... N’hi ha prou amb un punt de maldat.

Això de perjudicar als demès sense obtenir-ne guanys és, naturalment, relatiu, ja que l’estúpid no es té per tal i, pel que sembla, creu que el fet de causar un perjudici a l’altre ja li suposa, de per si, un benefici per a ell mateix. Sempre anem a parar al mateix lloc, se’m dirà, però és que resulta inevitable pensar en la política. Un polític o un partit han de procurar sempre perjudicar al seu rival polític? Maquiavelo potser respondria amb un sí rotund. La majoria dels polítics d’aquest país ho creuen així fermament, siguin del color que siguin. Perjudicar l’altre comporta restar-li vots potencials, i la pèrdua de vots per uns és la suma per altres, semblen pensar. No sempre aquesta és una actitud estúpida, encara que és possible que ni se n’adonin. A fi de comptes, hi ha iniciatives de partit que, de dur-se a terme, comportarien un perjudici per a una grup més o menys important de persones ( i segur que tothom en té més d’una al cap). En aquest sentit, en la mesura que tombar la iniciativa del contrari suposa un bé social, i per tant per al propi subjecte, no es pot considerar una estupidesa.

Com tots tenim tendència a autojustificar-nos i justificar de cara als demès els nostres actes, i els polítics, a més, en tenen necessitat perquè els hi va el càrrec i/o la carrera, resulta força dificultós destriar les actituds polítiques intel·ligents de les estúpides. No ens posaríem d’acord en establir la demarcació entre ambdues polítiques, però sí que, a un nivell personal, podem delimitar les diverses formes de fer política. A fi de comptes, a l’hora de votar no ens hem de posar d’acord amb ningú, n’hi ha prou que escoltem la nostra consciència.

Aplicant criteris econòmics de costos i beneficis, Cipolla fa una classificació en quatre tipus de persones:

• Desgraciat: el que es perjudica a ell mateix, beneficiant als demès. Sembla estrany, però encara hi ha persones així, encara que no a la política. Col·loquialment, també se’ls anomena burros, però a vegades, simplement, són bones persones.
• Intel·ligent: és el que es beneficia a si mateix i als demès. Són els que ens convenen.
• Bandit: el que obté beneficis per a si mateix, perjudicant als demès. D’aquests n’hi ha pocs, però poderosos.
• Estúpid: el que causa pèrdues als demès i a ell mateix a la vegada. Més concretament, el que vol perjudicar a l’altre encara que es perjudiqui a si mateix.

Com deia aquell, pels seus actes els coneixereu. O sigui que per a qualificar a una persona, examinem els seus actes per a veure si són desgraciats, intel·ligents, bandits o estúpids. Tot i així, caldrà tenir en compte que la majoria de persones actuen d’una forma o altra segons les circumstàncies, a vegades força assenyades i a vegades prou desgraciades, excepte els estúpids, que Cipolla considera que sempre actuen igual, és a dir, estúpidament.

D’altra banda, entre els bandits també podríem fer distincions:

• Bandits intel·ligents: que obtenen més benefici que no els cost que causen en els demès.
• Bandits estúpids: els que causen més perjudici que el benefici que obtenen. També els podríem anomenar destralers.
• Bandits perfectes: obtenen per a ells mateixos un benefici igual al cost que causen als demès.

Per últim, Cipolla assenyala que les persones estúpides, en general, no actuen racionalment, en el sentit que els seus actes estan mancats d’intel·ligència i el propòsit de perjudicar les fa imprevisibles. És que passa, per exemple, amb els fanàtics, una expressió extrema de l’estupidesa. És difícil lluitar-hi perquè no responen a amenaces ni advertiments. Tan els fa rebre un fort perjudici, fins i tot morir. De fet, els estúpids són més perilloses que els bandits, ja que aquests, al menys, obtenen un benefici per a ells mateixos, amb la qual cosa el conjunt de la societat no se’n ressent tant en termes de costos i beneficis globals. Els estúpids, en canvi, causen danys sense obtenir cap benefici. La proliferació d’estúpids comporta un cost enorme per a la societat.

Tornant a la política, no gosaré qualificar en aquest bloc a cap polític dins dels grups esmentats, ni cap de les seves activitats, però no puc reprimir la temptació d’enumerar alguns fets dels que parlen els diaris que, al meu entendre, podrien ser clarament qualificats de desgraciats, intel·ligents, bandits o estúpids, segons el color (polític) de la lent amb la que es mirin:

• La proposta d’un pacte impossible o el rebuig d’una entesa factible per a sortir de la crisi.
• La transformació des de l’espanyolisme del debat dels toros en un debat sobre nacionalisme que ningú havia plantejat des d’aquí.
• La utilització de la justícia i dels jutges com a armes polítiques.
• La formulació d’un planejament urbanístic sense comptar amb el recolzament necessari, o la formulació d’un planejament urbanístic impossible de dur a terme, o el torpedeig de qualsevol planejament que vingui de l’adversari polític, encara que suposi un cost per a la ciutat.

Etc, és clar.